El dia 9 de juliol del 1984, amb el lema "Volem lo tren", centenars de persones van omplir el ferrocarril que va de la Pobla de Segur a Lleida per reivindicar que no es tanqués aquesta línia. Més de trenta anys després, el tren continua viu. El seu traçat no es correspon amb el que se li havia adjudicat inicialment: arribar fins més enllà dels Pirineus, a Sent Gironç, per convertir-se en una porta d’entrada a Europa. Tampoc no va ser el previst el temps d’execució, ni de lluny. Però ni les pressions polítiques, ni els entrebancs econòmics, ni la manca d’un suport decidit per part de les autoritats espanyoles, que van apostar per altres trajectes alternatius, han aconseguit esborrar del mapa aquesta línia que va començar a gestar-se fa gairebé 160 anys.
Un viatge en el temps
Actualment, els dissabtes al matí que van de Setmana Santa a Tots Sants, en una andana de l’estació de Lleida, uns personatges peculiars donen la benvinguda als viatgers. Són la recreació sui generis del cap d’estació i del revisor d’antany, que conviden la gent a participar en l’aventura de pujar de Lleida fins al Pallars a cavall del Tren dels Llacs. Una vella locomotora dièsel, de les conegudes com a ie-ies, s’encarrega d’arrossegar entre quatre i cinc cotxes d’època de la sèrie 6000, amb vagó cafeteria inclòs, per oferir als passatgers no només un viatge físic, sinó també un viatge en el temps. A poc a poc, el comboi es posa en marxa. El revisor i el cap d’estació es passegen entre els viatgers i els ofereixen pa amb xolís i un glop de vi, mentre el tren, a pas tranquil, es va arrossegant per la zona més plana del trajecte. Ben diferent serà més endavant, quan l’abrupta geografia, sobretot allà on s’aixeca la imponent serralada del Montsec, obligarà la locomotora i els cotxes que la segueixen a arrapar-se fort per creuar els 31 ponts i travessar els més de 40 túnels que s’aniran trobant al pas.
El paisatge que a cops de llum va entrant per les finestres és espectacular. A molts dels que en gaudeixen damunt del Tren dels Llacs segur que els desperta una certa enveja la gent que, de dilluns a divendres, són usuaris del tren que puja i baixa un cop al dia de Lleida a la Pobla de Segur, resseguint aquesta mateixa via. La majoria dels uns i dels altres, però, fan el viatge sense conèixer la feixuga història que, tant els automotors de gasoil d’avui, com les locomotores ie-ie o els antics trens de vapor, han portat durant anys a l’esquena.
Les comarques de muntanya vivien aïllades. Per això el 1856 es presenta la proposta d’una via de ferrocarril que unís Lleida i la vila occitana de Sent Gironç
Tot va començar l’any 1856, quan l’aleshores diputat per Vielha, Pascual Madoz, va portar al Congrés de Madrid una proposta que feia temps que la gent de la muntanya reclamava per trencar l’aïllament que sofrien les seves comarques, mancades de vies de comunicació. Es tractava de construir una via fèrria que unís Lleida amb la vila occitana de Sent Gironç, passant pel túnel de Salau. La idea inicial va semblar encertada, però per desgràcia dels seus defensors, en aquells moments al damunt de la taula hi havia dues propostes més per enllaçar l’Estat espanyol amb França: la de la conca de la Noguera Ribagorçana amb entrada pel pas aranès del pònt de Rei, i la que tenia més adeptes, que discorria per terres d’Aragó i que havia d’unir Saragossa amb Canfranc, a tocar de la frontera francesa, passant pel túnel de Somport.
Una llei votada a les Corts espanyoles el 1864 donava prioritat a la línia de Canfranc i els pallaresos i els habitants de la plana de Lleida, que veien amb això com les seves aspiracions quedaven en un cul-de-sac, es van començar a mobilitzar i van protagonitzar diverses accions. La més destacada va ser una assemblea que es va celebrar a Tremp el 1880, a la qual van assistir representants de gairebé tots els pobles de la demarcació de Lleida i també una munió de polítics i periodistes. Però de ben poc van servir les reivindicacions, ja que tres anys després la cambra alta de París es pronunciava també a favor de la línia de Canfranc.
Els defensors del tren que havia de remuntar la Noguera Pallaresa van començar a témer que la seva empresa no arribaria a bon port, però, de manera inesperada, l’any 1885 la signatura d’un conveni francoespanyol per la construcció de la línia aragonesa feia constar que simultàniament s’impulsaria també la de Lleida a Sent Gironç. L’alegria va durar poc. La intervenció d’enginyers militars espanyols en els estudis que s’estaven fent de la viabilitat dels projectes va frenar, de nou, aquest traçat en considerar que la seva execució era un perill per a la defensa del país.
El fantasma del finançament
Com si es tractés d’una muntanya russa, les negociacions i les reivindicacions anaven i venien, i tot era un estira-i-arronsa que va acabar el 4 de març del 1892 amb la publicació d’un reial decret que aprovava el projecte del ferrocarril de la Noguera Pallaresa. El pressupost: 74.513.974 pessetes. Va ser en aquest punt quan, malgrat que semblava que ja estava tot enllestit (convenis, projectes, autoritzacions...), va sorgir el fantasma del finançament. Ningú no es volia fer càrrec de les despeses que comportava la posada en marxa d’un projecte d’aquesta magnitud, de manera que el 1895 un grup de persones de les zones afectades van optar per crear la Companyia del Ferrocarril de Lleida a França per la Noguera Pallaresa. Van emetre accions a 500 pessetes, que van comprar alguns veïns, però que van resultar insuficients. Finalment, l’Administració va decidir d’encarregar-se de la despesa. Així s’arribà al nou segle amb la sensació que no s’havia fet gran cosa. I és que, des que Madoz féu la seva proposta fins en aquest punt havien passat més de 40 anys i el més calent era a l’aigüera. I encara n’hagueren de passar 10 més perquè es posessin en marxa les obres.
Al final del segle XIX la intervenció d’enginyers militars espanyols va frenar l’execució del projecte en considerar que era un perill per a la defensa del país
Cada cop es veia més clar que les aspiracions dels veïns afectats per la construcció del tren i la voluntat de les autoritats que havien de portar aquesta obra a bon port estaven a anys llum. N’era un exemple, ara que ja havien començat les obres, el ritme a què s’estaven executant: en dos anys només s’havien aplanat 17 quilòmetres en el tram de Lleida a Vallfogona de Balaguer. La gent pensava que si les coses anaven així en el tram més pla del recorregut, què passaria quan s’haguessin d’enfrontar a la terrible orografia del terreny que hi havia més amunt? I, a més, també veien amb desil·lusió que el traçat de Canfranc, al qual sí que s’havia dedicat esforços, avançava a bon ritme. De nou, una campanya, en aquest cas liderada, entre d’altres, pel diputat de les Borges Blanques i posterior president de la Generalitat, Francesc Macià, va donar una embranzida al projecte, i de nou també de seguida va quedar en un no-res per la irrupció de la Primera Guerra Mundial. No va ser fins al cap de 10 anys i després d’una reformulació radical del traçat per esquivar la nova presa de Camarasa que s’estava construint, que s’inaugurava el tram de Lleida a Balaguer.
Pegues i entrebancs
Hom podria pensar que, arribats a aquest punt, tot va anar més rodat, i més quan la línia del tren de la Pobla s’havia inclòs en el Plan Preferente de Ferrocarriles de Urgente Construcción i es parlava d’allargar-la des de Lleida fins a la població de Baeza (Jaén), passant per Terol, Utiel i Albacete. Però no va ser així. La Segona República va tornar a parar les obres, en suprimir de facto el pla de construcció dels ferrocarrils. La posterior guerra civil ho va acabar d’espatllar i no va ser fins a la postguerra quan, segurament per la utilització dels batallons disciplinaris, es van reprendre les obres, això sí, d’una manera més que discreta. Després de la Segona Guerra Mundial ja ningú no parlava del tren de Lleida a Sent Gironç, sinó del tren de la Pobla, com si assumissin que mai no aniria més enllà.
Finalment, el 8 de setembre del 1950, coincidint amb la celebració de la Festa Major de Tremp, el tren arribava a la capital del Pallars Jussà. La necessitat propagandística del règim franquista en el sentit que s’estaven fent moltes coses i la irrupció en el panorama de la zona de l’empresa Enher, que necessitava transportar materials per a la construcció de les centrals hidroelèctriques, va possibilitar que les obres es fessin en un temps rècord, tenint en compte el que s’havia esmerçat fins aleshores en aquella via.
Un pacte in extremis entre la Generalitat, la Diputació de Lleida i Renfe va evitar que el Govern de Felipe González tanqués la línia de tren per considerar-la deficitària
I així, el 7 de setembre del 1951, 41 anys després que comencessin les obres, l’estació de la Pobla de Segur va veure entrar la primera locomotora amb el denominat tren del treball i dos mesos més tard es produïa l’arribada oficial del ferrocarril a aquesta vila. Aquell 13 de novembre, una pluja torrencial va estar a punt de deslluir els actes solemnes que s’havien organitzat per celebrar l’esdeveniment, amb benedicció del bisbe d’Urgell inclosa, dinar amb llagosta i gall dindi al cinema Núria i actuació del Grupo de Danzas de la Sección Femenina de FET i de las JONS de Lleida. Tot, en una població plena a vessar de gent i sota l’atenta mirada del ministre d’Obres Públiques, Fernando Suárez de Tangil.
El tren de la Noguera Pallaresa ja era una realitat. I amb ell, també part dels anhels i les esperances de molta gent, que moguda per la necessitat o per la simple curiositat s’embarcaven en un viatge que Camilo José Cela va definir en el seu llibre Viaje al Pirineo de Lérida, com "el tormento chino del humo". Eren les èpoques de les màquines de vapor que funcionaven amb carbó, que deixaven anar un fum negre que es colava per totes les escletxes dels vagons de fusta i que obligava els viatgers a estar atents a tancar les finestres quan el comboi entrava en un túnel. Sobretot, si el túnel en qüestió era el del Coll de la Porta, prop de Santa Linya, de més de tres quilòmetres de llargada. Un fum negre que feia, a més, del tot desaconsellable de pujar al tren amb alguna peça de roba de color blanc, ja que es tornava mig negra en acabar el trajecte.
La comoditat dels trens capicua
Això va durar fins a la darreria dels anys seixanta, quan es van posar en funcionament els ferrobusos de gasoil, amb més acceleració i amb un avantatge afegit: es podien conduir pels dos costats, per la qual cosa no calia girar-los en arribar al final de la línia. Ara bé, la seva capacitat era limitada i això feia que quan hi havia molta afluència de gent, s’hagués de recórrer a les ie-ies, de dièsel, que podien arrossegar fins a cinc o més vagons, segons el model.
Ben aviat ja no va caldre l’ajut de les ie-ies, ja que la popularització del vehicle particular i el gradual despoblament de les zones rurals va provocar un descens d’usuaris que va tocar de mort el tren de la Pobla. Eren els anys 80 i el nou Govern de Felipe González va decidir de tancar totes les línies "altament deficitàries". Entre elles, la de la Pobla. Un pacte, in extremis, entre la Generalitat, la Diputació de Lleida i Renfe va donar un nou alè de vida a aquesta via de ferrocarril que, amb una consistent renovació, es preparava per acollir les noves unitats 593, conegudes popularment com a camells per la forma del sostre dels vagons.
Aquestes són, remodelades, les dites tamagotxi que, actualment dia sí i dia també, senyoregen la línia de la Pobla a Lleida, ara ja en mans de la Generalitat, després que el Govern Zapatero la hi traspassés l’1 de gener del 2005. La història no acaba, però, aquí. El 28 de gener del 2012, sota el mateix lema que en la protesta del 1984, una munió de gent emprenia de nou el viatge de la Pobla de Segur a Lleida per protestar contra la decisió de deixar un únic tren diari per cobrir aquest trajecte i per reivindicar, de nou, la possibilitat que la línia segueixi fins a França. Potser és una quimera, però el cert és que aquesta aspiració dels veïns mai no ha deixat de ser damunt la taula i periòdicament va traient el nas quan es duen a terme negociacions per assegurar la viabilitat del projecte.
Un tren amb mala salut de ferro
No es pot negar que el tren de la Noguera Pallaresa, de la Pobla o el dels Llacs, o com el vulgueu anomenar, té una mala salut de ferro. Ni tampoc que la tenacitat dels seus usuaris ha estat una bona munició perquè el tren que comunica les comarques del pla de Lleida amb les de la muntanya hagi perviscut i encara es vegi com un projecte de futur. Com diu l’escriptor Llorenç Sànchez Vilanova en la introducció del llibre d’Antoni Nebot El tren de la Pobla. Història gràfica del ferrocarril Noguera Pallaresa, "Europa fou el somni i el motor que invocaren constantment tots els vells lluitadors. Les nacions s’han unit en un grandiós projecte en comú i poden fer que, a cavall de les més poderoses raons i motivacions, l’antiga i primigènia concepció del tren del Pirineu, com a via d’enllaç internacional, torni a reverdir i a comptar en la taula dels interessos nacionals".
- Nebot, Antoni. El tren de la Pobla. Història gràfica del ferrocarril Noguera Pallaresa. Lleida: Pagès editors, 2014
Aquest article es va publicar en el número 156 del Sàpiens (juny 2015)