Arran de la mort del dictador, la Diputació de Barcelona va elaborar vuit documentals sobre "la presencia y actividad del Caudillo en estas tierras queridas de Cataluña a las que como buen español quiso tanto". Al dcumental es comptabilitzen 14 viatges de Franco (altres fonts parlen de 15 o de 16), entre la desfilada de la victòria del febrer del 1939 i l’última visita, el juny del 1970. Visites de curta durada, de vegades, però també estances perllongades, de 15 o més dies, amb reunions, desfilades, inauguracions... Visites inesperades en algun cas, però habitualment preparades amb tot detall, amb una nodrida agenda personal d’actes i també amb un programa propi per a la seva esposa.
Tant Franco com Carmen Polo eren constantment envoltats i adulats pels homes del règim a Catalunya, tant pels que s’hi havien instal·lat amb una missió concreta —com un mèrit més en la seva carrera— com pels catalans de Franco, els industrials, polítics, financers, aristòcrates i periodistes que van trobar en aquella Nueva España un camí d’enriquiment econòmic i de prosperitat social. Situar-se a prop del dictador era, en aquells moments, la màxima escenificació del poder local. I com més a prop, millor.
Per la significació evident, la primera visita de Franco a Barcelona el febrer del 1939 té una rellevància històrica destacada. El dimarts 21 de febrer, des del balcó del pis principal de la Casa Coll Portabella, al 508 de la Diagonal, el dictador va passar revista a les tropes de l’Exèrcit victoriós. Era tota una exhibició del poder militar triomfant, uns 50.000 efectius amb presència de cossos de l’Exèrcit d’Aragó, de Navarra, del Maestrat, de l’aviació, la cavalleria, els pontoners, el batalló de marina, tanquetes, tropes motoritzades i tot plegat amb el reforç de destacaments italians, marroquins i de la legió Còndor.
La 'nova Catalunya' dels vencedors
Aquell mateix vespre, a través de Radio Nacional de Barcelona, Franco es va dirigir als catalans per recordar que no havien d’oblidar mai que "por la rendición de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro, la sangre generosa de su juventud, sublime ofrenda a la unidad de la patria". Pocs dies abans, el divendres 17 de febrer, el periodista Carles Sentís havia publicat a La Vanguardia un dels articles cabdals del pensament dels catalans de Franco, "¿Finis cataloniae?", on sostenia que la Catalunya dels "gángsters"(la de Durruti i Companys, deia) havia viscut els seus últims dies però no així "la Cataluña real, que hoy, precisamente, empieza a amanecer".
Franco mai no va entendre Catalunya ni la va apreciar. I els franquistes catalans eren la personificació dels prejudicis que tenia sobre el país: negociadors avars i fenicis
Aquest primer contacte de Franco amb Catalunya és ben curt i tindrà un caire estrictament militar. Al balcó principal de l’edifici escollit Franco estava acompanyat pels caps militars més destacats, els generals Dávila, Orgaz, Queipo de Llano, Saliquet... Als balcons dels pisos adjacents van quedar emplaçats els ambaixadors d’Alemanya, Itàlia i Portugal. També hi van tenir plaça destacada els ministres Serrano Suñer i el general Jordana. Però del nou poder local només hi van tenir cabuda l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu i Pla, i el president de la Diputació, Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny, que aquell mateix dia havia anunciat l’expulsió dels 15.860 funcionaris de la Generalitat.
'Okupant' balcons a la Diagonal
La relació de persones que van tenir el privilegi d’ocupar els balcons dels pisos propers a la presidència de Franco també es va establir amb tota precisió i els màxims controls de seguretat. I en molts casos sense tenir el vistiplau dels propietaris. Un d’aquests pisos pertany a la família Salisachs i es va utilitzar sense que els propietaris ho sabessin. Com explica Pedro Salisachs, que llavors era un nen de cinc anys, "nosaltres vam tornar a Barcelona en el mes de juny del 39 i l’única cosa que se sabia a casa és que el pis l’havien ocupat els rojos durant la guerra... però de la desfilada del febrer mai no en vam saber res". Al pis dels Salisachs, per exemple, hi van tenir entrada Montserrat i Teresa Bulart, germanes de Josep Maria Bulart Ferrandis, nascut a Sant Andreu del Palomar i capellà privat de Franco. A ell li va correspondre un balcó més discret, on només tenien cabuda cinc persones, al pis principal de la Diagonal, 462. En canvi, al domicili dels Salisachs, hi havia una cinquantena de convidats, que devien fer torns per sortir al balcó.
Als arxius de l’Ajuntament de Barcelona consta una factura d’11.737 pessetes amb 70 cèntims "para atender a los gastos ocurridos con motivo de la llegada y estancia en esta ciudad de Su Excelencia el Jefe del Estado Generalísimo Franco". Les despeses d’enllumenat i les de l’Hotel Ritz van ser les partides més elevades, però també es va pagar, per exemple, per "arreglar, limpiar y dar lustre" al parquet del pis que va ocupar Franco durant la desfilada (204,70 ptes.) o les tasques de neteja a fons d’aquest pis i del Palau de Pedralbes, residència del dictador (1.016,25 ptes.). A Pedralbes es van fer diversos arranjaments d’urgència, amb detalls tan concrets com col·locar un seient de fusta de caoba envernissada, amb tapa, gomes i cargols, per al vàter de Franco que va costar 30 pessetes.
Ensaladilla russa, patates dauphine i ous imperi
Franco va donar per acabada la desfilada pels volts de dos quarts de dues i es va dirigir al Palau de Pedralbes, on l’esperava el dinar de gala. Els assistents, majoritàriament militars i les seves dones, van degustar "jamón, ensaladillas y mariscos; huevos imperio, pollos asados, patatas delfín, quesos, flanes, dulces y frutas", tot regat amb "Jerez, Murrieta carta blanca y carta azul, champaña, aguas minerales y licores".
La factura de l’Ajuntament amb les despeses de la visita del 1939, que va durar 2 dies i va pujar a 11.737 ptes, uns 10.000 euros de l'època
La segona visita de Franco a Catalunya va marcar el to que tindrien gairebé totes les següents. El viatge del Generalísimo es va anunciar amb temps i va tenir una significació concreta en el calendari. El 20 de gener del 1942, el governador civil i cap provincial del Movimiento, Antonio Correa Véglisson, va convocar la premsa a les onze de la nit per anunciar-los que Franco havia decidit "pese a las múltiples y graves preocupaciones que le embargan" passar quatre dies a Catalunya amb motiu del tercer aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, el 26 de gener del 1939.
Tothom al seu lloc i sense excuses
La mobilització va ser absoluta. Es va ordenar a tots els excombatents que es presentessin, el dia 26 a les vuit del matí, a les seus corresponents de cada districte "con uniforme militar, del Partido, o de paisano con condecoraciones". Una ordre similar van rebre els excaptius: "Todos sin excusa de ninguna clase, en la plaza de Calvo Sotelo" (avui de Francesc Macià). Convocats a les vuit del matí, amb uniforme si és possible i amb el carnet, perquè es passaria llista.
Es va ordenar als empresaris que durant tota l’estada de Franco permetessin que els treballadors "que tengan una misión a cumplir" deixessin la feina "con abono íntegro de sus jornales". Totes les organitzacions van posar-se a disposició del governador civil: Cambra Oficial de Comerç i Navegació, Foment del Treball Nacional, Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Consorci del Port Franc... Els membres del Frente de Juventudes, el Sindicato Español Universitario (SEU), la Centuria Guillermo Lambruschini, la Sección Femenina de Falange... Tothom va quedar militaritzat per rebre com cal el dictador. Tota activitat universitària va ser suspesa durant la visita de Franco i tots els alumnes, afiliats o no al SEU, van ser citats "vistiendo uniforme los que lo posean" i amb una clara advertència: "el no cumplimiento de esta orden será objeto de la máxima sanción académica". Els caps militars no afectats directament per la desfilada o que eren a la reserva van rebre ordres de presentar-se uniformats "con abrigo, gorra, guante blanco y bota alta, sin sable".
Nit al mateix llit que Alfons XIII
El diumenge 25 Franco i la seva esposa es van dirigir a Montserrat, on van ser rebuts per les més importants autoritats religioses de Catalunya, amb l’abat Antoni M. Marcet al capdavant. Va entrar a la basílica sota pal·li amb els acords de l’himne espanyol, va assistir a una cerimònia religiosa des d’un tron especial, va visitar la sagristia i el cambril de la marededéu, va presidir un sopar en el seu honor i hi va fer nit en les habitacions reservades a caps d’estat, que no s’ocupaven des del 1929 amb motiu d’una visita d’Alfons XIII.
El general Franco i l’alcalde Josep Maria Porcioles van saludar la multitud que els envoltava al davant de la catedral de Barcelona a bord d’un Rolls Royce descapotable
L’endemà, després d’oir missa a Montserrat i amb uns primers banys de masses al pas per Esparreguera, Martorell, Molins de Rei i Sant Feliu, a les onze del matí va fer la seva segona entrada triomfal en una Barcelona ornamentada per a l’ocasió. Amb Calvo Sotelo va pujar en un cotxe descobert i va circular entre aclamacions per la Diagonal i el passeig de Gràcia. A l’altura dels carrers de València i Aragó l’esperava la tribuna principal, i allí hi havia l’alcalde Mateu i el president de la Diputació, que ja era Antoni M. Simarro. Tota la "Cataluña real" que controlava el país des del 1939 hi era present.
Aquell mateix vespre l’Ajuntament de Barcelona va oferir un sopar de gala al Caudillo al Saló de Cent. Els homes havien d’acudir amb uniforme o frac, armilla blanca i faixa o banda per damunt de l’armilla. En aquest cas el menú ja tenia una presentació més pomposa que el del 1939: "Aperitivos diversos, caldo concentrado, hojaldres al parmesano, filetes de lenguado y langostinos escorial, supremas de ave trufadas, muselina de avellanas al chocolate, hojas de palmera, frutas selectas y café". A la taula presidencial, amb Franco i Carmen Polo, hi van tenir cabuda vint
persones més. Fonamentalment alts militars, però també l’alcalde i el president de la Diputació, amb les dones respectives, el governador civil Correa, l’administrador apostòlic de Barcelona, el navarrès Miguel de los Santos Díaz Gómara, i les dones de dos destacats tinents d’alcalde del consistori barceloní: la de José Ribas Seva i la d’Aureli Joaniquet.
Sopars molt poc íntims
Després es van distribuir tres llargues taules d’unes quaranta persones cadascuna on es van situar, per exemple, els tinents d’alcalde i regidors de la ciutat: Josep de Quadras i Veiret (baró de Quadras), Carles de Montoliu (baró de l’Albi), Tomàs Carreras i Artau, José Ribas Seva, Aureli Joaniquet, Lorenzo García Tornel, Guillermo de Azcoitia, Jacint Bassols, Carles Trías Bertrán i Raimundo Frouchtman. A més a més, els cònsols d’Alemanya, Itàlia i Portugal; els directors dels diaris barcelonins; els consellers nacionals de Falange Luys Santa Marina i Rafael Llopart; els governadors civils, militars i alcaldes de Tarragona, Lleida i Girona, i el pare Bulart. I després, una llista gairebé inacabable dels qui ocupaven els càrrecs de poder de la Catalunya franquista, des del delegat provincial sindical fins el general inspector de zona de la Guàrdia Civil, passant per fiscals, rectors i representants de la burgesia.
En poc més de 24 hores el dictador va anar al Liceu, va assistir a una desfilada, va visitar la Mercè i va inaugurar la sala d’art romànic del Palau Nacional de Montjuïc
La jornada del dia 27 la va dedicar Franco a visitar Terrassa i Sabadell, "los dos laboriosos centros fabriles", on el van acollir els alcaldes respectius, Joaquim Amat i Josep Maria Marcet. A la nit va anar al Teatre del Liceu, on li van dedicar una funció de gala. El dimecres 28, declarat festiu al matí a tots els efectes ("abonable sin recuperación"), es va dur a terme una nova desfilada, aquest cop de treballadors, oficialment anomenats "productores sindicados". Franco la va presidir des del balcó de la seu de la Central Nacional Sindicalista, a la via Laietana. Després d’un dinar de gala a la Generalitat (llavors Diputación Provincial), Franco va visitar la basílica de la Mercè, on va entrar i sortir sota pal·li i on van imposar a Carmen Polo la medalla de l’honor del cambril, que no rebia ningú des de la reina Victòria Eugènia l’any 1929. Posteriorment el dictador va inaugurar la sala d’art romànic del Palau Nacional de Montjuïc.
Escoltant el 'fum, fum, fum'
El guió de les visites, celebracions, desfilades i inauguracions d’aquest viatge del 1942 marcarà la pauta de les futures, amb les lògiques adaptacions a les circumstàncies de cada moment històric. En el cas del 1942, encara cal deixar constància de la visita a Girona, el dijous dia 29, i un nou sopar de gala aquell vespre, en aquest cas a la seu de Capitania, amb Kindelán com a amfitrió, on es va servir Freixenet en lloc de l’habitual Codorniu. Un concert en honor dels il·lustres visitants va cloure el sopar, amb intervenció destacada d’Eduard Toldrà al violí i del tenorrapsoda Sandro Carreras, qui, acompanyat al piano per Maria Canela, va interpretar per al Caudillo, entre d’altres, "la canción popular Fum-fum-fum". Franco també es va desplaçar a Tarragona, Reus, Lleida i Saragossa, on va fer nit, preparant ja el retorn a la capital espanyola. El dissabte 31 de gener al vespre Franco va ser rebut a Madrid per més de 400.000 persones (segons les cròniques de l’època), en el retorn d’una estada de gairebé una setmana a Catalunya. Gairebé com si tornés d’una gira triomfal per l’estranger.
Dispendi al Ritz
Pel que fa només a la despesa de l’Ajuntament de Barcelona, la visita de Franco i el seu seguici va representar una factura total de 228.177,10 pessetes. De nou l’Hotel Ritz, que va preparar el sopar oficial (187 coberts, a 160 pessetes cadascun), va presentar una de les factures més altes, però superada encara per la dels Magatzems Pompeya, "grandes talleres para la construcción en general", que es va encarregar de posar a punt el Palau de Pedralbes amb tots els ets i uts. Entre els seus serveis hi havia des de facilitar 25 matalassos de llana i 36 mantes fins a la "reconstrucción de una puerta vidriera de las caballerizas", "desforrar una sillería dorada con tapicería de color rosa clavada con tachas para hacer dos almohadones" o simplement posar a punt la pista de tennis i col·locar-hi una xarxa nova.
La visita de Franco i el seu seguici va costar a l’Ajuntament de Barcelona 228.177 pessetes. L’Hotel Ritz va servir el sopar oficial a 160 pessetes el cobert
Un cop més la llista d’industrials i serveis utilitzats és inacabable. L’Ajuntament va tenir despeses de "coches y automóviles, compañía general de carbones, guardarropía, peluquería, pianos, músicos, guardias y criados, floristas, alquiler de sillas, alfombras, relojes, taxis, tranvías, pintores, ascensores, carpintería, electricidad, gratificaciones varias, instalación de tribunas, mástiles, ornamentaciones, fumistería y calefacción, leña de encina y de pino...". Fins i tot l’empresa Billares Soler va passar una factura de 726 pessetes per facilitar boles de marfil, tacs, guixos i jocs de cartes. No consta que tornessin a canviar les tapes de les tasses dels vàters.
En els anys següents, el Generalísimo va fer sovint viatges a terres catalanes. Va ser rebut i homenatjat en nombroses localitats, com el Masnou, Manresa o Berga. Va venir l’any 1947, el 1949, el 1952 (en ocasió del Congrés Eucarístic), el 1955, el 1957 (un viatge llampec, per presidir la final de Copa entre el Barça i l’Espanyol a Montjuïc), el 1960, el 1962 (per les riuades del Vallès), el 1963 (una altra final de Copa, ara al Camp Nou), el 1966...
La seva última visita va ser el juny del 1970, en un llarg programa de més de deu dies, amb tots els ministres a Barcelona per celebrar consell a Pedralbes i que també va incloure una final de Copa al Camp Nou, entre el Reial Madrid i el València. Un acte públic delicat, perquè el Madrid hi havia arribat després d’eliminar a quarts de final el Barça en un escàndol monumental que ha passat a la història com el dia de Guruceta, l’àrbitre del partit que es va inventar un penal vergonyós contra els blaugrana.
Acompanyats de Joan Carles i Sofia
Calia garantir de totes totes que no hi hauria cap manifestació visible de protesta entorn d’un ja vell Generalísimo (77 anys) que visitava una Catalunya ben diferent. La Catalunya vençuda, exiliada i per tant inexistent de les primeres visites obria escletxes de recuperació: a la Universitat, en les manifestacions obreres del Primer de Maig i en les vagues, en els creixents moviments veïnals, en les clandestines organitzacions polítiques que agrupaven des de moviments catòlics fins a l’extrema esquerra, en iniciatives de recuperació cultural catalanista... Tot i que no queda reflectit en les cròniques periodístiques, la rebuda a Franco ja no va tenir el mateix escalf dels anys precedents i en canvi van ser més celebrades les aparicions públiques dels prínceps Joan Carles (que ja havia estat nomenat successor a títol de rei) i Sofia.
L’any 1970 la rebuda a Franco ja no va tenir l’escalf dels altres cops. La Catalunya vençuda, exiliada i inexistent de les altres vegades començava a recuperar-se
Franco va arribar a Barcelona el dijous 18 de juny. Acompanyat en tot moment de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i habitualment amb vestimenta civil, barret i ulleres de sol gairebé permanents, va inaugurar un nou tram del metro, les instal·lacions de Mercabarna i de Catalana de Gas, va dur a terme un nodrit programa d’inauguracions a Montjuïc, va assistir a solemnes actes religiosos a la catedral, va passar revista a una exposició sobre els plans de futur de la capital (amb el projecte de construcció dels túnels del Tibidabo) i va inaugurar el tram d’autopista Cardedeu-Maçanet. Tot plegat en una llarga estada, fins al 2 de juliol, però amb un programa que incorporava dies sencers "a disposición de Su Excelencia". Els va aprofitar per sortir a pescar amb el iot Azor per la Costa Brava i per dinar a Peralada amb el seu amic, l’exalcalde Mateu.
La final de Copa va ser el moment més delicat de la seva estada. Sis dies abans, el 22 de juny i ja amb Franco a Barcelona, el servei d’informació militar alertava en un informe confidencial que "dicha jornada futbolística puede encerrar algún acto disonante con la asistencia del Generalísimo". A més, aportava possibles solucions, algunes tan surrealistes com la que proposava, per exemple, "que la Federación invite a todos los hinchas del Real Madrid y los traiga con todo pagado".
Pànic a les portestes
I alertava d’un altre problema: que el camp estigués mig buit, i fes la sensació de boicot al dictador, perquè la final queia entre tres dies de festa, no hi jugava el Barça i es podia seguir en directe per televisió. La Prefectura Superior de Policia, l’Ajuntament, la Casa Civil i la Militar del Generalísimo, la Federació Espanyola de Futbol, el 41 Terç de la Guàrdia Civil, el Govern Civil i altres institucions oficials es van bolcar en la petició d’entrades per poder-les repartir i garantir que Franco veiés el partit envoltat de gent disposada a aplaudir-lo en tot moment.
L’última visita de Franco es va tancar el 2 de juliol del 1970. Va transcórrer amb les màximes mesures de seguretat per impedir qualsevol protesta, però també amb la utilització d’una nova figura, el príncep Joan Carles, que va acompanyar el dictador en els actes de més rellevància i sobretot de més gran exposició pública, com l’últim bany de masses, en l’homenatge del món sindical de l’1 de juliol al parc de la Ciutadella. La companyia del futur rei era llavors el símbol i l’esperança d’un demà diferent que un Franco decrèpit va saber utilitzar en el seu profit.
Aquest article es va publicar en el número 162 del Sàpiens (novembre 2015)

