Franco: 'todo atado y bien atado'

L’avançada edat del dictador i el deteriorament de la seva salut van propiciar diversos moviments de caire polític. En aquest context, l’assassinat de l’almirall Luis Carrero Blanco, a mans d’ETA, i la crisi del petroli van acabar de minar la dictadura

El 22 de novembre del 1975 es va instal·lar la capella ardent de Franco al Palacio de Oriente
El 22 de novembre del 1975 es va instal·lar la capella ardent de Franco al Palacio de Oriente Getty Images
Autor
Antoni Sella
Assessor
Andreu Mayayo
Guardar a favorits

L'Espanya que protagonitza els darrers i pesats passos del franquisme és un estat unitari només políticament, però no ho és ni culturalment ni social, tot i l’enquistament de certs hàbits.

Fins a la mateixa mort de Franco, per exemple, són molts els municipis que encara celebren el Día de la Liberación; és a dir, la data en què l’Exèrcit franquista hi féu entrada. Ho fan amb un caràcter merament oficial i encartonat: missa amb les jerarquies del règim, repic de campanes i, en alguns casos, espetec de vint-i-un morterets. Encara hi ha alcaldes que fan formar la canalla de la Falange i visiten la seu de la Sección Femenina, on les noies han de fer el curs de labors i infermeria, un pas imprescindible per disposar de passaport, un document escàs i controlat pel règim. Però sota la crosta oficial, es mouen clandestinament molts corrents que creen asimetries al territori. A les grans ciutats industrialitzades (Madrid, Barcelona, Bilbao...) hi ha amplis col·lectius de treballadors que prenen consciència i aprenen a organitzar-se millor, infiltrant-se en les estructures obreres del règim: el denominat sindicat vertical. A més, als principals centres universitaris, els estudiants es mobilitzen i sovintegen les aturades i les vagues, que solen acabar amb persecucions i detencions per part de la Policia Nacional, coneguda pel seu uniforme com els grisos. La plaça de la Universitat de Barcelona, al centre de la ciutat, és un dels escenaris recurrents d’aquests enfrontaments sense solució de continuïtat.

Barcelona, un pol antifranquista

Catalunya, a través de Barcelona i les ciutats properes del cinturó industrial, és un dels focus on aquestes tensions es fan més evidents. No en va, en el decenni anterior, el Principat ha engolit un milió set-cents mil immigrants —un terç de la població total catalana del tardofranquisme— que han emigrat a la recerca de feina a les fàbriques. Al costat de les urbs industrialitzades, persisteixen les petites i empobrides capitals de província i les zones agrícoles de Castella, Extremadura, Galícia i Andalusia, on encara hi ha llocs en què un lavabo es pot considerar un element exòtic, i on el control social s’estructura fortament al voltant dels polítics del règim, la Guàrdia Civil i l’Església.

La imminent mort del 'Caudillo' féu aflorar els enfrontaments soterrats entre les diverses faccions del règim: els falangistes, els tecnòcrates, els aperturistes i els Franco

El control social, tot i els esforços esmerçats, resulta més difícil a les zones de la costa mediterrània i atlàntica. Aquí, el turisme desenvolupat en les dues dècades anteriors no només ha portat els biquinis i les discoteques —aquelles inicials boîtes. També ha fet evident als autòctons les diferències que en tots els sentits —econòmics, sobretot, però també socials i polítics— separen la seva quotidianitat de la dels del nord i centre d’Europa.

Lluita de clans

El règim d’un general Franco que el desembre farà 81 anys es podreix des de l’interior. El 1973 l’avançada edat del Caudillo agreuja els enfrontaments soterrats entre les diverses famílies del règim: els antics falangistes, que representen una línia dura de l’immobilisme contrari a qualsevol tipus de reforma i que seran coneguts com el búnquer; els tecnòcrates arredossats al voltant de l’Opus Dei; els anomenats continuistes —que només cerquen una evolució del franquisme per assegurar-ne la continuïtat i que més endavant prenen el nom d’aperturistes—, i el clan format al voltant de la mateixa família Franco, que malda per conservar les seves prerrogatives.

Si el règim es podreix per dins, la solució que busca és enfortir el metall de la seva cuirassa, mantenir la repressió i enrocar-se en un discurs ancorat anacrònicament en l’anticomunisme ferotge i les conspiracions internacionals bastides per la maçoneria. Així, a la darreria de la dècada del 1960, el franquisme pensava haver-se blindat amb l’aprovació de la Ley orgànica del Estado i de les disposicions per a la successió a la Jefatura del Estado en la persona de Joan Carles de Borbó. Això va permetre a Franco declarar, el 1971, a la madrilenya Plaza de Oriente, que seguiria comandant el timó de l’Estat perquè, va afirmar: "Dije, y lo he cumplido, que todo quedaria atado y bien atado ante el futuro".

Però el deteriorament físic del dictador i, principalment, la malaltia de Parkinson eren difícils d’amagar. A la primeria d’estiu del 1973 i per primera vegada des de l’1 d’octubre del 1936, la figura de cap d’estat es va deslligar de la de president del Govern, que va assumir l’almirall Luis Carrero Blanco, estret col·laborador de Franco que des del 1951 mai no va deixar de tenir càrrecs ministerials. L’almirall era un home de la vella guàrdia, ben connectat amb la família però que havia donat suport al nomenament de Joan Carles com a successor de Franco. Era, doncs, l’home cridat a exercir de garant de la continuïtat inamovible del règim després de la mort del dictador.

S'estrena el tretzè govern Franco

El tretzè govern format pel dictador va incorporar noms de polítics i militars que asseguraven la persistència de la línia dura —com el ministre de la Governació, Carlos Arias Navarro, o el de Marina, l’almirall Gabriel Pita da Veiga, que només va dimitir ja en plena Transició per considerar inadmissible la legalització de Partit Comunista d’Espanya. D’altres ministres tindrien un paper important en l’intent de volar controladament la dictadura des de dins un cop mort el dictador, com va ser el cas del vicepresident Torcuato Fernández-Miranda, i encara n’hi va haver que pretenien conformar un partit de dretes, com el ministre d’Exteriors, el barceloní i membre de l’Opus Dei Laureà López Rodó.

Franco va fer president del Govern Carlos Arias Navarro, el ministre de Governació que no havia pogut impedir l’atemptat contra Carrero Blanco

És aquest Govern, majoritàriament ancorat en principis ideològics del primer franquisme, el que ha de fer front a la crisi internacional del petroli a partir de l’estiu del 1973. Espanya, amb una forta dependència energètica exterior, amb prou feines compensada per l’entrada de divises que comporta el turisme, es va veure doblement afectada per aquesta crisi. D’una banda, l’alt preu del petroli va encarir els processos productius, i de l’altra, la crisi als països desenvolupats d’Europa va fer minvar l’afluència de turistes.

1975: un 'annus horribilis' pel règim

El franquisme, que malgrat el creixement de l’oposició política, cultura i sindical i la millora de la seva capacitat d’organització, havia aguantat el tremp gràcies a la millora de la qualitat de vida en moltes zones, va patir un sotrac de conseqüències desastroses i dramàtiques el 1975. En aquell any es van conjugar una elevada inflació (el 17%), un creixement de l’atur que es va disparar i diversos escàndols financers sonats, com el del grup empresarial Sofico, en el qual es van trobar implicats militars d’altra graduació, magistrats i personatges polítics estretament vinculats a les altes instàncies del règim.

A partir de les condemnes a mort del procés de Burgos del 1970, la imatge internacional del règim es deteriorà encara més i arribà fins a la mateixa Església catòlica. El nomenament del bisbe i després cardenal valencià Vicent Enrique Tarancón com a arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, el 1971, marcà un punt d’inflexió en les relacions entre l’Església i l’Estat, fet del qual el franquisme es doldrà amargament. Famós per les seves disputes amb Franco, Tarancón acabaria destacant pel seu paper conciliador durant la Transició.

Arran de la caiguda de les dictadures de Portugal i de Grècia, el franquisme va optar per enrocar-se i prendre postures numantines que reflectien la seva crueltat

També va créixer la conflictivitat a l’interior, i no només en forma de vagues, que el Govern procurava reprimir amb accions judicials que pretenia que fossin exemplars, com el denominat procés 1001 contra dirigents del sindicat clandestí i proper al PCE Comissions Obreres (CCOO), entre ells, el futur secretari general, Marcelino Camacho. El mateix dia en què es va iniciar el macrojudici, el 20 de desembre del 1973, ETA va fer volar pels aires el Dodge en què Carrero Blanco circulava pel carrer de Claudio Coello de Madrid. L’assassinat de l’almirall va colpejar profundament la jerarquia franquista i va representar un greu problema per a Franco, que es trobava enmig de les tensions de les diverses famílies del règim —inclosa la seva. El gendre del dictador, el marquès de Villaverde, acusava descaradament els aperturistes de ser els responsables de la mort de Carrero, i la mateixa família i els sectors més immobilistes van moure fils perquè el dictador, que aquells dies patia la grip, no comptés amb el vicepresident del Govern, Torcuato Fernández-Miranda, i nomenés president el ministre de la Governació, Carlos Arias Navarro. Ho van aconseguir i, paradoxalment, Franco va fer president del Govern el ministre que, des de la cartera de Governació, era el responsable polític del fracàs dels serveis d’espionatge en l’atemptat contra Carrero Blanco.

Creix el fenòmen de la lluita armada

Però ETA no era en aquell moment l’única organització armada a l’Estat. Aquell mateix 1973 va néixer el Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), braç armat del Partit Comunista d’Espanya (ml). L’1 de maig, en una batussa entre policies i manifestants als voltants de l’estació madrilenya d’Atocha, el FRAP va matar d’una punyalada un subinspector de la Brigada Politicosocial. Durant el seu funeral, els ànims dels ultres del règim es van exaltar i l’arquebisbe Vicent Enrique i Tarancón va ser insultat. El mateix li va succeir durant el funeral de Carrero Blanco, on els indignats cridaren "Tarancón al paredón".

Mentrestant, Carlos Arias Navarro va constituir un govern dominat pels més retrògrads d’un règim ja per si mateix retrògrad, amb poques concessions als aperturistes, la més significativa de les quals va ser la del ministre d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas, el gran valedor d’un falangista d’Àvila, Adolfo Suárez. L’única sorpresa d’aquest nou executiu va ser l’anomenat espíritu del 12 de febrero del 1974, quan Arias va anunciar davant les Corts Espanyoles tímides mesures reformistes —com la de l’associacionisme polític— que no es van arribar a concretar. Temerós de la contestació interna i de les notícies que arribaven des de Portugal, on la Revolució dels Clavells havia fet caure la dictadura més antiga d’Europa, o des de Grècia, amb la caiguda de la dictadura dels coronels i de la monarquia grega, el franquisme va optar per enrocar-se i prendre postures numantines que van reflectir la seva crueltat. Així, el Govern va extremar la repressió i va continuar matant en forma de penes de mort. Aquell mateix febrer, va créixer la tensió entre el règim i l’Església, en comminar el Govern al bisbe de Bilbao, monsenyor Antonio García Añoveros, a exiliar-se per haver signat una carta pastoral en què reconeixia la justa llibertat del poble basc.

La cultura esdevé la icona antifranquista

Pocs dies després, el 2 de març, i enmig d’una forta condemna internacional, l’anarquista català Salvador Puig Antich va morir a garrot vil. El mateix dia, el Govern va fer executar a Tarragona l’alemany Georg Michael Welzel —conegut com a Heiz Chez i identificat com a polonès— per un crim sense cap naturalesa política, en el que es va interpretar com un intent del franquisme per alleugerir la càrrega política de la mort de Puig Antich.

Morir matant
27-S: Darrers afusellaments del franquisme

Menys de dos mesos abans de morir, el 26 de setembre del 1975, el dictador firma les cinc darreres sentències de mort del règim. L’afusellament de tres militants del FRAP i dos d’ETA suscita un rebuig internacional sense precedents, tant oficial com popular. Oficial i popular és l’actitud d’Olof Palme, primer ministre socialdemòcrata de Suècia, que lidera les protestes al carrer i porta una guardiola per recaptar diners per als lluitadors antifranquistes.

Els països de la Comunitat Econòmica Europea, el papa Pau VI i l’ONU han demanat clemència a Franco. Després dels afusellaments, dotze governs retiren els seus ambaixadors de Madrid, Mèxic reclama l'expulsió d'Espanya de l'ONU i l'OTAN aprova una moció de protesta en què insta els seus membres a abstenir-se d’afavorir l’ingrés d’Espanya a l’organització.

Assaltant ambaixades

Mentrestant, hi ha manifestacions davant la majoria d’ambaixades espanyoles a Europa i intents d’assaltar-les, com es produeix efectivament a l’ambaixada de Lisboa i al consolat de Porto. La dictadura, tancada en si mateixa, encara treu Franco al balcó del palau reial de la Plaza de Oriente de Madrid per dir que tot plegat és el resultat d’una conjura dels jueus i els maçons.

Tres anys després, la companyia Els Joglars estrenaria una obra de teatre parodiant aquells dramàtics esdeveniments: La torna. En aquells moments finals de la dictadura, el món intel·lectual, literari i artístic es va posicionar, majoritàriament, contra el règim i es va aproximar i comprometre amb els postulats de l’oposició política i sindical per acabar esdevenint una de les principals icones. La cultura esdevingué així part important de l’activisme antifranquista i esdeveniments com les 6 hores de Canet, baluard de la Nova Cançó a la dècada del 1970, van passar de reunir 5.000 persones en la seva tercera edició, el 1973, a congregar-ne més de 15.000 els anys 1974 i 1975.

Pèrdua de suport en l'exèrcit i l'església

Mentre la salut del dictador es deteriorava —el juliol del 1974 Franco va ser hospitalitzat per una tromboflebitis i va haver de cedir, temporalment, el poder a Joan Carles—, l’oposició política s’anava organitzant. Si el 1971, fruit de l’esperit combatiu de la cultura, s’havia creat l’Assemblea de Catalunya, que agrupava partits polítics clandestins i associacions, el juliol del 1974 es va conformar a París la Junta Democràtica, inspirada pel PCE de Santiago Carrillo. La Junta agrupava diversos partits d’esquerres, com el PSP d’Enrique Tierno Galván, el Partit del Treball d’Espanya, alguns representants de l’entorn monàrquic de Joan de Borbó i Comissions Obreres. No hi van entrar els socialistes del PSOE, que el 1975 van promoure la Plataforma Convergència Democràtica, grups d’extrema esquerra com el Moviment Comunista d’Espanya (MCE) o l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), el PNB i minúsculs però influents sectors democratacristians de José María Gil Robles i Joaquín Ruiz Giménez. Tampoc no van formar-ne part els entorns socialdemòcrates capitanejats pel desenganyat ideòleg de la Falange Dionisio Ridruejo.

El franquisme perdia suports fins i tot dins del mateix Exèrcit. Tot i que en nombre molt reduït, un grup d’oficials —tinents, capitans i comandants— va crear, l’agost del 1974, la Unió Militar Democràtica, inspirant-se en la Revolució dels Clavells. És a dir, igual que en el cas portuguès, aquest organització havia d’aconseguir retornar la llibertat al poble sense recórrer a la violència. L’Exèrcit havia de ser el valedor de la democràcia.

Mentre l’Església, a través de l’arquebisbe de Madrid, Enrique Tarancón, era crítica amb la dictadura, un grup de militars fundava la UMD per democratitzar el règim

En paral·lel, les accions armades no deixaven de minar el règim. Entre el 1974 i el 1975 ETA va matar 32 persones i el FRAP, 3, i el Govern tenia el País Basc sota un règim pseudomilitar. I és que malgrat els conflictes interns i la debilitat externa, el règim va seguir aplicant mesures severes i exemplars. El 27 de setembre del 1975 i després dels respectius consells de guerra, Franco va signar les sentències de mort per afusellament contra dos membres d’ETA (Ángel Otaegi i Juan Paredes Manot, Txiki) i tres del FRAP (José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena Alonso). La pressió i les condemnes internacionals —entre elles, la molt significativa del papa Pau VI— només van aconseguir que no s’apliqués la màxima pena a sis dels onze condemnats inicialment.

ETA, el FRAP... i ara el GRAPO

Aquestes darreres penes de mort van sumir el règim en el descrèdit internacional més gran, fins al punt que la Comunitat Econòmica Europea va decidir bloquejar les negociacions encetades anys abans amb el Govern espanyol. Les execucions es van produir dos mesos abans de la mort de Franco, després d’una llarga agonia, prolongada pel seu entorn familiar, que intentava assegurar-se el futur. La darrera compareixença a la Plaza de Oriente, l’1 d’octubre —omplerta amb dificultat— va mostrar un Franco molt debilitat. Aquell mateix dia, un nou grup armat acabat de néixer, el GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre) matava tres policies a Madrid.

Les últimes penes de mort signades per Franco van sumir el règim en el més gran descrèdit internacional

Franco estava oficialment malalt des del 12 d’octubre i el 30 no li va quedar més remei que cedir els poders de cap d’estat a Joan Carles. Mentrestant, el dictador era sotmès a diverses operacions quirúrgiques, acompanyat a l’habitació de l’Hospital de la Paz pel mantell de la marededéu del Pilar. També l’acompanyaven constantment els membres del seu equip mèdic, que cada dia donaven el parte médico per mantenir informada la ciutadania.

"Españoles: Franco ha muerto"

El nucli dur franquista i la seva pròpia família pretenien allargar-li l’agonia fins al 26 de novembre, quan un home de la seva confiança, Alejandro Rodríguez de Valcárcel, renovés el seu càrrec de president de les Corts i del Consell del Regne. Però el 20 de novembre a les 4.20 hores el cos de Franco ja no va poder més. La seva defunció va causar una profunda commoció als cercles franquistes, ben tangible en els ulls plorosos d’Arias Navarro quan va llegir el breu comunicat televisiu. Una frase que ja s’ha convertit en història viva: "Españoles: Franco ha muerto".

Franco havia mort, però el franquisme encara no, i oferiria resistència. Les protestes polítiques, socials i laborals dels darrers dos anys van tenir una gran influència a l’hora de configurar el futur de l’Estat i reconduir-lo, formalment, cap a una democràcia sota la fórmula de monarquia parlamentària. Justament el que els franquistes més bel·ligerants no volien.