"Sobre la leyenda de su incalculable fortuna (de la viuda de Franco, Carmen Polo N. d. R.) he de decir que creo que no es verdad. Lo que ocurre es que ella es muy ahorrativa. Como una hormiguita. En vida de su marido es muy natural que la gente la obsequiase con regalitos más o menos valiosos. El haber sabido conservar estas cosas pensando en su futuro me parece muy bien. Cuarenta años de primera dama de España significan 16.800 días. Si bien se mira, es mucho tiempo, el suficiente para asegurar-se una posición sólida al margen de cualquier coyuntura de mercado. Y no hay que escandalizarse lo más mínimo porque me parece muy razonable. Estoy segura de que su fortuna personal no llega ni al uno por ciento de lo que su marido hizo ganar a España [...] El dinero tampoco es tanto como se dice".
El debat sobre la fortuna, postergat
Aquestes paraules són de Pilar Franco, germana menor del dictador, i foren recollides en el seu llibre autobiogràfic Cinco años después, publicat el 1981 per l’editorial Planeta. Efectivament, a partir del final dels anys 70, van ser molts que es van interrogar sobre la fortuna personal de Francisco Franco, i sobretot sobre tot allò que, un cop acabada la dictadura, quedà en mans de la seva nombrosa família. Com és sabut, per les característiques del procés de transició a la democràcia viscut a l’Estat, la qüestió de la situació patrimonial de la família de l’home que molt pudorosament s’havia passat a anomenar "el jefe de estado anterior", no fou pas objecte de debat polític o institucional. I també s’ha de tenir en compte que en la construcció de la figura pública del dictador al llarg dels quaranta anys que va durar el franquisme, l’austeritat, la moderació, l’essencialitat pròpia d’un home d’armes i l’estricta religiositat gairebé franciscana, havien tingut un paper més que rellevant.
Mentre Franco es presentava com una mena de monjo guerrer, la seva família, instal·lada a El Pardo, vivia envoltada de luxes i omplia pàgines de la premsa rosa
Tot i així no deixava de ser una imatge contradictòria o almenys aplicada amb una certa forma d’estrabisme. Mentre el general guanyador de la guerra civil es presentava com una mena de monjo guerrer, la família Franco, instal·lada en la residència d’El Pardo, gaudia de totes les comoditats pròpies d’aquella singular monarquia sense rei que havia estat el règim, omplint pàgines i pàgines de les publicacions il·lustrades ensenyant els fastos de la seva vida exclusiva.
Havia començat aviat: les notícies de les fantasmagòriques noces de l’única filla de Francisco Franco i Carmen Polo, Carmen Franco Polo, amb el jove i ambiciós metge Cristóbal Martínez Bordiú —després marquès de Villaverde—, el 1950, havia captivat l’atenció de tots els mitjans, i no només d’aquells que més endavant serien anomenats premsa rosa. En la seva edició de l’11 d’abril del 1950, tot just després del casament, La Vanguardia Española donava bona prova de l’estrabisme al qual es feia referència.
'La Vanguardia', enlluernada pel 'Caudillo'
Un llarg article del director, Luis de Galinsoga, mentre recordava l’enorme sacrifici personal que havia comportat per al general deixar la seva família per dirigir la guerra contra la República, glossava la figura de Franco en el casament d’aquesta manera: "Hoy, durante unas horas, Franco se ha consagrado al hogar. ¿Para qué? Para casar a aquella hijita de la que en la madrugada inolvidable del 18 de julio él, valor a prueba, invicto en todas las adversidades, derrochador de abnegaciones, temple de escogido, no tuvo valor para despedirse. ¿Lo ha tenido hoy, bajo la pesadumbre de tantos recuerdos y de tantas emociones, para separarse de su hija, aun a trueque de que ésta vaya, como va, en pos de la felicidad? No lo sabremos nunca. Pero si por los indicios se juzgase, yo puedo decir, testigo que he sido de la deslumbrante ceremonia en la iglesia de El Pardo y del buen tono de la celebración posterior, yo puedo decir, repito, que he visto por primera vez nublarse de emoción los ojos del Generalísimo. Poco tiempo tendrá en verdad Franco para retener la tensión emotiva de esos momentos, también históricos e inolvidables como efemérides familiares, porque el permanente servicio y desvelo para ocuparse de los asuntos de Estado no le consentirán siquiera esa inefable mixtura de complacencia y dolor que es siempre en un hogar el casamiento de la unigénita. El sentimiento de padre se ha sobrepuesto hoy a todas las notas brillantes, aunque sobrias y ponderadas, que la jornada ha ofrecido al espíritu observador de los invitados. [...] Yo he venido a El Pardo [...] a ser testigo, una vez más, de la emoción de Franco, que nunca como en este día —inolvidable para él y para el alma privilegiada de su egregia esposa— se desposeyó de la serenidad sublime y casi impasible que exige de él la histórica misión gravitada sobre sus hombros".
El darrer llibre d’Ángel Viñas, La otra cara del Caudillo (Crítica) esmicola la imatge hagiogràfica d’un Franco espartà i franciscà. A Franco —no cal dir a la Senyora— li agradaven els diners i mai no va fer escarafalls de les propietats immobiliàries i les joies regalades tot sovint fruit més de la coerció que no pas de la donació.
Els generosos donatius de Telefònica
Un any després de la victòria, Franco disposava de 34 milions de pessetes (l’equivalent avui a 400 milions d’euros) en diferents dipòsits bancaris. Tota una fortuna, a més a més de liquiditat immediata en cas d’haver de tocar el dos, que difícilment podia sortir de la seva nòmina (2.493 pessetes mensuals l’any 1935 o bé les 50.000 pessetes anuals del 1940) ni dels generosos donatius (10.000 pessetes mensuals) de Telefónica.
L'operaciño Cafè i uns comptes sospitosos
Les malifetes no acostumen a deixar rastre i, per tant, no es pot descartar res. Tanmateix, no sembla que Franco hagués posat la mà a la caixa de les partides destinades com a cap d’estat, tot i que la seva execució va ser d’una opacitat total. Ángel Viñas aporta dues noves hipòtesis versemblants: la venda de cafè i l’apropiació de part dels donatius destinats a la causa nacional o per a obres concretes, com la reconstrucció de l’Alcázar de Toledo.
L’anomenada per Viñas operació Cafè va consistir en la venda de 600 tones de cafè donades pel dictador brasiler Getúlio Vargas (tot fa pensar que amb la voluntat que el seu destinatari fos l’Estat i no pas Franco) a la Comisaría de Abastos, al preu taxat de 12,48 pessetes per quilo. La xifra de 7,5 milions coincideix fil per randa (en la quantitat i en les dates) amb la partida marcada amb interrogants en els comptes del Caudillo.
El seu 'cortijo' privat
Malgrat que el dictador sempre va disposar del país com si fos el seu cortijo, tampoc no es va resistir al desig de tenir-ne un a nom seu (bé, de la seva dona).
El dia dels Sants Innocents del 1953, en l’escriptura del latifundi de Valdefuentes, Carmen Polo estava assistida pel seu marit qui li atorgava l’autorització. A diferència d’avui, Franco no podia al·legar desconeixement dels negocisquefeialasevadona.
En les pàgines del diari la crònica del casament ressaltava els detalls dels vestits dels protagonistes del magne acte social: la mare del nuvi, comtessa d’Argillo, "ataviada con elegentísimo traje de tul gris y mantilla negra, sujeta por valiosa corona condal de oro y amatistas. Sobre el pecho lucía collar de perlas"; o la núvia mateixa que "lucía traje de «faya» y seda natural, totalmente cerrado el escote. De los hombros se des prendía un manto de unos cuatro metros recubierto de tul espuma, cuyo velo iba sujeto por artística diadema de brillantes y perlas, regalo de sus padres. En la muñeca llevaba la pulsera de pedida, toda ella de brillantes, y enmarcando su bello rostro de pelo y ojos negros, unos pendientes de perlas". I, finalment, s’informava que la dona del dictador, popularment coneguda com "la collares", portava un "elegantísimo traje de encaje negro sobre fondo color crema, collar de perlas de tres hilos, broche de brillantes y magníficos pendientes de perlas".
'L'Hermanísimo' vividor, el 'Cunyadísimo' fidel...
Tot això la primavera de l’any 1950, quan la població encara se les havia d’heure amb les cartilles de racionament, era literalment esclavitzada pels mecanismes infernals d’un flòrid mercat negre i no tornaria als nivells d’alimentació d’abans de la guerra fins al 1956. La gana i les condicions adverses generen indignació. I quan se’n prohibeix la seva expressió lliure, com ara en el cas de la dictadura franquista, la cultura popular és capaç de sublimar-la en sarcasme. És d’aquella època una cobla popular anònima, recollida pel periodista Mariano Sánchez Soler en el seu llibre Los Franco S.A., que exemplifica aquest sentiment popular: "La niña quería un marido/la mamá quería un marqués/ el marqués quería dinero/¡ya están contentos los tres!".
Anècdotes i percepcions populars a part, queda el fet que és difícil valorar quantitativament i qualitativament la fortuna de la família Franco. O, en tot cas, per poder procedir a una aproximació fa falta definir de manera més concreta els termes de l’expressió fortuna de la família Franco. En primer lloc pel que es refereix a la paraula família, ja que el terme s’ha de considerar en una accepció força extensa. Allò que es va anomenar amb encert la Corte del Pardo, en realitat es pot dividir en quatre branques que actuaven com a veritables poders econòmics i que aglutinaven no només els parents de sang del dictador, sinó també els seus col·laboradors més propers. La primera era integrada pels parents directes del dictador: aquí s’haurien d’encabir com a elements destacats, amb propietats i activitats econòmiques rellevants, el germà del dictador Nicolás Franco i el cosí Pacón, Francisco Franco Salgado-Araujo.
Una segona branca estaria integrada pel mateix Francisco Franco i els seus col·laboradors més estrets, coagulats entorn de la Casa Militar i la Casa Civil de la Prefectura del Estado: personatges com Julio Muñoz Aguilar, el marquès de Huétor, l’intendent general comte de Casa Loja, Francisco Fuentes de Villaviciencio, Pedro Nieto Antúnez o un altre cosí del Caudillo, Enrique de la Puente y Bahamonde. Una branca més, amb perfil propi, és representada per la família de Carmen Polo: la seva germana Ramona, familiarment anomenada Zita, i el seu marit, el cuñadísimo ministre Ramón Serrano Suñer. També s’hi afegiria un altre germà de la dona de Franco, Felipe Polo, que va acabar sent secretari particular del dictador.
... l'ambiciós 'Yernísimo'
Finalment, la branca més nombrosa i que acabarà sent més dinàmica econòmicament —sobretot al llarg dels anys 60— està representada pels Martínez-Bordiú, els familiars del gendre del dictador i afins seus. El marquès de Villaverde (metge de professió i actiu home de negocis en molts altres camps), ocuparia una centralitat absoluta, ja que era promotor i gestor d’infinites activitats econòmiques, d’aventures empresarials centrades sobretot en la sanitat privada, però també en la propietat i construcció immobiliària, i en el sector de les importacions.
El marquès de Villaverde va ocupar una gran centralitat en els negocis dels Franco i va promoure aventures empresarials centrades, sobretot, en la sanitat privada
En aquest sentit, val la pena remarcar com Villaverde fou el personatge més visible dels molts que feren les seves fortunes econòmiques a l’ombra del dictador i arribà a tenir una imatge pública de professional (el 1968 realitzà el primer trasplantament de cor a l’Estat espanyol, degudament celebrat per la premsa del règim) i home de negocis amb èxit. Tanmateix, el yernísimo era només la punta de l’iceberg del clan Martínez-Bordiú: van exercir un paper rellevant també els seus germans Andrés —amb el seu col·laborador Luis Gómez Sanz— i Tomás, i també José María Sanchiz Sancho, oncle de Cristóbal Martínez Bordiú, personatge compromès en múltiples negocis financers.
Argúcies fiscals i comptables
D’altra banda, val la pena detenir-se sobre el que significa o pot significar la paraula fortuna. Una primera accepció del terme fa referència a les propietats immobiliàries. Pel que fa a aquest punt, la primera dificultat està representada pel fet que la utilització de testaferros i d’empreses lligades directament o indirectament a la família va ser més que freqüent. Així i tot es pot tenir una llista compilada per Sánchez Soler, en la qual figuren les propietats immobiliàries de què disposaven Carmen Polo, la seva filla i els seus néts en el moment de morir Franco.
Es tracta de 22 propietats, en diferents llocs d’Espanya (Madrid, Còrdova, la Corunya, Guadalajara i Màlaga) i de diferents característiques, valorades —segons dades cadastrals— en aproximadament més de mil milions de pessetes de l’època, encara que els càlculs s’hagin de considerar fets a la baixa, ja que, evidentment, tant les oficines del cadastre com el Ministeri d’Hisenda van fer al seu moment unes estimacions molt per sota del seu valor de mercat real, per afavorir fiscalment el dictador.
Moltes eren edificis històrics i havien estat regalats a la família com a signe d’inquebrantable fidelidad. En aquesta categoria entrarien, per exemple, el Pazo de Meirás (110.000 metres quadrats, molts d’ells urbanitzables, regalats per la ciutat i la província de la Corunya el 1938), o el Palacio del Canto del Pico i el Palacete de la Casa del Viento (820.000 metres quadrats, prop de Madrid, regalat per José María de Palacio y Abarzuza, comte de Las Almenas, el 1937), o també el Palacete de Córnide (del segle XVIII i façana francesa, tres plantes amb 879 metres quadrats en total i situat a la Corunya, regalat pel comte de Fenosa, Pedro Barrié de la Maza). Molts altres immobles —amb les corresponents immenses parcel·les i finques— van ser comprats a preus simbòlics, amb facilitacions significatives concedides pels municipis i amb condicions fiscals extremadament favorables.
En morir Franco, la seva família tenia 22 propietats valorades en més de 1.000 milions i participacions en 52 societats valorades en més de 100.000 milions
La segona accepció del terme fortuna fa referència, en canvi, a l’activitat econòmica. En aquest cas també és extremadament difícil fer estimacions quantitatives. Les aproximacions més solvents parlen, el 1975, d’un total de 52 societats amb un capital escripturat de més de cent mil milions de pessetes. Els sectors en els quals era més present allò que Sánchez Soler ha anomenat amb una brillant definició el hòlding d’El Pardo, foren la construcció i la intermediació immobiliària, les societats bancàries i financeres, els transports i la construcció naval i —per impuls sobretot del doctor Cristóbal Martínez Bordiú— la sanitat privada. També va haver-hi incursions, més o menys afortunades, en el sector metal·lúrgic, plàstic i elèctric de la gran distribució.
Figuren a la llista d’empreses en les quals es poden trobar membres de la família, firmes i entitats tan destacades com Fuerzas Eléctricas del Nortoeste S. A. (FENOSA) —de la qual, després de la mort de Barrié, Carmen Polo detenia un important paquet d’accions—; Galerías Preciados, S. A. —Carmen Polo també posseïa una part de les accions—; Fasa-Renault, Transmediterránea S. A. i Banco del Noroeste —en els seus consells d’administració hi havia Nicolás Franco—; Fomento de Obras y Construcción (FOCSA) —una part de les accions eren de Ramón Serrano Suñer i del seu fill Ramón Serrano Polo—, o l’Instituto de la Costa del Sol (INCOSOL) —criatura del marquès de Villaverde i responsable de bona part de la urbanització salvatge de la Costa el Sol en els anys 60.
Val la pena aturar-se en els consells d’administració de les empreses de la llista, perquè hi figuren de manera recurrent alguns noms, com ara els banquers Coca i Fierro, que van acabar configurant-se com a peces imprescindibles dels negocis de la família Franco, o el mateix marquès de Villaverde, ja que la seva activitat es va desenvolupar pràcticament en tots els sectors on la família del hòlding d’El Pardo va tenir interessos. En tercer lloc, s’ha de tenir en compte també allò que en la llista no apareix, com ara la participació dels membres de la família en el sector públic a través de l’Instituto Nacional de Industria (INI). Membres destacats de la família van ocupar llocs de gran responsabilitat en empreses com ara HUNOSA o el mateix Patrimonio Nacional, amb totes les conseqüències derivades del cas, en termes, per exemple, d’adjudicació de comeses públiques.
La concessió de crèdits, la requalificació d’un terreny, el tracte amb Hisenda, la possibilitat d’importar i d’exportar... eren decisions polítiques i no econòmiques del destacat
Finalment, és interessant notar també com només un cop el mateix Francisco Franco va figurar com a accionista, directiu i, en aquest cas, també gestor d’una de les empreses de la galàxia econòmica i empresarial d’El Pardo: la societat Valdefuentes S. A., dedicada a l’explotació agrícola i ramadera de la finca del mateix nom, en propietat de la família Franco. El dictador va gestionar personalment l’empresa —que arribaria a ser d’una certa entitat— fins a la darreria dels anys 60, quan va passar a les mans de Cristóbal Martínez Bordiú i, finalment, del seu fill Francis Franco Martínez-Bordiú, que acabaria desmantellant la producció i llogant la finca per al rodatge de diverses pel·lícules.
L'usdefruit del poder
La circumstància que Franco només una vegada es va posar al capdavant d’una empresa de propietat i controlada per la seva família, en realitat, tenia dues raons de ser. La primera, evidentment, era una qüestió d’imatge: no és una casualitat que fos una empresa dedicada a l’explotació agrícola i ramadera, ja que era fàcil presentar-la com una activitat tradicional, intrínsecament honorable, i sobretot apta per ser explotada per a la consolidació del "Franco productor", més proper a la realitat i la cultura de la gent
del camp que a l’alta societat dels cercles de negocis. Per altra banda, hi havia una raó que en bona part explica la manera com la família del dictador s’havia aprofitat econòmicament de la situació. Franco, per garantir una fortuna a la seva família, no havia necessitat posar-se ni a la primera ni a la segona fila de les múltiples activitats econòmiques que s’havien desenvolupat entorn d’El Pardo. Així ho explicava el periodista Jesús Ynfante a la revista Posible el desembre del 1977: "Cuando la guerra de España estuvo ganada, El Caudillo de España no promovió directamente ningún negocio económico porque su interés era el poder, y a ello dedicó integralmente su vida. El gran negocio de Franco fue la guerra civil y el usufructo consecutivo del poder durante cerca de cuarenta años".
L’activitat econòmica en totes les seves formes durant el franquisme va estar condicionada pel poder polític. La concessió de crèdits per part dels bancs, la possibilitat d’importar o exportar, la definició d’ús d’un terreny, el tracte preferencial per part del Ministeri d’Hisenda o, en el cas de possibles problemes judicials, el favor dels tribunals: tots eren elements que podien decidir la sort d’un negoci. Feia falta, doncs, alguna cosa més per enriquir-se que estar a prop de qui, en definitiva, decidia, més enllà del bé i del mal, sobre totes aquestes coses?
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions