Tarda de cinema amb Franco

És molt coneguda l’afició de Franco per la pesca i la caça, però no tant la seva predilecció per al cinema. Sabem que va improvisar un petit cinema a El Pardo i va organitzar passis privats pràcticament cada setmana durant trenta-un anys

Franco amb la seva càmera de vídeo
Franco amb la seva càmera de vídeo
Autor
J. M. Caparrós i M. Crusells
Assessor
Andreu Mayayo
Guardar a favorits

La major part dels dictadors del món contemporani han estat una mica cinèfils. Des de Stalin, Mussolini i Hitler, fins al general Perón o Kim Jong-il. També la major part dels dictadors han tingut l’hàbit de veure els films a casa seva, ja fos per una qüestió de seguretat o perquè vivien dins la bombolla del seu món particular. Ja ho deia el popular No-Do —el noticiari setmanal franquista d’obligada projecció en els cinemes espanyols entre el 1943 i el 1975: "El mundo entero al alcance de todos los españoles".

Els 2.000 films del 'Gran Dictador'

El Caudillo no va escriure cap llibre sobre cine, però sí l’argument de la pel·lícula Raza (1941), sota el pseudònim de Jaime de Andrade. El film el va dirigir José Luis Sáenz de Heredia, que era cosí germà de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. Aquest film propagandístic seria reeditat pel franquisme l’any 1950 amb el títol d’Espíritu de una raza, però sense les salutacions feixistes i la crítica als nord-americans de la primera versió. I és que l’afició de Franco pel cinema venia de lluny: sabem que durant la guerra del Marroc va rodar films en 8 i 9,5 mm; que durant la guerra civil va filmar algunes escenes en 16 mm i que, quan ja era dictador, va fer diverses pel·lícules familiars amb càmera de súper 8 mm.

El projector que es va instal·lar al teatre d'El Pardo era un regal de la productora valenciana Cifesa

El Generalísimo tenia una altra dèria: veure dues pel·lícules comercials pràcticament cada setmana al saló del teatre d’El Pardo. Hi ha documents que acrediten que aquestes sessions van començar el gener del 1946 i finalitzaren el novembre del 1975. Va veure pràcticament 2.000 films, una quarta part dels quals espanyols, i la resta estrangers. Les pel·lícules que es projectaven a El Pardo acostumaven a ser els mateixos films, molts de sèrie B, que s’exhibien a les sales comercials espanyoles als soferts espectadors de la postguerra. Només que el dictador les veia abans; algunes fins i tot abans que passessin la censura.

És el cas de Christopher Columbus (1949), de David MacDonald, la qual va tenir la seva resposta governamental amb Alba de América (1951), de Juan de Orduña. Aquest director va declarar: "A la pel·lícula anglesa, el Rei Catòlic bufetejava Colom, posava en ridícul la reina i denigrava Espanya i la gesta, no de Colom, sinó dels Reis Catòlics. A més, el Rei Catòlic empaitava les donzelles". Fins després de la mort de Franco no es va distribuir en vídeo. Una altra prohibició antològica fou la famosa Viridiana (1961), de Luis Buñuel, premiada al festival de Canes. El dictador, en un primer moment, no hi va donar gaire importància —considerava que eren "baturradas" del cineasta—, però quan va aparèixer la crítica del diari del Vaticà L’Osservatore Romano titllant-la de blasfema i anticlerical, i demanant l’excomunió de tot l’equip, les autoritats franquistes van fer-la desaparèixer. Com si mai no s’hagués rodat.

Tot i que el gènere que més va projectar van ser comèdies, segons Juan Cobos Arévalo, un dels seus majordoms al palau d’El Pardo, "mai vaig escoltar que manifestés la seva predilecció sobre cap gènere concret. Penso que li agradaven aquelles pel·lícules en què el seu personatge era un salvador, un heroi. Potser reflectien millor el seu pensament i vivències, com ara Los últimos de Filipinas (soldats assetjats i després rebuts amb honors) o ¡A mí la Legión! (d’exaltació militar)".

Alberto Gil, en el seu llibre La censura cinematográfica, afirma que Franco tossia en les sessions quan hi sortia alguna escena que considerava inconvenient. Per exemple, quan el productor Samuel Bronston va projectar-li, abans de passar la censura, El Cid (1961). Els apassionats petons entre Charlton Heston i Sophia Loren van ser tallats per la Junta de Censura, tal com demostra l’expedient del film que es conserva a l’AGA (Arxiu General de l’Administració) d’Alcalá de Henares, i els espectadors no van poder fruir del retrobament.

Franco tossia quan apareixien escenes ‘inconvenients’ en les projeccions, com els petons de Heston i Loren a ‘El Cid’

A més de Heston i Loren, els protagonistes més habituals dels films americans que veia eren Gregory Peck, James Stewart —a qui va rebre al seu despatx d’El Pardo— i John Wayne; mentre que les actrius més recurrents eren Deborah Kerr, Doris Day, Elizabeth Taylor i Maureen O’Hara. Eren els anys de Lo que el viento se llevó, Casablanca, Espartaco, Doctor Zhivago, Mary Poppins, Sonrisas y lágrimas, El violinista en el tejado, El golpe, Cabaret i Love story, les pel·lícules de James Bond... tots clàssics que es van exhibir a El Pardo.

El 'destape' arriba a El Pardo

Les pel·lícules nacionals, per la seva banda, les hi proporcionava el productor Cesáreo González, gallec com ell, i els projeccionistes procedien del No-Do. Alguns dels seus directors predilectes eren Rafael Gil —que anava de vegades a les sessions—, Lluís Lúcia, Pere Lazaga i Sáenz de Heredia. I els protagonistes, Fernando Fernán Gómez, Sara Montiel, Fernando Rey, Carmen Sevilla i José Luis López Vázquez. També, en l’última etapa, es van projectar a El Pardo les primeres cintes espanyoles considerades de destape, com Tocata y fuga de Lolita, Pepita Jiménez o Furia española. Com que Franco no feia cap comentari durant les sessions, només podem imaginar-nos que devia tossir més d’un cop.

El repertori, però, no el seleccionava el dictador, sinó la seva dona, Carmen Polo, d’una llista que li oferien al matí durant l’esmorzar. La Señora invitava algunes amigues, com la marquesa de Huétor de Santillán; també hi anaven periòdicament el marquès de Villaverde i Carmen Franco, els almiralls Luis Carrero Blanco i Pedro Nieto Antúnez, amb les seves esposes; l’amic Camilo Alonso Vega, Carlos Arias Navarro, etc.

Marisol i Marcelino, amb els néts

Cada sessió era presidida per Franco: s’obria amb un noticiari del No-Do o algun altre documental, berenaven plegats i es projectava un llargmetratge. Als programes infantils, dedicats als seus néts, hi havien assistit alguns dels nens prodigi del cine espanyol com Pablito Calvo (el nen de Marcelino, pan y vino) o, és clar, el ángel Marisol