De mirinyacs cenyits i cotilles que oprimien les costelles per aconseguir una cintura de vespa —quin flac favor!—, hem passat als sostenidors i els tangues gairebé eteris, que ens compliquen l’existència cada cop que els hem de penjar amb les agulles d’estendre. L’evolució de la roba interior és més elàstica que la fibra sintètica que la va revolucionar als anys setanta. I no és casual: la història de la nostra segona pell va a remolc de la relació que els humans hem mantingut amb el cos al llarg dels segles, del pes de la religió, dels canvis en el sistema de valors, de la diferència entre classes socials i de l’esclavitud estètica que encara arrosseguem.
Les interioritats més antigues
La primera peça de roba interior coneguda és el shenti, uns enagos vaporosos i brodats amb fil d’or que usaven les reines i les nobles egípcies, ja que les esclaves, fossin núbies o àrabs, sempre anaven despullades. Una altra peça important eren els cercles de metall amb què les dones gregues —que ja usaven cotilla— estufaven les faldilles de volants. La zona era una mena de faixa que modelava els malucs de les romanes, i el subligaculum, també romà,
era una espècie de calça i faixa tancada que, més endavant, derivaria en els primers calçons masculins. Després va venir el cosset de lli o cotó que les súbdites de Carlemany no es treien ni per banyar-se, i és que, efectivament, amb l’Església havien topat.
Fins aleshores, es pot dir que el cos de la dona havia gaudit d’una certa llibertat, tot i que la força de l’estètica ja les empaitava. Però l’expansió i la consolidació del cristianisme, que com sabem s’ha caracteritzat per condemnar i perseguir els plaers de la carn, va capgirar aquesta situació de forma dramàtica: va ser en aquest moment quan es van introduir els cinturons de castedat o les primeres mitges femenines de la història, que no deixaven ni un mil·límetre de pell a disposició de les mirades pernicioses. També és llavors quan van aparèixer les mítiques camises interiors i de dormir amb un forat tàctic especialment col·locat per poder practicar la còpula sense necessitat de despullar-se i que sovint anava brodat amb les poc sensuals lletanies "Ave Maria" o "Déu ho vol".
Braguetes i calçons
El Renaixement va donar un respir a les dones: l’escot va sortir del seu amagatall i la vestimenta es va convertir en tota una oda a la maternitat, amb vestits que simulaven panxes amb petits sacs farcits i ajustats a la cintura. En aquesta època, els homes duien un gipó interior i unes calces cenyides, amb cordons que travessaven els forats estratègics i que es consideraven l’avantpassat de la bragueta. Al segle XV, algunes dones van començar a portar calces masculines com a peça de roba íntima, però això a l’Església la va posar molt nerviosa i qui més ho va pagar va ser Joana d’Arc, que va fer la guerra contra els anglesos vestida amb robes masculines. Quin atreviment! L’heroïna francesa va acabar a la foguera, culpable de ser massa avançada al seu temps.
Un segle més tard, la noble italiana i reina consort de França Caterina de Mèdici es va tornar a apoderar dels calçons masculins i els va batejar amb el nom de brides per a les natges. L’invent va representar un nou escàndol i no es van popularitzar. Així veiem com els calçons van anar apareixent i desapareixent de la roba interior femenina en funció de les lleis que els prohibien perquè donaven massa llibertat de moviment a les dones o que els feien obligatoris en determinats casos. És el cas de les ballarines, que si no duien calçons corrien el risc d’ensenyar-ho "tot" amb les seves cabrioles.
Arriba l’exuberància
No va ser fins a l’imperi napoleònic que, abanderades per Josefina, les dones van importar d’Anglaterra l’ús dels pantalons, que solien portar sota els vestits. A les dones angleses aquesta peça els agradava perquè resultava molt còmoda per a la pràctica d’esports com la caça o el criquet. Durant tot aquest temps, però, les cotilles mai no van deixar d’usar-se. L’ideal de bellesa de dones amb cintura estreta que havia impregnat l’alta societat europea des de l’edat mitjana pervivia, malgrat el parèntesi alliberador que va representar en aquest sentit el barroc, quan es van posar de moda els cossos voluptuosos, com els que pintava Rubens.
A partir dels segles XIX i XX, les transformacions es van precipitar i es van fer més visibles —mai millor dit— en el món de la roba interior: en un sospir, les cotilles, els mirinyacs i els enagos deixen lloc a faldilles curtes, mitges transparents i sostenidors que realçaven els pits. Un canvi vertiginós que acomiadava les dones d’uns quants segles d’aixafar pitreres, amagar colls i peus, deformar estómacs i matrius, provocar avortaments i afavorir malalties com la tuberculosi perquè dificultaven la respiració.
Les cotilles eren clarament perjudicials per a la salut de les dones: comprimien els òrgans interns i podien arribar a provocar desmais o fins i tot avortaments
A mesura que van anar guanyant fortunes i posició social, els burgesos van imposar un nou estil de roba per anar a treballar, còmode però elegant. Els homes duien pantalons llargs com a indumentària exterior, mentre que a l’interior usaven calçotets, mitges curtes i samarretes de cotó. Amb tot, la dona continuava sent vista com un objecte decoratiu que reflectia la prosperitat del pare o de l’espòs. En aquest període, de nou, la cintura va ser la part del cos més erotitzada, buscant potenciar la figura del rellotge de sorra, per sobre de la comoditat i la funcionalitat. Era, doncs, la perpetuació de l’imperi dels mirinyacs, les crinolines, els polissons, els enagos i les cotilles. Tot sona molt carregós, oi? És que ho era. Els mirinyacs, per exemple, eren unes estructures i cèrcols metàl·lics que proporcionaven amplitud a les faldilles; les crinolines eren unes teles espesses i resistents fetes amb una trama de crin de cavall que tenien la funció de donar forma i volum al vestit; els polissons eren unes pròtesis o coixins que, per sota de la faldilla, s’ajustaven sobre les natges per augmentar-ne el volum; els enagos eren una mena de faldilles interiors amb vol que donaven volum als vestits, i les cotilles comprimien el cos amb unes barnilles per estrènyer-ne la cintura i destacar els pits i els malucs. Anar a la moda era, així, una veritable tortura física... i mental, ja que totes aquestes imposicions impedien fins i tot que les dones poguessin vestir-se i desvestir-se soles.
Víctimes de la moda
L’accés, amb comptagotes, d’algunes dones a la universitat els va permetre conèixer millor una realitat molt dolorosa i patida en silenci: les cotilles eren clarament perjudicials per a la salut. Els higienistes del segle XVIII ja ho havien alertat, però va ser a les acaballes del segle XIX quan van publicar-se nous estudis mèdics —en molts casos realitzats per dones— que evidenciaven els perills de l’ús diari d’aquesta peça, des de desmais i malalties fins a avortaments. No és estrany. Els òrgans interns hi quedaven comprimits, aixafats i desplaçats, impedint el seu funcionament normal.
Al final va ser una decisió d’homes la que va provocar el canvi de mentalitat definitiu: la I Guerra Mundial va posar les dones a treballar en fàbriques i sectors que abans els havien estat vetats. Les noves empleades conduïen, feien tasques d’atenció al públic i feien anar maquinària pesant, i no podien de cap manera fer tot això amb les cotilles. Per força, es va haver de buscar una roba més còmoda i que afavorís al màxim la productivitat. Així les faldilles es van escurçar, es van implementar els pantalons i es van desterrar les cotilles. En el lloc d’aquestes últimes va triomfar el sostenidor, sobretot en el període d’entreguerres. L’artefacte permetia que la silueta pogués ser igualment voluptuosa sense sofriment físic. Per fi!
Es va haver de buscar una roba més còmoda i que afavorís al màxim la productivitat. Així, les faldilles es van escurçar
Amb la dictadura de Franco, a l’Estat espanyol es va viure en una realitat paral·lela. Mentre aquí les dones es van tornar a tapar i combregaven amb el que es deia a missa, als Estats Units es popularitzaven les pin-up, models femenins amb postures suggeridores i una roba interior i de bany d’allò més sensual. També aquí darrere, però, hi havia una necessitat social interessada: després de la II Guerra Mundial, calia recuperar-se demogràficament.
Els anys de l'aròbic
Als anys seixanta, però, la revolució cultural, social i sexual va ser imparable. I com que la roba interior s’associava a la manca de llibertat de les dones, les formes i els teixits es van simplificar i algunes dones, per rebel·lia, fins i tot la van deixar d’usar. Amb tot, a les acaballes dels anys vuitanta i la primeria dels noranta aquest mercat es va revifar gràcies al culte al cos i a la importància que va prendre l’aparença personal —són els anys estel·lars de l’aeròbic i de les primeres top models.
En tota aquesta evolució, l’aparició dels Wonderbra a la primeria dels noranta s’assimila com un fet natural, tot i que també proporcionen, en desafiar la llei de la gravetat, una imatge que no és la real, com passava amb les cotilles i els mirinyacs. El mateix podríem dir de la llenceria correctiva actual. És més considerada que els artefactes de fa segles, perquè ens dóna permís per seure i respirar amb una certa dignitat, però darrere la seva promesa d’amagar ventres i perfilar malucs treu el cap l’ideal de bellesa de l’edat mitjana.
La roba interior ja no és torturadora. Ara és natural i s’ajusta al nostre cos sense maltractar-lo. Però, ep, no ens enganyem: l’estètica i el consumisme són avui una cotilla invisible que s’amaga, com bonament pot, darrere un tanga.
- Gavarrón, Lola. Piel de ángel. Historias de la ropa interior femenina. Barcelona: Tusquets Editores, 1982.
- Intimitats. La roba interior del segle XIX al XXI. Catàleg de l’exposició del mateix títol. Badalona: Museu de Badalona, 2015.
Aquest article es va publicar en el número 169 del Sàpiens (juny 2016)