La tradició oral sosté amb insistència que el poble va acollir el 1893 l’última execució pública de Catalunya. Fa tants anys que es repeteix, que fins i tot el relat turístic local ho ha incorporat en alguna informació, com una d’aquestes històries que serveixen tant per encuriosir els turistes com els passavolants. Els senyals turístics situen l’execució a la coneguda com a plaça Vella (oficialment Àngel Marquès), ben a prop del castell, i on es pot veure una pedra que, suposadament, tenia un paper important en arribar el moment de la pena capital.
La veritat és que si va ser l’última o no, no ho podem saber del cert, però sí que en va ser una de les darreres, poc abans que les penes capitals passessin de fer-se als carrers o a les places a celebrar-se entre els murs de les presons. Sigui com sigui, la trista història que va acabar amb tres prioratins engarrotats el 10 de maig del 1893, just a tocar del castell de Falset, segueix impactant qui l’escolta per nombroses raons: des de la personalitat del botxí fins a la multitud arribada de tot arreu que va omplir el poble per presenciar l’espectacle funest del garrot vil.
El crim imperfecte
En fa tan sols 119 anys. Els executats van ser tres veïns de Cabassers, al Priorat. Dos homes (Manduco i Bassetes, de malnom) i una dona (la Guineu) acusats d’haver-se conxorxat per assassinar el marit d’ella, que responia al malnom fatídic del Trist i que també era veí de Cabassers. Però com i per què? Quin en va ser el mòbil? Segons la versió judicial recollida pels diaris de l’època, fou la Guineu (Maria Rosa Masip) qui va proposar al Manduco i el seu mosso que matessin el seu home amb la promesa de lliurar-los vuit unces a cadascun.
El dia de l’execució hi havia tanta gent i tanta expectació que "Falset era festa major", tal com recorda un testimoni de l’època
Aquest pagament seria la part que els resultaria de la venda d’una casa i una serra que la Maria Rosa volia fer efectiva, però que topava amb la negativa del seu marit. El Trist va ser trobat mort pels seus dos fills grans, de 13 i 15 anys, el 27 de juliol del 1891. El cadàver "tenía una herida contusa en la parte occipital izquierda y otra incisa en la clavícula del mismo lado, la que le produjo la muerte instantánea" (segons la crònica del Diario de Reus).
Les sospites van apuntar ben aviat cap a la dona i els seus còmplices, que van ser detinguts i que, dos anys després, moririen ajusticiats damunt del cadafal i davant dels ulls de milers d’espectadors, el maig del 1893. Aquell dia, a Falset no hi cabia ni una agulla després que els camins s’haguessin convertit en rierades humanes. Res millor per entendre la dimensió de l’espectacle macabre que llegir la crònica del Diario de Reus: "El terrible acto fue presenciado por miles de personas que acudieron en carruajes y en caballerías de todos los pueblos cercanos, además de los que lo hicieron en ferrocarril, viéndose materialmente invadidas las viñas y los campos de aquellas inmediaciones sin quedar ventana, tejado ni orificio de clase alguna en que no asomase una persona". D’acord amb el relat que va fer-ne la centenària falsetana Maria Bové el 1986 (que va assistir a la pena capital quan era una nena), aquell dia al poble hi havia tanta gent i tanta expectació que "Falset era festa major".
Crònica des del calabós
La premsa de Reus i Tarragona va parlar a bastament de l’espectacle. Els periodistes van entrar als calabossos a veure com vivien les seves últimes hores els condemnats a mort, amb un atreviment que avui faria avergonyir el periodista més descarat del programa més groc de la televisió de successos. És, però, gràcies a aquestes cròniques que podem saber fins i tot quin va ser el moment àlgid de la tètrica funció: el moment en què la Guineu va decidir que volia adreçar unes paraules des de dalt del patíbul. "Quiso dirigir la palabra a la gran multitud que en derredor había para pedirle perdón, cosa que por ella hizo un sacerdote, contestando el público con gritos de clemencia", segons La Vanguardia.
També és gràcies a la premsa que podem saber el nom d’un altre dels protagonistes dalt del patíbul: el botxí, Nicomedes Méndez, un "sujeto de trato muy simpático", segons el corresponsal del Diario de Reus. No se’ns ha de fer estranya l’apreciació. El botxí titular de l’Audiència de Barcelona, era una celebritat i fins i tot va inspirar el conte Un funcionario, de Vicent Blasco Ibáñez. Un personatge tan peculiar que, anys més tard, va acabar fent-se una clientela en una taverna del Paral·lel tot narrant les seves anècdotes com a executor de la Justícia.
Ficció morbosa
Per acabar de completar el quadre macabre tan sols hi falten els editors de romanços, que en aquella època encara eren capaços de col·locar una bona pila d’històries en vers aprofitant els successos més luctuosos. Aquest va anar a càrrec d’un editor de Reus i anava encapçalat per un "HORROROSO ASESINATO" (així en majúscules) que fa impressió. En llegir-lo, oblidin-se de la versió oficial sobre l’assassinat del Trist perquè, segons el text, la Guineu fins i tot es va menjar el fetge del seu pobre marit després de matar-lo. I és que: "Lo que son las mujeres / en cuestión de matrimonio, / que hasta inventan unas cosas / que no las piensa el demonio".
Aquest article es va publicar en el número 169 del Sàpiens (juny 2016)