Objetiu: la lluna

L’espai, l'última frontera. Arribar-hi ha estat un somni amb què han fet volar la imaginació totes les civilitzacions de la història de la humanitat. La fantasia, però, es va començar a fer realitat a mitjan segle XX

Transbordador espacial en direcció a la lluna (muntatge)
Transbordador espacial en direcció a la lluna (muntatge)
1 d'agost del 2016 a les 00:00
Assessor
Pere S. de Argila
Guardar a favorits

El mòdul lunar de l’Apollo 11 s’havia desviat gairebé cinc quilòmetres del punt previst per a l’allunatge quan de cop i volta es va encendre una de les alarmes principals. "Houston, doneu-nos una lectura de l’alarma 1202" va demanar Neil Armstrong davant d’un senyal que no sabia interpretar. Tant ell com Buzz Aldrin havien comprovat els sistemes de la nau i tot semblava correcte, però el pilot groc d’alarma seguia actiu. Com que el control de missió no responia, l’astronauta va repetir la petició d’ajuda, però aquesta vegada amb un to d’ansietat a la veu. Finalment, Houston va certificar que era segur prosseguir amb la missió i va donar els detalls de l’error, tot i que les interferències van impedir que la tripulació sentís les explicacions.

Encara amb un punt d’incertesa, Armstrong va agafar el control manual per aterrar, una operació molt delicada que si no es feia amb la màxima precisió, podia destrossar les potes del mòdul lunar. Els controladors de la missió aguantaven la respiració des de la Terra, mentre arribava el degoteig de dades de telemetria. No entenien per què Armstrong trigava tant, i davant la possibilitat que s’acabés el combustible, va començar un compte enrere per avortar la missió. Armstrong no va fallar i va aconseguir fer aterrar el mòdul sobre la superfície lunar en els darrers segons.

Però abans de donar un petit pas per a l’home i un gran salt per a la humanitat aquell 20 de juliol del 1969, els nord-americans van haver de córrer molts quilòmetres contra l’URSS, en una cursa que es remuntava més de dues dècades enrere, fins al final de la Segona Guerra Mundial. Els científics de Hitler havien fet progressos espectaculars en aeronàutica i disposaven de la tecnologia de coets més avançada del seu temps.

Primera etapa: enginyeria nazi

El model V2, el primer plenament funcional que operava amb combustible líquid, havia servit als alemanys per bombardejar Londres des del continent durant el darrer any de guerra. A les acaballes del conflicte, mentre els aliats ocupaven Alemanya, va començar una disputa paral·lela i contrarellotge entre ells per aconseguir tots els secrets militars dels nazis. Mentre els russos recopilaven el coneixement de les bases de míssils abandonades de l’Alemanya Oriental, els americans es quedaven la flor i nata del talent humà: l’enginyer Wernher von Braun i el seu equip, en el que es coneixeria com a operació Paperclip.

Joan Oró, un català a la NASA

En un principi, la missió per arribar a la Lluna només preveia fer uns passos, gravar la gesta i tornar a la Terra, però els responsables van veure que podien aprofitar el viatge per agafar mostres del sòl lunar per analitzar-lo. Curiosament, el responsable d’investigar aquell material va ser el lleidatà Joan Oró, catedràtic en bioquímica per la Universitat de Houston. A partir del 1963 va fundar i dirigir el Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques, i a la vegada va ser assessor del Govern dels Estats Units i col·laborador de la NASA. Anys més tard també participaria en l’anàlisi de les mostres que es van obtenir a Mart i faria aportacions cabdals sobre l’origen de la vida a la Terra.

Amb l’inici de la guerra freda, l’URSS i els Estats Units es van centrar a millorar els seus sistemes de propulsió per tal de ser capaços d’atacar la potència enemiga des de llargues distàncies. En aquest sentit van destinar esforços ingents a buscar aplicacions militars a les tecnologies de coets amb programes d’armament específics. Els primers a aconseguir-ho van ser els russos: una calorosa tarda d’estiu del 1957 van anunciar que havien propulsat amb èxit el seu primer míssil balístic intercontinental (ICBM, en les seves sigles en anglès), anomenat R-7. El seu artífex havia estat l’enginyer Serguei Koroliov, un home amb una ment brillant que havia estat condemnat a treballs forçats en un gulag de Sibèria després de ser acusat injustament d’activitats anticomunistes. Conscients que no podien desaprofitar el seu talent, les autoritats soviètiques van revisar el seu cas i de seguida el van posar a treballar en el programa.

Sputnik: el 'company de viatge'

Li va costar fins a sis intents, però en la darrera prova va fer volar un coet a uns 6.000 quilòmetres de distància, més lluny del que cap aparell havia arribat mai a la història i suficient per enviar un projectil armat al continent americà.

Després d’aquest èxit, el politburó va donar llum verda a una nova missió: treballar per posar en òrbita el primer satèl·lit artificial de la història. Per a Koroliov el repte era relativament senzill, ja que el coet per propulsar el satèl·lit més enllà de l’atmosfera era l’R-7 que ja havia desenvolupat. Per això només quatre mesos després de l’èxit amb el míssil intercontinental, el 4 d’octubre del 1957, l’URSS llançava a l’espai l’Sputnik —en rus, ‘company de viatge’—, que meravellava i atemoria el món a parts iguals. Aquella esfera de gairebé 84 quilograms equipada amb quatre llargues antenes emetia un senyal constant de ràdio mentre orbitava al voltant de la Terra. Tot i que l’Sputnik només estava dissenyat per recollir i enviar dades científiques, a cap terrícola se li escapava el poder simbòlic d’aquella fita. Per als soviètics era una injecció de moral patriòtica, i per als nord-americans, una amenaça que posava de manifest el poder del seu rival. Es va constatar que les principals armes de la guerra freda no eren les bales, sinó l’espionatge i la propaganda. Les aplicacions que podien oferir els satèl·lits a l’hora de recollir dades enemigues obrien tot un camp de possibilitats. I pel que fa a la propaganda, qualsevol avenç en l’exploració espacial ensenyava al món el potencial científic de la nació que el duia a terme. El que era un triomf de l’URSS sobre els Estats Units es venia també com una victòria del comunisme sobre el capitalisme.

La falç i el martell a la lluna

Des de Washington es va viure amb especial preocupació el llançament de l’Sputnik. Alguns ciutadans especulaven amb la possibilitat que l’URSS enviés un coet amb pintura a la Lluna per tintar-la de vermell i dibuixar-hi una falç i un martell enormes perquè fossin visibles des de qualsevol racó del món.

Després d’un debat ciutadà intens, l’administració del president Eisenhower va reaccionar impulsant el seu propi programa espacial: hi pesaven arguments sobre la seguretat de la nació, però també l’orgull ferit. Va ser llavors quan Wernher von Braun va voler fer valdre els seus avenços. L’enginyer alemany, que feia temps que denunciava la falta de finançament del Govern, fins i tot havia aparegut a la televisió, en col·laboració amb Walt Disney, per promoure la seva tasca i guanyar popularitat. Però alguns sectors no veien amb bons ulls que qui encapçalés el programa espacial nord-americà fos un antic membre del partit nazi. Per això en un inici van preferir fer la concessió a la marina, que es posaria a treballar en el projecte Vanguard. No obstant això, abans que el primer satèl·lit americà arribés a l’espai, l’URSS va tornar a avançar-se als seus competidors posant en òrbita el primer ésser viu de la història: la gosseta Laika.

La gosseta Laika va ser el primer ésser viu en orbitar al voltant de la Terra.

La missió de la gosseta més famosa del segle XX tenia un llarg i variat historial de precedents, ja que s’havien fet altres proves amb éssers vius. A finals de la dècada dels quaranta, els nord-americans van embarcar mosques de la fruita, hàmsters i altres animals en coets V-2 modificats i globus d’investigació per tal de propulsar-los a l’atmosfera superior. L’objectiu era comprovar els efectes que causava la radiació a aquella altura sobre un organisme viu. Posteriorment també van fer proves amb micos, però els coets de Von Braun no tenien prou potència per arribar a més altitud. Els soviètics, per la seva banda, disposaven dels propulsors més avançats de Koroliov, i el 1951 ja van enviar a l’espai suborbital dos gossets. De fet, abans que l’Sputnik 2 portés la Laika a fer el primer vol orbital d’un ésser viu, es van realitzar amb èxit una quinzena de missions suborbitals amb animals. Després de la Laika volarien a l’espai ratolins, conills i fins i tot tortugues.

La notícia va tornar a caure com un gerro d’aigua freda sobre els contribuents nord-americans. Els soviètics els estaven passant la mà per la cara, i ni tan sols se sabia qui era l’home que hi havia darrere del programa espacial soviètic, car totes les seves operacions es gestionaven amb un secretisme extrem. Per acabar-ho d’adobar, el projecte Vanguard de la marina va acabar en un fracàs estrepitós emès en directe; les càmeres de televisió van gravar com el coet no arribava a alçar-se ni un metre de terra abans de ser pres per les flames. Va ser Von Braun qui, modificant un míssil balístic que va rebre el nom de Júpiter C, va acabar col·locant el satèl·lit Explorer en òrbita el 31 de gener del 1958. Es tractava d’un giny d’uns 200 centímetres de llargada i gairebé 14 quilograms de pes, que va ser responsable del descobriment dels cinturons de Van Allen, unes àrees de partícules que es formen a causa del magnetisme de la Terra. Però tot i l’èxit científic, les dimensions reduïdes del satèl·lit van ser objecte de tota mena de bromes per part dels soviètics.

El vol de gagarin i el discurs de JFK

Mentre Von Braun treballava per dotar de més potència els seus coets, Koroliov va marcar dues noves fites per als soviètics entre el setembre i l’octubre del 1959: la primera sonda sobre la superfície lunar i la primera fotografia de la cara oculta de la Lluna.

Però la prova definitiva que l’URSS encapçalava l’exploració de l’espai va arribar el 12 d’abril del 1961, quan el pilot Iuri Gagarin a bord del Vostok es va convertir en el primer humà a viatjar a l’espai exterior i completar una òrbita terrestre.

Des del control de missió, tècnics i enginyers van escoltar com el cosmonauta descrivia el blanc dels núvols, el blau dels oceans o el relleu de les muntanyes. Per primera vegada un ésser humà contemplava el nostre planeta des de fora. L’aventura va ser relativament curta: només va durar una hora i 48 minuts, però la seva transcendència va ser suficient per fer història.

Els tècnics escoltaven com Gagarin descrivia per primera vegada la Terra vista des de l’espai

Els nord-americans, que anaven a rebuf, cada cop retallaven més distància als seus competidors. Al final dels cinquanta es va crear la NASA, l’agència que havia d’aglutinar la investigació aeronàutica i coordinar els programes espacials, amb un marcat caràcter civil. Fruit dels avenços, menys d’un mes després del vol de Gagarin van ser capaços d’igualar la fita enviant a l’espai el pilot Alan Shepard. L’aposta per prendre la iniciativa en la cursa espacial es va fer molt més clara aquell 1961, amb un nou inquilí a la Casa Blanca. John F. Kennedy va proclamar en un discurs al Congrés: "Crec que aquesta nació hauria de comprometre’s a aconseguir la fita, abans que acabi aquesta dècada, d’enviar un home a la Lluna i tornar-lo a portar amb seguretat a la Terra". Davant del programa a llarg termini dels nord-americans, el líder rus Nikita Khruixtxov preferia els cops d’efecte més ràpids que repercutien en popularitat i prestigi. Els enginyers russos estaven sotmesos a molta pressió i això es va traduir en alguns accidents, el més greu dels quals va causar la mort de 91 persones l’octubre del 1960. A part de la tragèdia humana, l’URSS va perdre algunes de les ments més brillants que treballaven en el projecte espacial, un fet que mantindrien en secret durant dècades.

El brillant Koroliov, però, seguia treballant per fer realitat les demandes del politburó. El 1963 l’URSS va enviar la primera dona a l’espai, Valentina Tereixkova, i dos anys després el cosmonauta Alexei Leonov feia el primer passeig espacial. La missió va estar a punt de costar-li la vida, ja que quan va sortir de la nau el vestit es va inflar. Passats uns minuts d’angoixa, el cosmonauta va aconseguir obrir una vàlvula per disminuir la pressió del vestit, fet que li va permetre retornar a la càpsula.

El coet més gran de la història

Mentre se succeïen els èxits soviètics, els Estats Units treballaven a tota màquina per fer realitat l’arribada de l’home a la Lluna. La seva eina principal era el programa Apollo, un projecte complex que conjugava totes les fases de la missió, aglutinant els avenços dels programes Mercury i Gemini. Es tractava d’un treball coral, però extremadament car i complex. Ja no es tractava de fer volar un satèl·lit de pocs quilograms de pes, sinó tota una nau que incloïa un mòdul lunar i la tripulació.

Un dels reptes més importants va ser l’elaboració de la llançadora que havia de posar en òrbita tot aquest equip. A diferència del que havia imaginat Jules Verne, els primers homes que trepitjarien la Lluna no serien propulsats per un canó, sinó per un coet de dimensions mai vistes. Per aquest fi Wernher von Braun va dissenyar el Saturn V, el coet més gran de la història. Paradoxalment, per vèncer la gravetat era necessari un monstre de 110 metres d’altura, 10 metres de diàmetre i 3.000 tones de pes, que funcionava amb una combinació de querosè, oxigen i hidrogen líquids i un total d’11 motors de gran potència. Però poc abans que l’Apollo dugués a terme la seva primera missió, el gener del 1967, un incendi a la cabina de control durant una prova va causar la mort dels tres astronautes que havien de pilotar la nau. La tragèdia de l’Apollo 1 va commocionar l’opinió pública i es va engegar una comissió d’investigació per aclarir les responsabilitats pertinents.

Per als soviètics, el 1967 també va ser un any d’infortuni. Al mes d’abril es va dur a terme el primer vol tripulat de la nau Soyuz, que va posar fi a la vida del seu tripulant, Vladimir Komarov. Una successió d’errors, des d’un panell solar que no es va desplegar i va deixar la nau amb escassa energia, fins a la fallada dels dispositius de reentrada i dels dos paracaigudes (el principal i el de reserva) van conjugar-se per fer de Komarov el primer home a morir en una missió espacial. Aquesta tragèdia es va sumar a la mort de l’enginyer Sergei Koroliov, un any enrere, i a la de Iuri Gagarin, un any després, a causa d’un accident d’aviació. La moral de l’URSS passava pel seu pitjor moment, i aviat va quedar clar que cap enginyer podia ocupar el buit que havia deixat Koroliov, la figura clau sobre la qual havia pivotat tot el programa espacial soviètic.

Els nord-americans van fer servir coets nazis V2 modificats i globus per fer els primers llançaments a l’espai. En una de les proves hi van embarcar mosques de la fruita

Els nord-americans, no obstant això, estaven convençuts que els seus oponents estaven a punt d’enllestir el seu programa lunar. Així ho indicaven les imatges d’un coet de grans dimensions captades per la CIA. Convençuts que no hi havia temps per perdre si volien ser els primers a trepitjar la Lluna, els responsables de la NASA van esperonar els treballs del projecte Apollo. Després de diversos llançaments no tripulats, entre l’octubre del 1968 i la primera meitat del 1969 es van executar amb èxit quatre missions de proves amb astronautes. A part de posar en pràctica els sistemes que havien de fer funcionar el mòdul lunar o la càpsula de control, els tripulants van dur a terme simulacres i per primera vegada van orbitar al voltant de la Lluna. Entre les moltes funcions que es volien comprovar, els astronautes van posar a prova els seus vestits espacials. Aquests vestits estaven confeccionats a mà, per tal de garantir el seu tancament hermètic. El seu disseny protegia l’astronauta de temperatures extremes, de la radiació i fins i tot de petits meteorits, amb una capa resistent a les punxades. L’equip disposava d’un sistema de suport vital, que garantia el subministrament d’oxigen, i també d’un sistema per recollir l’orina recobert d’una fina capa d’or que protegia l’astronauta dels reflexos solars.

També van experimentar amb els objectes que hi havia a bord. Tot pes comptava, per això el menjar s’embarcava deshidratat. Quan l’havien de consumir, els astronautes injectaven aigua a la bossa contenidora, i quan acabaven hi introduïen càpsules per eliminar-ne els gèrmens. En les successives missions Apollo es van anar innovant els gustos i les textures, fins a desenvolupar les barretes energètiques per exemple.

Un altre dels moments crítics era la gestió del rescat dels astronautes. Si avui encara costa trobar les restes d’un avió que s’ha precipitat en un oceà, a la dècada dels seixanta era com buscar una agulla en un paller. Sovint les càpsules de retorn es desviaven del punt de caiguda previst, i tota una flota es dedicava a buscar-la. De fet, una de les missions Gemini gairebé acaba en tragèdia quan una via d’aigua va estar a punt d’ofegar els tripulants. Fets tots els simulacres pertinents, tot estava a punt perquè l’Apollo 11, el juliol del 1969, fes realitat les paraules del president Kennedy. Tot i alguns contratemps, la missió liderada per Neil Armstrong va ser un èxit. Tant ell com Buzz Aldrin van caminar sobre la superfície lunar mentre recollien mostres que posteriorment serien estudiades.

L'últim esprint de la cursa

Armstrong i Aldrin van deixar constància del seu pas per la Lluna amb nombroses imatges i anotacions personals. Són curioses les seves impressions pel que fa a la ingravidesa, ja que descriuen com els seus intents per córrer es transformaven en salts desbocats entre els cràters. 21 hores i mitja després de l’allunatge del mòdul Eagle, el tercer membre de la tripulació, Michael Collins, els esperava a l’Apollo 11 en òrbita lunar per tornar-se a acoblar i emprendre el viatge de tornada.

Encara hi va haver sis missions Apollo més que, a excepció de la número 13, van portar nous astronautes sobre la superfície de la Lluna. En les darreres, fins i tot s’hi van desplaçar amb un vehicle elèctric, amb el qual van poder explorar una zona més amplia. Tot i que s’havien programat un total de 20 missions, el programa es va cancel·lar formalment a la número 17 per estalviar pressupost. Fins llavors, moltes veus havien criticat la despesa que suposava el programa espacial i l’entusiasme de l’opinió pública va decaure després d’haver arribat a la Lluna. A causa de la cancel·lació del programa, els tres coets restants es van quedar a terra i avui en dia són les peces de museu més cares de la història.

Mentre els Estats Units arribaven a la Lluna, l’URSS tirava la tovallola amb el seu propi programa secret, al mateix temps que assegurava oficialment que no s’havien plantejat aquesta fita. En lloc d’això, van centrar els seus esforços a posar en òrbita la primera estació espacial, la Saliut, el 1971. Dos anys després els nord-americans igualarien la fita amb l’Skylab. Finalment, el 15 de juliol del 1975, l’URSS i els Estats Units van certificar la fi de la cursa espacial amb una missió conjunta. Els mòduls de les naus Soyuz i Apollo es van acoblar en una encaixada de gran valor simbòlic. Des de les estrelles, les dues potències de la guerra freda enviaven un missatge de cooperació a la Terra, en l’aventura més extraordinària empresa fins llavors per la humanitat.

Per saber-ne més
  • Parry, Dan. Objetivo: La Luna. Editorial Planeta. Barcelona, 2009.
  • Ruiz de Gopegui, Luis. Hombres en el espacio. Pasado, presente y futuro. McGraw-Hill. Madrid, 1996.
  • Documental Space Race produït per la BBC, disponible a la plataforma Youtube.

Aquest article es va publicar en el número 171 del Sàpiens (agost 2016)