Marx creia que la primera revolució proletària triomfaria a Alemanya, i en canvi va passar a Rússia, en una societat feudal que en tres dècades va fer un salt brutal per esdevenir superpotència...
Pelai Pagès: Bé, cap al final de la seva vida Marx ja va canviar d’idea, i Engels també. Potser ja no era cert que la revolució havia d’esclatar en els països més industrialitzats. Ja assenyalaven com els dos països més possibles Rússia i Espanya, precisament pel retard que patien. A Rússia les desigualtats socials eren molt intenses, i sota el règim tsarista la majoria de la gent vivia al llindar de l’estricta supervivència. Potser el més sorprenent és que no triomfés la Revolució del 1905, que va ser prou significativa.
Llibert Ferri: De fet, el 1917 tenim dues fases molt diferenciades: la Revolució de Febrer i la d’Octubre.Ens podem plantejar què hi ha de revolució en cadascuna. Des del meu punt de vista, la revolució esdevé al febrer, en el sentit de capgirament del sistema polític, social i econòmic; a l’octubre passa una altra cosa, una presa del poder, probablement un cop d’estat. Indubtablement amb mètodes violents, i creant ben aviat estructures dictatorials i totalitàries. Jo encara em pregunto, doncs, a què hem d’anomenar Revolució Russa.
Francisco Veiga: A mi em sembla que la Revolució Russa no és una explosió nuclear enmig del desert, sinó que forma part d’un quadre més ampli. Pertany al que jo denomino les revolucions de la Belle Époque, que són les que marquen el canvi del segle XIX al XX. Hi ha la Revolució Russa del 1905, la Revolució dels Joves Turcs del 1908, la Revolució Mexicana del 1910, la Revolució Republicana Portuguesa del 1910, la Revolució Constitucional Iraniana del 1911... El problema és que els historiadors estem una mica penjats dels calaixos cronològics: aquí comença tal cosa i aquí en comença tal altra. Però si trenques una mica aquests compartiments, trobes per exemple que la Revolució Xinesa del 1911 és només sis anys abans de la Revolució Russa, i és una revolució que posa fi a un imperi mil·lenari! Quan a Rússia té lloc la Revolució de Febrer, en bona mesura l’Estat està buit, i una part de l’Exèrcit ja no creu amb allò que ha de defensar. I el que passa a l’octubre és el final de tota una primera etapa revolucionària constitucional que no funciona. I torna a passar el que havia passat al febrer, que l’Estat queda buit. Aleshores entren els bolxevics. Per això jo no penjaria la revolució de Marx: la idea que la revolució surt del cap de Lenin no és certa...
Pagès: Però fixeu-vos que l’eslògan amb què els bolxevics van aconseguir el suport de gran part de les masses de població era tan simple com “pau, terra, pa i llibertat”. La guerra era molt impopular i va condicionar molts processos. Oferir un mínim de llibertat al poble era una proposta molt atractiva. No només ho feien els bolxevics, però des del meu punt de vista ells van ser els més hàbils i es van saber ressituar en una revolució que, inicialment, era plural, polièdrica i transversal. Hi participaven des de la burgesia democràtica fins als sectors anarquistes més radicals.
Veiga: Lenin té una obsessió per impedir la normalització del partit bolxevic. Quan torna de l’exili i llegeix els primers diaris sobre el que passa a Rússia se li posen els cabells de punta, perquè veu que Stalin i altres líders bolxevics s’estan sumant a la coalició amb la resta de forces polítiques per bastir un govern de concentració i prendre el poder progressivament. Lenin no vol mitges tintes, només li val la dictadura del proletariat per la via ràpida. Aquesta trajectòria vista avui en dia des de la correcció política ens sembla molt bèstia, però en aquell temps, amb aquell context i aquella mentalitat, era coherent. I li va sortir bé.
Ferri: Parlant de pluralitat, de fet fins i tot hi va haver unes eleccions a l’Assemblea Constituent, després que els bolxevics prenguessin el poder. El que passa és que el resultat no va ser el que els bolxevics esperaven. Ells esperaven obtenir una gran majoria per establir la dictadura del proletariat, però es van quedar pels volts del 25% dels vots. Mentre que el Partit Socialista-Revolucionari, sumat amb les altres esquerres, va obtenir una majoria absoluta folgadíssima, ja sense comptar amb els menxevics i els kadets. Per això aquella assemblea va durar només unes hores: Lenin reacciona, hi envia la Guàrdia Roja per dissoldre-la i és com si aquí hi enviessin el Pavía o el Tejero. Jo crec que aquella transversalitat i pluralitat de la Revolució queda morta allà, i la idea esperançadora d’obrir un procés constituent a tot Rússia per continuar el procés, també.
Pagès: "La Revolució Russa va generar unes expectatives extraordinàries a escala internacional, i va condicionar tot el segle XX"
Després vindria la guerra civil entre blancs i rojos.
Ferri: Sí, la guerra —i la intervenció exterior de les potències capitalistes— va ser important, però a mi em sembla que tot això ja estava preparat per la situació de bloqueig que s’havia generat. La pluralitat ja no es tornarà a recuperar fins al temps de la perestroika, als anys vuitanta. Perquè la divisió s’estén a l’interior de les mateixes forces d’esquerres que han fet la Revolució, i una mica més endavant fins i tot es posen fora de la llei i del joc polític les faccions dissidents del partit bolxevic.
Pagès: Cal assenyalar que a diferència de les revolucions coetànies, la russa marca un abans i un després. Genera unes expectatives extraordinàries a escala internacional, i condiciona tot el segle XX, que segons l’historiador britànic Eric Hobsbawm és un segle curt: comença el 1917 i acaba el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín.
Veiga: Això és perquè és una revolució internacional. Al febrer comença una revolució nacional, però a l’octubre ja és internacional. Els bolxevics esperen que la revolució comunista s’estendrà per Alemanya i per tot Europa. Si no passa això, ho tenen claríssim, la Revolució Russa serà esclafada. Després passa el contrari, que la revolució es torna a convertir en nacional i, contra tot pronòstic, sobreviu. Encara que tampoc no és del tot certa la dicotomia que s’acostuma a establir entre un Stalin aïllacionista i un Trotski internacionalista. No es pot oblidar que l’URSS intervé a la Xina, intervé en la Guerra Civil Espanyola... i per tant no és cert que quedés absolutament encapsulada.
Pagès: L’expansió internacional tenia dues motivacions molt clares. La primera, per coherència amb els principis marxistes, era la idea que el comunisme —en què no hi hauria ni classes ni estat— havia de ser un sistema internacional o no seria. Per això van crear de seguida la Tercera Internacional Comunista, el 1919, que després acabarà sent un instrument del Partit Comunista de l’URSS, però que originàriament havia de ser el centre per organitzar la revolució mundial. En segon lloc, no hem d’oblidar la profunda crisi social que viu tot Europa en la postguerra, amb revolucions pròpies com l’aixecament espartaquista a Berlín, la República Soviètica de Baviera, la de Béla Kun a Hongria... Totes elles efímeres, però senyal que la crisi era profunda.
Ferri: Jo em pregunto fins a quin punt els bolxevics no tenien un punt d’innocència i ingenuïtat que simplificava la complexitat de l’ésser humà. Si realment no veien que les mesures que volien implantar requeririen mesures coercitives que acabarien necessàriament en un sistema policial: canviar el sistema productiu agrícola i industrial, capgirar-ho tot, moure milions de persones de lloc... A mi em sembla evident que allò no només se solucionava amb consignes i propaganda, pensant que la gent ho entendria i es tornaria bona per anar tots junts cap al comunisme. Requeria la dictadura del proletariat però no només en un sentit econòmic, sinó literal.
Pagès: És evident que la revolució no pretenia només una transformació econòmica i social de les estructures de Rússia i del món capitalista en general. Calia construir un home nou i s’intenta, encara que és evident que es fracassa. L’any 1936 això ja se n’havia anat en orris.
Veiga: Jo no sé fins a quin punt té gaire sentit de parlar de la bondat o la maldat dels règims, després d’una Primera Guerra Mundial en què hi havia ofensives monstruoses i absurdes en què se sacrificaven 300.000 soldats en dos mesos. La superioritat moral de les democràcies és com a mínim relativa. Quan Lenin va morir, el poder va acabar a mans de qui millor organitzava, que era Stalin, el camarada formigueta, que tenia fitxes de tot i de tothom. Trotski va quedar descol·locat.
Pagès: Quan l’estalinisme s’imposa de manera definitiva, a partir del 1927-1928, es passa definitivament de la "dictadura del proletariat" a la "dictadura sobre el proletariat". Desapareix la democràcia interna al Partit Comunista i la cúpula dirigent acapara tot el poder. Stalin, convertit en el cap suprem del Partit, va acabar utilitzant la violència fins a límits insospitats, i va convertir l’Estat soviètic en un estat policial. Això es va mantenir inalterable fins a la seva mort, l’any 1953.
Ferri: Rússia era encara una societat gairebé feudal, amb cap estructura democràtica mínimament sòlida. El marc psicosocial del serf i de l’opressor s’apodera d’estructures revolucionàries, i penetra també en els soviets i en el Partit Comunista. A començament de la dècada del 1930 es calcula que només queda un 10 per 100 de l’antiga militància bolxevic del 1917. S’ha dit i repetit que l’estalinisme va ser una perversió del leninisme. A mi em sembla que en va ser el resultat, la seva continuïtat més lògica: la serp d’octubre ja va incubar l’ou del terror.
Potser un dels problemes va ser que l’URSS intentés posar-se al nivell dels països capitalistes, competint de tu a tu des d’un endarreriment notable?
Pagès: L’URSS va fer front a un aïllament total i absolut fins a la Segona Guerra Mundial. Que un país endarrerit com aquell intentés seguir el ritme del món capitalista era molt difícil. Després de la contribució soviètica per tal de guanyar els nazis, en què el país va fer grans sacrificis humans i materials, no es va trencar del tot aquell aïllament. A desgrat d’aconseguir apoderar-se de mig Europa, i del triomf de la Revolució Xinesa el 1949, és en aquella postguerra que s’eixamplen definitivament les distàncies entre el món socialista i el món capitalista. A causa de la revolució tecnològica que a Occident va ser generalitzada però que els soviètics van circumscriure a la carrera armamentística primer, i espacial després, on la rivalitat era màxima.
En acabar la Segona Guerra Mundial, els soviètics van aconseguir, amb el bloc oriental, el cinturó de seguretat que somniaven des de la Revolució...
Pagès: L’Europa de l’Est és l’imperi de Rússia, efectivament. Tret del cas de Tito a Iugoslàvia, que de seguida es desmarcà de l’URSS i va voler aplicar el seu propi model de construcció del socialisme, que al final tampoc serà tan diferent. Però va partir peres amb Stalin, i de retruc Moscou va estrènyer el cercle sobre la resta de països satèl·lits. Els partits comunistes que van prendre el poder a l’Europa oriental van seguir fil per randa les instruccions soviètiques. Fins al punt que quan alguns se’n van voler diferenciar (com Hongria el 1956, o Txecoslovàquia el 1968), van ser fulminats amb una intervenció militar. El control era molt estricte, i en aquest sentit Gorbatxov va ser coherent quan va permetre la llibertat: es va enfonsar molt abans Polònia que l’URSS, i quan va desaparèixer el mur de Berlín, l’efecte dominó va ser claríssim. Es va veure clar que allò ja no s’aguantava. Els processos cap a la democràcia van ser majoritàriament pacífics i molt ràpids.
Ferri: En el cas de Iugoslàvia, que molts veien amb una certa simpatia per erigir-se en tercera via, hi havia uns certs equilibris interns i aquella gent convivien. Però quan es va ensorrar el comunisme ho va fer de manera molt violenta. Mentre que allà on hi havia hagut imposició i violència, les transicions van ser ordenades i pacífiques. Que no vol dir que això expressés la realitat que tenim avui mateix, vint anys després: Polònia, governada per l’extrema dreta; Hongria i Eslovàquia, també... Només a Txèquia hi ha una certa diferenciació democràtica, amb una major cultura de la població, que és el que tradicionalment l’ha feta més complicada de sotmetre. Tot s’ha anat posant al seu lloc, i hi ha un retorn a les situacions prèvies.
Veiga: "Els bolxevics tenien claríssim que, si la revolució no s’estenia per Europa, seria esclafada. Contra tot pronòstic, va sobreviure"
Veiga: Cal tenir en compte que la dinàmica de la Revolució no és expansiva. Comença a Sant Petersburg i progressivament, des dels distants racons de la immensa Rússia, s'hi van afegint altres nuclis. No és una taca que s’estén, són més aviat nous nuclis independents que obeeixen el centre. És un procés més centrífug que centrípet, i això també és el que es reprodueix a l’Europa de l’Est. Amb el temps allò segueix una dinàmica doble. Als Balcans, que són països molt pobres, on no hi ha classe mitjana, allà es torna a fer la revolució. I en la gent hi ha una adhesió biogràfica al sistema, perquè no tenien res i ho deuen tot al Partit, que crea uns estats abans inexistents, amb la seva classe funcionarial i les seves estructures de tota mena.
L’Europa central va ser un cas diferent.
Veiga: Sí, aquells països ja estaven molt ordenats sociopolíticament, tenien una burgesia molt potent i una major industrialització, i va caldre una major imposició. Potser per això ara tenen aquesta deriva d’extrema dreta, cosa que als Balcans, amb tota la seva corrupció i el seu desastre, no ha passat. Amb l’exportació del model comunista al Tercer Món, també hi va haver brots d'il·lusió precisament perquè se'ls oferia la possibilitat de construir un estat inexistent. Com a Cuba, la darrera alegria del vell que era l'URSS, la prolongació impossible però al capdavall refrescant de la Revolució. En els països en descolonització com Angola, allà on estava tot molt destrossat, es va mantenir un cert nivell d’entusiasme, perquè es va crear una estructura mínima que ha quedat com a llegat. Alguna cosa queda, com a Cuba, com a Nicaragua. I això es perllonga a Veneçuela i la Revolució Bolivariana, en qui s’emmirallen encara algunes forces polítiques.
I quan podem dir que acaba, la revolució?
Veiga: Jo crec que entre el 1945 i el 1953, entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la mort de Stalin. La majoria dels visitants estrangers a la dècada dels vint i trenta destacaven que allò es podia ensorrar en qualsevol moment. El mateix Hitler va pensar que la seva invasió seria un passeig militar. Però el 1945 va quedar clar que era sòlid. Tanmateix, l’estabilització de l’URSS és el final de la il·lusió, i s'imposa l’aparell de partit. El PCUS és el que governa a través de la nomenklatura, que és una espècie de classe mitjana o mitjana alta, un sistema gegantí que ho controla tot. I comença aleshores una fugida cap endavant. El materialisme històric era una eina que servia per predir el que passaria, i deia que el capitalisme es col·lapsaria per les seves pròpies contradiccions internes. Quan el successor de Stalin, Khruixtxov, afavoreix la política de coexistència pacífica amb el bloc capitalista, això s'acaba, i tot plegat perd el sentit que podia haver tingut. A la dècada del 1960 ja no diu ningú que a l’URSS s’està fent una revolució, és un estat plenament normalitzat.
Ferri: Un punt d’arribada evident va ser la signatura de l’acta per la Conferència sobre la Cooperació i la Seguretat a Europa, el 1975. El secretari general del PCUS Leonid Brejnev va creure que havia aconseguit una gran victòria, amb el reconeixement per part de l’enemic capitalista que hi havia dos sistemes que havien de coexistir. Allà, però, es va comprometre a respectar el lliure moviment de persones i la llibertat de pensament. I aquí és on als soviètics els van colar el cavall de Troia definitiu. El canceller de la República Federal Alemanya, Willy Brandt, va comentar: "No saben el que han signat. Es pensen que tot s’ha acabat, quan de fet acaba de començar".
Però l'URSS va ser la contraimatge del capitalisme en la dialèctica de blocs.
Pagès: Queda molt clar que el món desenvolupat capitalista va començar a construir l’estat del benestar com a resposta a l’amenaça del programa comunista. I també que quan les limitacions del model soviètic es van fer ja insostenibles, el model neoliberal de Thatcher i Reagan es va començar a carregar totes les conquestes socials, perquè ja no hi havia rèplica, no hi havia contrapès.
Ferri: "La consigna a Occident era que calia escenificar la rendició incondicional de l’URSS. Putin és una conseqüència d’aquella decisió"
Ferri: És molt simptomàtica la concessió del premi Nobel d’economia a l’ultraliberal Milton Friedman, l’any 1976. Aquell reconeixement va resultar totalment premonitori del que passaria. Als Estats Units, ja durant el mandat de Jimmy Carter van arribar les primeres clatellades als sindicats per treure’ls la seva influència a la societat i a les empreses. Després vindria el final de la història de Francis Fukuyama. I avui tenim un Stalin postmodern, que és Putin, que fa una propaganda en què expandeix, escampa, glorifica i venera part de la història de l’URSS. I aquesta propaganda fortíssima està fascinant bona part de les noves generacions.
Veiga: Però ara tot això està mort i enterrat. El més definitiu és que ha desaparegut la Rússia imperial i ara és un estat nació. Que Putin vol ampliar la seva esfera d’influència? És clar, en resposta a l’OTAN, la Unió Europea i companyia, que des del 1989 amplien la seva, a costa de l’exsoviètica. En època de Ieltsin no hi havia cap reacció, i la humiliació va arribar a ser tan extrema que la resposta va ser, precisament, l’arribada de Putin al poder. Hem tornat al 1914: s’ha acabat el parèntesi del gran segle soviètic i ara tornem a ser al mateix lloc.
Pagès: No podem identificar de cap manera el socialisme amb el projecte soviètic. Jo crec que des de l’esquerra europea ens hauríem de felicitar que aquest règim que es deia socialista ja no existeixi, perquè el seu sistema era una degeneració claríssima dels principis socialistes. El que cal en tot cas és reformular la utopia, tornar a presentar una alternativa vàlida davant d’un capitalisme que mostra tota la seva cruesa neoliberal. Però algun defecte havia de tenir el sistema quan gran part de la població, més d’un 30%, estava completament alcoholitzada.
Ferri: La gent que va ser víctima de la darrera etapa de l’URSS també haurien de reclamar moltes coses a Occident. No es va optar per fer una mena de Pla Marshall, sinó per fer una teràpia de xoc ultraliberal que demostrés davant del món i de la història les conseqüències d’haver optat pel comunisme. Això va provocar una situació en què 40 milions de persones van quedar al llindar de la pobresa, i 100 milions en una precarietat total. Grigori Iavlinski, responsable de dissenyar la transició econòmica cap al lliure mercat, va intentar negociar. Però Occident es van tancar en banda. Alexander Iakovlev, l’autèntic ideòleg de la perestroika —amb un perfil de pensament més liberal que no socialista—, es preguntava: "Hem fet el que ens demanaven, hem posat les bases perquè es desplomés l’imperi del mal, i ara els demanem que facin allò que van fer amb Alemanya després de la Segona Guerra Mundial, i ens diuen que no... Per què ens odien tant? Que no veuen que aquest país no pot quedar així? I que això en el futur tindrà conseqüències?". I efectivament, l’aparició de Putin no és casual.
Pagès: La transició econòmica va ser brutal. Amb la transició cap al capitalisme, la nomenklatura comunista va donar lloc als oligarques, i la classe administradora va esdevenir la classe propietària.
Ferri: Càlculs de l’economista nord-americà Joseph Stiglitz indiquen que la contracció del PIB va arribar al 70% entre el 1991 i el 1993, amb una inflació del 2.500%. En la darrera etapa de Putin, aprofitant l’alça dels preus de l’energia, la millora dels serveis socials i l’educació ha estat substancial, i la imatge del país ha canviat força.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions