El segle d'or valencià

Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena... Són tots escriptors valencians i fills del segle XV, l’edat d’or de les lletres catalanes. Recorrem un temps irrepetible en què València va ser el centre financer i cultural de la Corona

La porta dels Apòstols, amb la silueta del Miquelet al fons. La riquesa de la ciutat provenia essencialment de l’activitat mercantil i financera
La porta dels Apòstols, amb la silueta del Miquelet al fons. La riquesa de la ciutat provenia essencialment de l’activitat mercantil i financera Age Fotostock
26 de gener del 2017 a les 00:00
Autor
Eva Terol
Assessor
Vicent Baydal
Guardar a favorits

Oberta al món,cosmopolita, populosa, reblida de diners, monumental, culta, vital, sensual, luxuriosa... Així és la València del Segle d’Or, un temps de plenitud econòmica i cultural que sol emmarcar-se entre les darreries del segle XIV i el 1520. En arrancar el quatre-cents, València és una ciutat amb prop de 30.000 habitants, la gran majoria catalans i aragonesos, fills dels repobladors i colons nouvinguts després de la conquesta de Jaume I. Hi ha també una important minoria de castellans, navarresos, occitans i italians. Els sarraïns que s’han quedat, reclosos dins la moreria —en els confins de l’actual barri del Carme—, no passen del mig miler. Aquesta xifra, però, es dispara a la ruralia, on els antics pobladors andalusins representen un terç de la població total del regne.

El territori viu immers en una expansió demogràfica, econòmica i urbanística sense precedents i, en cent anys de pau i prosperitat, la capital arribarà a les 80.000 ànimes. A finals del segle XV, en el moment de màxima esplendor, València esdevindrà la ciutat més poblada de la Península, per davant de Barcelona, Lisboa, Sevilla i Granada, i una de les més grans d’Europa, al mateix nivell que Roma, Gènova i Londres, i només superada per París, Milà, Nàpols, Venècia i Florència.

Influències culturals

Mercaders d’arreu d’Europa s’instal·len per fer-hi negoci i porten amb ells els costums socials i les modes dels seus països d’origen. Expressions culturals, artístiques i literàries que la societat d’acollida i mestissa absorbirà com una esponja. La riquesa que inunda la ciutat prové d’una febril activitat mercantil i financera. S'exporten productes elaborats i s’importen matèries primeres, que, una vegada transformades, són reexportades immediatament. La principal indústria és la tèxtil, seguida de la ceràmica. Els gremis mantenen una gran vitalitat. També les hortes i el camp, amb conreus com els de l’arròs o la canya de sucre, són una font immensa d’ingressos, que es reinverteixen en la indústria artesanal.

A l’inici del segle XV, València tenia 30.000 habitants, igual que Roma o Londres. Era, doncs, la ciutat més poblada de la Península i una de les més grans d’Europa

L’urbs acaba de dotar-se d’unes noves i ampliades muralles, que l'alliberen del vell perímetre musulmà, trenat de carrers estrets i tortuosos. És el moment en què s’aixequen les Torres de Serrans i les de Quart, i alguns ponts sobre el Túria, com el de la Trinitat. La Seu estrena la porta dels Apòstols i la torre-campanar del Miquelet. Naixen nous convents, com el de la Trinitat —on serà abadessa sor Isabel de Villena—, i s’amplien incessantment els del Carme, Sant Domènec i Sant Francesc. L'exuberància material del moment culminarà en obres sumptuoses com la Llotja dels Mercaders, casa de negocis i de contractació mercantil, i l'exemple més sublim del gòtic valencià.

Una València alegre i desinhibida

Els temps de bonança vénen acompanyats d’una relaxació en els costums i la moral. Elles no reparen en luxes a l’hora de vestir-se elegantment i amb escots generosos. Les festes entre la noblesa i la burgesia són freqüents. També les tertúlies literàries. A les Escoles de la Valldigna, a l’actual carrer de Mare Vella, s’imparteixen classes de gramàtica i arts, en el que serà el centre precursor de l'Estudi General o Universitat. A les nits, conten les cròniques dels viatgers, els valencians passegen pels carrers i les tendes romanen obertes fins a altes hores de la matinada. I en aquesta València alegre i desinhibida, són molts els qui freqüenten la Pobla de les Fembres Pecadrius, el bordell més gran i famós d’Europa. Un d’ells és el poeta i cavaller Ausiàs Marc. Presoner d’una tensió devastadora entre la carn i la raó, el desig i l’espiritualitat, el més original, reflexiu i apassionat dels poetes europeus del seu temps, serà també un home breguista i femeller, habitual de les tavernes i els hostals que envoltaven els murs de la Puteria Pública, on actualment s’alça l'Institut Valencià d’Art Modern.

Entre la ploma i l'espasa

Nascut al si d’una família d’origen català, Marc es va educar a la cort del duc de Gandia. A partir de la coronació d’Alfons el Magnànim, es traslladarà a la cort reial de València, on aprendrà les arts de la ploma i l’espasa i esdevindrà company del jove rei en les seues aventures guerreres a Itàlia, formant part de l’expedició dels poetes, amb Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer. En tornar de les campanyes militars a la Mediterrània, Marc serà nomenat falconer reial i uns anys més tard, el 1429, es retirarà a Gandia. Allí exercirà amb mà de ferro com a senyor feudal de Beniarjó, Vernissa i Pardines, es casarà dues vegades i es dedicarà a escriure poemes. En deixarà manuscrits 128, amb un total de més de 10.000 versos. Íntims, sincers, introspectius, descarnats. De la seua època de jove cavaller són els cants d’amor o del voler amorós. La mort de la primera esposa, Isabel Martorell —la jove germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc—, inspirarà els cants de mort o cants de dol. El cant espiritual, considerat el més humà dels seus cants, el compondrà en l’edat madura, després del casament amb Joana Escorna. El darrer dels trobadors i el poeta fundacional de la moderna literatura catalana va morir a València el 3 de març del 1459 i les seues despulles descansen a la catedral. Va ser molt llegit i admirat durant el Renaixement hispànic, va influir en autors com Garcilaso, i d'altres, com fra Luis de León, Lope de Vega i Quevedo, van citar els seus versos.

La majoria d'homes i dones de lletres de la València del quatre-cents es coneixien entre ells i protagonitzaven vetllades literàries i debats poètics

Si Marc va ser el gran autor líric del Segle d’Or, la història reservarà un lloc d’honor equiparable al seu cunyat, Joanot Martorell, amb qui aquest pledejarà sovint. L'única obra que va deixar escrita, Tirant lo Blanc, va ser el text profà més llegit a Europa durant el segle XV i és considerada la millor novel·la catalana de tots els temps. Com Marc, Martorell també era fill de nobles catalans establerts a Gandia. Va ser un home de vida agitada i tumultuosa, molt aficionat a les baralles, els combats i les lletres de batalla. Va viure llargues temporades a Anglaterra, Portugal i Itàlia, on va conèixer la vida cortesana i molts cavallers.

El 1460 va començar a escriure Tirant lo Blanc, un llibre insòlit, que conté tot el món de la cavalleria medieval i anuncia ja la novel·la moderna. Al llarg de 1.300 pàgines conta les aventures i desventures bèl·liques i amoroses d’un jove cavaller bretó, en escenaris com Grècia, Constantinoble i el continent africà. És una novel·la cavalleresca i històrica, militar i de costums, eròtica i psicològica, on el to solemne i els llargs parlaments retòrics s’alternen amb un llenguatge col·loquial, irònic i carregat d’humor.

Per primera vegada la literatura mostrava un heroi de carn i ossos, amb sentiments i defectes, que moria a causa d’un mal ridícul, com és una pneumònia. Tirant lo Blanc és per a Cervantes "el millor llibre del món", precisament perquè a les seues pàgines els cavallers mengen, descansen i fan testament quan moren, uns costums ben humans que la novel·la de cavalleries, fins a aquell moment, havia passat per alt. Martorell tenia molt avançada la redacció de la novel·la quan va morir, el 1468. Aleshores passà a mans del també cavaller Martí Joan de Galba, que intervingué en els últims capítols i la féu imprimir a València el 1490.

Tast de lletres: així escrivien els autors del segle d'or valencià
Ausiàs March (1400-1459)

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, / de què la part pitjor me’n romandrà, / e de vós sap lo qui sens vós està. / A joc de daus vos acompararé. Veles e vents.

Joanot Martorell (1410-1465)

E per la gran calor que feia, perquè havia stat ab les finestres tancades, stava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien. Les quals donaren entrada als hulls de Tirant, que d’allí avant no trobaran la porta per on exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta fins que la mort dels dos feu separació. Tirant lo Blanc.

Sor Isabel de Villena (1430-1490)

E mirant la Senyora los peus de aquell tan amat Fill, veu Magdalena ab ells tan afferrada, plorant tan agrament, no podent pendre negun conort de la mort tan dolorosa del seu Mestre e Senyor tan car; e dix li la Senyora: “O, Magdalena amada mia! Digau als peccadors que haueu sentit ne trobat en aquexos peus del meu Fill e Mestre vostre, e quant deu esser plorada per ells e recordada la mort dolorosa de aquest Senyor, qui tan carament los ha amat que, per deliurar los de la diabolical seruitut e captiuitat, si mateix ha donat a tantes dolors e penes! Vita Christi, Capítol CCXXI.

Jaume Roig (primeria del segle XV - 1478)

La pastissera, /ab dos aidants / filles ja grans, / era fornera / e tavernera; / dels que hi venien / allí bevien, / alguns mataven; / carn capolaven, / feien pastells, / e, dels budells, / feien salsisses / o llonganisses, / del món pus fines. / Mare i fadrines, / quants ne tenien / tants ne venien, / e no hi bastaven; / elles mataven / alguns vedells: / ab la carn d’ells / tot ho cobrien, / assaborien /ab fines salses. /Les dones falses, / en un clot tou, / fondo com pou, / descarnats ossos, / cames e tossos, / allí els metien; / e ja l’omplien / les fembres braves, / cruels e praves, / infels, malvades, / e escelerades, / abominables! L’Espill.

Joan Roís de Corella (1435-1497)

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, / penatge blanc, he vista una garsa, /sola, sens par, de les altres esparsa, /que del mirar mos ulls resten alegres: / al seu costat, estava una esmerla, / ab un tal gest, les plomes i lo llustre, /que no és al món poeta tan il·lustre / que pogués dir les llaors de tal perla; / i, ab dolça veu, per art ben acordada, / cant e tenor, cantaven tal balada: / «del mal que pas no puc guarir, / si no em mirau / ab los ulls tals, que puga dir / que ja no us plau /que jo per vós haja a morir. / Si muir per vós, llavors creureu / l’amor que us port, / e no es pot fer que no ploreu / la trista mort / d’aquell que ara no voleu, / que el mal que pas no em pot jaquir, / sino girau / los vostres ulls, que em vullen dir / que ja no us plau / que jo per vós haja a morir. La balada de la garsa i l’esmerla.

L’invent de Johannes Gutenberg havia arribat a la Península quasi dues dècades després del seu naixement a Magúncia, i va ser València una de les seves principals portes d’entrada. L’any 1474, al taller de l’impressor flamenc Lambert Palmart, situat al carrer del Portal de la Valldigna, havien vist la llum Les trobes en lahors de la Verge Maria, de Francesc Martí, el primer llibre imprés en català i la primera obra literària impresa a la Península. El text havia estat premiat en un certamen poètic convocat pel virrei Lluís Despuig, que no serà, ni de lluny, l’únic representant municipal compromés amb la creació literària.

El públic s'amplia

La gran promotora de la poesia cortesana i la literatura religiosa serà, no obstant això, la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, que passarà llargues temporades a València. Quan ella hi és present, el Palau del Real, situat prop dels Jardins de Vivers, s’omple de músics, literats i gent de les arts, però quan la cort abandona la ciutat, la tasca de mecenatge queda en mans dels aristòcrates i el municipi. Són ells qui encarregaran als autors la composició i la traducció d’obres diverses, que seran llegides per un públic culte cada vegada més ampli, gràcies als avanços de l’alfabetització i, sobretot, a la impremta. La majoria dels homes i dones de lletres de la València del quatre-cents es coneixen entre ells i protagonitzen una intensa vida literària. Les places i els carrers de la ciutat són espais de trobada igual de fecunds que la casa d’algun ric burgés, la Sala de la ciutat, els convents, les esglésies i els monestirs. Ben conegut era el debat poètic entre Ausiàs Marc i na Tecla Borja, la tertúlia que liderava Joan Roís de Corella en casa del batle general Berenguer Mercader o el destacat paper que va tenir la noble Isabel Suaris, qui va acollir al seu palau poetes de les més diverses procedències.

Les dones demanen pas

A partir de la segona meitat del segle, les dones guanyen protagonisme en la promoció d’activitats literàries. La majoria són nobles o priores de convents i senten predilecció per les obres hagiogràfiques. Així, na Monpalaua de Castellví aconseguirà que Roís de Corella redacte una Vida de santa Anna, Elionor de Flors li encarrega la Història de santa Magdalena, sor Anna Torrella farà que Miquel Peres traduïsca per a les seues monges dominiques la Vida de santa Caterina... I sor Aldonça Montsoriu promou l’edició de la Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena, la primera gran escriptora valenciana. Nascuda Elionor Manuel, era filla bastarda d’Enrique de Villena, noble castellà de la casa dels Trastàmara, i va nàixer al Cap i Casal el 1430. Es va criar en la cort de la seua cosina i protectora, la reina Maria, i va prendre el nom d’Isabel de Villena en entrar com a monja al convent de la Trinitat, en complir 15 anys.

La 'valenciana prosa' emprava un català culte, carregat de símbols i de llatinismes difícils d’entendre. Joan Roís de Corella en va ser el seu màxim representant

És en aquest monestir, fundat per l’esposa del Magnànim el 1445 i destinació privilegiada de moltes dames valencianes, on Villena passarà la major part de la seua vida, es convertirà en abadessa perpètua a 28 anys i escriurà la seua Vita Christi, una biografia de Jesucrist contada a través dels ulls de Maria, la Magdalena i les dones amb qui tractava el Natzaré. Una obra mestra escrita en un llenguatge senzill i allunyat de cultismes, que pretenia estimular la devoció de les monges clarisses i que assolirà un èxit rotund entre les dames piadoses.

Considerada un al·legat a favor de la superioritat afectiva de la dona, hi ha qui també ha vist en Vita Christi una rèplica a l’obra l’Espill de Jaume Roig, que destaca per la seua feroç misogínia. Roig, que va exercir com a metge en el convent de la Trinitat —a més de fer-ho en la cort reial i en molts altres monestirs i hospitals—, va escriure aquesta obra en vers (16.000 tetrasíl·labs apariats) el 1460. Amb l’estructura d’un llarg sermó, el protagonista de l’Espill narra en primera persona al seu nebot una vida de penalitats on les dones han estat la causa de tots els seus mals, i li aconsella viure al marge d’elles si vol obtenir la salvació. I tot això ho desplega en un llenguatge planer, farcit d’expressions col·loquials, que buscaven provocar la rialla del públic i també distanciar-se de la valenciana prosa que triomfava a la València de finals de segle. Aquesta era una manera d’escriure el català afectada, culta, quasi barroca, carregada de llatinismes i de símbols de difícil interpretació per als no iniciats en el món dels clàssics.

El seu millor representant és el teòleg i poeta Joan Roís de Corella. El darrer autor important del Segle d’Or i, segurament, el més desconegut de tots. Escriptor elegant, cavaller antibel·licista, predicador de fama, filòsof, traductor, docent i dinamitzador cultural, va ser un home compromés amb el seu temps, defensor de les dones i amic dels conversos perseguits pel Sant Ofici. Nascut a Gandia i emparentat amb Ausiàs Marc —30 anys major que ell i que serà com un segon pare—, Corella és l’últim poeta medieval de la literatura catalana i el primer renaixentista.

El castellà, la llengua de l'elit

Amb una producció literària prolífica, el poeta evolucionarà de les obres de temàtica amorosa, inspirades en episodis sentimentals biogràfics, a la narració de vides de sants, i es decantarà finalment per la traducció del Psalteri —el llibre de pregàries dels jueus— i de la vida de Crist coneguda com Lo Cartoixà. La publicació és quasi simultània a la de la Vita Christi d’Isabel de Villena i correspon a un moment en què s’intensifica la persecució dels jueus per part del Tribunal de la Inquisició —implantat a València el 1484—, el que conduirà a l’anihilació del poderós i dinàmic món convers valencià. Amb els Reis Catòlics, a més a més, les elits valencianes adoptaran a poc a poc el castellà com a llengua de cultura. Mentrestant, a Roma, una Roma dominada pels catalani, el papa Borja Alexandre VI (1492-1503), continua escrivint en valencià... Enrere quedava un Segle d’Or que també ho havia estat per a l'Església, amb dos xativins coronats emperadors de la cristiandat i l’elevació als altars del predicador dominic i taumaturg Vicent Ferrer, el primer i més universal dels sants valencians.

Per saber-ne més
  • Narbona, Rafael (coord). Ciudad y Reino. Claves del siglo de oro valenciano. València: Ajuntament de València, 2015.
  • Sanchis Guarner, Manuel. La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana. València: Tres i Quatre, 2007.

Aquest article es va publicar en el número 178 del Sàpiens (febrer 2017)