Elmyr De Hory, el geni de la falsificació

Avui encara corren pel món quadres de Matisse, Monet o Picasso que, en realitat, van ser pintats per Elmyr de Hory, un rostre habitual en les festes glamuroses de l’Eivissa dels anys 60 i 70

De Hory al seu estudi d’Eivissa, davant d’uns dibuixos fets “a la manera de” Matisse
De Hory al seu estudi d’Eivissa, davant d’uns dibuixos fets “a la manera de” Matisse Pierre Boulat / Cosmo / Contacto
1 de març del 2017 a les 00:00
Autor
Jaume Vinyas
Guardar a favorits

A principi del 1967, Algur H. Meadows era un dels homes més respectats de Dallas. Paradigma del self-made man, havia aixecat un imperi petrolier del no-res i era el propietari d’una impressionant col·lecció de quadres postimpressionistes. Mogut per algunes sospites, va demanar a cinc experts que valoressin la seva col·lecció. El peritatge fou demolidor: dels 58 quadres que tenia, 44 eren falsos. Meadows va denunciar el marxant que li havia venut les falsificacions: Fernand Legros. L’escàndol va caure com una bomba en el mercat internacional de les obres d’art i va frenar en sec la carrera de Legros. Tots els quadres que ell representava van passar a estar sota sospita. Poques setmanes després, en decomissaven diversos tant a França com al Japó. Tots van resultar ser falsos.

La mansió més concorreguda d'Eivissa

El marxant es va refugiar llavors en una mansió espectacular d’Eivissa: La Falaise. A la casa hi vivia un home afable i refinat, visiblement efeminat, que assegurava ser un aristòcrata hongarès que ho havia perdut tot durant la Segona Guerra Mundial, i que formava part dels cercles de l’alta societat illenca: Elmyr de Hory.

De Hory s’havia instal·lat a Eivissa l’any 1961. La seva arribada ràpidament va cridar l’atenció de la conservadora societat illenca, que tot just començava a rebre les primeres onades de turistes. “Era un home histriònic, teatral, educadíssim, te’l trobaves a tot arreu”, explica l’advocat Mariano Llobet, un dels seus millors amics. La Falaise aviat es va convertir en un dels punts calents de la vida social de l’època. S’hi mesclaven artistes, els fills de l’alta burgesia local i actors com Alain Delon o Ursula Andress. Però com era que Legros s’havia instal·lat a casa de De Hory després de l’escàndol?

El caos de la Segona Guerra Mundial en tot allò referent a les certificacions va ser un marc propici per a Elmyr, sobretot als EUA, ple de nous-rics que volien comprar art

Segons la partida de naixement trobada a l’Arxiu Jueu de Budapest, Elmyr de Hory no es deia així sinó Elemér Hoffmann i havia nascut a la capital d’Hongria el 14 d’abril del 1906. A vint anys, va estudiar art a la prestigiosa Académie de la Grande Chaumière, on es va relacionar amb futurs membres de la denominada escola de París o postimpressionistes com Picasso o Matisse.

La Segona Guerra Mundial el va deixar sense família i sense diners, i el 1945 Elmyr va tornar a París determinat a forjar-se una carrera com a pintor. Es va instal·lar en unes golfes del carrer de Jacob amb un cavallet de pintor i quatre marcs com a únic mobiliari, i vivia dels quadres que li compraven únicament les seves velles amistats. Fins que una tarda va rebre una visita crucial. Una galerista anglesa que va pujar a saludar-lo es va fixar en un quadre que l’hongarès acabava de pintar. “Això és un Picasso, oi? Del període grec”, va dir. Elmyr, en una situació econòmica límit, va dubtar un moment. Li deia la veritat o li seguia el fil? “Sí, ho és. I justament estava pensant a vendre-me’l. Quant me’n donaries?”, li va dir.

Va ser el tret de sortida d’una carrera delictiva que acabaria sacsejant els fonaments del món de l’art. El pintor es va posar a mirar llibres de reproduccions, va comprar un quadern vell i, en una tarda, va fer tres dibuixos de Picasso. L’endemà, una galeria els va adquirir per 2.000 francs. El negoci era rodó. D’aquesta manera van ser estafades galeries de París, Brussel·les, Londres i Estocolm. Un amic feia les transaccions i tots dos es repartien els diners. Aviat va tenir diners per comprar un passatge pel Brasil.

Vaques grasses als Estats Units

Després de Rio de Janeiro va ser el torn de Nova York. Elmyr va desembarcar-hi el 17 d’agost del 1947. Una amiga del passat li va permetre fer-se un lloc entre l’alta societat novaiorquesa i, sis mesos després, ja va organitzar una exposició individual de la seva obra a les galeries Lilienfield. L’esdeveniment va ser un èxit de públic i de crítica, però Elmyr només va vendre un quadre. Determinat a mantenir el seu tren de vida, el pintor va decidir tornar a aprofitar el seu talent per “interpretar els grans mestres”, tal com solia autojustificar-se. El cas és que Elmyr va aparèixer al lloc adequant en el moment precís. Els EUA de la postguerra eren plens de nou-rics, generalment petroliers, àvids de consolidar el seu nou estatus invertint en obres d’art. La seva manca de coneixements i el caos que havia generat la Segona Guerra Mundial en tot allò referent als catàlegs i certificacions van generar un marc molt propici per a Elmyr.

De Hory tenia l’habilitat de saber imitar l’estil d’una desena de grans pintors. Però aquest do li impedia de tenir un estil propi i, per tant, de ser reconegut com a artista

Per entabanar els galeristes, primer va fer servir la història d’aristòcrata hongarès arruïnat per la guerra que es veu obligat a vendre la col·lecció familiar. I li va funcionar. El seu catàleg cada vegada era més ampli: Matisse, Renoir, Dérain, Modigliani... Si algun galerista li demanava peces d’un pintor a qui encara no havia plagiat, feia que s’ho pensava i deia que no es preocupés, que podia aconseguir-ho. Més tard, va idear un sistema més sofisticat: la venda a distància. Així va tancar tractes amb galeries d’arreu dels EUA, i fins i tot va enganyar els especialistes del Museu Fogg, de la Universitat Harvard.

Instal·lat a una casa de Miami, també va començar a pintar a l’oli, ja que fins aleshores el seu estil de vida itinerant només li havia permès fer dibuixos i aquarel·les. Del seu cavallet van començar a sortir treballs de Degas, Gauguin i Chagall. Encarregava llenços i bastidors d’època, envellia marcs amb trementina i oli de llinassa, els deixava assecar i, per obtenir l’efecte esquerdat que presenten els olis antics, feia servir un vernís especial. Els catàlegs començaven a estar plens d’obres seves i, per ràbia d’ell, s’estaven venent a uns preus cada vegada més desorbitats. Quan es jutja la figura d’Elmyr cal distingir entre falsificador i copista. Els falsificadors s’especialitzen en un pintor i fan reproduccions exactes. De Hory, no. La seva genialitat radicava en l’habilitat per imitar l’estil de fins a una desena de pintors. Aquest do, però, era una arma de doble tall: Elmyr era incapaç de pintar res atractiu amb un estil propi i, per tant, de ser reconegut com un veritable artista. La seva frustració va desembocar en un intent de suïcidi, a Washington, el 1958.

Mentre es recuperava, un amic el va convèncer d’anar a passar una temporada a un apartament que tenia a Florida. Fins i tot li va oferir la companyia d’un jove francès sense ofici ni benefici que es va prestar a fer-li de xofer i assistent durant la convalescència: Fernand Legros. Al cotxe, Legros i Elmyr van encetar una conversa que va canviar per sempre les seves vides. La proposta era la següent: Legros i el seu soci i amant Réal Lessard proporcionarien a Elmyr una casa a Eivissa i material per pintar, i ells li farien de representants. També li donarien 400
dòlars al mes, una quantitat suficient per viure bé en aquest refugi daurat de l’Espanya franquista. La resta de beneficis, se’ls quedarien ells. Elmyr va acceptar aquell pacte draconià, i la nova societat va funcionar a la perfecció durant cinc anys.

Un petit museu del falsificador

Elmyr de Hory s’atrevia a replicar l’estil de molts dels grans mestres més cotitzats al mercat de l’art: Modigliani, Picasso, Monet, Matisse, Braque...

A Eivissa, Elmyr es va presentar com a “col·leccionista d’art” i, per precaució, no pintava a l’illa sinó en un refugi secret dels Alps. Mentrestant, Legros i Lessard van recórrer a tot tipus de tripijocs per enganyar els millors galeristes i col·leccionistes de l’ època. Un dels trucs més recurrents era retocar catàlegs antics que trobaven en mercats de vell. Legros i Lessard encarregaven a Elmyr que pintés quadres que poguessin respondre al mateix títol que el que apareixia al catàleg. Un cop finalitzat, creaven la làmina i la substituïen amb precisió de rellotger. Aquests catàlegs servien com a prova d’autenticitat davant galeristes i col·leccionistes.

També tenien altres estratègies menys sofisticades però igual d’efectives. Legros es presentava a una galeria d’art oferint un o diversos quadres. Com que no tenien la certificació d’autenticitat, s’oferia a deixar-los uns dies els quadres en dipòsit perquè en comprovessin l’autoria. Al cap d’un dia o, fins i tot, d’unes hores, apareixia un còmplice que feia veure que s’interessava per un dels quadres deixats per Legros, i feia una oferta moderada. Quan Legros hi tornava al cap d’uns dies, el galerista li oferia un preu irrisori però Legros s’hi avenia. Un cop el galerista revenia el quadre al còmplice de Legros, aquest recuperava el quadre a un preu més alt, però ara podia avalar-ne l’autenticitat amb el certificat legal de compravenda.

Enganyant el mateix artista

L’ambició (i la barra) de Legros i Lessard no tenia límits, fins al punt d’anar a cercar parents directes dels pintors de qui Elmyr en falsificava l’obra, generalment la vídua o els fills. La gran qualitat del treball de l’hongarès solia ser suficient per convèncer-los, però si els marxants detectaven que els familiars anaven estrets econòmicament, n’hi havia prou amb un suborn per obtenir-ne l’aval. En una ocasió, van aconseguir que un pintor certifiqués com a pròpia una de les falsificacions: l’holandès Kees van Dongen, a 89 anys, va donar per bo un retrat fet per Elmyr. Segons la llegenda, fins i tot es va vantar de les vegades que havia fet l’amor amb la model mentre la pintava.

Amb el temps, Legros i Lessard van anar guanyant contactes i van arribar a tenir en nòmina un dels pèrits que l’Estat francès reconeixia com a eminència. A més dels certificats d’autenticitat, aquest expert també es va encarregar de falsificar timbres i segells de duanes, teixint una sofisticada xarxa criminal. Res de tot això, però, hauria estat possible sense uns quadres realment creïbles. En aquest sentit, els mercats de vell de París eren una font inesgotable de recursos. També calia assecar-los adequadament perquè la pintura assolís el toc desitjat. Generalment, els sotmetien a altes temperatures i els deixaven descansar uns mesos. Però, amb el pas dels anys, l’ambició desmesurada de Legros el va empènyer a col·locar quadres sense haver passat el preceptiu temps de repòs. Elmyr també tenia menys temps per pintar i algunes de les seves interpretacions van començar a perdre qualitat. Aquesta fou una de les claus de seva la caiguda.

Una icona pop

El 1967, en ple escàndol, la convivència entre tots tres es va fer insuportable. Sota la batuta de Legros, la mansió d’Eivissa es va convertir en la seu d’unes bacanals massa escandaloses per a l’època. La policia va detenir els tres personatges en diverses ocasions, generalment per les denúncies que es feien entre ells mateixos. Finalment, les autoritats van dir prou i els van aplicar la Ley de vagos y maleantes. Legros i Lessard van fugir de l’illa i Elmyr fou condemnat a dos mesos de presó i a un any de desterrament. El paradís s’havia esfumat de cop, i amb els marxants fora de joc (Legros es va refugiar a Suïssa; Lessard va desaparèixer) es quedà sense font d’ingressos. Contra les cordes, es va treure un as de la màniga de conseqüències inesperades: publicaria la seva biografia.

L’exposició a la galeria Bruagut de Madrid dels quadres d’Elmyr va ser un èxit. Tenia gairebé 70 anys i per primer cop el pintor es garantia un sou, sense enganys

L’encarregat d’escriure-la va ser un jove nord-americà que també vivia a Eivissa. Fake! (¡Fraude!, tal com es va publicar en castellà) va causar sensació i Elmyr va esdevenir una icona pop. Fins llavors, ningú no havia relacionat l’hongarès amb l’escàndol Legros, tot i que la Interpol ja li seguia els passos des de feia anys. La premsa es va fer ampli ressò d’aquell home que assegurava ser l’autor de totes les falsificacions que havia venut Legros. Elmyr, però, molt murri, es va curar en salut subratllant que només pintava i malvenia els quadres, sense signar-los, a Legros i Lessard. Per tant, aprofitava el llibre per responsabilitzar els marxants  de l’únic delicte que se’ls podia imputar: afegir les falses signatures que disparaven la cotització de les obres.

La història d’Elmyr va fascinar també Orson Welles i la va utilitzar com a punt de partida d’F for fake (‘F de falsificació’), un documental experimental que reflexiona sobre què és vertader o fals quan parlem d’art. El film es va estrenar a Sant Sebastià el 1973. Welles i Elmyr van fer una roda de premsa conjunta i el pintor fou tractat com una autèntica estrella del cinema, al costat dels seus amics Fernando Rey i Jean-Pierre Aumont. L’estrena de la pel·lícula consolidà Elmyr com un habitual de les revistes del cor... i dels informes de la Interpol. Legros, per la seva banda, que havia fugit al Brasil, fou detingut i extradit a França, on no va dubtar a inculpar el seu antic soci.

De la presó a l'èxit sense trucs

Elmyr fou detingut el mes de juny del 1974 i va ser traslladat a la presó de Palma, on es va estar quatre mesos. El registre de La Falaise no va aportar cap prova, si bé alguns amics, com l’actriu Ursula Andress, han reconegut que se’n van endur alguns quadres sospitosos abans que hi arribessin els agents. La demanda d’extradició fou rebutjada per un defecte de forma, però Elmyr ja no va tornar a ser el mateix. La presó el va tornar desconfiat i paranoic. A més, Lessard, qui es va revelar com el més astut de tots tres, va aprofitar per reactivar la batalla judicial per La Falaise i la va guanyar.

L'illa d'Eivissa va resultar ser el refugi ideal del falsificador d'Elmyr

Irònicament, en aquella època, Elmyr va aconseguir el gran contracte de la seva vida amb un galerista de Madrid. Amb gairebé 70 anys es garantia un sou, per primera vegada a la vida, sense trucs ni enganys. L’exposició de la seva vida a la galeria Bruagut de Madrid, el novembre del 1976, fou un èxit clamorós, i Elmyr va gaudir per primera vegada del reconeixement com a pintor, envoltat de celebritats com la néta de Franco. La satisfacció, novament, però, li durà un sospir. Al cap d’unes setmanes, l’Estat francès va interposar una demanda d’extradició, la tercera. Poc abans de conèixer-se el veredicte, Elmyr fou advertit que seria posat en mans de la justícia francesa. No va voler esperar a complir la seva promesa (“D’Eivissa només me’n trauran cadàver”, havia dit públicament) i, l’endemà al matí, el seu assistent Mark Forgy el trobà moribund al llit després d’haver ingerit una sobredosi de calmants i mitja ampolla de conyac. Elmyr havia dit que deixaria una llista completa de les seves obres i que el món de l’art trontollaria quan es publiqués a la seva mort. Però la llista no va aparèixer mai i el personatge va caure en l’oblit.

La veritat surt a la llum

No va ser fins a l’any 2010 que la investigadora Colette Loll va topar amb una de les seves falsificacions i es va interessar pels enigmes pendents que envoltaven la història. Va trobar tot el seu arxiu personal, intacte, tot i que desordenat. El primer que li va cridar l’atenció va ser una sèrie de cartes en hongarès. La traducció va revelar una correspondència amb un germà i un cosí. Seguint el rastre de les adreces, va contactar amb l’últim parent viu d’Elmyr, la dona del cosí.

Frau Tenner, de 94 anys, va confirmar que Elmyr es deia, en realitat, Elemér Hoffmann. El seu pare, Adolf, era un venedor ambulant de productes manufacturats. La mare, Irene, era filla d’un burgès que havia fet fortuna a les darreries de l’Imperi austrohongarès en un petit poble de províncies, a l’actual Romania. Tenner recordà com el seu marit, criat també en ambients modestos, recordava amb detalls els estius “luxosos” a casa l’avi, una mansió que també freqüentava el jove Elmyr. “La gent encara es fascina amb aquesta història, i el més interessant és que tot fou una invenció”, afirma Colette Loll. Del que no hi ha dubte és que la vida real d’Elmyr va ser tan fascinant com la que es va inventar.