l matí del 28 d’agost del 1765, tan bon punt es va obrir l’escotilla de coberta, els africans més joves que hi havia amuntegats a la bodega es van llançar escales amunt i van intentar desarmar els tripulants del Sally. Però aquests estaven previnguts, ja que era ben conegut entre els vaixells esclavistes que el moment en què es feia pujar els capturats a coberta perquè els toqués l’aire era quan aprofitaven per iniciar les rebel·lions. De manera que la lluita va durar pocs minuts. La tripulació estava armada i preparada i va obrir foc contra els primers conjurats, que havien actuat com s’esperava: al llarg de la nit s’havien conxorxat i, amb l’ajuda dels altres presoners, havien aconseguit obrir les manilles i desfer-se de les cadenes.
Insurrecció a bord
El tiroteig i els cops de culata van ser indiscutiblement efectius. Vuit dels revoltats van morir al moment i molts d’altres van quedar ferits de gravetat. El rosari de decessos va ser continu al llarg dels dies següents, de manera que el bergantí Sally ha passat a la història per un rècord nefast, el de ser el més catastròfic de la història del tràfic d’esclaus.
És difícil ser tan categòric amb les conseqüències d’un episodi emmarcat en un negoci que es va mantenir gairebé quatre segles i va desembocar en el trasllat forçat de més de 10 milions de persones del continent africà a l’americà i l’europeu. Però les dades que es tenen del que va succeir en aquest viatge en concret l’han fet molt conegut entre els nord-americans. El Sally carregava 196 esclaus en salpar de l’Àfrica occidental i quan va acabar la seva travessa a la ciutat de Providence, a l’estat de Rhode Island, en va desembarcar només 87.
L'esclavisme: un negoci que s'hereta
El Sally va ser noliejat per una empresa familiar, la Nicholas Brown Company. Era finals d’estiu del 1764 i la firma era propietat de quatre germans: en John, en Moses, en Joseph i en Nicholas. Conduïen l’empresa familiar de manera meticulosa i moderna, mirant d’evitar riscos invertint en diferents tipus de transaccions. L’havien heretada del seu pare, que ja el 1736 es va convertir en el primer home de Providence (Estats Units) que es posava a traficar amb esclaus. De manera que es pot dir que era una tradició familiar.
En el viatge d’anada, el ‘Sally’ portava 69.000 litres de rom, 10.000 lliures de tabac i caixes de cebes i espelmes; tot plegat per bescanviar per persones
Però el 1764 era un any en què moltes coses succeïen alhora al petit estat de Rhode Island, una de les tretze colònies originals que formaven els incipients Estats Units d’Amèrica. Els negocis anaven bé per als Brown, però la venda d’espelmes d’espermaceti —la matèria extreta de l’oli contingut a les cavitats del cap del catxalot, indispensable per a la il·luminació de llavors— clamava una inversió per seguir creixent i els quatre germans pensaven, a més, construir una foneria de ferro. D’una altra banda, com a prohoms de la ciutat de Providence que eren, van contribuir a la fundació del College of Rhode Island, embrió de la futura Universitat Brown. Alhora, començava una rebel·lió política que desembocaria en la independència dels Estats Units vint anys més tard. Tots tres fets van tenir una transcendència especial per als Brown i per a la història de l’esclavisme, ja que l’operació de carregar el Sally amb persones arrabassades de les seves llars al llunyà continent africà havia de servir per finançar la Brown Company en les ànsies d’expansió.
El viatge d'anada... amb un capità inexpert
Esek Hopkins va ser la persona triada per comandar l’operació. Es tractava d’un heroi americà que havia forjat el seu prestigi a la guerra dels Set Anys. Com a navegant, no hi havia dubte que duria el vaixell amb mà ferma. Però en aquella època el capità d’una nau negrera no es limitava a conduir l’embarcació. Era la persona que havia de comprar els esclaus. És a dir, havia de ser un negociant hàbil i dúctil per aconseguir els millors exemplars, sans i forts, per ser venuts a bon preu al mercat de Providence. I l’operació s’havia de fer amb certa rapidesa, perquè l’estadística indicava que entre el 15% i el 25% dels capturats morien abans d’arribar a Amèrica per culpa de ferides, malalties, depressions, suïcidi o malnutrició.
L’elecció dels germans Brown, en aquest sentit, no podia haver estat pitjor, ja que Hopkins es va demostrar maldestre en tot el que quedava fora de les seves capacitats com a navegant. Ni havia estat mai a Àfrica ni sabia res de les peculiaritats de la missió que li havien encomanat. El Sally va salpar de Providence l’11 de setembre del 1764. Va fer la travessa de l’Atlàntic més o menys en el temps habitual i, sense grans incidències, va superar el cap de Banjul a principis del mes de novembre, fondejant en diversos indrets del riu Gambie per començar a carregar persones. La primera operació registrada en els llibres de la companyia va ser el 10 de novembre. Però no va acabar d’omplir les bodegues del vaixell fins al mes d’agost de l’any següent, i això que era un vaixell relativament petit, un bergantí de poc més de 100 tones. És a dir, que es va estar gairebé nou mesos per aconseguir 196 presoners.
El capità del Sally, Esek Hopkins, acabaria essent reconegut com a heroi de la independència i nomenat primer comandant en cap de l’Armada dels Estats Units.
Aquella segona meitat del segle XVIII era l’edat d’or del tràfic d’esclaus. Des de feia gairebé tres-cents anys s’espoliava el continent africà de persones, de manera que cada cop en quedaven menys o s’havien d’anar a cercar més lluny, endinsant-se en territori desconegut. Això feia que el preu de cada esclau fos alt, cosa que trastocava els plans del capità Hopkins. No podia superar el seu pressupost, i li costava molt aconseguir presoners. Havia dut el Sally ple de mercaderies per intercanviar: 69.000 litres de rom, 10.000 lliures de tabac, 1.800 cebes o 30 caixes d’espelmes d’espermaceti eren algunes de les llaminadures que servirien per bescanviar per persones.
Fos pel preu, per la competència amb altres vaixells negrers que buscaven el mateix al llarg de les ribes del Gambie o per la imperícia de Hopkins, l’operació es va allargar més del compte. Tothom en el negoci sabia que una compra prolongada era font de problemes: els esclaus resultaven cada cop més conflictius —amb els seus segrestadors i entre ells mateixos— per les friccions pròpies de la vida en captivitat, per ser d’ètnies o religions diferents, o senzillament perquè els donava temps a anar barrinant com rebel·lar-se. A més, calia comptar amb eventuals atacs que els vaixells rebien des de la costa per part de les tribus que intentaven alliberar els seus companys.
I el viatge de tornada... amb molt retard
El mes d’agost a l’Àfrica occidental coincideix amb l’estació de pluges, una humitat i unes temperatures insuportables i la invasió dels mosquits. Una barreja d’elements que exacerbaven els ànims dels esclaus, tancats molts d’ells a la bodega del Sally des de feia mesos. En salpar de Gàmbia el dia 20 d’agost del 1765 amb destinació a l’altra banda de l’Atlàntic, els més joves i forts d’entre els capturats ja rumiaven sobre com protagonitzar un motí. Abans que el vaixell es posés en moviment, ja havien mort una vintena de presoners. Els van seguir a continuació un reguitzell d’esclaus més, que van ser llençats per la borda sense cap mena de ritu funerari ni mirament.
El vaixell havia d’arribar a port com més aviat millor. Era conegut entre les tripulacions que la jornada més delicada per a la insurrecció en un vaixell negrer era el mateix dia en què es deixava de tenir a la vista la costa africana. Llavors els esclaus queien en la desesperació, pensaven que o aprofitaven l’ocasió o no tornarien mai més a casa. A bord del Sally, però, la rebel·lió es va anar covant fins al dia 28, en què, en obrir-se l’escotilla de coberta, va començar l’atac. El resultat ja el sabem: 8 morts directes. Però el pitjor van ser els ferits, que van anar caient en cascada al llarg dels dies següents. Al final hi van morir 109 presoners, l’últim un dia abans d’arribar a Providence. El 60% de la captura s’havia malmès. I és que els mètodes de l’època per guarir els ferits no hi ajudaven gens. A més de fuetejar a l’esquena i a les natges els qui es considerava que havien encapçalat l’operació rebel, quedaven persones amb fractures, nafres i contusions. Per guarir-los, però alhora també per castigar-los amb el màxim patiment, els aplicaven a les ferides una pasta feta amb pólvora, suc de llimona, sal i bitxo matxucats. Desinfectant tal vegada eficaç, però que sobretot servia per punir encara més els fracassats en la revolta.
La jornada més delicada per a la insurrecció era el dia en què es deixava de tenir a la vista la costa africana
El capità Hopkins es va cobrir de glòria amb la seva gestió del carregament. Quan va arribar a l’illa d’Antigua, a les Petites Antilles, només li quedaven 89 persones per vendre. A la subhasta l’aspecte dels presoners era tan lamentable que en va treure un 10% del preu habitual: 5 lliures esterlines per peça en comptes de 50. Els captius estaven ferits, malalts i desnodrits. Una operació econòmica, després de gairebé un any, catastròfica per als interessos de la Brown Company.
D'esclavista a heroi nacional
Tot i això, Hopkins va lliurar la recaptació a l’empresa dels germans de Providence i va continuar la seva carrera amb èxit com a navegant. No queda suficientment aclarit en els comptes de la Brown Company, però sembla que no va cobrar els 10 esclaus als quals tenia dret segons contracte. Però sí que anys més tard va acabar essent reconegut com a heroi de la independència i nomenat primer comandant en cap de l’Armada estatunidenca. Avui encara molts carrers, avingudes i instituts del país porten el seu nom, i hi ha diverses estàtues que l’honoren.
Per als germans Brown el daltabaix econòmic de l’operació va ser definitiu, i va trastocar els plans immediats de l’empresa. No només no es podria fer la foneria de ferro, sinó que havien malbaratat part del capital disponible i haurien de replegar-se en altres activitats. El Sally els va deixar pràcticament en la ruïna. Dels 35.000 viatges de vaixells negrers que es calcula que es van fer, el seu ha estat considerat el pitjor per les conseqüències per als captius. Però no va ser aquest el detonant perquè tres dels germans abandonessin la companyia. En Moses, en Nicholas i en Joseph no van adduir penediment moral per l’operació, sinó baix rendiment econòmic. L’empresa familiar va quedar llavors en mans d’en John, que va seguir noliejant ocasionalment vaixells negrers, però que es va concentrar en la indústria auxiliar: venia rom i espelmes a altres naus esclavistes, la qual cosa era molt més rendible perquè no hi havia risc.
L'epicentre negrer de Rhode Island
El petit estat de Rhode Island i la resta de les tretze colònies originals dels Estats Units van tenir un paper molt destacat en l’esclavisme. De fet, contràriament al que pensa la majoria del món i fins i tot molts nord-americans, no van ser els estats del sud els protagonistes d’aquesta mena de comerç. El 60% del total de vaixells negrers que van salpar dels Estats Units ho van fer des d’aquest petit enclavament de Nova Anglaterra. Era un negoci que es va iniciar bescanviant indígenes per africans, que es consideraven més forts, submisos i propensos a obeir. Només quan els habitants originals del país van començar a ser escassos o quedaven massa lluny per anar-los a buscar, es van començar a comprar africans fent servir com a moneda altres mercaderies.
Dels 10 milions d’africans que es van segrestar per vendre’ls com a esclaus, s’ha calculat que 2 milions van morir en la travessa de l’Atlàntic, abans de tocar terra
Els esclaus servien com a treballadors, sobretot, a les plantacions de canya del Carib. L’èxit econòmic de Rhode Island no tenia només a veure amb la compravenda de persones, sinó amb els beneficis que proporcionava el seu treball. L’any en què el Sally va salpar de Rhode Island hi havia 30 destil·leries de rom a la colònia, una de les branques del conegut Triangle Comercial segons el qual es venien a Àfrica manufactures fetes a Europa; esclaus a Amèrica, i el resultat de la feina dels esclaus novament a Europa: sucre, rom, tabac, cotó en fil...
La meticulositat pròpia d’una empresa petita com era la Brown Company ha estat el que ha fet possible saber amb tanta precisió el desastre del Sally, per bé que segurament se’n van produir d’altres de característiques semblants o pitjors. Dels 10 milions d’africans que es van segrestar, s’ha calculat que 2 milions van morir ja en la travessa de l’Atlàntic. Entre aquests cal comptar-hi els originals del país van començar a ser escassos o quedaven massa lluny per anar-los a buscar, es van començar a comprar africans fent servir com a moneda altres mercaderies.
En la seva fal·lera per ser uns empresaris respectables, els Brown van fundar el College of Rhode Island que posteriorment es convertiria en la Universitat Brown, nom actual. A la biblioteca John Carter Brown d’aquesta institució hi ha els llibres de registre de la companyia. Així podem saber quin va ser el sou del capità Hopkins, que el nombre de manilles —40— utilitzades al Sally va ser insuficient per contenir el motí o que d’entre els capturats s’havien de separar “4 nois joves de 15 anys o menys per a ús com a servents de la família Brown”.
D'esclavista a abolicionista convençut
El que ningú no s’esperava és que dos dels Brown acabessin enfrontant-se en una perllongada lluita per l’abolició o la conservació dels drets dels blancs sobre els negres. Dels tres germans Brown que es van deslligar de l’empresa després del desastre del Sally el 1765, en Moses va continuar amb la seva vida sense, aparentment, penedir-se de res del que havia fet. Però les coses van canviar 8 anys després, quan el 1773 la mort de la seva muller, Anna, el va conduir a una crisi espiritual que el va portar a abraçar la fe quàquera. Aquesta comunitat religiosa fundada a Anglaterra a mitjan segle XVII es va caracteritzar per combatre a fons l’esclavisme. Moses va fer públic el penediment per haver estat involucrat en una pràctica tan abominable i es va implicar a fons en la lluita contra l’esclavisme. I això volia dir censurar els negocis del seu germà John. La cosa va acabar als tribunals.
El 1787 l’estat de Rhode Island va proclamar il·legal el tràfic d’esclaus. Però els comerciants van seguir dedicant-s’hi, ja que a escala federal no regia la prohibició, i l’estat era tan petit que només calia canviar de port per traspassar la frontera i continuar amb el negoci en una base propera. Per això en Moses va pledejar contra el seu propi germà el 1795, mirant de prohibir-li el tracte d’esclaus. Va perdre el judici i la Societat Abolicionista de Providence, sota la qual s’aixoplugava, va haver de pagar els costos del judici. L’enfrontament es va perllongar mentre els dos germans van ser vius, ja que les societats quàqueres —entre moltes altres— van estar actives en l’abolicionisme fins que, legalment, es va aconseguir que la prohibició de tenir esclaus s’implantés en tot el territori dels Estats Units l’any 1863, quan els germans Brown ja havien mort sense reconciliar-se mai.
- Morgan, Kenneth. Cuatro siglos de esclavitud trasatlántica. Barcelona: Crítica, 2017.
- Brown University steering commitee on slavery and justice. Slavery and Justice. Providence: Brown University, 2007.
- Eltis, David. Atlas of the Transatlantic Slave Trade. New Haven: Yale University Press, 2011.
- Pàgina web en anglès amb informació detallada sobre més de 36.000 viatges de comerç negrer.
Aquest article es va publicar en el número 181 del Sàpiens (maig 2017)
