Tom Holland: "August va ser el polític més important d’Occident i també un cap mafiós"

Conversem sobre mites i poder a la Roma imperial amb l’escriptor i presentador del programa ‘Making history’ de la BBC, tota una figura mediàtica al Regne Unit

Tom Holland, escriptor, presentador del programa ‘Making history’ de la BBC, i tota una figura mediàtica al Regne Unit
Tom Holland, escriptor, presentador del programa ‘Making history’ de la BBC, i tota una figura mediàtica al Regne Unit Enrique Marco
2 de maig del 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

Comparteix el nom i el cognom amb una estrella de Hollywood però el nostre Tom Holland també és una celebritat. Només cal buscar-lo a les xarxes socials, on té milers de seguidors, per veure que és tot un influencer en els camps d'història, l'arqueologia i el criquet, les seves tres grans passions. Divulgador de continguts històrics a la BBC, aprofitem que ha vingut a Barcelona a presentar el seu darrer llibre sobre els emperadors de la dinastia julioclàudia per conèixer-lo.

Què té la història de Roma per seguir-nos fascinant 2.000 anys després?
Roma ens ofereix el primer exemple de poder global. Els Cèsars, com a grans líders d’aquest període, projecten una imatge que ens segueix despertant admiració avui en dia. I, en certa manera, tot el transcurs de la història occidental es pot interpretar com un intent de recrear l’ideal de Roma. Un ideal d’imperi que va inspirar Carlemany, Lluís XIV, Napoleó, Mussolini o el model republicà de les revolucions francesa i americana.

Només és una qüestió de poder?
La fascinació per Romà també té a veure amb el fet que podem accedir al seu món d’una manera com no ho podem fer amb cap altra cultura de l'antiguitat: ni assiris, ni babilonis ni tan sols els egipcis. I és que tenim tant de material de fonts diverses que podem experimentar una sensació de contacte amb perones que van viure fa 2.000 anys. Així un lector actual pot descobrir que els antics romans són molt més similars a nosaltres del que sembla.

Fins a quin punt ens podem refiar dels relats de Tàcit o Suetoni?
Els Annals de Tàcit són, en essència, una anàlisi del poder autocràtic en un imperi pròsper. L’historiador no amaga les seves profundes simpaties pel model republicà, però és honest quan reconeix que parlar dels emperadors era perillós tant quan estaven vius, per la por, com quan havien mort, per l’odi.

A Roma, la política s’entenia en clau de dominació sexual: calia sotmetre l’oponent

Cap període històric, al cap i a la fi, està exempt de fonts parcials.
I tant. De fet, els historiadors del segle XXI tenim un gran repte entre mans, no només per la distància sinó perquè els retrats dels antics emperadors estan coberts de massa pintura, de prejudicis acumulats al llarg dels segles. Per exemple, penso que Tàcit és injust amb el retrat que fa de Tiberi, i Suetonic representa Calígula com un llunàtic, la qual cosa no aconsegueix fer-nos entendre per què l’emperador era tan temible. No crec que fos boig, més aviat era un home aterridorament assenyat.

Potser el més conegut per la majoria són les excentricitats d’alguns emperadors.
Les orgies i les referències constants al sexe en Calígula i Neró, per exemple. Però és que per als homes romans la dominació sexual té una dimensió molt important, i això es pot entendre llegint els textos originals de Tàcit i Suetoni. El vocabulari llatí està carregat de referències als genitals masculins perquè la pràctica sexual s’entenia en clau de dominació. El que passa en la política durant aquest període és que l’elit romana se sent penetrada: no només han perdut el control, sinó que senten amenaçada la seva identitat de gènere.

Ara que ho diu, a la muralla romana de la ciutat d’Empúries encara es conserva el relleu d’un fal·lus gegant!
És que un cop entens que el poder a Roma està íntimament lligat amb el sexe és quan veus clarament que els emperadors, en realitat, el que estaven fent era sotmetre i humiliar els seus oponents polítics.

August va ser un dels emperadors més poderosos. Com valora el seu llegat?
Va ser un cap mafiós [riu]. També va ser la figura política més important de la història d’Occident. August arriba al poder perquè és el nebot de Juli Cèsar. Quan encara és un adolescent hereta les riqueses, els èxits, les llegendes i sobretot el nom del seu oncle. Capitalitzant aquest llegat, abans de tenir 20 anys ja s’ha establert com un senyor de la guerra. Es va consolidar amb èxit com a líder suprem amb una gran brutalitat, però després es proclama el príncep de la pau. És com un cap de la màfia: primer liquida tots els seus rivals i després proclama que és el garant d’un sistema d’ordre.

Aquí, en canvi, el tenim molt ben considerat, sobretot els tarragonins.
No tot van ser ombres. Les guerres civils havien estat molt convulses i la pau que va establir August va durar més enllà de la seva mort, per la majoria de la gent això era brillant. En el cas de les províncies era encara millor: amb la pau, els habitants de Tàrraco ja no havien d’aguantar legions amunt i avall.

No crec que Calígula fos boig, més aviat era aterridorament assenyat

Va ser un bon administrador, doncs?
En essència va ser un polític hàbil. Va saber sintetitzar les dues tradicions polítiques de la República: per una banda, es fa seus els valors i codis d’honor de l’elit senatorial, i per l’altra, connecta amb la tradició popular: s’interessa pels espectacles i s’assegura que no falti el pa.

Mirant les xarxes socials veig que, a part de Roma, li encanten els dinosaures.
Quan era petit vaig trobar un llibre de les guerres de les Gàl·lies, amb uns legionaris lluitant a la portada, i m’hi vaig enganxar. També em cridaven molt l’atenció les portades dels llibres del cretaci, amb una bèstia impressionant i un volcà de fons. De fet, si mires un tiranosaure veus que és ferotge, glamurós, aterridor i, per sort, extint. Igual que el passat romà!

En set dates
1968

Neix a Wiltshire, al Regne Unit.

1991

Obté una doble llicenciatura, en anglès i llatí, al Queens College de Cambridge.

1993

Comença els estudis que li valdran un doctorat en història antiga per la Universitat d’Oxford.

1995

Escriu la primera novel·la. Des d’aleshores, ha publicat una quinzena de títols diversos.

2003

Publica Rubicon, pel qual guanyarà el Hessell-Tiltman Prize d’història.

2007

Guanya el premi de divulgació de la Classical Association.

2016

Publica Dinastia, el seu darrer llibre sobre història de Roma.

Aquest article es va publicar en el número 181 del Sàpiens (maig 2017)