A principis de 1899, la premsa gironina es va fer ressò de la petició d’un veí de Barcelona, Pere Coll i Rigau, que pretenia introduir el conreu de l’arròs en una finca de Pals. La proposta va provocar una agra controvèrsia. El conreu d’aquesta gramínia havia estat prohibit el 1838, arran de les sospites que havia tingut un paper determinant en la propagació del paludisme i en un episodi de mortaldat considerable. El problema era que, en alguns casos, el conreu es feia en males condicions, amb un sistema d’aigua estancada (i no amb aigua corrent) i alguns camps estaven dins del nucli urbà, i feien mala olor. Donada la disposició geogràfica de la zona, Pals en quedava protegida, perquè els camps eren més propers al nucli de Torroella de Montgrí.
La polèmica es va desfermar mesos després, quan Pere Coll va aconseguir l’autorització definitiva. Els veïns de Torroella es van posicionar radicalment en contra fins al punt que l’Ajuntament en bloc va presentar la dimissió. L’enuig també es va dirigir cap a Pere Coll: la gent, concentrada al davant de casa seva, va apedregar-lo i li va impedir prendre el carruatge per abandonar la població. La tensió d’aquells dies era només un tast de la que es viuria quatre anys després, quan el conreu de l’arròs es va estendre de forma significativa. A partir d’aleshores, es van conformar dos bàndols irreconciliables: els partidaris de l’arròs, que van organitzar-se a través del Sindicat Arrosser de l’Empordà de Pals; i la Junta Local contra el Paludisme de Torroella, que aplegaria des de republicans fins a catalanistes conservadors. La polèmica va implicar un munt de metges, farmacèutics, higienistes, agrònoms, polítics i propietaris i va arribar a l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, que va dedicar una part del seu primer congrés a debatre sobre la qüestió. En les conclusions, s’informava que "el conreu de l’arròs és sempre perillós; ben cultivat ho és menys i això constitueix un mal menor inevitable".
'Viva el Rey', 'Muera el arroz'
La situació es va descontrolar l’estiu del 1906, quan es va detectar un augment de les febres associades al paludisme. El 2 de setembre, la ira popular va esclatar en una manifestació de més de 800 persones, que van recórrer els carrers de Torroella i van hissar un penó negre on es podien llegir els lemes "Viva el Rey", "Muera el arroz" i "Viva la salud pública". Alguns mitjans de comunicació, amb capçaleres que no tan sols van exercir de plafons per a les cartes creuades de tots dos bàndols, van dedicar reportatges i campanyes a la polèmica.
Els partidaris i detractors de l'arròs: dos bàndols irreconciliables
Poques setmanes després, es va produir un fet que acabaria provocant un gir sorprenent en el conflicte. El 25 de gener del 1907, el rei Alfons XIII va encarregar al conservador Antonio Maura la formació d’un nou executiu. I Robert de Robert, cap del partit a la província i el candidat al districte de Torroella de Montgrí, va veure en aquell canvi una oportunitat per explotar la por de l’arròs en benefici propi, sobretot tenint en compte la proximitat de les eleccions a Corts. Al cap de tres setmanes que hagués pres possessió el nou govern, Robert adreçava una carta a Maura en la qual li traslladava "la profunda alarma por efecto del desarrollo del paludismo producido por el cultivo del arroz". També li recomanava com havia d’actuar si volia conservar el districte de Torroella a les pròximes eleccions: "Es de necesidad para atajar el mal y evitar posibles disturbios que con urgencia se acuerde la suspensión del cultivo por estar ya muy próxima la siembra". El mateix dia que Robert enviava la carta a Maura, el governador civil de Girona, Manuel Moreno Churruca, n’adreçava una altra al ministre de la Governació, Juan de la Cierva, en la qual li demanava "que ayude al Conde y me prepare los medios de prevenir el conflicto inminente, [...] e impedir la siembra del arroz a fin de marzo".
Grups de pressió
Les gestions creuades de Robert de Robert i Manuel Moreno Churruca no eren una coincidència. Responien a una pressió clarament coordinada; l’un, incidint en el calendari electoral, i l’altre, en el manteniment de la pau social. En qualsevol cas, la pressió acabaria conduint, alguns dies després, a una decisió insòlita. El 23 de febrer del 1907, el Govern va aprovar una reial ordre en la qual es resolia "que queda prohibido el cultivo del arroz en Torroella de Montgrí y demás localidades del territorio denominado Bajo Ampurdán". El document explicitava motius de salubritat i reconeixia "las muy fundadas reclamaciones formuladas [...] acerca de la existencia del paludismo en grado alarmante en la villa de Torroella de Montgrí y su comarca [...] ocasionado, según informes técnicos oficiales, por el cultivo del arroz". Els informes als quals es feia referència, però, havien estat encarregats per l’Ajuntament de Torroella i en cap cas demanaven una prohibició del conreu, sinó l’adopció de mesures per mitigar-ne els perjudicis sanitaris.
Interessos contraposats
La felicitat de Robert es va esvair aviat. Perquè un mes després de la prohibició, el Govern va aprovar un reial decret en què es nomenava una comissió per tal de determinar en quines condicions s’havia d’autoritzar el conreu. La raó d’aquesta rectificació era simple. El Govern s’havia vist atrapat per la complexa teranyina d’interessos que es movien al voltant de l’arròs i va haver de fer front a l’oposició d’alguns promotors del conreu que eren personatges influents. L’Estat va enviar un expert per dictaminar què calia fer. Quan va fer els interrogatoris, els interessos econòmics contraposats.
Una vegada superat l’enuig inicial, els esforços de Robert de Robert es van centrar veïns de Torroella li van presentar un panorama molt negre i, en canvi, els de Pals li van dir que "fins i tot es guareixen els soldats que encara arriben de la guerra de Cuba", talment com si es tractés d’un balneari a l’aire lliure. És evident que al darrere d’aquestes dues visions hi havia a amagar als electors de Torroella les intencions del Govern, amb el benentès que aquesta informació podia privar-lo d’una carta bàsica per guanyar les eleccions. La tensió es va anar incrementant a mesura que s’acostava la jornada electoral. El dia abans, el governador civil adreçava una carta a l’alcalde de Pals en la qual li reclamava que fos molt més sever, "principalmente con los que se empeñen en sembrar arroz". El governador, a més, amenaçava l’alcalde que amb "la más pequeña tolerancia que usted tenga, me obligaría a suspenderlo, prenderlo y procesarlo por desobediencia, aunque nos hallemos en periodo electoral".
A banda de les maniobres per amagar les gestions amb el Govern, els interessos electorals dels partidaris de Robert es van veure afavorits per la designació, com a candidat de la Solidaritat a Torroella de Montgrí, de Josep Torras Sampol, una persona poc coneguda la mare del qual havia demanat permís per conrear arròs. Pocs dies després que fos designat, ja van dedicar-li un manifest en el qual el presentaven com "un foraster que, baix la capa de solidari, porta el segell d’arrossaire". El document sintetitzava bé el missatge que, a partir d’aleshores, van transmetre els partidaris de Robert a través de pasquins, cartells i articles a la premsa. La pressió damunt Torras Sampol va esdevenir asfixiant i la seva comitiva electoral fou rebuda a Torroella amb crespons negres, una pluja d’arròs i un soroll eixordador de repics d’esquelles i xiulets.
La polèmica de l’arròs va ser determinant en les eleccions generals del 1907. Torroella de Montgrí va ser un dels pocs districtes on no va guanyar Solidaritat
Tal com havien previst els partidaris de Robert la polèmica de l’arròs va ser determinant en el resultat de les eleccions. Resulta prou revelador que el districte de Torroella fos un dels únics de Catalunya en què el candidat solidari no aconseguís imposar-se. La conspiració ordida amb l’excusa de la por del paludisme va permetre, doncs, que el Govern conservador mantingués un districte electoral, encara que fos a partir de mantenir un engany monumental. Perquè, com es pot suposar, el conreu s’acabaria reprenent pocs mesos després. A partir d’aleshores i a desgrat d’algun enfrontament puntual, l’arròs ha gaudit d’una tranquil·litat insòlita.
- Bosch, Pere. La guerra de l’arròs. Conflictivitat agrària i lluita política al Baix Empordà (1899-1909). Alguaire: Edicions de la Universitat de Lleida i Patronat Josep Lladonosa, 2013.
- Parera, Baltasar. L’arròs de Pals. Del camp a la cassola. Palafrugell: Edicions Baix Empordà, 2004.
Aquest article es va publicar en el número 183 del Sàpiens (juliol 2017)