L'emperador xinès va demanar voluntaris i Zhang Qian no s’ho va pensar dues vegades. La vida a la cort li era plaent però ell havia nascut per a l’aventura. No s’acabava d’acostumar als vestits de seda, que als altres dignataris els quedaven com un guant, i els seus dits gruixuts i aspres se sentien més còmodes acariciant el puny de l'espasa que agafant el mànec d'un pinzell.
Corria l’any 139 aC al palau de l’emperador Han Wudi, a Xi’an. L’home més poderós de la Xina volia fer un gir a la política exterior que havia heretat del seu avi i del seu pare. Fins llavors, els xinesos s’havien dedicat a defensar-se dels atacs de les tribus nòmades del nord, els xiongnu, primer amb una gran muralla de terra piconada i després amb una generosa política de regals i ofrenes. Aquesta política incloïa la donació de milers de rotlles de seda o l’enviament de noies xineses (suposadament princeses) perquè es casessin amb els caps de les tribus.
Per arribar a les terres del llunyà oest calia travessar muntanyes, un desert i el territori enemic. Era una missió gairebé impossible
Tot i els esforços diplomàtics per mantenir la pau, que generaven un cost desorbitat per a l’economia de palau, les tribus xiongnu seguien fent ràtzies en territori xinès per saquejar les viles frontereres. Aquests nòmades eren hàbils arquers a cavall que sembraven el terror per allà on passaven. L’emperador n’estava tip, per això quan els seus espies li van portar notícies de la recent enemistat entre els nòmades del nord i un altre poble de l’oest, els yuezhi, Han Wudi va entendre que havia arribat el moment de passar a l’ofensiva. Calia enviar una missió diplomàtica al territori dels yuezhi per convèncer els seus caps i forjar una aliança que, finalment, aixafés l’enemic en comú.
Comença l'aventura
Però la missió no era senzilla. Per arribar al regne dels yuezhi calia passar per llocs inhòspits, feréstecs i hostils. També calia creuar els dominis dels xiongnu i tothom sabia què els esperava si queien a les seves mans. En el millor dels casos, serien fets esclaus per tota la vida. Però Zhang Qian havia fet carrera com a diplomàtic i oficial militar i veia el potencial tàctic del pla de l’emperador. Acceptava el repte. Dit i fet, l’aventurer xinès va preparar un centenar d’homes i els va equipar amb cavalls, armes i provisions abundants. La cort de l’emperador va acomiadar amb tots els honors l’expedició, una escena que es pot veure en un dels murals de les coves de Mogao, prop de Dunhuang.
Els aventurers van marxar en direcció nord-oest per creuar el corredor del Gansu, un pas natural entre les inhòspites muntanyes de la serralada del Kunlun, al nord de l’altiplà del Tibet, i el desert del Gobi. El seu objectiu era la vall de l’Ili, a l’actual regió autònoma uigur de Xinjiang, on els informes situaven el gruix de les forces dels yuezhi. Segons el gran cronista de l’antiguitat xinesa, l’historiador Sima Qian, l’expedició no va arribar a sortir del corredor del Gansu. Els xinesos van caure en una emboscada i Zhang Qian va ser fet presoner, va ser torturat i va acabar com a esclau. L’aventurer es va passar deu anys en captiveri, temps durant el qual es va casar i va tenir un fill, però sempre conservant ben amagades les ordres que li havia lliurat l’emperador. Durant aquest període, va descobrir que els yuezhi s’havien desplaçat més a l’oest de la vall de l’Ili i que es trobaven en un indret que podem ubicar a l’actual Tadjikistan.
L’explorador xinès va fracassar com a diplomàtic però va ser testimoni d’un comerç que calia controlar a qualsevol preu
Al llarg d’aquella dècada, els supervivents de la seva expedició van anar morint, fins que l’onzè any del seu captiveri, aprofitant un descuit, Zhang Qian va aconseguir escapar. Un cop lliure, va avançar a través del corredor del Gansu fins a arribar al desert del Takla Makan i va rodejar-lo passant per les petites ciutats oasi que hi havia repartides pels seus marges. Un cop a Kaixgar, l’última ciutat oasi del Takla Makan (si mirem la ruta des del costat xinès), va haver de rodejar el nus muntanyós del Pamir per trobar les valls i planes fèrtils que buscava. Les cròniques xineses expliquen que mesos després de la fugida va arribar a les terres dels yuezhi.
Un observador nat
En la primera entrevista amb el cabdill yuezhi, Zhang Qian no va aconseguir convèncer-lo de formar una aliança. El xinès li va recordar que els xiongnu havien mort l’antic rei dels yuezhi, i que fins i tot havien convertit la seva calavera en un calze, un acte que es considerava summament ofensiu. No obstant això, l’actual governant preferia mantenir la pau abans d’iniciar una guerra per venjança.
L’emissari xinès, després de tot el que havia passat per arribar fins allà, no va donar-se per vençut. Durant un any va conviure amb els yuezhi per intentar persuadir el seu líder. Durant aquest temps, va consignar per escrit el seu aspecte i els seus costums. “Són una nació nòmada, es mouen d’un lloc a un altre amb els seus ramats. Els homes tenen els ulls enfonsats i porten la barba i el bigoti llargs. Són hàbils amb els negocis. Les dones gaudeixen de molt de respecte i els homes prenen decisions segons el consell de les seves esposes”. Com a bon militar, també va prendre bona nota dels límits geogràfics en què es movien, dels seus magnífics cavalls, els més grans que havia vist mai, i dels seus efectius: “Tenen entre 100.000 i 200.000 guerrers arquers”.
Aquell any, Zhang Qian també va entrar en contacte amb altres pobles del centre d’Àsia, com el regne grec de Bactriana, de qui va escriure: “Els seus habitants són poc destres en l’ús d’armes i tenen por de la batalla, però són molt llestos per al comerç. A la seva capital tenen un mercat on tota mena de béns són comprats i venuts”. I és que l’explorador xinès es va adonar que el comerç era un negoci molt lucratiu que s’estenia pels confins del continent. La sorpresa més gran, però, va arribar quan va conèixer mercaders que transportaven productes xinesos, especialment la seda, que venien a preu d’or.
Els xinesos ja usaven cavalls, però els viatges de Zhang Qian van permetre la introducció de races més grans
Durant anys, l’emperador xinès havia estat regalant aquella seda als seus enemics, ignorant que aquests s’havien enriquit comerciant amb ella. Investigant una mica més, Zhang Qian va descobrir que molts dels soldats xinesos que sovint rebien els seus honoraris en forma de rotlles de seda també se n’havien lucrat venent-la a la frontera. Un any després de conviure amb els yuezhi, Zhang Qian va constatar que no aconseguiria fer canviar d’opinió el seu cabdill.
El contrariava haver de portar males notícies a l’emperador, però la missió no seria del tot fallida si aconseguia avisar-lo sobre les rutes comercials que havia descobert. Així doncs, va emprendre el camí de tornada. Durant el viatge, però, va tornar a ser capturat pels xiongnu, que aquesta vegada només van retenir-lo un any abans que aconseguís fugir de nou. Ja a la Xina, el retorn de Zhang Qian es va viure amb molta emoció. Havien passat 13 anys des de la marxa de la seva expedició i tothom l’havia donat per mort. Les seves aventures aviat van córrer com la pólvora entre els xinesos, que com més les explicaven més les adornaven amb detalls inventats i fantasies increïbles.
Tot i no haver complert la missió, Zhang Qian va poder explicar a l’emperador tot el que havia après durant els viatges i li va entregar diverses llavors de plantes desconegudes per als xinesos, entre elles les del raïm. Les revelacions sobre els pobles pacífics de l’oest i l’existència d’una immensa ruta comercial van reforçar la idea inicial de Han Wudi de sotmetre els xiongnu per la força i controlar les terres per les quals passaven les caravanes dels mercaders. Zhang Qian va ser ascendit a conseller de palau i va tornar a gaudir dels privilegis de la cort, però en el fons de la seva ànima només anhelava el moment de tornar a sortir a l’aventura.
L’oportunitat es va presentar el 119 aC, quan l’emperador li va encarregar establir vincles amb un altre poble enemic dels xiongnu, els wu-sun. Aquesta vegada no va tenir tants problemes per arribar a les seves terres, però va tornar a fracassar en l’aspecte diplomàtic. Durant aquest segon viatge, va enviar emissaris a diferents indrets del centre d’Àsia. Fruit d’aquells contactes va tornar a Xi’an amb magnífics cavalls, jade o productes desconeguts fins llavors, com alfals, magranes o nous.
Anar per bon camí
Quan va tornar a palau, Zhang Qian va convèncer l’emperador per buscar un pas alternatiu per arribar al nord de l’Índia, una ruta que evités el perill dels nòmades del nord. La seva proposta va ser enviar una expedició que s’obrís camí per Sichuan i Yunnan fins a l’actual Birmània i d’allà arribar a l’Índia, rodejant per sota el Tibet. Aquesta ruta, per la qual els comerciants transportaven seda i bambú, no es va acabar de consolidar.
Mentrestant, Han Wudi havia intensificat l’esforç militar al nord-oest. Durant deu anys va enviar expedicions de més de cent mil homes cap a Mongòlia i el desert del Takla Makan per sotmetre els xiongnu. Va allargar la gran muralla de terra piconada pel corredor del Gansu i va ordenar el trasllat de més de mig milió de xinesos per poblar la regió. Les mesures de l’emperador van donar els fruits esperats, ja que les tropes van aconseguir expulsar més cap al nord les tribus nòmades.
El domini de Takla Makan va permetre a les grans caravanes comercials moure's d'una banda a l'altra d'Àsia
El domini de la regió que connectava la capital amb les ciutats oasi del desert de Takla Makan va permetre als xinesos estretir els vincles amb els pobles del llunyà oest i guanyar el control de les rutes. Els tallers de seda amb prou feines donaven l’abast per cobrir la demanda comercial i l’imperi es va enriquir amb les transaccions i amb l’arribada de productes exòtics. Amb les rutes protegides, les grans caravanes comercials van poder fluir amb més intensitat d’una banda a l’altra d’Àsia.
Zhang Qian, que fins al darrer dels seus dies va estar treballant en tasques diplomàtiques amb els pobles de l’oest, és avui venerat per molts xinesos com un heroi de la seva història. Fins i tot li dediquen una gran festa anual per haver obert camins de prosperitat a l’antiguitat. Quan els més petits llegeixen les seves aventures, encara el recorden com elparedelarutadelaseda.
- Folch, Dolors. La construcció de Xina. Barcelona: Editorial Empúries, 2001.
- Boulnois, Luce. La ruta de la seda. Barcelona: Península, 2004.
- Hansen, Valerie. The Silk Road: A New History. Oxford: Oxford University Press, 2012.
Aquest article es va publicar en el número 184 del Sàpiens (agost 2017)