Jaume Vilalta: "La curiositat ja ve en el genoma, potser ens fa tan humans com el llenguatge"

Conversem amb el director i presentador d’un dels programes més premiats de la televisió pública catalana, l’espai de divulgació científica del canal 33 'Quèquicom'

Jaume Vilalta, director i presentador del 'Quèquicom'
Jaume Vilalta, director i presentador del 'Quèquicom' Enrique Marco
3 d'octubre del 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

Premi Nacional de Comunicació Científica, Premi Boehringer Ingelheim al periodisme en medicina, Premi Narcís Monturiol de la Generalitat al mèrit científic (la primera vegada que s’atorgava a un mitjà), Premi Òmnium de comunicació... I així podríem seguir fins a més de 20 reconeixements en 11 anys, que confirmen el Quèquicom com un dels millors espais de divulgació que es poden veure a la televisió.

Quina és la clau de l’èxit?
Expliquem coses sobre com funciona la nostra vida amb el compromís que l’espectador ho podrà entendre. Primer mostrem una història i després veiem com la ciència ajuda a resoldre problemes o a prendre decisions. L’espectador no té la sensació d’estar veient un programa de ciència, és un programa sobre la vida, mirada des d’una lupa que es diu ciència.

Com ho feu per divulgar conceptes complexos per a tots els públics?
El biòleg Cristian Ruiz Altava deia que no hi ha res que sigui veritat i que no es pugui explicar amb paraules senzilles. Vaig començar a fer aquest programa sense tenir la més remota idea de ciència. Em van encomanar posar en marxa un format, i per mi com si hagués estat de ballet. Com que no sabia ciència, vaig pensar que calia fer un format que jo pogués entendre.

I us n’heu sortit.
Amb el temps he après que les persones tenim uns sistemes de relació amb el món comuns en totes les cultures, nivell social o edat. L’espectador el primer que pensa és: “I això, a mi, què m’importa?”. És la primera pregunta que el divulgador ha de respondre. Si més no, li ha de despertar la curiositat.

Tant la ciència com la història tenen un gran potencial en aquest sentit.
Sí. No obstant això, el públic no vol que el tractin de ruc. No ens agrada la gent creguda, en general. Per això és important que juguem junts a la descoberta, apel·lant a la curiositat, plantejant un enigma que resolem junts. La curiositat ja ve en el nostre genoma, potser ens fa tan humans com el llenguatge. En realitat, és una qualitat que ha fet que la nostra espècie acabés sortint del cau.

La ciència té un potencial narratiu enorme, perquè reflecteix la vida

I un cop captada l’atenció, com la reteniu?
En el moment que exposes una història, es desperten uns mecanismes d’identificació en l’espectador. Llavors no expliquem tota la ciència, només aquella que té relació amb l’experiència que estem tractant. Fugim d’un temari establert i evitem el que anomeno l’efecte pangea; és a dir, remuntar-nos fins a l’inici dels temps en qualsevol explicació.

A Sàpiens també ens enfrontem a aquest repte i una de les figures clau és la de l’assessor. En el vostre cas també?
Treballem amb un assessor científic fix, l’Ignasi Ribas, que és enginyer en telecomunicacions, i un dels nostres redactors, en Pere Renom, és a més biòleg de formació. Però això no ens treu el patiment per no equivocar-nos. Aquest és un programa difícil, el més complicat que he fet, perquè a més de l’exigència del relat hi ha l’obligació de ser didàctic i rigorós.

Què en pensen, els científics, del Quèquicom?
Han canviat d’opinió amb el temps. Ara són més conscients de la importància social que té la seva feina i també que els seus ingressos depenen de l’acceptació social de les seves investigacions. On hi ha feina per fer és en el camp periodístic.

La bombeta no la va inventar només Edison. Molts hi treballaven sense saber-ho

Per què?
En general els mitjans de comunicació no consideren que la ciència sigui atractiva. Els directius creuen que la ciència és avorrida i no s’adonen que és un camp florit de reptes, històries i conflictes. Ells s’ho perden. La ciència té un potencial narratiu enorme, perquè reflecteix la vida i ens ajuda a millorar-la.

No hi ha espai per a la ciència en horari de màxima audiència?
I tant. Mira l’èxit que ha tingut Breaking Bad. Els guionistes no s’inventen res, totes les sèries van darrere de la ciència. Els grans paradigmes de la narració actual, els que no va fixar Homer, els ha portat la ciència del darrer segle. Des de Darwin fins a la teoria de la relativitat, passant per la psicoanàlisi i la física quàntica, són avenços que posen les bases de tots els paradigmes narratius nous.

Carl Sagan deia que vivim en una societat que depèn de la ciència i de la tecnologia, en la qual ningú sap res d’aquests temes.
Encara ara ens pensem que la bombeta la va inventar Edison. Ja hi havia un munt de senyors que hi estaven treballant sense saber-ho. Comprovaven la incandescència, les resistències materials... No sabien què carai estaven inventant, però d’altres hi van trobar uns usos que ni es podien imaginar.

Justament un dels elogis que rep el programa és que sou molt creatius.
Som com una agència de publicitat, amb un client bastant exigent que té un producte difícil de vendre, a vegades abstracte. Recordo que per explicar l’escala del temps ho vam fer estenent els braços en creu. De punta a punta vam anar situant les fases de l’aparició de la vida a la Terra, fins que al final vam passar una llima per l’ungla per mostrar des de quan fa que hi som els humans. Fem servir metàfores i elements quotidians, amb els quals estem familiaritzats, per tal que l’espectador pugui explicar el que ha après a tercers.

En vuit dates
1956

Neix a Barcelona.

1973

Estudia a l’institut Milà i Fontanals, on entra en contacte amb moviments marxistes i antifranquistes.

1978

La seva primera feina és al diari La hoja del lunes, de l’Associació de la Premsa de Barcelona.

1981

Entra a treballar a TVE.

1983

Treballa al 30 minuts deTV3.

1993

Comença a fer classes de reporterisme televisiu a la UPF.

2006

S’emet per primer cop el Quèquicom.

2010

El programa rep el Premi Narcís Monturiol de la Generalitat.

Aquest article es va publicar en el número 187 del Sàpiens (octubre 2017)