Una de les cites més cèlebres de 1984, l’al·legat contra els autoritarismes del segle XX que va escriure el 1949 George Orwell és: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Franco va convertir aquesta cita en la màxima premissa dels seus trenta-sis anys de dictadura. Després d’haver-se desfet de la Segona República, el Caudillo es proposà reinventar el passat per retornar als espanyols el seu orgull patri. El mateix ja havia fet al segle I aC Octavi August amb l’obra propagandística Eneida, escrita per Virgili.
Maquinària propagandística
A l’hora de bastir la seva pròpia visió integrista de la història, el franquisme s’aprofità de la feina ja feta per estudiosos de la segona meitat del segle XIX. La maquinària propagandística, amb tot, s’activà el 1941. El dictador havia aconseguit que el Museu del Louvre de París li retornés el bust de la Dama d’Elx. Es tractava d’una de les peces més emblemàtiques de la història de la península Ibèrica (vegeu desglossat). La seva recuperació permetia al règim, àvid de símbols d’un passat gloriós, treure pit. La falta de fonts directes i fidedignes donava ales a una fàcil manipulació dels orígens de la raza espanyola.
La historiografia franquista assignà als celtibers de la Dama l’Elx l’origen comú de la consciència nacional. Foren localitzats geogràficament a la zona del que posteriorment seria el regne de Castella. L’objectiu era demostrar que Castella havia estat sempre l’element aglutinador de la unidad. A més, amb la seva elecció s’esborrava del mapa qualsevol protagonisme de la resta de nombroses tribus que habitaven la Península abans de l’arribada dels cartaginesos i dels romans. Als celtibers se’ls conferí una unitat política i cultural que, als ulls del règim, havia estat clau en la resistència a les agressions exteriors.
Viriat o els emperadors August i Marc Aureli són algunes de les figures que els historiadors del règim van fer servir per crear una identitat
El cert, però, és que aquesta unitat mai no va existir. No debades, les tribus indígenes hispanes formaven unitats polítiques independents, que van tenir respostes diferents a les invasions exteriors. Mentre que els pobles del litoral, més inclinats a les relacions comercials, mostraren una millor predisposició cap a l’estranger, els de l’interior tingueren una actitud més hostil. El franquisme no dubtà a fer una lectura del tot interessada de les fonts clàssiques. Es minimitzà l’empremta grega i fenícia a la Península i s’estigmatitzà la mítica civilització de Tartessos (situada possiblement en una zona indeterminada d’Andalusia). Als ulls del règim, havia estat un imperi decadent que, per culpa de la seva opulència i contacte amb pobles estrangers, havia caigut davant els pobles de la bel·licosa i sòbria Meseta.
Una raça única i peculiar
Durant unes excavacions, en una ceràmica ibèrica, es volgué interpretar un antecedent hispànic de la salutatio feixista. S’assegurava que era bastant diferent de la resta perquè no era tan horitzontal com la nazi ni tan rígida com la italiana. En aquest sentit, en sintonia amb l’Europa feixista dels anys trenta, la raza espanyola era vista com a única i peculiar. La seva eclosió s’havia produït a partir de l’alta edat mitjana amb els reis visigots. Després hauria vingut la “Reconquesta” fins la presa de Granada per part dels Reis Catòlics i la formació de l’Imperi espanyol al segle XVI sota el regnat de Carles V i el seu fill Felip II. Aquest darrer monarca representava el punt culminant de la història d’Espanya, la seva edat d’or. Amb ell l’Imperi espanyol assolí la seva més gran dimensió territorial. A més, a la batalla de Lepant els turcs foren derrotats per la flota espanyola.
La dictadura portuguesa de Salazar no mostrà tant d’interès per la presència romana a l’antiga Hispània. No debades, el país veí necessitava buscar les seves arrels en altres personatges i altres moments històrics que els allunyessin d’un passat peninsular comú. Amb tot, el 1940, a Viseu, un poble a prop de Porto, es col· locà una escultura de Viriat, el líder lusità que es rebel·là contra Roma. Amb ella es reclamava el seu origen portuguès. Curiosament les tropes de Salazar que ajudaren el bàndol franquista durant la guerra civil foren conegudes popularment amb l’apel·latiu de los Viriatos.
Patriotes espanyols
Les virtuts de l’esperit patriòtic espanyol foren enumerades el 1947 per Ramón Menéndez y Pidal en el seu llibre Los españoles en la historia. La llista és ben llarga: valentia, decisió, intrepidesa, resistència, esperit militar, obediència cega als superiors, individualisme, sobrietat, heroisme i rebel·lió sempre que aquesta sigui per una causa justa. D’acord amb aquests valors, el franquisme pujà als altars cabdills com Istolaci, Indortes, Orisó o Indíbil i Mandoni.
Els germans Istolaci i Indortes, naturals d’Andalusia, foren considerats els primers màrtirs de la independència pàtria. El 237 aC havien mort en el camp de batalla, lluitant contra la invasió cartaginesa de les tropes d’Amílcar Barca. Més astúcia demostrà Orisó, capitost dels ibers oretans (Sierra Morena). Fou qui infligí la primera derrota dels cartaginesos a Hispània. Gairebé trenta anys després, al nord el protagonisme va ser per als líders ilergets Indíbil i Mandoni. Primer optaren per aliar-se amb Cartago i després amb Roma. La jugada, tanmateix, els sortí malament i també caigueren en mans dels invasors. El 140 aC va ser el torn de Viriat, que es convertí en el líder rebel preferit del franquisme. Tot i el seu origen lusità, va ser considerat un paradigma d’estrateg i fins i tot se l’identificà amb el mateix Caudillo. Va morir traït pels seus, els quals, en exigir la recompensació acordada amb els romans, reberen per resposta: “Roma no paga traïdors”. Un altre personatge predilecte del franquisme seria el general romà Sertori. Malgrat no tenir un origen peninsular, se li concedí la nacionalitat espanyola per la seva lluita contra el caput mundi en les guerres sertorianes (77-71 aC).
En l’imaginari franquista també tingueren un lloc destacat les èpiques resistències de Sagunt i Numància. El 219 aC el líder cartaginès Anníbal havia emprès el setge a la ciutat valenciana, aliada aleshores de Roma. Els saguntins van resistir heroicament durant vuit mesos, sempre esperant una ajuda de Roma que mai no va arribar. L’acció, tanmateix, va ser considerada pel Senat romà com a casus belli. Esclatà així la segona guerra Púnica (218-201 aC), la qual suposà l’aposta decidida dels romans per sotmetre la Península. Fou la conquesta que dugué més feina i que durà més: dos segles.
Allà on els nous invasors s’hagueren d’esmerçar més fou a Numància, a prop de Sòria. Malgrat que aquesta ciutat només tenia uns 8.000 habitants, Roma hi va haver de mobilitzar un exèrcit de prop de 70.000 soldats i l’ocuparia després d’un setge d’onze mesos. Retògenes, un dels seus grans defensors, també seria elogiat pel franquisme. La derrota definitiva de Numància el 133 aC marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica. Curiosament, sota l’òptica franquista, la romanització no era vista com un intent de transformació de les institucions indígenes segons els motlles llatins. Era més aviat un procés que proporcionà a la Península una unitat política i lingüística. Aquesta superioritat de la raça ibèrica quedaria reflectida amb personatges que més tard tingueren un paper actiu en la vida política de Roma.
La maldat de les repúbliques
Una altra interpretació partidista va ser relacionar la República romana amb la Segona República Espanyola, estroncada amb el cop d’estat del 18 de juliol del 1936. De manera malintencionada, els partits polítics republicans foren identificats amb les faccions que dominaven el Senat de Roma; la corrupció i les lluites de poder que precipitaren l’arribada de l’emperador August eren associades al clima polític que es vivia a Espanya abans de l’esclat de la guerra civil.
Franco: “Al enemigo hay que despojarlo de sus ideales absurdos, y esa es la misión del maestro”
Així doncs, Franco, tal com ja havia fet Mussolini a Itàlia, s’erigí en el nou Octavi August, el líder polític i militar que portà l’estabilitat i la pau al seu poble —la coneguda pax romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica que durà prop de dos segles. El Caudillo també s’esforçà per copiar de l’emperador romà altres línies d’actuació: la recuperació dels mores maiorum (‘els costums dels avantpassats’) i polítiques a favor del matrimoni i la natalitat. Per acabar de completar el relat de la història franquista mancava l’element espiritual del patriotisme espanyol. Aquest havia arribat a finals de l’Imperi romà. El 589, en el III concili de Toledo, els visigots abraçaren el catolicisme. Així es donava el tret de sortida al nacionalcatolicisme.
La dictadura tampoc no s’està de fer una interpretació del tot interessada dels antics intel·lectuals, que van convertir en patriotes espanyols. Així, s’exaltà la figura del filòsof cordovès Sèneca (4 aC65 dC), gran exponent de l’estoïcisme. L’ètica estoica establia que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna. Aquestes idees de Sèneca prepararen el terreny per al triomf del cristianisme en la societat romana. Fou tal l’apropiació de la figura del cordovès que el franquisme li dedicà una sèrie de televisió a la dècada del 1960.
Un altre il·lustre oriünd d’Hispània va ser l’emperador Marc Aureli. Amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. I el règim també bravejà de l’origen hispà de Teodosi, que el 380 dC convertí el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi romà. Ell era considerat, per tant, l’artífex de la unitat espiritual del món romà.
El veritable adoctrinament
Els textos falangistes destinats a l’ensenyança insistien que la doctrina cristiana “encajaba perfectamente en el modo de ser español [...] y por ello España había sido designada por la Providencia como el pueblo escogido para propagar el Nuevo Testamento, como lo había sido el pueblo judío para la difusión del Antiguo Testamento”. En tota aquesta tasca propagandística fou indispensable l’ajuda dels mestres. “Al enemigo hay que despojarlo de sus ideales absurdos, y esa es la misión del maestro”. Així arengava el 6 de maig del 1937 el Generalísimo un grup de docents a Salamanca. En la mateixa línia es manifestava Agustín Serrano de Haro en el llibre Yo soy espanyol del 1943: “Queremos que empiecen a oír los nombres ejemplares y las gestas heroicas; que las cosas de Dios y España entren, como sal de bendición, en la levadura germinal de su conciencia”.
Paral·lelament a l’exaltació dels valors patris dels antics, es repetia fins a la sacietat el famós eslògan Spain is different. S’havia de crear la idea que els espanyols eren diferents, que no els anava bé un sistema polític parlamentari, però que, en canvi, tenien unes qualitats que els feien els millors del món. “En ingenio, en valor, en grandeza de alma no hay pueblo que iguale al pueblo español”, deia El libro de España, destinat als escolars.
- Wulff, Fernando (ed.). Antigüedad y franquismo (1936-1975). Diputación provincial de Málaga: Màlaga, 2003.
- Peiró, Ignacio i Forcadell, Carlos (eds.). Lecturas de la historia. Nueve reflexiones sobre historia de la historiografía. Institución Fernando el Católico: Saragossa, 2001.
Aquest article es va publicar en el número 190 del Sàpiens (gener 2018)