Ivan (no tant) terrible

Descobrim la cara menys fosca d’un governant que a Rússia, senzillament, és recordat com ‘el Temible’

La cort del tsar es vestia de gala per rebre ambaixadors estrangers i impressionar-los, com en aquesta visita del delegat d’Isabel I d’Anglaterra
La cort del tsar es vestia de gala per rebre ambaixadors estrangers i impressionar-los, com en aquesta visita del delegat d’Isabel I d’Anglaterra
1 de juny del 2018 a les 00:00
Autor
Xavier Carmaniu
Assessor
Àngel Casals
Guardar a favorits

Potser no el sabríeu ubicar en un segle concret ni dir què va fer durant el seu regnat, però de ben segur que en pronunciar el seu nom sentiu un calfred. Nascut el 1547, Ivan IV dit el Terrible i coronat el primer tsar de Rússia, és un dels monarques amb més mala fama de la història. I això que molts dels seus col·legues de professió s’han esforçat a fer-li ombra des de trons d’arreu del món.

Tant o més que el malnom, els retrats literaris, pictòrics i cinematogràfics també han col·laborat a engrandir la llegenda. El món de l’art ens presenta un home de mirada gèlida, amb el rostre xuclat cobert per una llarga barba; de caràcter sàdic i sanguinari, capaç de torturar i assassinar fins i tot els infants.

El temor d’un home cruel

Realment era així? O només és una imatge estereotipada i amplificada pels rivals europeus? És simptomàtic que a Rússia se l’anomeni el Temible. Una cosa és el temor i l’altra el terror. Els testimonis de l’època expliquen que, efectivament, Ivan era un personatge cruel, però no queda tan clar que fos una mena de psicòpata ferotge. Recular fins a la seva infantesa pot ajudar a entendre el seu comportament.

Els testimonis de l’època expliquen que Ivan era un personatge cruel, però no queda tanclar que fos una mena de psicòpata ferotge

El seu pare, Basili III, va morir quan Ivan només tenia tres anys. Aleshores la seva mare va ocupar la regència, però va ser assassinada al cap d’un lustre. Així doncs l’hereu de Rússia, una criatura de vuit anys, va quedar orfe de pares i a mercè dels clans boiars (nobles terratinents), que el van tractar amb un menyspreu absolut. Va créixer sol i amb por de ser assassinat. Si va sobreviure va ser perquè els boiars el necessitaven per justificar el poder. Al seu voltant tot eren conspiracions per controlar el poder i es va adonar que sempre guanyava el més fort. No és estrany, doncs, que desenvolupés un caràcter violent i impetuós. Però al mateix temps va cultivar l’intel·lecte gràcies a les ensenyances del seu mentor, l’eclesiàstic Silvestre, que li va transmetre uns coneixements sòlids i una fervent religiositat. Gràcies a això Ivan va entendre que ell era l’escollit per Déu per liderar Rússia. Però calia demostrar-ho als seus súbdits.

El tsar de totes les Rússies

Finalment, el gener del 1547, quan encara no havia complert els disset anys, va ser coronat. La cerimònia es va celebrar amb gran pompa i circumstància. Volia deixar clar que era el “tsar de totes les Rússies”. Era la primera vegada que s’utilitzava aquella expressió, que des d’aleshores van adoptar tots els seus successors. L’operació d’encimbellar-se per damunt dels seus súbdits es va completar amb un matrimoni amb una filla de la noblesa russa. L’escollida fou Anastàsia Romanova. Seria la primera de les vuit esposes que tindria al llarg de la seva vida. Ara bé, no n’hi va haver cap altra que tingués una influència tan positiva. La pietat religiosa de la muller va contenir el caràcter del marit. Però no va ser l’únic factor.

El 20 de juny del 1547 un incendi monstruós va arrasar Moscou. Unes 80.000 persones hi van perdre la llar i es van comptabilitzar unes 3.700 víctimes mortals. Els moscovites van culpar del desastre la família Glinski, que gestionava les qüestions d’Estat, i es van revoltar. La reacció popular va espantar Ivan, que va interpretar els fets com un designi diví. Havia perdut el favor de Déu i calia prendre mesures. Les immediates van ser reconstruir la ciutat i apartar els Glinski del poder per nomenar el Consell Elegit (Izbrannaia Rada) format per religiosos i nobles lleials i moderats, deixant-ne els boiars al marge.

Ivan va entendre que ell era l’escollit per Déu per liderar Rússia. Però calia demostrar-ho als seus súbdits

Després van venir altres reformes rellevants. A l’Exèrcit es va donar entrada a una oficialitat més ben preparada. A l’àmbit de la justícia, es van unificar les lleis i els tribunals arreu del territori. I pel que fa a l’Església, va reforçar el seu poder però sempre sota el control reial. De fet, el 1448 l’Església russa es va independitzar de l’ortodoxa de Constantinoble i des d’aquell moment Moscou es va considerar la Tercera Roma.

Aleshores la societat russa era molt conservadora i per reforçar-ho encara més es va redactar un codi de conducta de la vida domèstica anomenat Domostroi, on es prohibia que les dones sortissin de casa, cantessin mentre feinejaven o parlessin amb les veïnes. Els homes havien de lluir barba llarga com a símbol de santedat i com a eina pedagògica se’ls recomanava pegar als fills i se’ls prohibia jugar-hi: “Perquè si flaqueges amb les coses petites, patiràs amb les grans. Trenca-li el cor mentre creix...”.

Un home d’església

L’autoritat d’Ivan emanava de Déu i ell li responia amb infinites mostres de fe. Durant la campanya per conquerir Kazan, per exemple, va preferir assistir a la missa de campanya en comptes de comandar els seus homes durant la batalla final. Després, de tornada a Moscou, i com a mostra d’agraïment a l’Altíssim, va manar construir la famosa catedral de Sant Basili.

Aquell temple no hauria estat una realitat si Ivan no hagués sobreviscut a unes febres que va patir poc temps després de la tornada de la campanya militar. El març del 1553 els auguris eren negres i es va estendre el rumor que la mort del tsar era inevitable. A l’instant van començar les intrigues però, contra tot pronòstic, el monarca es va recuperar. Després del que havia vist i sentit des del seu llit, quan ja se’l donava per mort, va deixar de confiar en el seu entorn i va governar en soledat, sense escoltar els consellers.

Expandir els dominis

Durant la segona meitat d’aquella dècada, Rússia va intentar continuar expandint els seus dominis. Per l’est, la fortuna li era propícia i va poder incorporar al regne Astrakhan, fet que li va assegurar accedir al mar Caspi. En canvi, a occident no tenia tanta sort. La zona que actualment formen les repúbliques bàltiques abans era part d’un territori anomenat Livònia. Totes les corones del nord d’Europa el cobejaven i el protegien tement l’expansió moscovita. Per als russos era una qüestió geoestratègica vital, ja que els assegurava una sortida al Bàltic i això significava poder comerciar amb Europa. Per aquesta raó, quan el 1558 Ivan va iniciar les campanyes per conquerir-lo, de seguida va topar amb l’oposició de Suècia i Polònia.

Mentrestant, per atzar, Ivan es va trobar amb un potencial aliat inesperat. El 1553, poc després de superar les febres, una expedició comercial anglesa liderada per Richard Chancellor va arribar a Rússia. El navegant havia fondejat a la desembocadura del riu Dvina a l’agost. Quan el monarca va ser informat de la notícia va voler rebre els estrangers en audiència. El tsar volia deixar bocabadat l’anglès i ho va aconseguir. Chancellor va quedar impressionat de la posada en escena carregada de luxe i sumptuositat, però també tenia les seves armes de seducció: li va entregar una carta signada pel rei Eduard VI on demanava als “tsars, prínceps, senyors... de tots els països” que tinguessin cura d’aquells mercaders. A partir d’aquell moment va néixer una particular relació entre els dos països. Els comerciants anglesos van tenir permís per moure’s lliurement per Rússia i Ivan va començar a somniar en una aliança estable.

El 1560, després de la mort de la seva esposa, li va semblar que havia estat víctima d’un complot i va voler reprimir els suposats culpables. Silvestre va ser desterrat a un convent del nord i Adashev va morir a la presó. Després va ser el torn dels parents dels suposats conspiradors. Homes, dones i criatures van ser assassinats sense contemplacions. Ivan reprimia a qui considerava oportú, encara que no hi hagués cap indici inculpatori.

L’assot d’humils i nobles

Fou en aquella època quan va agafar el costum de passejar sempre amb una mena de bastó amb punxa que utilitzava contra qui l’ofenia, molestava o contradeia. Va ser aleshores quan els súbdits el van començar a anomenar grozny; és a dir, ‘temible’. No sabien que el pitjor encara havia d’arribar.

El 1560, després de la mort de la seva esposa, li va semblar que havia estat víctima d’un complot i va voler reprimir els suposats culpables

El 1564, tornat a maridar —en aquella ocasió amb la filla d’un príncep del Caucas—, va decidir abandonar el tron i Moscou, enduent-se la família a Aleksàndrov, una localitat on el seu pare havia construït un palau. Quan es va saber la notícia, els moscovites van responsabilitzar els nobles de la decisió del tsar i una delegació va haver d’anar-li a suplicar que tornés. Ivan va acceptar amb la condició d’establir l’Oprítxnina, una porció de territori controlada directament per ell. En va expulsar els terratinents boiars i va encomanar la seva gestió a un grup de joves de la baixa noblesa seleccionats personalment pel monarca. L’operació va provocar el desplaçament de 12.000 famílies aristòcrates, que van ser substituïdes per 7.000 joves (oprítxniks). Per accedir a la nova posició havien de jurar fidelitat al tsar i desvincular-se de la seva pròpia família. Tot plegat era una gran operació pensada per desempallegar- se d’aquella noblesa que li havia fet la vida impossible des que era un infant.

Els vàndals del Terrible

L’Oprítxnina va durar fins al 1572, i al llarg d’aquell període la població que habitava la porció russa controlada pels fidels seguidors del tsar va viure i patir violència i abusos sense contemplacions. El cas de Novgorod va ser el més esfereïdor. El 1570 es va creure els rumors que apuntaven que a la localitat de Novgorod —un enclavament comercial importantíssim al nord-oest del país— es conspirava contra ell. Va manar a les seves tropes més fidels, els oprítxniks, que assaltessin la ciutat. Després de saquejar, torturar i matar, van deixar un balanç d’entre 2.000 i 3.000 persones assassinades.

Aquella mena d’accions arribaven a oïdes de les corts estrangeres, per això, quan el 1573 Ivan es va postular per ocupar el tron de Polònia —vacant arran de la mort de Segimon August—, la noblesa local s’hi va oposar. Finalment es va quedar la corona Esteve Bathory, amb qui el tsar es va enfrontar gairebé fins als darrers dies de la seva vida.

El caràcter d’Ivan tampoc va ajudar a consolidar l’aliança amb Anglaterra. Els britànics van ser prou hàbils per obtenir prerrogatives comercials aprofitant els anhels del tsar. El 1567 va tenir la pensada de proposar matrimoni a la reina Isabel I, qui, amb gran cintura, va rebutjar l’oferta. El monarca, però, no es va donar per vençut i quinze anys després va tornar a la càrrega demanant maridar alguna jove aristòcrata casadora. L’escollida va ser Maria Hastings, però una vegada més els anglesos van evitar l’operació esfereïts de pensar que la noia podia caure a les urpes russes. Tot això passava el 1582, quan Ivan ja era un rei decrèpit i mortificat pel crim que havia comès l’any anterior.

El novembre del 1581, pres per un atac d’ira, va matar el seu fill, una experiència que el deixaria tocat de per vida. Tot i no recuperar- se mai més, encara va ser capaç de promoure converses diplomàtiques amb el Vaticà per impulsar una croada contra els musulmans. En realitat era un moviment per aturar els atacs polonesos amb l’excusa de lluitar plegats contra l’infidel. El jesuïta Possevino va ser el delegat papal encarregat d’elaborar una proposta que no va cristal·litzar mai. Finalment el tsar va aconseguir aturar les hostilitats dels polonesos però a canvi de renunciar a Livònia.

Amo i senyor de Sibèria

Mentrestant, sense ni proposar-s’ho, va convertir-se en amo i senyor de Sibèria gràcies a la gosadia dels nobles a qui havia concedit l’explotació de les mines dels Urals. Tips dels atacs del soldà de Sibèria, van organitzar una tropa formada per contingents cosacs que va aconseguir dominar aquell territori vastíssim. Tot i la reticència inicial de validar aquells moviments que no li havien estat consultats, Ivan va acceptar de bon grat incorporar el nou reialme als dominis russos. El tsar no va poder gaudir gaire de la nova adquisició. A la seva salut malmesa per la mala vida, s’hi va afegir un creixent sentiment de culpa per la quantitat de morts que havia causat durant el seu regnat. Pres pels remordiments, el monarca es va passar els darrers mesos delirant i escrivint llistes d’executats per pagar-los misses.

El novembre del 1581, pres per un atac d’ira, va matar el seu fill, una experiència que el deixaria tocat de per vida

El primer tsar de Rússia, Ivan IV, va caure fulminat el 18 de març del 1584 quan estava a punt de començar a jugar una partida d’escacs, un dels seus passatemps favorits. Moria el rei que havia reformat el país, que havia perseguit la noblesa benestant, que havia engrandit els seus límits territorials i que havia establert aliances amb Anglaterra, però també un home capaç de torturar i assassinar pel simple fet de gaudir observant el patiment dels altres. Moria el tsar, però la llegenda del Terrible tot just començava a engrandir- se sobretot gràcies als polonesos, que es van preocupar d’escampar per tot Europa la mala fama d’Ivan.

Per saber-ne més

La vida del primer tsar de Rússia ha atret l’atenció de diversos biògrafs. Sota el títol d’Iván el Terrible, trobareu el llibre d’Isabel de Madariaga, publicat per Alianza, i el d’Henri Troyat, d’Ediciones B. Els amants del cinema no us podeu perdre els dos films de Sergei Eisenstein sobre la vida d’Ivan.

Aquest article es va publicar en el número 195 del Sàpiens (juny 2018)