Gandhi el sediciós

La seva vida de sacrifici (6 anys a la presó en total i 16 vagues de fam) no va ser suficient per guanyar-se l’estimació unànime del poble indi. De fet, encara avui al país desperta odi i veneració a parts iguals

Gandhi va titular la seva autobiografia 'La història dels meus experiments amb la veritat', ja que aquest concepte va ser l’eix de la seva acció política.
Gandhi va titular la seva autobiografia 'La història dels meus experiments amb la veritat', ja que aquest concepte va ser l’eix de la seva acció política.
1 d'octubre del 2018 a les 00:00
Autor
Assessor
Andreu Mayayo
Guardar a favorits

Aquell jove gujarati va pujar confiat al tren. Com d’habitud, vestia levita, amb el nus de la corbata ben fort, la clenxa gairebé al mig del cap. I la seva faç s’adornava amb un mostatxo que li baixava lleugerament pels costats de la boca. Tenia l’aspecte d’un autèntic gentleman anglès, no debades havia fet la carrera d’advocat a Londres i havia adoptat amb entusiasme la manera de fer dels cavallers britànics, als quals admirava.

Assegut en el seu seient de primera classe, es disposava a recórrer el trajecte entre Durban i Pretòria veient passar per la finestra l’austera sabana sud-africana. Pensava distretament en el litigi comercial que l’havia portat a aquelles terres llunyanes des de la seva Índia natal, un cas que segurament li equilibraria les finances si s’allargava un any, com havia previst. Les primeres passes com a advocat a Bombai no havien estat gaire prometedores i els clients havien brillat per la seva absència.

Al voltant de les 9 del vespre el comboi es va aturar a l’estació de Maritzburg. Sobtadament, es va obrir la porta del compartiment. Un home el va mirar de cap a peus, astorat. Va girar cua sense dir ni ase ni bèstia i va tornar al cap d’un minut amb dos empleats del ferrocarril.

Els funcionaris el van informar que havia de passar al compartiment d’equipatges, que era el lloc apropiat per als homes de color com ell. L’advocat va exhibir el seu bitllet i va dir que no es mouria d’allí. Llavors, els ferroviaris van anar a buscar un policia que, sense miraments, el va treure a empentes del tren i va llençar el seu equipatge al mig de l’andana. Acabat d’arribar a la colònia de Sud-àfrica, el jove Mohandas Karamchand Gandhi va descobrir en pròpia carn què era l’apartheid ja l’any 1893.

Discriminació en primera persona

Les humiliacions no havien acabat. Novament el bitllet de primera classe que havia comprat per a la diligència que el duria a Johannesburg no li servia de res. No podia anar a l’interior del transport, reservat per als blancs. El van obligar a seure al pescant, amb el conductor. A mig viatge, però, un dels clients li va dir que s’apartés, que volia que li toqués l’aire fresc. L’indi podia baixar fins a l’estrep i arraulir-se allà, si ho preferia. El jove advocat es va agafar amb força a la barana del pescant i aguantà tots els cops que li plovien, però no va deixar el seu lloc.

Per a en Mohandas Gandhi viure les situacions quotidianes d’un ésser humà considerat inferior als altres era tota una novetat. Havia nascut l’any 1869 en el si d’una família rica de l’estat indi de Gujarat. De fet, el seu pare era un primer ministre local pertanyent a l’alta casta dels vaishya (mercaders). La infantesa i l’adolescència les va viure amb luxes i comoditats, i tot just fets els 18 anys el van enviar a Londres per fer la carrera d’advocat. Durant els anys de vida a la Gran Bretanya es va enamorar de l’estil anglès. Es comportava com ells, menjava com ells i es vestia com ells, de fet es feia els vestits a mida a Bond Street, l’elegant carrer dels sastres. 

El primer tast d’amargor, però, el va tenir tot just llicenciat. Va tornar a l’Índia per exercir de litigant i va obrir un bufet a Bombai. Allà, en entrar a la cort per defensar un cas, es va trobar amb tots aquells lletrats i magistrats anglesos que el van tractar no pas com un col·lega, sinó com un indi, cosa ben diferent.

Dret a vot per als indis de Sud-àfrica

Tot i que havia arribat a Sud-àfrica per resoldre un litigi comercial, la terrible experiència de l’arribada de seguida el va fer entrar en contacte amb les discriminacions racials. El Parlament de Natal estava a punt d’aprovar una llei segons la qual els indis no podrien votar en les eleccions futures. La legislació impedia als indis quedar-se al país un cop acabat el contracte de treball pel qual havien arribat, o bé aconseguir aquest dret pagant un elevat impost. 

El 1894 Gandhi va ajudar a fundar el Congrés Indi de Natal, que naixia com a mirall del que s’havia creat a Bombai la dècada anterior. Utilitzant aquesta organització com a plataforma i mantenint una activitat infatigable davant els mitjans de comunicació, es va convertir en una figura pública a favor dels drets dels indis. Només la guerra dels bòers, entre britànics i colons bòers, aturà la seva lluita contra les institucions britàniques. Gandhi va organitzar un cos d’ambulàncies d’assistència als ferits. Ell creia fermament que ser un súbdit britànic l’obligava a la lleialtat a la Corona. Va viure en aquest principi durant dècades, cosa que li va suposar dures crítiques. 

Però la tasca eminentment humanitària no va enterbolir l’acció política. Una de les principals eines va ser, el 1903, el llançament del diari Indian Opinion. Aquest periòdic no només li va servir d’altaveu a Sud-àfrica. També el va fer enormement popular entre l’incipient moviment autonomista de l’Índia.

La pretensió anglesa de crear un registre per a indis del Transvaal va topar amb la resistència no violenta dels implicats. Va ser el primer cop que Gandhi parlà en públic de la satyagraha, un concepte hindú que podria traduir-se per ‘aferrar-se amb força a la veritat’ i que ja seria l’eix de la seva acció política fins a la mort. De fet, Gandhi, alhora que experimentava el seu creixement com a polític en detriment del vessant d’advocat, aprofundia també en les conviccions religioses, a les quals mai abans no havia donat gaire importància. És en aquest punt, el 1907, quan va declarar públicament el seu celibat —la dona i quatre fills, mentrestant, vivien a l’Índia—. La barreja d’hinduisme i resistència política que per a Gandhi va ser natural, per als seus crítics (especialment els occidentals) resultà molt difícil de pair. Els cinc anys següents van ser vertiginosos. Gandhi acabaria per primer cop en la seva vida a la presó, en negar-se a registrar-se, com era preceptiu. Al boicot i els piquets davant les oficines governamentals seguí l’acció més impactant l’agost del 1908: la crema pública de carnets de registre. El carismàtic líder va estar entrant i sortint de la presó contínuament, perquè les autoritats veien que cada cop que el tancaven el seu lideratge s’enfortia.

L’any 1910 va néixer la Unió Sud-africana, que agrupava les colònies del Transvaal, Orange, Natal i el Cap, i es va derogar l’obligació d’inscripció dels asiàtics, però alhora va aparèixer una llei molt discriminatòria que va desembocar en una forta contestació als carrers. Gandhi va ser empresonat dues vegades més i va començar a ser conegut entre els resistents per Bapu (‘pare’, en hindi), sobrenom que ja l’acompanyaria tota la vida.

Durant una de les mobilitzacions la policia va disparar contra els manifestants i va matar diverses persones. Gandhi va decidir abandonar per sempre més la vestimenta occidental i la va canviar pel dhoti tradicional de cotó. A més, es va rapar el cap.

Fruit de la revolta social pacífica, el 1912 es van derogar els impostos especials per als indis i es van restaurar els seus drets civils. Gandhi sent que ha guanyat aquesta batalla i que li’n queda una de més important. És hora de tornar a casa.

El 9 de gener del 1915 va arribar a l’Índia i ja no l’abandonarà —excepte quan ha d’assistir en algunes negociacions a Londres—. Obre el seu mític asram (centre de meditació i ensenyament hinduista) en el qual és prohibit vestir teixits importats i obligatori fer vot contra la intocabilitat de les castes més baixes. Seran aquestes dues qüestions la columna vertebral de la seva acció política durant els trenta anys següents.

La primera gran victòria

El 1917 s’involucrà especialment en la lluita per millorar les condicions laborals dels treballadors de l’anyil. És el primer cop que va anar a la presó a l’Índia. Però la victòria va ser espectacular: va aconseguir, amb la primera aplicació de la satyagraha al seu propi país —incloent-hi dejuns prolongats, que li van resultar eficaços al llarg de tota la seva lluita però que també el van minar físicament—, eliminar un sistema d’esclavatge i pactar un augment del 35% del sou per als empleats d’una fàbrica… que era propietat d’un cosí seu. De fet, al llarg de la seva vida Gandhi va demostrar que els seus afectes eren més per a altres persones que no pas per a la família.

Els anys següents la figura de Gandhi es fa gegantina. S’atribueix al premi Nobel de literatura Rabindranath Tagore que se’l comencés a conèixer per Mahatma (‘ànima gran’). El 1918 Gandhi encapçala una vaga per abolir els impostos especials que graven els pagesos i també en contra de la Rowlatt Act, la llei marcial que eliminava els drets polítics durant la Primera Guerra Mundial i que es va prorrogar un cop acabat el conflicte. 

Els mètodes proposats per Gandhi per combatre les lleis deixen astorats els britànics: en contra de la Rowlatt Act convoca el primer hartal (tancament), en què tothom guarda silenci i deixa d’anar a treballar. Però el més sorprenent és que ningú ha de sortir de casa. Els carrers de les principals ciutats queden deserts, la qual cosa a l’Índia, un formiguer constant, té un impacte extraordinari.

Per què no va rebre mai el Premi Nobel de la Pau?

Gandhi va ser postulat per aquest premi els anys 1937 i 1938, però no va tenir fortuna perquè la majoria del jurat va fer cas de l’informe que el presentava com un nacionalista perillós. L’esclat de la II Guerra Mundial va paralitzar els guardons fins a l’any 1944. El 1947 va ser postulat de nou i el Govern indi apostà de valent per la seva candidatura com a cirereta del pastís de la independència. Tanmateix, les tensions amb el Pakistan van espantar el comitè, que finalment va decidir rentar-se’n les mans. L’any següent Gandhi va ser assassinat tan sols dos dies abans de finalitzar el termini de presentació de candidatures.

El 1920 Gandhi lidera el rebuig a les eleccions tutelades en què els musulmans són discriminats. Es mostra a favor del califat quan les grans potències occidentals es preparen per desmantellar les restes de l’Imperi otomà a l’Índia. Aquest suport va ser considerat pels seus crítics un error estratègic. Gandhi, però, ja s’ensumava que era primordial combatre la divisió entre hindús i musulmans o l’Índia corria perill de desintegrar-se.

Per al pensament polític del Mahatma, la satyagraha era per damunt dels resultats, com també el principi de no-violència (ahimsa) i la desobediència civil, armes que considerava molt més poderoses que no pas l’ús de la violència. Així, aturà el gran moviment resistent després d’uns incidents el 1922 a Chauri Chaura (actual estat d’Uttar Pradesh) en què moriren 21 policies atacats pels manifestants. La crida a desconvocar totes les mobilitzacions per aturar la violència el distancià notablement del Congrés Nacional Indi i en especial d’un dels seus deixebles preferits, Jawarharlal Nehru.

Tot i les seves crides a evitar accions violentes, Gandhi va ser empresonat per sedició. A partir de llavors, va proposar un boicot als productes britànics

Tot i la crida en contra de les accions violentes, Gandhi aniria a la presó per dos anys, acusat de sedició. En aquest període és quan comença a treballar amb la filadora i a proposar que tothom teixeixi el seu cotó, demanant el boicot als productes britànics. Mesos abans ja havia decidit que només vestiria khadi (cotó local), cosa que va mantenir fins al dia de la seva mort.

Líder del Congrés Nacional Indi 

En ser alliberat, ja convertit en un autèntic heroi per les masses, el Congrés Nacional Indi li ofereix la presidència del partit, convençut que, tot i el seu messianisme, serà més útil per a la causa integrat en l’estructura organitzativa que no pas anant per lliure. Gandhi accepta el càrrec posant com a condició que tots els membres del partit vesteixin teixits fets a casa i es comprometin a filar 1.800 metres de cotó cada mes. Només s’estigué al càrrec un any, perquè començà a albirar aspectes del partit que el feien tremolar, com ara la lluita pel poder i la creixent divisió entre hindús i musulmans.

Entre els anys 1926 i 1927 hi ha més morts en enfrontaments entre hindús i musulmans que no pas en tota la dècada anterior. El líder pacifista rep moltes pressions dels polítics del Congrés perquè torni a la primera línia. Gandhi hi accedeix, per bé que en aquesta època és més partidari de l’autonomia que no pas de la independència que preconitza el seu partit. El 1929 encapçala la campanya per cremar els teixits estrangers i la primavera del 1930 protagonitza el cop d’efecte més recordat del Mahatma: la Marxa de la Sal. 

Les accions a favor de les castes ‘intocables’ i el seu posicionament contra el matrimoni infantil van convertir Gandhi en un dimoni per als hindús ortodoxos 

Després de la deriva que va observar en el Congrés (més propens a repartir-se els llocs de poder que no pas a preocupar-se pel benestar dels seus conciutadans), Gandhi va fer un gir brusc en la seva acció política. Durant les dues dècades següents va protagonitzar les principals accions a favor de les castes intocables —les més baixes en l’escala social— i la fraternitat entre comunitats religioses. Es va posicionar contra el matrimoni infantil, que coneixia en primera persona, ja que el van fer casar a l’edat de 13 anys. Tots aquests plantejaments revolucionaris el van convertir en un dimoni per als hindús ortodoxos. 

El posicionament a favor d’un desarmament global en la Segona Guerra Mundial (en comptes d’enviar la joventut a una carnisseria) va resultar tan antipàtic als britànics com a bona part de l’establishment del Congrés, que hauria preferit que el gran líder fos més manejable. El seu lema “acció adient en el moment adient” no va ser gaire comprès pels líders del partit, que defensaven que el fi justificava qualsevol mitjà. Gandhi, en canvi, pensava que els mitjans tenien tanta importància com el fi mateix. 

Un líder incòmode 

La darrera dècada va ser la més controvertida. Va engegar la campanya Quit India (‘abandoneu l’Índia’) contra el poder colonial. Però, alhora, va començar a posar-se bona part dels indis en contra quan, per impedir la partició que s’acostava, va proposar que el primer ministre de l’Índia independent fos el líder de la Lliga Musulmana, Ali Jinnah. O que el Caixmir tingués dret a l’autodeterminació, mentre els seus correligionaris reclamaven una incorporació al costat hindú. També es va enemistar amb el líder dels intocables. 

El dia de la independència, el 15 d’agost del 1947, Gandhi no va participar de la celebració. Va considerar que la partició del Pakistan era fatal per a la pàtria, la “vivisecció de la Mare”. Fins i tot va anunciar —però no ho va complir— que marxaria a viure a l’altre costat de la frontera. Només cinc mesos després un hindú radical, Nathuram Godse, l’assassinava amb tres trets de pistola quan sortia al jardí de casa seva per a l’oració diària. Morí instantàniament. Era el 30 de gener del 1948. 

Analistes, biògrafs i politòlegs destaquen el poder aglutinador de Gandhi. Es pot dir que va fracassar en l’intent que el seu país s’alliberés del jou colonial de manera pacífica. I encara més en la voluntat d’evitar la partició de l’Índia en dos estats. I s’hauria esgarrifat si hagués arribat a saber que tant l’Índia com el Pakistan es van acabar convertint en potències atòmiques. En canvi, la lluita no violenta que ell va ser el primer a aplicar a gran escala, la van seguir molts arreu del món. El Mahatma, estudiós del cristianisme i el budisme, religions amb les quals compartia molts principis, no es va cansar mai de recordar que “la política de l’ull per ull només acaba d’una manera: amb tothom cec”. 

Per saber-ne més
  • WOLPERT, Stanley. Gandhi: la biografía más profunda del Alma Grande de la India. Barcelona: Ariel, 2005.
  • ANDERSON, Perry. La ideología india. Madrid: Akal, 2017.
  • SCHAMA, Simone. Auge y caída del Imperio británico 1776-2000. Barcelona: Crítica, 2004.
  • DE PEDROLO, Manuel. Acte de violència. Barcelona: Edicions 62, 1983. 

Aquest article es va publicar en el número 199 del Sàpiens (octubre 2018)