Era l’estiu del 47 aC, Cleòpatra i Juli Cèsar es van embarcar al llac Mareotis, al sud d’Alexandria, per recórrer les aigües del Nil. Faltaven encara tres anys per l’assassinat de Juli Cèsar i per l’arribada de Marc Antoni a Egipte. Els autors parlen de la travessia de Cleòpatra i Juli Cèsar com un viatge de plaer i alguns fins i tot especulen que podria tractar-se de la seva lluna de mel. La parella va viatjar durant tres mesos sobre un luxós vaixell tot fent parades religioses, festives i, fins i tot, turístiques. Finalment, en arribar a la primera cascada del Nil, van fer marxa enrere per finalitzar el viatge al mateix punt on l’havien començat. Sense saber-ho, Juli Cèsar i Cleòpatra es van convertir en els primers personatges de la història que feien un creuer. Però els creuers moderns, tal com els coneixem avui, encara trigarien a arribar.
El 1835 el diari anglès Shetland Journal anunciava el primer viatge de creuer, una innovadora idea que plantejava una ruta per Escòcia, Islàndia i les illes Fèroe. La companyia Peninsular Steam Navigation Company (posteriorment P&O) oferia un servei en què l’objectiu del viatge no era arribar a un destí concret, sinó gaudir del viatge en si mateix. El Lady Mary Wood va salpar el 1844, impulsat per vapor i rodes, nou anys després d’anunciar-se als diaris. Es tractava d’un viatge circular en què els turistes feien diferents parades per la Mediterrània, visitaven llocs exòtics i tornaven a Southampton en el mateix vaixell. La nau feia 49 metres de llarg i pesava 556 tones.
Unes proporcions que poc tenen a veure amb el vaixell Harmony of the Seas de la companyia Royal Caribbean, per exemple, que va arribar al Port de Barcelona l’any 2016 amb 362 metres de llarg, 66 metres d’ample i un total de 20 pisos que sumaven 72 metres d’altura. El Lady Mary Wood, però, segur que va impressionar la societat del segle XIX, que tot just veia néixer aquests vaixells turístics.
Navegant entre cartes
Mentre tot això passava, a Nova Escòcia l’empresari Samuel Cunard, que provenia d’una família fortament vinculada amb la mar, havia aconseguit tenir els drets de transport de correu entre el Regne Unit i els Estats Units d’Amèrica, i el 1840 la companyia de Cunard, la Cunard Lines, llançava a la mar el transatlàntic Britannia per recórrer el trajecte entre Liverpool i Boston. A partir d’aquell moment, centenars de persones aprofitarien els vaixells de correus per viatjar als EUA.
Els influencers del segle XIX
Grans escriptors de l’època, com ara Charles Dickens, Mark Twain o William Makepeace, escrivien relats sobre els seus viatges. Dickens en va publicar un de setmanal, entre el 1860 i el 1870, on explicava les seves experiències en ciutats llunyanes i, a poc a poc, va anar infonent el desig de viatjar en la societat anglesa de classe alta. Les famílies més adinerades del segle XIX van començar a ocupar el seu temps d’oci amb viatges.
Entre el 1860 i el 1870, Charles Dickens va publicar un seguit de cròniques sobre els seus viatges, infonent en la societat les ganes de viatjar
Així quan la Cunard Lines va celebrar l’avarada del transatlàntic Titanic, l’any 1912, gairebé dos milions de persones ja havien viatjat des d’Anglaterra fins al continent americà a bord dels seus vaixells.
El primer creuer de la Cunard Lines es va dissenyar l’any 1948. Era el transatlàntic RMS Caronia, que va fer el seu viatge inaugural el 4 de gener del 1949 entre Southampton i Nova York. Durant els mesos d’hivern, el vaixell feia la funció de creuer tot i que només s’oferien bitllets de primera classe.
Després de la revolució del vapor, durant el segle XIX, els principals ports del món es van preparar per rebre vaixells més ràpids i més grans. El Port de Barcelona va engegar una sèrie de millores que van facilitar el comerç amb l’Extrem Orient o Amèrica. El resultat va ser la millora de l’efectivitat del port, que va aconseguir ser una escala habitual per a les naus procedents de l’Extrem Orient, guanyant terreny als ports de la façana atlàntica.
Viatges amb molta classe
Els transatlàntics, que feien escala al Port de Barcelona, van impulsar significativament l’emigració italiana i espanyola. Aquests viatgers volien arribar a Amèrica per guanyar-se la vida i fer negoci. Les línies regulars transatlàntiques van propiciar el que anomenaríem moviment indià.
L’espai dels transatlàntics es dividia entre les zones de primera, les de segona i les de tercera classe. La gent de les classes més baixes viatjava a la part inferior, on vivien una experiència molt diferent de la de les classes altes, que viatjaven als pisos superiors. Per a la gent adinerada la vivència era com una estada en un palau sobre l’aigua. Tenien restaurants, sales del te, sales de lectura, sales de fumadors, gimnasos, perruqueries... tot d’espais que tenien l’objectiu de fer oblidar als passatgers que es trobaven a bord d’un vaixell.
Malgrat que les classes altes eren les que rebien més atencions, el volum majoritari de passatgers que mantenien les companyies marítimes eren els emigrants que viatjaven a les classes baixes, que constituïen entre un 60% i un 70% dels passatgers. A més, l’emigració viatjava durant tot l’any, mentre que els viatges de plaer es feien només durant els mesos més càlids.
El viatge de creuer
Cap al 1960, les principals companyies marítimes veien com el seu nombre de clients anava a la baixa davant dels progressos de l’aviació. Necessitaven oferir algun atractiu que aconseguís que el públic preferís l’opció nàutica a l’aèria.
La companyia P&O va desenvolupar la idea de viatge de creuer —que ja havien utilitzat en el Lady Mary Wood— i va començar a vendre ofertes de viatges d’una setmana de durada per les aigües del Carib. Mentrestant, la Cunard Lines s’afanyava a readaptar vaixells transatlàntics per convertir-los en creuers, i va llançar a la mar l’RMS Franconia i l’RMS Carmania. La idea del viatge de plaer va ser l’origen dels creuers tal com els coneixem avui. Quan aquests feien escala al Port de Barcelona, les famílies burgeses de la ciutat s’hi embarcaven. Cap al 1960, la línia Marítima Ybarra va començar a organitzar creuers de 15 dies que recorrien el Mediterrani utilitzant el Port de Barcelona com a port base.
Welcome creuers
Amb l’increment de companyies i l’ampliació de l’oferta d’aquest tipus de viatge, entre els anys 80 i 90 els creuers es van popularitzar. Al Port de Barcelona hi va haver un punt d’inflexió durant els Jocs Olímpics del 1992, quan es van acollir 15 creuers per cobrir la manca d’habitacions en els hotels de la ciutat. A partir de llavors es van anar construint terminals per a aquest tipus d’embarcacions i, actualment, el Port de Barcelona és el el quart del món i primer d’Europa en tràfic de passatgers de creuer (2,7 milions de creueristes el 2017).
Els creuers han deixat de ser el viatge de moda de les classes benestants i s’han convertit en un dels sistemes més utilitzats per viatjar avui en dia, per gaudir navegant pel mar Mediterrani, per la costa del Carib o recorrent les aigües del Nil, com ho van fer els pioners Cleòpatra i Cèsar fa milers d’anys.
Al Museu Marítim de Barcelona hi trobareu un arxiu històric molt complet, amb documentació i fotografies relacionades amb el passat marítim de la ciutat. També podeu llegir La evolución de los cruceros marítimos en España de Gaetano Cerchiello, que recull la història dels creuers a la Península des del 1848 fins al 2016.
Aquest article es va publicar en el número 199 del Sàpiens (octubre 2018)