Les llàgrimes d'alegria es barrejaven amb les de malenconia quan, el 4 d'agost del 1939, el poeta Pablo Neruda –vestit de rigorós blanc– s'acomiadava, amb el barret a la mà, del vaixell Winnipeg. Començava així una llarga travessia que havia de dur els 2.400 refugiats republicans que omplien el vaixell des de França fins a Xile. Just quan sonava la sirena de sortida i els mariners llevaven l'àncora, un grup de catalans va trencar el tens silenci que omplia el port de Trompeloup-Pauillac, prop de Bordeus, per cantar L'emigrant, amb llàgrimes als ulls. "Encara ara, quan ho recordo, se'm posa la pell de gallina, va ser un moment molt emotiu", afirma Víctor Pey, aleshores un jove anarquista que, juntament amb la seva família, havia pujat al vaixell en l'últim moment, quan els oficials deien que ja no hi cabia ningú més. Els Pey, però, tenien el vistiplau de Neruda en persona.
Aquesta és una història marcada per la passió d'un poeta, la determinació del govern xilè i la desesperació de l'exili republicà. Tot plegat, en un context polític determinat per una França esquerpa, un Franco vencedor i una Europa a punt d'esclatar. L'odissea del Winnipeg és un capítol molt poc conegut de la nostra història recent, una circumstància que no fa justícia als esforços per a reeixir que van fer els seus protagonistes, uns refugiats maltractats per França, tancats en camps de concentració o, en el millor dels casos, escampats arreu del territori francès sense documentació i, per tant, sobrevivint de qualsevol manera. Va ser així com, l'estiu del 1939, primer el Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) i després la premsa francesa, van alertar els republicans catalans de l'arribada a França del poeta Pablo Neruda, un vell conegut perquè havia estat cònsol de Xile a Barcelona durant els anys previs a la Guerra Civil. Neruda arribava amb el títol de cònsol especial per a la immigració espanyola, un títol fet a mida de la missió ideada per ell mateix i aprovada pel president xilè Pedro Aguirre: dirigir els preparatius d'un vaixell que havia de dur el màxim nombre possible de refugiats republicans cap a Xile.
Neruda i el ministre d'Afers Estrangers xilè van amenaçar de dimitir si el president Aguirre aturava l'expedició
Anaven a bord del Winnipeg, aleshores un dels vaixells de càrrega més grossos d'Europa, que va ser habilitat per a dur persones en comptes de mercaderies. Ho va fer France Navegation, una empresa fundada per membres del Partit Comunista Francès amb diners de la República espanyola.
Cap a Mèxic i Rússia
Els refugiats del Winnipeg no van ser els únics republicans que van aconseguir fugir cap a l'Amèrica Llatina. De fet, Mèxic va arribar a acollir 20.000 refugiats de la Guerra Civil, però aquest és un cas diferent, el govern del PRI (Partido Revolucionario Institucional) era obertament amic dels moviments revolucionaris i populars d'arreu del món i, per tant, tenia una predisposició absoluta a acollir el màxim nombre possible de refugiats i perseguits pel feixisme. Un cas semblant al de Rússia, l'altre gran receptor de republicans. Però al marge d'aquests dos països, cap altre estat no va solidaritzar-se tan clarament amb els refugiats catalans i espanyols. Només Xile. Un país que tot just encetava el primer govern esquerrà del Front Popular, arribat al poder l'octubre del 1938, i on les dretes encara controlaven una part important dels poders fàctics.
Per aquest motiu, la iniciativa de Neruda d'organitzar un vaixell que salvés del calvari francès tants refugiats republicans com fos possible, no va ser ben rebuda per tothom. Les dretes xilenes s'hi van oposar des del primer moment, pressionant el govern d'Aguirre i fins i tot intentant un cop d'estat durant el qual el futur del Winnipeg va penjar d'un fil. Malgrat tot, la tossuderia de Neruda i la complicitat de l'aleshores ministre d'Afers Estrangers xilè, Abraham Ortega, que van amenaçar de dimitir si Aguirre aturava l'expedició, aconseguiren que, finalment, el Winnipeg arribés a bon port.
Per què Neruda?
L'obstinació de Pablo Neruda té l'origen en els seus anys d'estada a Barcelona, el 1933, i a Madrid, del 1934 al 1936, com a cònsol de Xile. Durant aquells anys d'eufòria republicana, Neruda va fer amistat amb Rafael Alberti, Federico García Lorca i Miguel Hernández, entre d'altres. Va ser així com el poeta xilè es va implicar primer sentimentalment i després políticament amb la República, una circumstància que el 1936, quan l'ambaixada xilena va tancar les portes a causa de la Guerra Civil, el va dur a crear, des de París i amb l'ajut del poeta peruà César Vallejo, el Grup Hispanoamericà d'Ajuda a Espanya. Malgrat aquelles bones intencions, la incertesa política d'Europa i el fet que el Ministeri d'Afers Estrangers de Xile no li assignés cap cartera concreta, van obligar Neruda a tornar cap al seu país, l'octubre del 1937.
Però tot just un any més tard, l'octubre del 1938, el Front Popular guanya les eleccions xilenes i Pedro Aguirre és nomenat president. Aquella victòria va ser molt celebrada per Neruda, que havia participat activament en la campanya electoral, igual que l'aleshores joveníssim metge Salvador Allende. L'eufòria dels sectors socialistes i populars xilens, però, topava amb el fet que la dreta encara dominava molts recursos del poder. Per aquest motiu, l'entusiasta Pablo Neruda no ho va tenir fàcil a l'hora de convèncer Aguirre de la necessitat d'organitzar una expedició de rescat dels republicans confinats a França. Però aquell poeta que anys més tard, el 1971, esdevindria Premi Nobel de Literatura, ho va aconseguir.
L'obstinació de Pablo Neruda té l'origen en els seus anys d'estada a Barcelona, el 1933, i a Madrid, del 1934 al 1936, com a cònsol de Xile
L'operació Winnipeg va començar l'abril del 1939, quan Neruda abandona novament Xile per a anar cap a París, amb unes credencials noves, creades per a l'ocasió: cònsol especial per a la immigració espanyola. El govern francès havia començat a negociar amb el règim franquista la repatriació dels refugiats republicans, després d'haver reconegut oficialment el nou govern de Franco el febrer del 1939; és a dir, quan encara faltava un mes perquè s'acabés la Guerra Civil. "Va ser un error lamentable i inhumà. Crec que, històricament, va ser un error monumental del govern francès", reconeixia en un reportatge televisiu recent Jean Olibó, llavors secretari d'alcaldia de Perpinyà.
Una nosa per França
La traïció de França va ser absoluta: no només havien reconegut el règim de Franco estant encara en guerra, sinó que la repatriació dels republicans –sabent que els esperava o bé l'execució o bé els camps de concentració– s'havia pactat amb preu i tot el règim de Franco cobraria tots els béns de la República Espanyola (1.300 milions de francs dipositats al Banc de França) en canvi de fer-se càrrec del mig milió de refugiats. França volia treure's del damunt els republicans i ho volia fer al més ràpid possible. Tant és així que l'aleshores ministre de l'Interior, Albert Sarraut, va arribar a afirmar, el 1939, que si no s'aconseguien repatriar tots els republicans cap a l'estat espanyol, se'ls havia d'enviar "a les nostres possessions de l'Àfrica del Nord o també a la nostra colònia de la Guyana, que necessita mà d'obra". I això ho deia quan parlava dels refugiats amb credencials, ja que quan es referia als republicans més marcats políticament, Sarraut encara era més taxatiu: “M'he dirigit al ministre de Colònies per a saber si podria designar, en els confins del Pacífic, entre les illes desertes i deshabitades, però fèrtils i cultivables, un lloc on es pogués fer el que va fer Anglaterra quan va transportar els convictes a Austràlia". Més clar, impossible. És per això que, quan els republicans catalans es van assabentar de la iniciativa de Neruda, tothom va córrer a apuntar-s'hi: ningú no volia quedar-se en aquella França hostil i traïdora.
En Josep Balmes, aleshores un nen, fill d'un alcalde d'Esquerra Republicana, actualment té setanta-set anys però encara recorda que es va assabentar de la iniciativa "estant a Montpeller, on havíem arribat després d'haver estat a diversos pobles, com Prada de Conflent, on ens havíem creuat moltes vegades amb en Pau Casals. Aleshores tothom especulava sobre el nostre futur fins que un dia la Roser Bru ens va dir que el seu pare, antic diputat d'ERC, en un dels freqüents viatges que feia a París s'havia assabentat de la possibilitat d'anar a Mèxic. Vam fer els tràmits tan ràpid com vam poder, però ja no hi vam ser a temps. I just quan estàvem més desesperats la Roser Bru ens va informar que Pablo Neruda era a Bordeus amb la intenció de recollir republicans per dur-los cap a Xile. Ho vam deixar tot i vam pujar al tren en direcció Bordeus". I, efectivament, allà hi van trobar el poeta xilè al capdavant dels membres del SERE, que elaboraven i repassaven les llistes dels candidats a pujar al Winnipeg.
Després de les pors passades dalt del vaixell, els refugiats van veure com eren rebuts al port de Valparaíso com a herois
Els refugiats republicans residents a la rodalia de Bordeus eren prop de setanta mil, xifra que obligava Neruda i el SERE a fer una tria. Hi ha llibres i relats en què s'afirma que la tria va ser esbiaixada perquè tant Neruda com els membres del SERE eren comunistes. Víctor Pey, refugiat republicà que actualment té vuitanta-vuit anys, ho nega: "La immensa majoria dels qui vam pujar al Winnipeg no érem comunistes. Mai ningú no ens va preguntar la nostra filiació ni hi havia comissaris polítics al port, com s'ha dit moltes vegades. La tria no va ser política sinó humana". Pey es refereix al fet que es van prioritzar els refugiats amb família, ja que les dones i els nens ho tenien més complicat a l'hora de sobreviure en uns moments políticament tan hostils. A més, el president Aguirre, per a calmar les crítiques de la dreta, s'havia compromès a acollir bàsicament refugiats útils per a les feines del camp, del mar o de l'artesania, restringint al màxim possible el rescat d'intel·lectuals, polítics o periodistes.
Tots els relats dels passatgers del Winnipeg coincideixen a recordar la sorpresa que van tenir en arribar al port xilè de Valparaíso després d'un mes de travessia: "Era de nit i vam veure un port ple de llums i, al seu darrere, tota una ciutat també plena de llum. Ens va sorprendre perquè recordava molt Barcelona i nosaltres, que havíem hagut de buscar Xile al mapa perquè no sabíem on era, ens pensàvem que anàvem cap a un país típic de l'Amèrica del Sud; és a dir, més aviat poc desenvolupat. Ens va agradar molt veure que ens havíem equivocat", recorda Josep Balmes.
Tractats com a herois
A més, la rebuda va ser triomfal. Després de les pors passades dalt del vaixell en assabentar-se de l'intent de cop d'estat i del pacte germanosoviètic de no-agressió –que incitava a pensar en possibles atacs dels submarins alemanys, aliats de Franco–, els republicans van veure com al port de Valparaíso eren rebuts com a herois per les autoritats locals. "Ens van rebre diputats i senadors, fent uns discursos de benvinguda exaltats, i després ens van allotjar en hotels i pensions, i ens van donar diners per a poder fer la nostra", recorda Balmes. "Un canvi radical respecte de França", remarca Pey, que insisteix a desmentir les cròniques que afirmen que Salvador Allende en persona els va anar a rebre al port de Valparaíso: "Allende va ser nomenat ministre de Sanitat pocs dies després de la nostra arribada, o sigui que el 3 de setembre d'aquell 1939 Allende encara no formava part del govern i, per tant, no es trobava entre el comitè de benvinguda".
I així va ser com, després d'un mes de viatge penós i incòmode en un vaixell de mercaderies preparat improvisadament per a acollir passatgers, dos mil quatre-cents republicans van començar una nova vida a Xile. Una vida que, en molts casos, va continuar estretament lligada als ideals d'esquerres. Josep Balmes, per exemple, va arribar a ser professor universitari, i Víctor Pey, propietari del diari Clarín i home de confiança de Salvador Allende, president de Xile des del 1970 fins a l'11 de setembre del 1973, data en què el cop d'estat de Pinochet va representar el final del seu govern i també de la seva vida.
Els dibuixos del Winnipeg
Al Winnipeg es van prioritzar els refugiats amb família, i molt especialment infants. En aquest document es poden veure cartes d'agraïment a la tripulació del vaixell escrites per nens.
- Ferrer, Jaime. Los españoles del Winnipeg. El barco de la esperanza. Barcelona: Ediciones Cal Sogas, 1989.
- Neruda, Pablo. Confieso que he vivido. Barcelona: Seix Barral, 2004.
- Winnipeg. Palabras de un exilio (1999), de Xavier Montanyà, Laia Gomà i Carles Serrat. Documental que narra l'odissea del Winnipeg a través del testimoni d'alguns passatgers.
Aquest article es va publicar en el número 20 del Sàpiens (juny 2004)
