Són quarts de quatre de la matinada d'un dilluns de juny del 1872. Comença la setmana laboral a la farga Rossell, a Andorra. Tot són presses per als obrers i fargaires que treballen al taller amb un sol objectiu: extreure ferro. Cal posar en marxa el tresor de la farga, el forn, perquè a trenc d'alba començarà la primera reducció de metall de la setmana. Des d'aquest instant, el cicle de producció no s'aturarà fins dissabte. Es faran quatre cuites diàries de sis hores seguides cada una, que s'encadenaran amb l'operació de compactar el masser (massa de ferro obtinguda en el procediment) i elaborar el producte final, generalment, en forma de lingot. Aquest sistema de producció obliga a mantenir la intensitat de treball les vint-i-quatre hores del dia per a assolir la màxima productivitat i no deixar refredar el forn. Qualsevol error de l'obrer pot fer fracassar aquesta cadena de treball. Per aquest motiu, el factor, la persona encarregada que tot rutlli al taller, fa venir els treballadors de matinada, en el moment en què el fargaire escolà, responsable de la cocció, i el seu ajudant tiren el carbó al forn per a començar-lo a escalfar.
I és que, ara, la farga Rossell, tot i les dificultats que ha viscut des que va començar a funcionar l'any 1845, ha vist incrementada la demanda de ferro inesperadament. Ha esclatat la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que dificulta el proveïment dels martinetaires i dels ferrers de poble. La farga Rossell ha de treballar a ple rendiment per a servir el seu mercat tradicional (la Segarra, el Segrià i l'Urgell) i atendre zones noves, com el Berguedà, el Pallars, la Cerdanya i la majoria de municipis de l'Alt Urgell.
Ritme frenètic
No es pot perdre ni un minut. De fet, el taller només deixa de funcionar els diumenges. Els torns de treball són molt durs: nou hores de feina i només tres hores de descans entre torn i torn, el temps just per a menjar i dormir una estona. En aquest sentit, els fargaires, que són els obrers qualificats que treballen en el procés d'obtenció del ferro, tenen un petit privilegi: disposen d'una sala de descans annexa al taller, que fa les funcions d'habitatge en les poques hores en què deixen de ser esclaus del forn. Quant als sous dels treballadors, és força habitual que aquests cobrin en funció de la producció, tot i que en algunes fargues els treballadors cobren en espècies, que potser després comprarà el mateix administrador. En qualsevol cas, la farga es fa càrrec de les despeses d'alimentació i d'allotjament.
Quan comença a sortir el sol, els fargaires han ocupat la seva posició al taller, on cada element està disposat estratègicament per a facilitar un control complet del procés de producció. El forn ja ha assolit la temperatura adient per a iniciar la primera cuita del dia. Està construït amb peces de ferro, pedres i argila, i té forma de tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una de convexa per a facilitar l'extracció del masser. Al forn hi ha incorporada la trompa d'aigua, un enginyós mecanisme que aprofita la força de la baixada del riu per a generar un flux d'aire continu que va a parar a l'interior del forn.
El forn baix i la trompa d'aigua són dos dels elements més característics del procediment de l'obtenció del ferro per reducció directa a la catalana, un mètode que ha fet que aquestes fargues siguin conegudes arreu del món. Un dels secrets d'aquesta variant de la reducció directa es troba en la manera de conduir la reducció. Segons els colors de la flama, la fesomia de les escòries o sondejant amb una palanca l'interior, l'escolà sap si cal augmentar o disminuir la pressió del vent o si falta carbó. A mesura que la cuita avança, hi afegeix pols del mineral, carbó i escòries riques en ferro. El moment més delicat arriba quan el fargaire escolà ha de donar mena al foc; és a dir, fer baixar el mineral a la zona més calenta del forn per a comprovar la consistència del masser, que ha de ser una massa esponjosa i incandescent de ferro. Sis hores després, ja es pot retirar el masser del forn, la cuita ha finalitzat.
Segons els colors de la flama o la fesomia de les escòries, l'escolà sap si cal augmentar la pressió del vent o si falta carbó
En aquest punt del procés, el maller (un altre obrer especialitzat) intervé a pocs metres del forn amb el mall, un aparell que serveix per a compactar i tallar el masser que ha sortit del forn. Finalment, amb el martinet, el maller dona el toc final al producte pel que fa a les formes i als acabats dels lingots. En el procés de producció, també hi intervenen els vailets, que són els únics obrers no especialitzats que treballen al taller. Es fan càrrec del maneig de les cadenes que regulen l'entrada d'aigua a la trompa i als martinets, a més d'ajudar els fargaires en tasques senzilles.
A l'exterior de la farga
Però el procés d'elaboració del ferro no es queda tancat dins de les parets de la farga. Fora, una munió de persones s'encarreguen de fer-hi arribar les matèries primeres necessàries per a produir ferro. Són els carboners, els minaires, els traginers i els jornalers. No gaire lluny de les instal·lacions hi ha el bosc.
Després que el propietari de la farga n'hagi comprat els drets d'explotació, els carboners n'obtenen la llenya per a elaborar el carbó vegetal que es farà servir com a combustible. Ells mateixos la transporten fins a la carbonera de transformació, situada en una zona propera al bosc. En aquest espai els carboners munten les piles de fusta i després s'encarreguen de controlar el procés de carbonització, que dura entre quatre i cinc dies. Paral·lelament, els minaires extreuen de les explotacions la mena necessària per a fer la barreja amb el carbó vegetal al forn. Aquesta matèria primera és transportada pels traginers fins al pati de la farga, on es troba situat el forn de recuit. En aquest forn, els jornalers fan cremar el mineral, sense arribar a fondre'l, per a obtenir més rendiment en la reducció que posteriorment es farà al forn baix.
El procediment de la farga catalana, doncs, no només es fonamenta en una tècnica d'obtenció del ferro, sinó en tota una teranyina d'activitats que van més enllà del taller. I és que, gràcies a aquest mètode, de les fargues de Catalunya i Andorra en surt un ferro i un acer baix en carboni de qualitat que s'ha convertit en una referència internacional. La manera catalana de fer s'ha estès a Còrsega, als Països Baixos, a Alemanya, a Madagascar, a les Índies Orientals, a Finlàndia... Però irremissiblement la segona meitat del segle XIX ha dut canvis tecnològics de gran transcendència per al sector. Si fem memòria i mirem quinze anys enrere, cap al 1860, a la farga Rossell ha canviat ben poca cosa. El forn, la trompa d'aigua, el mall i el martinet continuen essent-ne els protagonistes. Els boscos i les mines, lluny d'esgotar-se, mantenen encara els seus nivells de producció. Però Pirineus enllà alguna cosa ha canviat.
La farga catalana entra en crisi per la incapacitat de continuar competint amb l'elevada productivitat dels alts forns
La Guerra Carlina continua i la demanda de ferro a Catalunya no deixa d'augmentar, sobretot perquè l'època d'esplendor de la farga catalana ha generat una indústria siderúrgica transformadora especialitzada en armes portàtils, claus, reixes i béns d'equip. És l'oportunitat que ha aprofitat la farga Rossell aquests anys, però ni sumant la feina de les fargues catalanes que encara sobreviuen no n'hi ha prou per a abastar aquesta indústria derivada, que es veu obligada a importar el metall del País Basc. I aquest serà l'inici de la decadència, perquè es farà evident que la crisi del procediment de la farga catalana la provoca la incapacitat tècnica de continuar competint amb els alts forns com ho havia fet segles enrere.
La llei del mercat
Malgrat que ha estat un procés exportat arreu del món, ara és incapaç d'enfrontar-se al monstre de l'alt forn. Aquest sistema –conegut a Europa des del segle XII– permet reduir el ferro amb una capacitat de producció altíssima. Per a fer-nos-en una idea, si el forn català pot obtenir 150 kg de ferro en sis hores, un alt forn, en el mateix temps, compta la seva producció per tones. Una de les claus de l'èxit és el diferencial de preus entre el ferro de la farga i el de l'alt forn gràcies a la possibilitat d'utilitzar els avantatges del tren per a transportar, sobretot, l'hulla. El carbó de fusta, tot i ser a la plaça carbonera més barat, té un preu final a la farga cinc vegades més car que el carbó mineral.
El ferro pirinenc deixa de ser competitiu als mercats costaners, que reben la comanda per via marítima. Als mercats interiors que controla la farga Rossell, en un primer moment es mantenen les vendes, però la modernització de les vies de comunicació apropa els mercats on es venia tradicionalment el ferro que arribava de l'exterior. Ben aviat, l'alt forn guanyarà la batalla tècnica a la farga catalana. Algunes fargues podran reconvertir la seva activitat i es dedicaran a la indústria dels claus, la serralleria, les armes o l'utillatge. La farga Rossell ha resistit molt de temps la competència de l'alt forn. Però el final de la guerra serà també el final de la farga Rossell. El 3 de desembre del 1876, la darrera farga que s'aixecà a la vall d'Andorra apagarà definitivament el seu baix forn.
- Codina, O.; Bosch, J. M.; Vila, A. La Farga Rossell. El zenit de l'obtenció del ferro pel sistema directe: 1845-1876. Andorra la Vella: Govern d'Andorra, 2001.
- Riera, Santiago; i altres. La Farga catalana: un procés siderúrgic autòcton. Barcelona: Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1997.
- Gallardo, Antoni; Rubio, Santiago. La Farga catalana: descripció i funcionament. Història. Distribució geogràfica. Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 1993.
- Creus, Jordi. El Pirineu perdut. Barcelona: Ara Llibres, 2003.
Aquest article es va publicar en el número 20 del Sàpiens (juny 2004)