Al port de Lisboa, la caravel·la de Colom convoca curiosos i navegants. S'hi apropen per a observar els indis que ha dut de l'illa La Española i per a imaginar millor els relats de les noves terres que han arribat a les seves orelles. Entre ells, hi ha Fernão Magalhães, que ha sentit parlar de la travessia a la cort on serveix com a patge de la reina. Magalhães és un navegant format en nàutica, en geografia i en arts militars; ha viatjat a l'Extrem Orient i a la colònia portuguesa de Malaca, i ha lluitat al Marroc. Coneix els clàssics, com Pitàgores, Aristòtil i Ptolemeu, i els savis àrabs medievals com Al-Farghani, que, a més de defensar que la terra és rodona, havien calculat d'una manera molt precisa el radi terrestre. Al segle XVI, els textos condemnats durant anys per heretges ja no fan por i les hipòtesis s'acumulen. Algunes parlen d'una terra incognita a les antípodes de la Vella Europa i d'humans que caminen cap per avall. El fet és que Colom, en el seu viatge, ha obert un horitzó molt atractiu per als navegants agosarats, com aquest noble portuguès nascut a Porto el 1480. Magalhães llegeix les noves cròniques d'ultramar i planeja una ruta molt ambiciosa: arribar a les illes de les espècies, les Moluques, per l'oest. Aviat es posarà en acció.
Des del 1492, el viatge de Colom ha engrandit el món d'una manera insospitada: Europa es planteja recórrer la terra sencera. Més que la geografia o la cartografia, que també, hi ha en joc interessos comercials: la ruta de les espècies acciona els somnis dels navegants. Pebre, canyella, gingebre, clau, nou moscada... els mercaders els serveixen a preu d'or. Són articles valuosos indispensables per a preparar i conservar els aliments. D'altres, com la càmfora i l'opi, són molt buscats en medicina. A més, l'església consumeix grans quantitats d'encens. La ruta clàssica de les espècies passa per la mar Roja i arriba a Alexandria i Venècia. Una ruta llarga de caravaners i molts entrebancs. Per què no s'hi podia accedir per mar? És aquesta l'ambició dels europeus, sobretot dels qui tenen les eines per a accedir-hi; és a dir, portuguesos i castellans.
Per l'est i per l'oest
El 1487 Bartolomé Díaz remunta l'extrem sud-africà i dobla el cap de les Tempestes (futur cap de Bona Esperança). Deu anys més tard, Vasco da Gama arriba a les Índies. Els portuguesos tornen amb vaixells plens d'espècies. La ruta africana uneix l'Índia i Malàisia amb Lisboa. La corona castellana no vol ser menys: si l'est marítim del planeta és portuguès, la ruta cap a l'oest ha ser castellana. Es tracta d'accedir al país de les espècies sense violar l'espai marítim portuguès. Com? Trobant un pas marítím a través del continent americà. Juan Díaz de Solís ho prova però confon l'amplitud del Río de la Plata amb un possible pas cap al Pacífic. Més endavant, el 1513, Vasco Núñez de Balboa ha descobert un pas entre l'Atlàntic i l'ha anomenat mar del sud o oceà austral: és l'estret de Panamà, la prova que el gran oceà és més que una llegenda.
L'expedició de Magalhães, que salpa de Sanlúcar de Barrameda el setembre del 1519, és formada per cinc naus i dos-cents homes
Colom cap a l'hemisferi occidental i Vasco de Gama cap a l'oriental, han abocat els europeus cap a les rutes del Pacífic i han disparat la rivalitat entre castellans i portuguesos. Per a posar fi a la disputa, el papa Alexandre VI traça una línia imaginària que divideix el món. Passa a unes cent llegües a l'oest de les illes del cap Verd –finalment es fixarà a 370 llegües–: les terres descobertes cap a l'est seran portugueses, cap a l'oest, seran castellanes. Segons això, si bé les Índies són castellanes, l'extrem est del Brasil és portuguès.
La ruta de les Moluques
Ara ja només es tracta d'arribar a les Moluques, el paradís de les espècies. Els portuguesos creuen que aquestes són molt a prop de la línia de demarcació. Els espanyols, al seu torn, afirmen que no es troben lluny de la costa oest d'Amèrica. Un portuguès comparteix aquesta opinió i es compromet a arribar-hi: és Fernão Magalhães. Tot i haver servit a les colònies portugueses, el rei Manuel I no el vol rebre per a escoltar el seu projecte i no s'oposa que es posi al servei d'una altra corona. I Fernando de Magallanes, com l'anomenen des d'ara, ofereix el seu projecte al futur Carles V. El monarca queda convençut i autoritza l'expedició. En el contracte li concedeix la vigèsima part de guanys que donin les noves terres.
L'aventura és perillosa: l'avituallament durant la travessia, la incertesa del final... però Magallanes guanya una a una les reticències dels mariners i aconsegueix el vistiplau de més de dos-cents homes d'orígens molt diferents i de cinc capitans (tres espanyols i dos portuguesos), que es posen a les seves ordres. Amb ell, embarquen pròfugs, corsaris, mariners, fusters, esclaus... i un italià amb una gran curiositat intel·lectual: Antonio Pigafetta, que elaborarà una crònica detallada del viatge.
El 20 de setembre del 1519, una esquadra de cinc naus surt prop de Cadis, a Sanlúcar de Barrameda. La Victoria, la San Antonio, la Concepción, la Santiago i la Trinidad. Naus panxudes de tres pals que salpen a la recerca del país del safrà, el mesc i la canyella. Es tracta de navegar cap al sud de les Noves Índies fins a trobar el pas cap a l'altra mar. Sembla senzill, però només ho sembla.
A l'Atlàntic els esperen tempestes fortes i les primeres mostres de recel dels espanyols contra un comandant portuguès que aviat imposa una disciplina fèrria. El soroll terrible de la mar contra la costa –d'aquest fet prové el nom de Sierra Leona– és l'última visió de terra. La següent ja serà la gran badia de Rio de Janeiro. Allà, una escala de dues setmanes els permet renovar provisions i establir els primers contactes amb els amistosos indígenes.
Rumb cap al sud
S'apropa cap d'any i continuen cap al sud per costes desconegudes. Un gran braç de mar s'obre a la costa però Magallanes no s'atura: el Río de la Plata va enganyar Solís però no a ell. Al sud de l'Argentina ancoren en un port ample que el comandant bateja com el Puerto Julián. Allà, decideix esperar que passi l'hivern austral. La trobada amb els indígenes, de mides gegantines i maneres ancestrals –que reben el nom de patagones o pies grandes– fascina l'imaginari dels mariners. La fascinació és mútua: dos mons s'observen sense entendre's. Però aquell és un lloc fred, solitari i hostil, i la tripulació vol seguir. Passen els dies, les provisions s'esgoten i el vent és insuportable. Amb excepció de Magallanes, ja ningú no creu en cap estret. El resultat? Un motí sagnant que Magallanes sotmet amb duresa. El segon dia d'abril, el cadàver d'un dels capitans espanyols, Luis de Mendoza, penja d'un dels pals com a escarment. Als altres capitans amotinats els espera una sort semblant: Gaspar Quesada és decapitat i Juan de Cartagena és abandonat a la costa. La flota continua però aviat la nau Santiago embarranca i queda destrossada. Ja només són quatre naus.
Són platges solitàries i fiords glaçats. Són paratges del no-res. De fet, es troben en plena latitud austral, a l'extrem sud del continent americà. El dia 21 d'octubre del 1520, un promontori rocós, batejat com el Cabo de las Once Mil Vírgenes, anuncia un estret braç de mar que s'endinsa cap a terra. S'hi aventuren. Muntanyes desolades eternament blanques, un laberint d'illots i canals, i un silenci fantasmagòric que, en els punts més estrets, fa dels sorolls un eco obsessiu. De nit, en plena tempesta, veuen unes grans fogueres a la costa, és per això que, des de llavors, aquella vasta extensió de terra que s'estén serà la Tierra del Fuego. Els mariners es desesperen i la nau San Antonio es planta: torna cap a Espanya. Són tres les naus que, al cap d'un mes i mig, albiren el final de l'estret, el Cabo Deseado. "El miércoles vigésimo octavo de noviembre de mil quinientos veinte, emergimos del llamado estrecho". Davant d'ells, una mar d'aigües tranquil·les que anomenen Pacífico.
Magallanes comet l'error de confiar en uns càlculs que li indiquen que el Pacífic és una mar estreta, i oblida així les provisions i l'aigua. És per aquest motiu que els espera un autèntic infern: tres mesos i vint dies de fam i de malaltia, com l'escorbut. Mengen galetes amb orina de rata, aigua podrida i les pells de vaca amb què està feta la verga major. Els mariners moren un a un. No és fins al dia cent deu que arriben a les illes Marianes i després a les Filipines. Enrique, l'esclau malai que Magallanes ha dut dels seus viatges anteriors, s'entén bé amb els indígenes: és el primer home que ha donat la volta al món. No poden ser gaire lluny del seu lloc d'origen: Sumatra, i, per tant, de les espècies. Però Magallanes no gestiona amb prou habilitat els tractes amb els indígenes i, en una batalla a la platja de l'illa de Mactan, mor d'una fletxa. És el 27 d'abril del 1521.
El relleu d'Elcano
L'expedició vaga d'illa en illa durant mesos fins que Juan Sebastián Elcano assumeix la decisió de trobar les Moluques, omplir el vaixell d'espècies i tornar a Espanya. I així ho fa. Finalment, la nau Victoria, amb divuit mariners extenuats, arriba al port de Sanlúcar. És el setembre del 1522, han passat tres anys. "Desde que dejamos esa bahía, habíamos recorrido 14.460 leguas y dado la vuelta al mundo". Magallanes no ha tornat, però la seva tenacitat ha fet possible la primera travessia que ha donat la volta al món. En lloc seu, és Elcano qui rep de Carles V la divisa d'armes següent: Primus circumdedisti me; és dir, 'el primer que has fet la volta al món al meu voltant'.
Contra el que s'ha mantingut durant segles, no és clar que la de Magallanes-Elcano fos la primera expedició que va fer la volta al món. Avui, tot apunta que el 1421, sota l'emperador Zhu Di, una flota va sortir de la Xina i va arribar fins a les costes de Mèxic. Una dada que ens ha de permetre relativitzar les conquestes europees sense enfosquir el valor d'aquell qui va voler obtenir la justa dimensió planetària fixant un punt de sortida i un d'arribada en una travessia que, i en això sí que va ser la primera, dibuixava una figura circular.
- Barrault, J. M. Magallanes. La terra és rodona. El viatge més prodigiós de tots els temps. Barcelona: La Campana, 1998.
- Bergreen, Laurence. Magallanes. Barcelona: Planeta, 2004.
- Pigafetta, Antonio. Primer viaje en torno del globo. Madrid: Espasa Calpe, 1963.
- Taillenite, Étienne. Por mares desconocidos. Madrid: Aguilar, 1990.
Aquest article es va publicar en el número 20 del Sàpiens (juny 2004)
