La plaga de 1687

Aquella primavera el cel es va enfosquir i la terra es va tornar negra. Començava la pitjor plaga de llagosta que s’havia viscut mai al nostre país

En poc temps tot el territori lleidatà va quedar colonitzat per aquells insectes que, amb la seva fam voraç, arrasaven tot el que trobaven
En poc temps tot el territori lleidatà va quedar colonitzat per aquells insectes que, amb la seva fam voraç, arrasaven tot el que trobaven Getty Images
1 de desembre del 2018 a les 00:00
Autor
Xavier Carmaniu
Assessor
Àngel Casals
Guardar a favorits

Durant tres anys, els pagesos lleidatans van assistir impotents a la brutal capacitat depredadora de les llagostes, que abans de passar per les terres aragoneses havien iniciat un llarg viatge des del nord d’Àfrica. El fatídic 1687 la plaga es va estendre per tot Catalunya, des de l’Empordà fins a l’Ebre. 

Que aquell era un fenomen extraordinari ho demostren els testimonis de persones que es van sentir impel·lides a deixar-ne constància escrita. Per exemple, un pagès de Collsacabra anotava: “Una plaga de llagostes va entrar a la plana de Vic a primers de juliol [del 1687] el dia que acabàrem de segar el blat i nos donaren un gran sustu [sic]” i afegeix “queien pels blats i els devoraven amb una nit”. Quan els insectes van aterrar a l’Esquirol ho van fer en un eixam tan gran i compacte que “feien amagar el sol”. A Sallent hi havien començat a aparèixer el 27 de juny a les set del matí i no van deixar d’arribar-hi fins al migdia: “semblava que fos una nevada de la manera que passaven per l’aire” apuntava un pagès local que, a més, afegia que “les civades que no eren segades tot s’ho havien menjat i la llegum també se l’havien menjat”. També és esfereïdor el relat d’un monjo de Poblet durant un viatge a Menàrguens i Balaguer, durant el qual, malgrat ser al mes d’agost, havien vist els ametllers pelats com si fos ple hivern per culpa dels insectes. 

Assalt a camps i ciutats

Les llagostes no deixaven res. Com bé va descriure el capellà de Solivella, “ens degollaren tots els blats”. En aquella localitat de la Conca de Barberà hi van arribar en dues tongades. El primer estol només va creuar la localitat de passada entre el 12 i el 13 de juny, però el dia 30 en va aparèixer una segona onada i, colpit, el mossèn va apuntar que era de tal magnitud que “quasi taparen la sol de vista”. La pràctica totalitat de la collita de Solivella es va perdre. 

L’atac d’aquells insectes, però, no es limitava només a les zones agràries. També assaltaven les ciutats, fins i tot Barcelona. Amb gran esglai els seus habitants veien atònits com aquells animalons no tenien cap mirament a l’hora de ficar-se dintre les cases per si hi trobaven alguna cosa per menjar.

Què hem fet, Déu meu?

Pels catalans de l’època, ben ensinistrats per l’Església, era clar que allò només podia ser un senyal del cel. A Girona, per exemple, es va publicar un opuscle amb l’aclaridor títol “Relació dels motius per los quals nos castiga la Divina Justícia regularment ab la plaga de las Llagostas”. Déu els enviava una plaga com les d’Egipte perquè eren uns pecadors. La primera penitència recomanada als pagesos era rascar-se la butxaca per pagar el delme que pertocava a l’Església. 

A Barcelona també estaven convençuts que la cosa anava de pecats, per això els membres del Consell de Cent van suplicar al virrei, el marquès de Leganés, que empresonés “les dones públiques i profanes” i tanqués les cases de joc i triquets “per evitar tants pecats públichs y tantas ofenses com se fan a Déu Nostre Senyor”. Mentrestant a Tarragona van treure en processó la marededéu del Claustre i a Cardona —com en tants altres pobles i ciutats— van exposar el Santíssim Sagrament, i a la processó organitzada per foragitar els insectes els homes hi van anar descalços.

En alguns indrets no tenien clar quina divinitat tenia competències en matèria de llagostes i van decidir fer una rifa. A Vilaverd van sortejar-ho entre la mare de Déu, sant Martí, sant Cristòfor, sant Joan Baptista, sant Isidre, sant Macari, sant Antoni de Pàdua, sant Pau i sant Joan Evangelista, que va ser l’escollit d’entre tanta competència.

Una nova patrona

Entretant a Barcelona —malgrat les meuques engarjolades i les cases de joc proscrites— les llagostes seguien fent de les seves i la mare de Déu de la Mercè va decidir prendre la iniciativa pel seu compte. Si més no això és el que van interpretar els membres del Consell de Cent quan, el 10 de setembre del 1687, es va declarar un incendi al convent dels mercedaris. Allò era un senyal. Així doncs, a proposta del conseller Cristòfol Lledó, la nit del 25 de setembre del 1687 el Consell de Cent va nomenar-la patrona de la ciutat a canvi que posés punt final a la plaga. La Mercè, però, s’ho va prendre amb calma perquè els insectes no van desaparèixer fins al març del 1688, després que les pluges i les baixes temperatures dels mesos d’hivern haguessin aturat la seva proliferació. 

Amb Déu no n’hi ha prou

Tot i que Nostre Senyor havia enviat els insectes per castigar els catalans, a part de fer molta penitència, les autoritats també recomanaven recórrer a solucions més mundanes perquè, com advertia l’opuscle gironí, era necessari que “no estiguin ocioses les diligències humanes”. 

L’exemple més clar el trobem en les actuacions de la Generalitat, que d’una banda havia aconseguit un jubileu del Sant Pare perquè pregués pel final de la plaga, mentre que de l’altra publicava un llibret titulat Remeys per la matansa de la plaga de la llagosta.

Al llarg de quinze pàgines s’hi recullen tots els sistemes emprats tant a Catalunya com a Aragó per intentar posar punt final a aquell malson. Es dividien segons les etapes del cicle vital dels insectes. Així, durant el moment de la posta d’ous, es recomanava llaurar la terra i cobrir-la amb calç viva per evitar el naixement de més exemplars. Durant aquesta operació també hi havia l’opció de cremar el terreny, però ho desaconsellaven perquè podia causar altres mals i provocar grans incendis. 

Caçarecompenses d’insectes

Un cop nascudes, l’única manera d’intentar eliminar les llagostes era matar-ne tantes com fos possible. Es recomanava aprofitar els dies ennuvolats perquè hi havia la creença que amb la manca de sol no volaven i per tant era més fàcil eliminar-les. Aquí es plantejaven diverses opcions. Des d’aixafar-les a cops de pala o passar-los per damunt el rodet que s’utilitzava per aplanar les eres, fins a arreplegar-les amb flassades o llençols. Per incentivar la implicació de tothom en l’extinció de la plaga, el llibret editat per la Generalitat aconsellava pagar diners per cada sac de llagostes mortes que es presentés a les autoritats. 

Tot fa pensar, però, que els pagesos eren ben conscients que calia ser solidaris. Si més no això es pot extreure del cas de Solivella (a la Conca de Barberà). Segons el testimoni del mossèn del poble, els veïns van rebre l’ajuda de centenars d’homes i dones vinguts de les viles properes; segurament empesos per la por que els seus camps també fossin devorats. La col·laboració va ser eficaç i entre tots van aconseguir eliminar unes 2.000 hectàrees de llagostes. 

Els pagesos feien servir la borrassa, una malla de cànem, per atrapar els insectes i després els enterraven

El sistema utilitzat era el de la borrassa; és a dir, una malla de cànem que es feia servir per collir les olives. El mecanisme era senzill: s’estenien les borrasses, se sacsejaven les branques dels arbres i es feien saltar les llagostes dins, aleshores els animalons es cremaven o s’enterraven. Segons es pot llegir al text imprès per la Generalitat, la majoria de poblacions de Lleida van fer servir el sistema emprat a Solivella. 

Tot i això, la plaga de llagosta no va desaparèixer fins que les condicions climàtiques van ser prou adverses per aturar la proliferació dels insectes. Aleshores encara no s’havia ideat cap remei prou eficient per controlar aquella mena de plagues. 

Comencen les revoltes 

Malgrat que ara l’episodi pot semblar pintoresc, aleshores tothom estava aterrit. Els pagesos es desesperaven perquè no podien alimentar la família. La fam els matava a ells i al bestiar. I, com es pot suposar, això de retruc afectava el comerç i les arques públiques perquè ningú tenia prou diners per pagar els impostos. 

La plaga va ser letal: els pagesos no podien alimentar ni la família ni el bestiar, el comerç estava aturat i les arques públiques, buides

I si d’una banda la gent del camp estava desesperada perquè no aconseguien foragitar els insectes, de l’altra les autoritats temien que tot allò fes trontollar el seu poder. Sabien que una població afamada i sense esperances era capaç de tot. El record de la guerra dels Segadors del 1640 es mantenia latent. 

De fet, les tensions entre els borbons francesos i els austriacistes espanyols no es van aturar. El darrer conflicte bèl·lic havia esclatat el 1683 i Catalunya, una vegada més, va ser l’ase dels cops. De nou els més desafavorits van haver de fer-se càrrec dels costos de la guerra. 

En aquella època no hi havia casernes per acollir els soldats, sinó que havien de ser allotjats per la població autòctona. Al Principat, les ciutats i viles estaven exemptes d’aquesta obligació i, per tant, els contingents armats s’havien d’instal·lar a les zones rurals, on a més ja es pagaven unes contribucions molt elevades per finançar les guerres entre corones. És fàcil imaginar el grau d’enuig que hi havia al camp català: mentre les llagostes arrasaven les collites, els pagesos, que no tenien res per menjar, havien de mantenir una tropa forana i violenta. 

L’espurna va saltar a Centelles, on un conflicte local entre el comte i els síndics del municipi va derivar en una revolta general que va mobilitzar la pagesia d’Osona, el Berguedà i el Vallès. Entre 8.000 i 10.000 pagesos van plantar-se a les portes de la muralla de Barcelona per fer saber a les autoritats que ja en tenien prou de pagar impostos i acollir la soldadesca. És el que ha passat a la història com la revolta dels Barretines (o dels Gorretes). 

Un conflicte institucional 

Paral·lelament, al Cap i Casal, els membres de la Diputació del General havien entrat en conflicte amb el virrei marquès de Leganés per diverses raons. La situació s’havia enrarit tant que un grup de diputats va enviar una carta al rei Carles II queixant-se de la mala gestió del seu delegat al Principat. També li esmentaven altres problemes, fent incís sobretot en els allotjaments i les contribucions. Com a represàlia, el marquès va maniobrar perquè els cinc diputats que havien promogut la queixa fossin cessats del seu càrrec. Tot i això, gràcies a la pressió dels pagesos revoltats, que anaven estenent la seva causa arreu del territori, el virrei es va haver de fer enrere i els diputats van recuperar els seus càrrecs. 

No tot va tenir un final feliç. Pel que fa a la revolta dels Barretines, va acabar esclafada per la repressió militar durant el 1689, però això ja és un altre capítol de la història de Catalunya. 

El cas de Valls
Sants i porcs per matar insectes

La capital de l’Alt Camp va ser una de les localitats més afectades per la plaga de llagostes. Els seus veïns no sabien com desfer-se dels insectes i ho van provar tot. Per començar van demanar ajuda a Déu: van pregar i van exposar la Sagrada Forma dia i nit. També van treure la marededéu de la Candela en processó. La imatge va recórrer tots els temples de Valls abans de dipositar-la a l’altar major de l’església parroquial, on va romandre fins que es va acabar la plaga.

Una piara pasturant al camp

I mentre esperaven que l’ajuda divina fes efecte, també van provar remeis més terrenals. En adonar-se que els porcs es menjaven les llagostes, el govern municipal no va dubtar a comprar cent bèsties i deixar-les pasturar pels camps ocupats per la plaga. Només hi havia una pega: quan els insectes arribaven a l’etapa adulta, ja no feien venir salivera als porcs, que els ignoraven.