Viure i morir en una colònia

Reconstruïm la història de dues colònies industrials rivals a la riba del Ter, des de la seva fundació la segona meitat del segle XIX fins que van ser engolides pel pantà de Sau, cent anys més tard

Al llarg dels 42 km del curs mitjà del Ter hi va haver fins a 33 fàbriques. Una d’elles, la de la colònia Salou Baurier, a la imatge, a l’inici del s. XX
Al llarg dels 42 km del curs mitjà del Ter hi va haver fins a 33 fàbriques. Una d’elles, la de la colònia Salou Baurier, a la imatge, a l’inici del s. XX Arxiu Raquel Castellà
1 de desembre del 2018 a les 00:00
Assessor
Raquel Castellà
Guardar a favorits

La Carme encara hi somnia. Somnia en la màquina que pentina el cotó sense cansar-se mai, l’acull i l’escup amb precisió freda, els fils que s’aprimen, que es tiben, que es giren. Una dansa espasmòdica, de moviments perfectes, d’una bellesa estranya. Un espectacle vist milers de vegades, a vegades avorrit, a vegades fins i tot odiat, però tan familiar que ja forma part d’ella mateixa i ara, ves per on, l’enyora. Només ho poden entendre els que, com ella, han nascut i crescut a la fàbrica, bressolats pel ritme de les màquines. 

Ara fa quinze anys que Còdol Dret va tancar les portes i la Carme encara sent el dolor punyent de l’expulsió, i tot i que ara viu a menys de dos quilòmetres, se sent forastera. Potser a algú el fa riure: si vius a les Cases Noves de les Masies de Roda, si veus el mateix paisatge que has vist sempre, el mateix cel, el mateix sol abrusador a l’estiu, el mateix fred agut a l’hivern, la mateixa aigua del riu! Si fins i tot tens els mateixos veïns que tenies a la colònia! Prou que sap la Carme que tot això és veritat, però què hi vols fer, la van trasplantar molt a contrapèl i ja és massa vella per arrelar a un lloc nou. Una colònia industrial és més que una feina; és un món. 

El Ter fumeja 

A mitjans del segle XIX, els pagesos de Roda de Ter, de Manlleu o de Sant Vicenç de Torelló van veure com aquell riu seu de tota la vida es convertia en un imant per als senyors més poderosos del país. La gent que tenia propietats a les seves ribes es deixava festejar per empresaris de Barcelona i de més enllà, i els ajuntaments veien encantats com aquells pobles senzills a la vora del Ter atreien els diners i donaven feina a tothom. És clar que l’aigua sempre havia estat font de riqueses; hi havia hagut alguns molins, i encara era fresca a la memòria la fàbrica de filats d’en Magí Coromines, que va obrir portes el 1823 a Roda i que en cremar-se va deixar molta gent al carrer. Aquell mal record va quedar superat en pocs anys: les fàbriques van créixer com bolets, fins al punt que al llarg dels 42 quilòmetres del curs mitjà del Ter hi va arribar a haver 33 fàbriques i colònies. A Osona, com al Berguedà, milers de telers mecanitzats van començar a funcionar a tot drap, i a fumar les xemeneies. 

Ròmul Bosch Alsina va ser un dels senyors de Barcelona que va decidir invertir al lucratiu negoci de les filatures. De fet era de Calella, però des que va tornar de Cuba com un home ric es va establir a la ciutat i a partir de llavors se’l trobava enmig de tot el que es coïa (i es coïen moltes coses en aquells anys de la Revolució Industrial): va ser president del Port de Barcelona, promotor del Tibidabo, de l’Exposició Universal del 1888, va ser diputat, senador i, el 1905, alcalde de Barcelona en el moment més expansiu de la seva història (va signar ell l’obertura de la Gran Via, i l’Eixample anava cosint la ciutat amb les viles que s’anaven incorporant). Als afores de les Masies de Roda, a tocar de les Guilleries, hi va obrir una empresa de filatures i teixits el 1862, anomenada Còdol Dret. Els primers anys, el negoci el tenia compartit amb uns socis, però al cap de vint anys Ròmul Bosch es va convertir en l’únic propietari. 

A finals de segle tenia 4.362 fusos de filar, 76 telers i 350 treballadors que ho feien funcionar. Com que era una colònia, la majoria d’ells hi vivien amb la família, i això vol dir que també compraven a l’economat de Còdol Dret, anaven a l’escola de Còdol Dret, a l’església de Còdol Dret i a prendre una ratafia al cafè de Còdol Dret. Era un poble on la vida es resumia en dos carrers: el de Baix (o del Pati) i el de Sallent. I enmig de tot, presidint, la fàbrica amb sostre de teules àrabs i l’orgullosa xemeneia de 40 metres, una de les més altes de tot el Ter. 

Competència d’estil francès

Dos anys després que Còdol Dret obrís les seves portes ho va fer una altra colònia, pertanyent a les Masies de Roda però separada per un meandre del riu de Roda de Ter. Era coneguda amb el nom del molí que hi havia hagut a la zona, Salou, i també amb el dels amos, Baurier. Eren una família francesa, de la zona de Lió, que s’havien instal·lat a Catalunya arran del coneixement que n’havia obtingut Petrus Baurier, que feia anys que viatjava com a comerciant de teixits. Totes dues empreses tenien un negoci similar, decidits a aprofitar l’aigua per filar i teixir. Els Baurier però havien apostat per una veta de mercat molt específica: eren els únics a Catalunya que feien piqué blanc, una tela de cotó amb molt de relleu que s’utilitzava sobretot per a armilles. I van començar forts: els van premiar a l’Exposició del 1888 per la qualitat del seu producte, i allà mateix van comprar una dinamo, cosa que els va convertir en pioners en la substitució dels llums de carbur per llums elèctrics. 

Còdol Dret tenia fama de ser un niu de revolucionaris desmanegats i els de Salou Baurier eren elegants i gent d’ordre

Còdol Dret i Salou Baurier tenien poblacions semblants, feien si fa o no fa la mateixa feina i vivien a poca distància els uns dels altres. I com a bons veïns, aviat va créixer la rivalitat, barreja d’admiració i menyspreu i una manera eficaç de reforçar el sentiment de pertinença a cada lloc. Les etiquetes deien que els de Salou eren elegants i gent d’ordre, mentre que els de Còdol eren un niu de revolucionaris més aviat desmanegats. I, evidentment, això era pura exageració, però el cert és que sí que hi havia diferències de tarannà entre les dues colònies, perquè estaven marcades per l’estil dels amos, que era prou diferent. Els de Còdol vivien a Barcelona, i només hi pujaven els fills del fundador —Alexandre i Ròmul— els estius i poc més; s’estaven a la fonda i es dedicaven a aprendre les tècniques de filat. La resta de l’any, qui manava al poble era el director, que vivia en una casa gran situada just davant de la porta de la fàbrica. Era un dels únics quatre habitatges del poble que tenia aigua corrent.

Els amos de Salou, en canvi, tenien una casa a la colònia on hi passaven temporades. Bé, més que una casa, una autèntica mansió, a joc amb l’estil sofisticat de la família, que comptava amb una vintena de persones per al seu servei domèstic. La imatge de Madame Antonina, amb el seu vestit llarg, arracades ostentoses i ombrel·la passejant pel seu jardí entre els galls dindi que campaven lliures causava sensació. Era la imatge del poder. 

Amors prohibits

A molts pobles veïns, la rivalitat es mesura al camp de futbol, i a vegades a cops de pedra de la canalla. Però sempre, sempre, a les pel·lícules i a la vida real, hi ha algú que s’enamora de qui no s’ha d’enamorar ni que sigui per portar una mica la contrària. I a Còdol i a Salou, evidentment, també va passar. El problema és que un matrimoni entre dos joves de colònies diferents no era només un possible disgust per als pares, sinó sobretot un problema empresarial, de recursos humans. On viuria la nova família, amb tota la mà d’obra que generaria sense cap mena de dubte al cap de pocs anys en forma de fills? És per això que els casaments mixtos estaven prohibits, almenys de manera tàcita, i van ser pocs els que van gosar trencar aquesta norma.

El respecte a les normes era clau en una colònia, i això no només implicava l’àmbit laboral, sinó també tota l’esfera personal. Perquè si l’habitatge o l’escola eren gratuïts per a la majoria de treballadors —només una minoria vivia fora—, qualsevol problema laboral podia afectar l’accés als serveis bàsics, i qualsevol problema personal podia afectar la feina. El control social era molt més estricte a la colònia de Salou, on fins i tot les entrades i sortides dels treballadors a l’exterior estaven molt més restringides, però l’estil paternalista era comú. Quan tothom celebra les comunions alhora; quan la direcció fa regals de Reis a tots els nens i nenes; quan els amos deixen galliners a tothom qui vulgui, quan són els mateixos amos qui encarreguen la construcció de gegants i capgrossos perquè surtin per la Festa Major... l’empresa entra generosament en tots els àmbits de la vida i lliga de mans i peus els treballadors. Fins i tot, a vegades, part del salari es cobrava en vals o moneda pròpia, que només es podia fer servir per comprar a la colònia. Aquest va ser el cas de Còdol Dret.

Però no ho podien controlar tot.

Malgrat els intents de comprar l’estabilitat i la pau social amb tots aquests beneficis, era difícil oblidar que les condicions de treball eren duríssimes. Igual que a la resta del país, els obrers treballaven jornades de 10 i 12 hores diàries 6 dies a la setmana en condicions inadequades. 

A les filatures, la fressa constant i un ambient insalubre causaven problemes de sordera i respiratoris

A les filatures, la fressa constant i un ambient insalubre provocava problemes de sordesa i respiratoris. I tot això ho patien adults sans, però també nens i nenes, dones embarassades i gent gran. Per això era inevitable que esclatessin protestes a tot arreu, també a les colònies. Lluites dures que van trigar a donar resultat. Finalment la Generalitat republicana va establir la setmana de 40 hores i va augmentar un 15% els salaris més baixos als anys 30 del segle passat. Però cap llei, cap avenç, va eliminar la desigualtat entre homes i dones.

Contra les dones

Les colònies volien dones. Dones que treballessin per la meitat de sou dels seus companys. Dones que parissin i criessin més dones. Dones responsables i pencaires a la fàbrica i a casa. 

Les dones eren un negoci tan rodó que cada cop eren més majoritàries a les plantilles de les empreses tèxtils. Sobretot des que les filatures van començar a substituir les màquines de filar anomenades selfactines per les contínues. La nova maquinària, al contrari de l’anterior, es considerava apta perquè la controlessin les dones, ja que demanava menys coneixements tècnics i menys força física. I així, al mateix temps que substituïen les màquines, substituïen els homes per les dones. La guerra contra les contínues va ser ferotge a tota la conca del Ter, liderada —contradient la seva fama— pels treballadors de Salou. Una cançó de l’època deia: 

“Les noies de Can Mariano van a treballar a Salou. 
Els hi llevarem la cua, els hi penjarem al sol. 
Elles diran: I tu, pare, per què ens hi feies anar! 
Abans dúiem cua i ara no ens podem pentinar”. 

La tensió va arribar a nivells molt alts. Els patrons van proposar que les contínues les fessin funcionar tant homes com dones, però no es va acceptar. 

Davant del bloqueig, i per por que els aldarulls continuessin, els amos de Salou van prendre una decisió contundent: sol·licitar la instal·lació d’una comandància de la Guàrdia Civil allà mateix, pagant ells la construcció de la caserna i el sou dels guàrdies. Les autoritats hi van donar el vistiplau, i el 1910 van començar les obres. Amb això, la colònia passava a tenir el control fins i tot de la repressió policial. 

Si haguessin tingut televisió o Twitter, els obrers s’haurien espantat molt el 1929. Però no en tenien, és clar, i tret dels diaris que llegien al cafè, no hi havia manera de saber que havia esclatat una crisi mundial. A la riba del Ter hi va continuar havent feina, i no van deixar d’organitzar cap de les festes tradicionals a les colònies: la Festa Major i, en el cas de Còdol Dret, una celebració que encara era més important, l’Homenatge a la Vellesa. 

En aquesta festa, que feien coincidir amb les primeres comunions de la canalla, els veïns i els carrers s’engalanaven, hi havia processó a l’ermita, cercavila i ball amb orquestra (en van tenir una de pròpia, Daufí y Sus Muchachos). I els amos s’hi lluïen: pagaven els vestits de comunió i els llibres, podien menjar xocolata desfeta gratuïta al cafè i van arribar a repartir xecs tant als nens com a la gent gran. 

Aquell any 29 la indústria cotonera va patir un daltabaix, que va acabar provocant una unió d’empreses i, més tard, un canvi de propietat a Còdol Dret. Però les colònies del Ter se’n van sortir, com també de la guerra civil que hi havia a la cantonada. Fins i tot d’una inundació devastadora el 1940. 

Si haguessin tingut televisió o Twitter, els obrers s’haurien espantat encara més el 1943. Aquell any no hi va haver trets ni pluges torrencials, però es va encarregar formalment la redacció d’un projecte que liquidaria, aquest cop sí, les dues colònies: la construcció del pantà de Sau. 

Sense mirar enrere 

Aviat arribarà l’aplec de l’ermita de Sant Salvador d’Horta. Els antics membres de la colònia de Còdol Dret han continuat anant-hi, hi fan un dinar i una missa on canten els goigs que va recuperar mossèn Guiteres i passen l’estona com feien abans. Però la Carme no hi vol anar, i tant se li’n dóna que li diguin que és tossuda com una mula. El dia que la van arrencar de Còdol Dret, aquell fatídic 1964, no va mirar enrere, i no hi ha volgut tornar. Li trencaria el cor veure el seu món enfonsat a les aigües d’un pantà. Hi ha tota la seva vida, la dels seus pares i avis, en aquella tomba d’aigua que va omplir de silenci el ritme tossut de les màquines. I que ara, ves quines coses, enyora. 

Per saber-ne més

El millor llibre sobre aquestes colònies és de Raquel Castellà i es diu Còdol Dret, vida d’una colònia industrial. L’Editor Efadós, per la seva banda, va publicar el recull fotogràfic Còdol-Dret: L’Abans de Roda de Ter (1890-1975). Si preferiu alguna cosa més heterodoxa, amb La família del meu pare de Lolita Bosch us endinsareu en la vida del seu rebesavi, el fundador de Còdol Dret, i els seus descendents. En poesia, La fàbrica de Miquel Martí i Pol, i si voleu “tocar” les colònies, no us perdeu el Museu del Ter, a Manlleu. 

Aquest article es va publicar en el número 201 del Sàpiens (desembre 2018)