'Ivanhoe': el naixement de la novel·la històrica

“Scott ens va inventar a tots”

Qui va pronunciar aquesta frase no és altre que Georges Simenon, un dels novel·listes més prolífics i amb més èxit del segle XX. El destinatari de l’elogi, Sir Walter Scott, va ser un escriptor de principis del segle XIX que Simenon considerava —amb raó— el precursor dels escriptors posteriors. Una afirmació categòrica que cal explicar bé. 

El primer escriptor professional

Per què considerava Simenon que Walter Scott fos tan important en la literatura posterior? Scott va ser, ni més ni menys, que el responsable de la creació d’un dels gèneres literaris actuals amb més fortuna editorial: la novel·la històrica. I no només això, sinó que va ser responsable de fixar en l’imaginari de generacions i generacions de lectors primer i d’espectadors després, moltes de les idees icòniques de la visió romàntica de l’edat mitjana. Dins les pàgines del seu Ivanhoe, la primera de les seves novel·les ambientades en l’Anglaterra medieval, desfilaren cavallers emmascarats, grans prínceps, joves donzelles, templers malvats, bandits honorables i escenaris que s’han fixat en la imaginació occidental com les justes i els tornejos, les fires, els castells o el bosc de Sherwood. Altres de les seves obres sobre l’edat mitjana, com El talismà, introduïren el gust per l’exotisme del món de les croades i la fascinació per personatges com Saladí, que podem resseguir fins i tot en pel·lícules com El regne del cel (Ridley Scott, 2005), que beu directament, en alguns aspectes, de l’obra de Walter Scott. 

Scott, que va obtenir el títol de Baronet i el tractament de Sir gràcies al seu prestigi literari, va ser també el primer escriptor professional. Fins al segle XIX, l’ofici d’escriptor havia estat reservat bé a diletants, bé a escriptors vinculats al poder polític. A partir de Walter Scott i altres dels seus contemporanis podem començar a parlar d’un mercat literari i d’uns escriptors professionals orientats a donar satisfacció als gustos del seu públic. Tal com deia Georges Simenon a la frase que obre aquestes línies, Walter Scott va contribuir de manera fonamental a inventar l’escriptor professional. 

Nascut a Edimburg l’any 1771, va passar part de la seva infància, per motius de salut, a la granja dels seus avis, a l’Escòcia rural. Allà va entrar en contacte amb un món que el va captivar: el dels mites i contes tradicionals escocesos, als quals va dedicar bona part de les seves primeres obres literàries. D’aquesta etapa destaquen algunes de les seves obres més reconegudes, com The lay of the last minstrel (‘La cançó del darrer trobador’), publicada l’any 1805, i ben especialment Waverley (1814) i les altres novel·les d’ambientació escocesa que va escriure durant els anys següents. En aquests primers anys, fins al 1827, Scott va mantenir en secret la seva identitat com a autor, tot i que era un secret no gaire ben guardat, ja que va arribar a ser convidat a sopar amb el príncep regent l’any 1822, seguidor de les seves obres. 

La fundació d’Anglaterra

Amb Waverley, ambientada uns setanta anys en el passat, situava la trama en les guerres entre escocesos i anglesos de la dècada del 1740, amb un protagonista dividit entre dos mons. De pare fidel a la casa de Hannover, Waverley va entrar en contacte amb sectors jacobites, partidaris de la dinastia dels Estuard. La història d’Escòcia i com afecta la vida dels diferents personatges serà l’eix central de la novel·la i una de les característiques del gènere que inaugura.

Tot i l’èxit de Waverley i les seves altres novel·les d’ambient escocès, com Rob Roy, va ser amb Ivanhoe que es va consagrar com a creador. Abandonada Escòcia i les seves Highlands, Scott centrava ara la seva atenció en el que ell creia que era el passat fundacional d’Anglaterra: la superació de les diferències entre saxons i normands, fet que ell ubicava al regnat de Ricard Cor de Lleó i que concebia com el primer pas en la creació d’una identitat britànica comuna. 

La novel·la arrenca en un dels moments més icònics de la història medieval d’Anglaterra: els anys immediatament posteriors a la tercera croada, quan el rei Ricard, en el seu viatge de retorn a l’illa des de Terra Santa, havia estat fet presoner per Leopold d’Àustria. Durant l’absència del rei, el regne estava governat pel seu germà, el malvat Joan sense Terra, que aprofitava el buit de poder per quedar-se el tron. Paral·lelament, les diferències entre la població saxona i la normanda havien arribat a la seva màxima expressió, tot i que ja havien passat cent trenta anys des de la conquesta normanda d’Anglaterra i la fi de l’Anglaterra saxona. Segons Scott, la noblesa normanda s’imposava de manera tirànica contra la població saxona, de la qual no es respectaven ni els costums ni la llengua. El regnat de Ricard Cor de Lleó havia estat un intent de solucionar aquestes disputes, però la seva absència havia contribuït a agreujar la situació. La majoria dels personatges principals d’Ivanhoe prendran posicions en aquesta disputa, en un sentit o l’altre. En una banda trobem, per exemple, Cedric de Rotherwood i Athelstane, un dels darrers nobles saxons i el darrer descendent de l’antiga casa reial saxona, respectivament, i en l’altra, el príncep Joan sense Terra, regent d’Anglaterra, Reginald Front-de-Bou, un noble normand, o Brian de Bois-Guilbert, un cavaller templer amb un comportament poc edificant. 

Un argument icònic 

L’acció d’Ivanhoe comença quan Wilfred d’Ivanhoe, el fill de Cedric, retorna a Anglaterra d’incògnit després de lluitar sota les ordres de Ricard Cor de Lleó a les croades. Rebutjat pel seu pare, que no entenia com el seu fill, saxó, es posava a les ordres d’un rei normand i deixava de banda les seves tradicions, Ivanhoe es fa passar per un pelegrí primer i per un cavaller emmascarat després. Així, participa d’incògnit en el torneig d’Ashby i derrota en combat individual els partidaris de Joan sense Terra, que observa atònit les proeses del protagonista i creu que és el mateix Ricard Cor de Lleó, que ha tornat d’amagat per recuperar el regne. 

Amb aquest punt de partida, l’acció s’anirà accelerant i Scott farà desfilar, a ulls dels seus lectors, un seguit de situacions que, a força de repetir-se en la literatura i el cinema posteriors, han esdevingut cànon de bona part dels apropaments moderns a l’Europa dels segles XII i XIII. Justes, cavallers emmascarats, jueus estigmatitzats, belles heroïnes que auxilien l’heroi i que pateixen la lascívia del dolent de torn, els simpàtics companys del protagonista, que poden prendre la forma dels alegres fugitius del bosc de Sherwood o la de Crispín i Goliath, els dos companys del Capitán Trueno, de Víctor Mora, per posar un exemple català. En aquest sentit, no és casualitat que la primera aventura del Capitán Trueno adapti molts dels elements presents a l’Ivanhoe de Walter Scott: l’escena arrenca fins i tot amb el protagonista presentant-se d’incògnit, enfundat en una armadura negra, a un torneig organitzat pel mateix Ricard Cor de Lleó. 

Com podem veure, l’impacte de l’obra de Walter Scott ens apareix en els escenaris més inversemblants. Tan captivades per la història del jove cavaller saxó van quedar generacions i generacions de lectors i lectores, que molts dels elements d’aquesta novel·la del 1819 han passat a formar part d’una certa visió de l’edat mitjana. 

Detractors naïfs 

Amb tot, Scott també va tenir els seus detractors. Aquests consideraven que les seves “novel·les històriques” eren, en certa manera, una gran mentida, ja que no se sustentaven sobre fets reals o sobre personatges que realment haguessin existit. Una crítica que, vista des del punt de vista dels lectors del segle XXI, ens sembla ben naïf, però que ens serveix per veure el profund canvi en la manera d’entendre les relacions entre la història, la literatura, la realitat i la ficció que van provocar les novel·les de Walter Scott. 

El mite cinematogràfic: 'Ivanhoe' a la pantalla

La lectura: llegiu 'Ivanhoe'