La nit cau sobre la ciutat. Els veïns, amagats, esperen el so eixordador de les sirenes. Però una ombra corre pels carrers deserts i bruts. La guerra els ha pres moltes coses però n’hi ha una que no els podrà prendre, si pot evitar-ho. Amb la respiració entretallada, arriba al punt de trobada i ensenya amb posat triomfant la caixa embalada que duu sota el braç. Els companys, tapats amb bufandes fins al nas, acaben de carregar el camió. Fa molt fred. Som al mes de gener del 1939, a Barcelona. Posa la caixa al vehicle i es permet uns segons de tranquil·litat per observar aquelles obres d’art i peces del patrimoni històric del país, més fràgils que mai, col·locades en caixes de cartró i envoltades amb sacs de sorra, fugint d’una gent que no entendria mai la seva importància.
“Ja està ple!” L’Ignasi l’arrenca dels seus pensaments. “Travessarem la frontera d’aquí a unes tres hores. A Perpinyà ens espera un tren cap a Ginebra, on tota la nostra història estarà segura.” Ell assenteix, no gaire convençut. L’Ignasi li posa una mà compassiva a l’espatlla. “Fins que acabi tot això... és el millor que podem fer.” Es queda veient com el camió es perd en la foscor. Llavors, n’està convençut: ho està fent bé. Es gira cap al museu incrèdul davant la situació i es pregunta per vintena vegada: com hem arribat fins aquí?
Neix el Museu d’Arqueologia
Feia tot just set anys, el 1932, s’havia creat el Museu d’Arqueologia de Barcelona. Eren temps de canvis profunds, després de la dictadura: la proclamació de la Segona República Espanyola un any abans havia dut a la restauració de la Generalitat i del Parlament, que havia redactat l’Estatut d’Autonomia, aprovat en referèndum pel 99% dels votants. Un dels camps en què el Govern de Francesc Macià havia impulsat més iniciatives era el del patrimoni històric del país i, sens dubte, la creació del Museu d’Arqueologia n’era el millor exemple. Tot i que, abans d’obrir portes al públic, encara hi havia molta feina a fer. I si l’empenta del conseller de cultura Ventura Gassol havia fet possible crear la institució, va ser l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera, el seu primer director, qui va posar-se mans a l’obra. Calia convertir-lo en una institució per a la conservació del patrimoni i en l’encarregada de reparar peces malmeses.
El govern de Francesc Macià va impulsar iniciatives en favor del patrimoni històric i va crear el Museu d’Arqueologia
Així va néixer el primer taller de restauració del país. A més, calia que l’entitat reunís les col·leccions arqueològiques procedents dels antics museus de la ciutat, del Museu Provincial d’Antiguitats i del Museu d’Art i Arqueologia, i de les troballes fetes a les excavacions del jaciment d’Empúries, que s’havien iniciat l’any 1907. Més encara: per exposar totes les peces, un cop es va decidir que la seu seria un dels palaus construïts per a l’Exposició Universal del 1929, calia pensar un projecte museogràfic, que va encarregar-se a l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, amb l’assessorament de Josep Puig i Cadafalch.
Però la situació política era molt tensa i, amb l’arribada de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) al Govern de Madrid, després de les eleccions del novembre del 1933, els estira-i-arronses amb la Generalitat i els conflictes miners a Astúries van provocar la convocatòria d’una vaga general que es va convertir en els fets del Sis d’Octubre del 1934. El president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, i l’Exèrcit va intervenir, empresonant el Govern català i reprimint totes les institucions del país.
Fogueres a l’església
El Govern de la Generalitat va ser substituït per un governador general, però Bosch Gimpera va seguir treballant en el projecte museogràfic i el 3 de novembre del 1935 el Museu d’Arqueologia de Barcelona va obrir portes. I quan el Front d’Esquerres va guanyar les eleccions del febrer del 1936, propiciant el retorn del Govern, la institució va adoptar el nom de Museu d’Arqueologia de Catalunya. Ja era un centre de referència que s’emmirallava en els museus més importants d’Europa.
Però la normalitat va durar ben poc i el patrimoni va ser dels primers a patir-ho. La tarda del 19 de juliol del 1936, l’endemà de l’alçament del general Franco que va desencadenar la Guerra Civil, un grup de milicians van irrompre a la basílica de Santa Maria del Pi. L’altar major, l’orgue i moltes obres d’art valuoses guardades durant segles van quedar reduïts a cendres. Van ser atacs com aquest, cada vegada més freqüents en la voràgine anticlerical de la rereguarda, el que va obligar la Generalitat a actuar amb urgència.
Els atacs al patrimoni immediatament després de l'esclat de la Guerra Civil va obligar la Generalitat a actuar amb urgència
Tots els jaciments i col·leccions de Catalunya van ser declarats patrimoni i, amb el Decret de confiscació de col·leccions artístiques i arqueològiques, promulgat el 24 de juliol, es va intentar assegurar-ne la protecció. Però no era suficient. Set dies més tard, el govern va crear la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya i hi va situar Pere Bosch Gimpera al capdavant. D’aquesta manera, el MAC va haver d’ocupar-se d’emparar tot el patrimoni arqueològic català. Era, a més, la resposta de la Generalitat a la contrapropaganda franquista, que usava la destrucció del patrimoni per titllar de salvatge i bàrbar el bàndol republicà.
Herois anònims
Va ser llavors, davant de les destrosses continuades del patrimoni cultural i artístic, quan els veïns de diversos pobles i ciutats van llançar-se a rescatar tantes com fos possible. Posant en risc la pròpia seguretat, molts catalans i catalanes van entrar a esglésies i institucions per agafar i traslladar a llocs segurs les seves obres d’art i peces arqueològiques. De la majoria d’aquests herois anònims no n’han quedat els noms, però se sap d’intel·lectuals i artistes que van participar en els rescats.
Un d’ells va ser el pintor Ignasi Mallol, tarragoní, que s’havia traslladat a Barcelona per créixer com a artista. Havia treballat amb l’escultor Esteve Monegal Prat i el pintor Francesc Vayreda, amb qui va anar a París per progressar com a pintor. Temps després, havent fundat una acadèmia de belles arts a Olot, Mallol era casualment a Barcelona quan va esclatar la Guerra Civil. Sota les instruccions de Ventura Gassol, va posar-se al capdavant d’un escamot de mossos d’esquadra per protegir el Museu i la Biblioteca Arquebisbal de Barcelona amb l’escultor Joan Rebull. La seva tasca per salvaguardar obres dels bombardejos –junt a Joaquim Renart, Frederic Marés, Josep Granyer o Apel·les Fenosa, a Barcelona; Josep Argay, a Breda, o Antoni G. Lamolla i Enric Crous, a Lleida i la Franja– va ser excepcional.
Sota les bombes
Mentrestant al MAC, Bosch i Gimpera ordenava la retirada de les col·leccions de les vitrines. Es van improvisar refugis dins del mateix museu: les peces que eren massa grans per ser traslladades es van protegir amb sacs de sorra; la resta es van embalar i dur a un refugi antiaeri construït dins del museu per protegir el personal. L’indret era massa humit per guardar les peces en bones condicions, així que es van aixecar murs de pedra seca per protegir els mosaics, i els nombrosos documents i arxius fotogràfics de la biblioteca van ser embalats i dipositats al soterrani.
Es van improvisar refugis dins del mateix museu: les peces que eren massa grans per ser traslladades es van protegir amb sacs de sorra
El mes de març del 1938 el franquisme va intensificar els bombardejos a Barcelona i la Conselleria de Cultura va prendre una decisió dràstica: traslladar els béns del MAC fora de la ciutat. Però la tasca requeria molts voluntaris perquè diversos treballadors del museu havien estat cridats al front. És quan alguns artistes fan el pas endavant.
Calia pensar llocs segurs per a l’emmagatzematge i alguns masos de l’Empordà, a recer de bombardeigs i prop de la frontera, per si tot plegat encara es torçava més, eren una bona solució. Així, el patrimoni del MAC i diverses obres de la catedral de Barcelona van fer cap a masos-dipòsit com el mas Perxers d’Agullana, on també van anar-hi col·leccions de Tarragona i Girona.
Patrimoni exiliat
Però amb l’avanç de la guerra mantenir les joies arqueològiques dins del país era perillós i el 3 de febrer del 1939 es va firmar al castell de Figueres un acord entre el Govern de la República i el Comitè Internacional per al Salvament dels Tresors d’Art Espanyols perquè el patrimoni fos enviat a Ginebra i custodiat per la Societat de Nacions.
Tot i que la Generalitat no hi estava d’acord, entre el 4 i el 9 de febrer del 1939 setanta camions van travessar la frontera francesa amb gran part del tresor artístic i cultural espanyol i català, acompanyats per milers de persones que seguien el mateix camí. Van ser cinc dies de vital importància per salvar la memòria arqueològica de Catalunya. Feia menys d’una setmana, el 26 de gener, Barcelona havia caigut en mans de les tropes franquistes.
Amb la victòria de Franco, el MAC va ser rebatejat com a Museo Arqueológico de Barcelona i se’n van depurar els càrrecs. Al capdavant de la institució es va nomenar un jove alferes, Martín Almagro Basch i es va endegar una campanya de desprestigi contra Pere Bosch i Gimpera, acusat de quedar-se obres que no havien tornat de l’exili. Ell va morir a Mèxic el 1974, després d’haver forjat una sòlida i reputada carrera com a arqueòleg a l’estranger.
La guerra va acabar-se l’1 d’abril, però Franco, que se sabia vencedor de feia mesos, ja havia enviat representants a la Societat de Nacions per aconseguir el retorn dels béns, cosa que va acomplir-se un dia abans de proclamar la seva victòria: el 30 de març del 1939. Ignasi Mallol no va tornar. Exiliat a Bogotà, l’esforçat pintor que, sota les bombes feixistes, havia carregat obres del Museu d’Arqueologia als camions que enfilaven cap al mas Perxers, va morir un any després d’arribar-hi.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions