Massa sovint es presenta el nazisme com un moviment dirigit per uns quants il·luminats i desequilibrats. I, tanmateix, com assenyala Christian Ingrao, autor del llibre Creure i destruir, el món universitari hi va participar activament, i tan sols un 1% hi va plantar cara i en va patir les conseqüències. Així les coses, el nazisme va estar àmpliament legitimat per l’acadèmia alemanya, tant des de les ciències experimentals com les socials.
Hi hagué un enlluernament general, un optimisme contagiós, un desig de crear un estat plenament dedicat a la ciència i al coneixement, desvinculat per complet de la religió. Un col·laboracionisme que, des de l’òptica actual, resulta particularment xocant, especialment per l’enorme credibilitat que atresorava el món universitari alemany fins aleshores. La qualitat i especialització de la ciència germànica durant principis del segle XX era excepcional, i investigadors d’arreu del món hi acudien per formar-se als seus laboratoris.
L'espai vital
El col·laboracionisme del món universitari resulta especialment cridaner amb matèries relacionades amb la geopolítica i la colonització de l’est. El geògraf Friedrich Ratzel, a principis del segle XX, havia creat el concepte Lebensraum (‘espai vital’), segons el qual la població de qualsevol país necessitava assentar-se i projectar-se en espais que corresponien a àrees de civilització naturals. Aquest concepte fou ampliat per Karl Haushofer, que ocupava la càtedra de geopolítica de la Universitat de Munic, i que defensava que l’acció de l’Estat consistia a lluitar per aquest espai i ampliar-lo quan resultara insuficient.
A través de Rudolf Hess, que assistia com a oient a les seues classes, va prendre contacte amb Adolf Hitler, el qual utilitzaria la terminologia del Lebensraum per descriure la necessitat del Tercer Reich de trobar nous territoris per expandir-se, principalment a costa dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est, que els nazis consideraven constituïts per “subhumans”. I així, a Mein Kampf, escrivia: “En aquesta limitació de l’espai vital rau l’impuls forçós a la lluita per la vida... El poble alemany ha de trobar el valor necessari i reunir totes les seues forces per tal d’avançar pel camí que el traurà de l’actual estre· tor de l’espai vital i el portarà cap a una nova terra”.
El Tercer Reich va trobar en les tesis sobre “l’espai vital” l’excusa per a conquerir els eslaus
Amb la invasió de Polònia l’1 de setembre del 1939, es va posar en marxa aquest pla, conegut com a Generalplan Ost. El Reichsführer Heinrich Himmler va crear un departament de geògrafs, arquitectes i urbanistes, sota la supervisió de Konrad Meyer, professor de la Universitat de Berlín, amb la decisió de portar a terme aquesta colonització dels territoris conquerits, emprant criteris científics. Entre ells es trobava el geògraf Walter Christaller, professor de la Universitat de Friburg de Brisgòvia, que havia creat la teoria dels llocs centrals, una forma geometritzada i plani· ficada de colonització de les noves terres conquerides.
D’aquesta manera, el Generalplan Ost preveia la colonització alemanya de l’est, i el desplaçament d’uns cinquanta milions de persones. Tan sols les poblacions humanes d’origen germànic preexistents en aquests territoris (com ara als Sudets de Txèquia o a les zones germàniques de Polònia) serien respectades, després d’haver-se verificat convenientment la seua ascendència alemanya. Poc després de la invasió de Polònia, es va crear una Deutsche Volksliste, on els Volksdeutschen s’havien d’inscriure, si volien conservar els seus negocis i propietats. Alhora, es va dur a terme una profunda inspecció dels matrimonis híbrids entre alemanys i polonesos, per tal de determinar si la descendència era apta per romandre en aquelles terres.
Repoblació sense mescla
El nazisme basava bona part del seu ideari polític en la puresa de la sang ària, i emprava l’antisemitisme com la forma més eixelebrada de persecució racial. Però un cop netejada una zona geogràfica de jueus (Judenfrei), s’analitzava la resta d’individus, per tal de determinar si podien o no residir al país. Tot i que el destí últim de la població eslava era la deportació o l’extermini, en el cas dels híbrids sorgien dubtes sobre si la sang alemanya predominava sobre l’individu, o si en canvi era la sang impura la que tenallava l’expressió germànica.
En un estudi realitzat pel psicòleg Rudolf Hippius amb els híbrids de Posen, es va arribar a la conclusió que la mescla racial era profundament contraproduent, i alterava dràsticament les essències germàniques, i creava un poble indolent i incapaç, amb una clara tendència a la degeneració (Entartung). En aquest treball d’anàlisi racial hi va participar Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, com va demostrar Ute Deichmann al seu llibre Els biòlegs de Hitler. El passat nazi de Lorenz havia estat molt ocultat, però biografies recents com la de Benedikt Föger i Klaus Taschwer han tret a la llum la seua pertinença al NSDAP i els seus articles en contra de la mescla racial i a favor del nazisme.
D’aquesta manera, amb la colonització dels nous territoris ocupats, hi hagué una revisió exhaustiva dels seus pobladors, amb la decisió de foragitar els seus habitants naturals. El nazisme no sols era una ideologia, sinó que aspirava a ser una cosmovisió (Weltanschauung), i és per això que s’expulsava i estigmatitzava tot aquell que no podia compartir aquell ideari (siga per herència genètica o cultural, o simplement per convicció intel·lectual).
Recompensa a la fertilitat
Amb els Einsatzgruppen hi hagué una eliminació prèvia de tots els seus possibles líders intel·lectuals, entre ells el professorat acadèmic més destacat, però també polítics, escriptors, artistes, líders sindicals i empresaris. D’aquesta manera, les forces vives foren delmades fins a la seua quasi absoluta erradicació. Entre els dirigents que varen dur a terme aquesta eliminació, hi figuren els professors Hans Beyer, Franz Six o Fritz Valjavec: es calcula que sols l’Einzakommandodirigit per Hans Beyer va localitzar i eliminar cinc mil polonesos.
A més de robar infants, els nazis van crear cases on els soldats podien prenyar dones àries
Aquestes accions de neteja ètnica s’exportaren a altres territoris conquerits, com Rússia, Bielorússia, Ucraïna o Txèquia, la qual cosa va deixar un immens territori per repoblar amb sang alemanya. La propaganda del Tercer Reich animava els seus ciutadans a establir-se en el camp, en aquella percepció romàntica d’una vida sana al mig de la natura, on es nodriria la descendència amb aliments rics i abundants. Tanmateix, el curs de la guerra anava delmant la població alemanya, per la qual cosa les autoritats començaren una intensa campanya publicitària animant les dones a reproduir-se. Segons Himmler, una bona família alemanya havia de tenir, almenys, quatre fills. Així les coses, s’establiren recompenses i medalles per a les famílies més fèrtils, i polítiques destinades a incrementar la reproducció, i el 12 d’agost, dia del naixement de la mare d’Adolf Hitler, es concedien els premis a la natalitat, les cotitzades Mutterehrenkreuze: una creu de bronze (de quatre a sis fills), de plata (de sis a vuit) i d’or (més de vuit).
Cases d’inseminació
En un nou pas per activar la natalitat, Himmler va crear les Lebensborn (‘fonts de vida’), unes residències dirigides pel metge Gregor Ebner, i constituïdes per ginecòlegs experimentats, on els homes de les SS podien mantenir relacions amb joves alemanyes que es prestaven a ser inseminades. Deu dies després de la seua última regla, les joves jeien tres dies amb els soldats: una vegada embarassades residien en el centre fins al moment del part. Deu dies després d’aquest lliuraven el nen a la Lebensborn, que el donava en acollida a alguna família alemanya, amb bones credencials.
Aquestes dones, conegudes com a infermeres, eren seleccionades directament per Himmler, que duia les seues fitxes personals (RFFragebogen), i algunes d’elles participaren en diverses ocasions en el programa, en les deu cases instal·lades en territori alemany (una d’elles en la residència de l’escriptor Thomas Mann). Però a mesura que el Tercer Reich va anar ampliant-se, es varen crear noves Lebensborn, com ara tres a Àustria, sis a Polònia, nou a Noruega, dues a Dinamarca i una a França, Holanda i Luxemburg.
Tanmateix, la necessitat de repoblament dels territoris conquerits era tan imperiosa que el programa nazi va fer un pas més, encara més sinistre i alhora conceptualment més arriscat. En les zones conquerides es va establir un programa de robatoris de nens, per tal de portar-los a les Lebensborn i sotmetre’ls a un procés intens de germanització. Al principi es varen triar zones on se sospitava que hi havia hagut alguna colonització germànica (com ara els voltants de Zamość, al sud-est de Polònia), però al cap de poc temps es va estendre a tots els territoris conquerits. El modus operandi era sempre paregut: unes dones de les SA es presentaven als pobles amb uns vehicles de la Creu Roja, i amb l’excusa d’elaborar una llista per a les vacunacions o qualsevol altra praxi sanitària del jovent, prenien nota dels nens i adolescents que a simple vista resultaven més aris. Dies després s’hi presentaven les SS i se’ls emportaven, sovint a punta de pistola. Tan sols de Bielorússia desaparegueren més de dos-cents mil nens.
Germanitzar infants
Aquests eren inspeccionats per metges i psicòlegs. La professora Hildegard Hetzer, autora de nombroses obres sobre psicologia de la infantesa, va participar en un centre d’anàlisi de nens furtats establert a Bruczków, al bell mig de la campanya polonesa. Hi emprava tres categories: nens que presentaven un creixement ari desitjable, nens que presentaven un creixement ari tolerable i nens indesitjables. Els indesitjables eren enviats a camps de concentració, com ara el de Majdanek, i molts hi acabarien les seues vides (en cap cas foren restituïts a les famílies). Els nens que eren “aptes” residien alguns mesos a la Lebensborn, on se’ls sotmetia a un procés ferotge d’alliçonament germànic: adoptaven un nom alemany i se’ls prohibia parlar la seua llengua materna i recordar els seus familiars.
De vegades, per tal de fer-los més aris, se’ls sotmetia a raigs X, per “fer-los rossos”, i tenir una millor recepció per part de la família d’acollida. Milers i milers de nens dels territoris conquerits foren segrestats, i després de la guerra molt pocs d’ells aconseguiren tornar a les seves llars i recuperar la seva vertadera identitat.
Els nens havien no sols de semblar alemanys, sinó que havien de pensar com a tals. Alhora no havien de tenir cap mena de tara física (ni menor, ni major) ni neurològica (esquizofrènics i autistes eren descartats) ni de cap altre tipus. El doctor austríac Hans Asperger, ben conegut pels seus treballs sobre l’autisme, va participar en aquests programes eugenèsics.
Per tal que alguns infants semblessin més aris, se’ls sotmetia a raigs X “per fer-los rossos”
Asperger va recuperar el terme Gemüt, per tal de conciliar els trets racials amb els anímics i psíquics: no sols buscaven nens racialment inqüestionables, sinó que també s’integraren plena· ment en l’esperit del nazisme, que foren socialment estables i sentiren empatia pels altres. Un nen que no tinguera aquesta disposició, que fóra Gemütsarm, malgrat posseir uns trets aris perfectes, també havia de ser sacrificat.
Normalitzar l’eugenèsia
Així les coses, en aquesta successió de fets a conseqüència de la recerca de “l’espai vital” es va produir aquesta col·laboració intensa amb el món acadèmic. Geògrafs, arquitectes, urbanistes, biòlegs, metges, psicòlegs i pedagogs col·laboraren activament per tal d’activar al màxim possible l’expansionisme alemany. Gent extraordinàriament preparada va acceptar portar a terme pràctiques eugenèsiques amb els seus pacients, o participar en actes de segrests de nens, o d’anàlisis racials amb conseqüències nefastes.
En realitat, tot el col·lectiu de psicòlegs alemanys, excepte aquells que eren jueus o tenien una relació amb el comunisme (com el Dr. Karl Bühler, que es va exiliar als Estats Units d’Amèrica), va participar d’alguna manera en aquella política de selecció racial. La psicologia germànica era una de les més poderoses del món, fins a l’extrem que Sigmund Freud n’era el seu més preclar representant, com a vienès il·lustre. Com és possible que en uns pocs anys tot es capgirara d’aquella manera tan dramàtica i grotesca? Fins al punt que Freud (com també Albert Einstein, un altre prohom) s’hagué d’exiliar en veu· re perillar la seua vida.
Cal no oblidar-ho mai: la sorprenent col·laboració entre el món acadèmic i el nazisme va ser la responsable de les aberracions més grans que va viure el segle XX. Amb un preclar objectiu: alertar els homes que mai no estarem prou vigilants amb els rebrots i noves variants del feixisme.
Si voleu aprofundir en aquesta temàtica us recomano dos llibres d’Acantilado, Diccionario crítiico de mitos y símbolos del nazismo, de Rosa Sala Rose, publicat el 2003 i, més recentent, Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS, de Christian Ingrao, publicat el 2017.
Aquest article es va publicar en el número 210 del Sàpiens (setembre 2019)