Així es va construir un delicte de rebel·lió

Desenes de membres dels cossos i les forces de seguretat de l'estat van declarar davant del tribunal que Catalunya durant la tardor del 2017 era un polvorí a punt d'explotar, descripció que les defenses van intentar desmuntar

Josep Lluís Trapero i la seva advocada, Olga Tubau
Josep Lluís Trapero i la seva advocada, Olga Tubau Eugènia Anglès
10 de novembre del 2019 a les 00:00
Autor
Bernat Surroca
Guardar a favorits

Durant els quatre mesos que va durar el judici del procés, l’objectiu de les acusacions va ser intentar provar que la tardor del 2017 hi va haver violència a Catalunya. La raó era senzilla: el delicte de rebel·lió, el més greu de què s’acusava els líders independentistes, implica necessàriament un “alçament públic i violent”. Amb aquesta visió clara es van implicar desenes d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que van desfilar per la sala segona del Tribunal Suprem amb un discurs ben après i relatat amb l’ajuda inestimable de les acusacions, especialment de la Fiscalia.

Els policies van repetir conceptes determinats, van descriure climes, van definir mirades i van fer comparacions controvertides amb altres moments de la història d’Espanya, com “el conflicte basc” a la dècada dels 80, per explicar els fets que, des del seu punt de vista, van succeir a Catalunya entre el 19 i el 20 de setembre i fins al 27 d’octubre del 2017. En aquelles setmanes, els agents van intentar deixar clares dues idees: els votants es van comportar de manera violenta i van comptar amb la inacció i la complicitat dels Mossos.

Per apuntalar la rebel·lió, els policies espanyols van explicar que a Catalunya es respirava un “clima insurreccional” i s’hi utilitzava un “llenguatge prebèl·lic”, i van descriure els manifestants com una “massa tumultuària” organitzada que llançava “mirades d’odi”, “insults” i “amenaces” contra les forces i els cossos de seguretat. Si, en un principi, la resistència era passiva, van assegurar que després es tornava activa i fins i tot hi havia hagut llançament d’objectes com ara pedres, llambordes, alguna tanca i ampolles d’aigua.

Diversos testimonis van ressaltar que havien resultat ferits durant la jornada del referèndum, tot i que la majoria van admetre que no van haver de demanar la baixa per aquest motiu. Tot plegat, van insistir en nombroses ocasions, en un ambient d’“assetjament” constant cap als agents. Catalunya, segons la Guàrdia Civil, va ser un “polvorí” durant la tardor del 2017.

L’altre element de la rebel·lió, més enllà de la violència dels votants, era també la suposada coordinació del Govern amb els Mossos. Per afermar-ho, els testimonis policials van asseverar que l’actuació dels agents catalans va estar marcada per la inacció, la passivitat, la connivència o directament l’obstrucció cap a la tasca dels altres cossos estatals.

El paper dels Mossos

La Policia Nacional i la Guàrdia Civil, seguint el camí traçat per les acusacions, van carregar contra el dispositiu dels Mossos, el qual, segons els testimonis, “va permetre el referèndum” i van afirmar que els anomenats binomis —els grups de dos agents de la policia catalana destinats als centres de votació— no van fer res per tancar col·legis l’1-O, que existia “complicitat” amb els votants i fins i tot es van produir “seguiments” dels Mossos als agents policials espanyols.

Tot plegat, un relat que xocava frontalment amb les declaracions de la cúpula de la policia catalana, que unes jornades abans i davant del mateix Tribunal Suprem havia desvinculat el cos de les tesis independentistes del Govern i havia deixat clara la voluntat de complir amb les ordres judicials d’impedir el referèndum de l’1-O.

Contradiccions i imprecisions

Amb els testimonis policials, la rutina va ser pràcticament sempre la mateixa durant els interrogatoris: un discurs més o menys travat, unes paraules clau que es repetien constantment i l’objectiu de dibuixar una violència més ambiental que no pas tangible i concreta. La tasca de les defenses va ser fonamental per fer aflorar contradiccions, imprecisions, oblits i falsedats en les explicacions dels testimonis, malgrat les dificultats afegides per part del tribunal, que va prohibir l’exhibició de vídeos i documents durant la prova testifical i els va concentrar tots en la fase de prova documental, al final del judici.

Això va indignar molt les defenses. L’exemple més evident d’aquest malestar va tenir un protagonista: Jordi Pina, l’advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. En un dels interrogatoris a un dels policies de l’1-O, el lletrat li insistia sobre si havia “llançat a terra una persona que volia dialogar” en els centres de votació. El policia ho negava reiteradament fins que Pina, visiblement cansat, li va etzibar: “Ho estic veient”. Feia referència a les imatges que evidenciaven que el testimoni faltava a la veritat. El comentari de Pina va comportar una dura esbroncada del president de la sala, Manuel Marchena.

Testimonis indirectes

Malgrat la qüestió dels vídeos, va ser durant els interrogatoris dels advocats dels líders independentistes quan un relat que semblava encaixar perfectament va començar a desmuntar-se. A preguntes de les defenses, els agents de l’1-O van “recordar”, per exemple, que els correus analitzats de Sànchez no els havia enviat ell, sinó que els havia rebut i, en molts casos, no els havia ni obert.

També van admetre que suposades ordres polítiques del Govern només eren informacions, van reconèixer que la suposada unitat d’acció entre el Govern i els Mossos no tenia cap prova al darrere, van admetre que escenes que havien relatat no les havien vistes directament i van haver d’explicar al tribunal que les crides a la mobilització que feien els líders independentistes eren sempre apel·lant al pacifisme i la no-violència.