Cent anys de condemna per als presos polítics

El Tribunal Suprem va ser, en el tram final, incapaç de mantenir el secret sobre el cavall de batalla de la sentència: la rebel·lió i la violència que havien avalat tots els poders de l’Estat

El judici va acabar amb penes de presó per a nou dels acusats
El judici va acabar amb penes de presó per a nou dels acusats Getty Images
1 de novembre del 2019 a les 00:00
Autor
Ferran Casas
Guardar a favorits

La justícia espanyola va fer bones les previsions. El Tribunal Suprem va emetre el 14 d’octubre, —un dia abans del 79è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys i hores després de la festivitat nacional espanyola—, una sentència dura que limitava encara més el terreny de joc polític, que segava les carreres institucionals dels acusats i que no desescalava el conflicte polític català al carrer i a les institucions. Al contrari.

La sentència arribava després de quatre mesos de deliberacions de la sala penal, formada per Manuel Marchena i altres sis magistrats. El gran trencacolls era la rebel·lió. Finalment es va optar per un delicte amb penes menors, el de sedició, però que també està vinculat a la violència (els actes “tumultuaris”). Va pesar el temor que la rebel·lió, —que van intentar provar sense èxit des de la Fiscalia als cossos policials a més de l’instructor Pablo Llarena—, quedés desacreditada per instàncies superiors. És a dir, pel Tribunal Constitucional i pels tribunals europeus.

Que la violència és el cavall de batalla de la judicialització del procés es va comprovar, de nou, tres setmanes abans, quan es van detenir en diferents punts de la geografia catalana nou membres dels CDR. Se’ls va vincular a la pre paració d’accions terroristes per donar resposta a la sentència. Set d’ells van ser empresonats preventivament i incomunicats, augmentant la xifra de presos polítics a setze. L’Audiència Nacional va declarar secret el sumari i la seva investigació, però no va trigar gens a filtrar-se a mitjans que van construir el relat que vinculava independentisme i terrorisme.

Penes de presó
Penes de presó

La filtració de la sentència

Un relat, Goma-2 inclosa, que va servir per justificar la presentació, en vigílies de la sentència, d’una moció de censura de Ciutadans contra Quim Torra. El debat parlamentari no va investir Lorena Roldán i ni tan sols la va reforçar com a candidata. Sí que va unir més del que ho estava l’independentisme, que va confluir en el suport a les mobilitzacions i la defensa de les institucions, i va enfortir Miquel Iceta, blanc dels atacs de la líder de Cs —que mirava de remuntar les nefastes enquestes del partit davant de les eleccions espanyoles de novembre— per haver-li negat el suport.

Sobre les deliberacions del Tribunal Suprem, no en va transcendir res durant quatre mesos malgrat que alguns dirigents importants, com ara José Luis Rodríguez Zapatero, havien afirmat en petit comitè a l’estiu tenir informació de primera mà sobre el fet que la rebel·lió “cau- ria”. No va ser fins al tram final, quan Marchena ja havia redactat i repartit la sentència entre els seus companys, que van arribar les filtracions. Formalment Marchena es va mostrar enutjat, però el cert és que la filtració, que no es va investigar, buscava amortir l’efecte advers de la sentència, una revenja per als independentistes i tova per a la dreta més extrema, esvalotada aquells dies per la decisió electoralista de Pedro Sánchez d’exhumar Franco del Valle de los Caídos.

Taula de sentències
Taula de sentències

El Suprem va complir, malgrat la seva “renúncia” a la rebel·lió, el principal propòsit: la unanimitat dels seus membres. Per a Marchena era clau que no hi hagués cap vot particular contrari, —ja fos per excés o per defecte—, que no donés ales ni als recursos posteriors ni als arguments polítics. El precedent de l’Estatut, amb el TC airejant diferències, o el de les il· legalitzacions de l’esquerra abertzale al mateix Suprem pesaven com una llosa. Mariano Rajoy va establir el 2012, quan va començar el Procés, que totes les decisions les prendria de bracet amb el PSOE i el que més havien temut els partits de l’alternança espanyola era enfrontar-se en un assumpte d’estat en el qual no tenen fissures de fons: els dos consideren Espanya una unitat indivisible. El Suprem no els va fallar, però tampoc va ajudar a resoldre un conflicte polític.

Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)