La sentència del judici contra dotze dirigents polítics i socials catalans ha confirmat allò que ja prevèiem: que hem estat espectadors d’un judici d’estat en contra del conjunt del procés sobiranista català. Un judici en el qual ha estat en joc, i segueix estant-ho, la credibilitat del sistema democràtic de l’Estat espanyol i la veritable estructura de poders que el sustenta.
Abans de parlar de fins a quin punt la sentència pot esdevenir un fet històric per a Catalunya, convé fer un aclariment i parlar de la relació actual de la democràcia amb l’Estat espanyol. Ara fa tot just cent anys l’intel·lectual i polític d’esquerres mallorquí Gabriel Alomar, referint-se a Espanya, opinava: “El régimen actual es una máscara de constitucionalismo sobre la vieja cara histriónica de la tiranía. Nos da la libertad a condición de que no usemos de ella”. Caram! A 44 anys de la mort del dictador la sentència del Tribunal Suprem torna a ser un test d’estrès de tot un sistema polític i institucional, que ens permet dilucidar no només si Espanya és un país amb institucions democràtiques sinó si ho és realment la seva societat.
El mateix Estat ha volgut convertir el judici en transcendent. D’aquí la sentència-càstig
Catalunya ha estat l’epicentre d’a-quest gran terratrèmol hispànic. Molts jutges, amb toga o amb plató de televisió, s’han exclamat indignats del “pecat imperdonable” d’una part de la societat catalana (segons ells l’enganyada) quan s’ha atrevit a desafiar la indissoluble unitat de la (seva) pàtria. El crit ha estat unànime: el càstig havia de ser exemplar perquè mai més ningú no s’atrevís a fer una cosa semblant. O sigui, el mateix Estat espanyol ha volgut convertir-ho en transcendent. D’aquí la sentència-càstig.
Tinc la impressió, però, que força persones, de bona fe però bastant desinformades, han començat a sortir de la seva còmoda indiferència i es debaten sobre si se n’ha fet un gran massa a Catalunya. Caldrà veure fins a quin punt aquesta contundent resolució judicial podrà servir de revulsiu democràtic per a la societat espanyola.
Espanya contra Catalunya
Si ens centrem només en Catalunya o, més concretament, en la part de la ciutadania que va apostar per la convocatòria d’un referèndum on es preguntés sobre la forma d’estat que preferia la societat catalana, també s’ha llegit com un abans i un després. Sobretot, per la vexació que s’ha realitzat en contra d’uns polítics elegits democràticament amb uns programes en els quals es comprometien amb els seus electors a fer possible la realització del referèndum.
A tota persona una mica inquieta aquesta sentència històrica la portarà a recordar altres sentències en què l’Estat espanyol condemnava polítics catalans acusats de “desafiaments”: el 1902 es va condemnar a presó Prat de la Riba per haver reproduït en el seu diari (La Veu de Catalunya) un article aparegut a la premsa francesa. No cal dir que és necessari recordar judicis en contra de polítics com els presidents Francesc Macià o Lluís Companys (vegeu article pàg. 30), entre tants altres.
Tots podem fer memòria i ampliar la llista d’aquestes puntes de l’iceberg repressiu de l’Estat espanyol en contra de Catalunya i de la seva gent. Però en aquest text introductori m’atreviria a suggerir que si aquesta sentència s’ha de convertir en un fet que el pas del temps li confereixi el qualificatiu d’històric, serà perquè sapiguem completar el lògic victimisme amb fer un pas endavant col·lectiu en el coneixement de la nostra pròpia història i, especialment, de la naturalesa intrínseca de l’Estat espanyol. No pot convertir-se només en un altre “greuge del procés”.
Aquesta sentència no pot convertir-se només en un altre “greuge del procés”
La sentència ens ha de fer conscients que Catalunya és un territori conquerit per la força de les armes; que Catalunya ha estat reduïda militarment i de forma violenta en repetides ocasions en els darrers tres-cents anys; que Catalunya ha estat ocupada militarment amb unes dotacions militars i de la Guàrdia Civil que proporcionalment no tenen res a veure amb les d’altres regions espanyoles; que la província de Barcelona va viure durant el segle XIX més dies sota suspensió de garanties constitucionals que en normalitat política; que el bloc del poder espanyol va utilitzar el fantasma del separatisme fins i tot davant la demanda de la Mancomunitat de Catalunya; que aquest bloc de poder va promoure el boicot als productes catalans des de finals del segle XIX.
La sentència esdevindrà un fet històric si entenem que el poder espanyol i la seva cultura política s’han construït en l’exercici d’aquest dret de conquesta; i si actuem en conseqüència. I per fer això calen nous tarannàs, línies d’horitzó més àmplies i, sobretot, un sentit d’estat inèdit
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions