No són presos polítics.” Ho va dir l’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, però ho pensaven també destacades veus de l’esquerra espanyola, que més enllà dels suports nominals, van veure amb una evident incomprensió —si no aversió— el procés independentista. La repressió i els empresonaments no van topar amb la protesta frontal de les cúpules dels partits progressistes, que havien arrufat el nas a cada manifestació i que discutien obertament la legalitat i la legitimitat d’un moviment que els era aliè. Carmena va posar veu al que compartia un ampli ventall de l’esquerra espanyola: des de la vella guàrdia del socialisme —que va sortir en processó per criticar el referèndum— fins a molts intel·lectuals del “no a la guerra”. Al seu entendre, els líders independentistes havien vulnerat la llei i posat en perill els corrents de solidaritat. Els tocava, ara, assumir-ne les conseqüències.
Poc o molt, l’esquerra espanyola va evitar la crítica frontal a la judicialització del procés i va permetre que el relat el controlés “l’altra Espanya”: la dels tres partits (PP, Cs i Vox) que havien convertit la qüestió catalana en el combustible de la cursa electoral. “
¡A por ellos!”
El discurs del rei Felip VI el 3 d’octubre del 2017 va atiar un clima d’opinió que es va imposar més enllà de les parets del Suprem. Un vent en forma d’aval acrític a les actuacions de la Fiscalia i a la instrucció al Suprem, de l’Audiència Nacional, el TSJC o altres jutjats. Les veus alternatives només es van fer sentir en mitjans digitals progressistes i en personalitats com Javier Pérez Royo, José Antonio Martín Pallín o Ignacio SánchezCuenca. Una actitud persistent des dels pactes de Pujol amb González i Aznar i l’Estatut i que feia preveure més enrocament que diàleg.
Darrere la renúncia de l’esquerra a bastir un discurs alternatiu, però, hi havia raons electorals i ideològiques. Més enllà de l’aversió atàvica de la vella cúria socialista al nacionalisme català i a l’independentisme, la primera prioritat del PSOE de Pedro Sánchez va ser blindar el flanc dels atacs més contundents del PP, Cs i Vox.
D’ençà dels temps d’Aznar, la dreta havia presentat el diàleg (fos amb governs autonòmics, forces independentistes o amb ETA) com una cessió, i la cessió, com la renúncia a defensar la Constitució. Com es va veure durant la crisi del “relator”, qualsevol contacte amb els representants del Govern o els partits sobiranistes esdevenia ara a ulls de la dreta un pecat polític de primer ordre. Plovia sobre mullat, i Sánchez va preferir establir un cordó sanitari.
Aquest frame va impregnar la vida política espanyola, línies editorials i tertúlies televisives. Sánchez —que sempre havia discrepat en profunditat de l’independentisme— va optar per evitar fotografies amb representants d’ERC o JxCat. El líder del PSOE no va voler, en tot el procés, intercedir davant la Fiscalia, ni pels canals previstos a la llei ni de forma indirecta, com sí que ho va fer Rajoy el 2014, quan les seves pressions van forçar la renúncia d’Eduardo TorresDulce. El mainstream conservador i els equilibris interns al PSOE van evitar que Sánchez tingués una actitud proactiva per embridar la judicialització. La conllevancia de què parlava Ortega y Gasset es va estendre, de nou, com a catifa.
Catalunya perjudica Podem
Pel que fa a Podem, la seva posició sobre Catalunya s’ha assenyalat com una causa de la seva davallada electoral. La simpatia teòrica dels gurus universitaris pel referèndum topava amb el sentiment d’unes bases procedents del PSOE o de la vella IU. Poc abans del seu intent fallit d’investidura el juliol del 2019, Sánchez va acabar utilitzant la qüestió com a excusa per vetar els morats al Consell de Ministres.
Iglesias, que va ser l’únic líder espanyol que va visitar els presos a Soto del Real —ho va fer amb Jordi Cuixart el juny del 2018, per bé que també després va anar a Lledoners, sense l’aval de Sánchez, per mirar de convèncer Oriol Junqueras que votés els pressupostos estatals— i que va defensar el dret a decidir al Congrés, finalment va haver de guardar —de nou— la reivindicació del dret a decidir a les golfes de les causes nobles en el marc de les negociacions amb el PSOE per formar govern.
La dreta es radicalitza
A l’altra banda del quadrilàter, el judici també alterava els equilibris. L’espot electoral gratuït que significava per a Vox —que actuava com a acusació popular— va conduir Cs i PP a una cursa accidentada a la radicalitat. Tots dos van utilitzar l’independentisme com a munició d’artilleria contra Sánchez mentre intentaven no perdre posicions en el seu propi espai. Els seus discursos abrandats sobre els perills que se cernien sobre la unitat d’Espanya, però, es contradeien amb les imatges dels líders independentistes asseguts al banc dels acusats.
L’incendi del qual parlaven estava en extinció, i el veredicte de les urnes va ser clar. El PP va obtenir els pitjors resultats de la seva història, 66 diputats; Ciutadans no va aconseguir el sorpasso, i l’efecte llop de Vox va acabar propulsant el PSOE a les eleccions del 28-A. La benzina de la dreta va acabar cremant la seva andròmina.
La pressió dels mitjans
El silenci de la majoria de l’esquerra i el foc de morter de la dreta van anar sempre al compàs dels grans mitjans de comunicació espanyols. Van ser ells els qui més van ajudar a crear el relat de la “violència”, i també els qui van esvair qualsevol dissidència interna al bloc del constitucionalisme. Com escrivia l’exdirector d’El Mundo David Jiménez a El director, els mitjans espanyols fa massa temps que formen part del sistema que haurien de vigilar. La seva contribució va aigualir els revessos que arribaven dels tribunals europeus i va anul·lar tot debat.
Ara la sentència del Suprem contra els líders independentistes és també una condemna a la inestabilitat del mateix Estat espanyol. Catalunya ha esdevingut “l’elefant” —en paraules de Pablo Casado— que impedeix que les institucions espanyoles avancin amb normalitat. La crisi política es troba implícita en els perquès de la caiguda de Rajoy i l’ascens de Sánchez, de la moció de censura, de la convocatòria d’eleccions i de la manca d’acord amb Podem. Malgrat la sentència, Catalunya continua sent l’assignatura pendent d’un estat que espera una solució valenta que el faci viable.
Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)