L’1-O no va haver-hi cap càrrega policial. Es va fer un ús exquisit de la proporcionalitat.” Així ressonaven les paraules pronunciades pel coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, que van deixar perplexos milers de ciutadans que seguien en directe el judici. Era el 5 de març del 2019 i hi declarava com a testimoni, sota jurament, impecable i implacable contra els Mossos i el Govern. Les paraules de Pérez de los Cobos, però, no van ser en va i, com a coordinador màxim del dispositiu policial desplegat durant el referèndum — inclosa també la policia catalana—, va marcar un dels grans moments del judici.
Allò serviria per fer arrelar l’estratègia del bloc policial espanyol, tant des de l’àmbit polític com tècnic, esdevenint una peça clau per al relat de violència i rebel·lió de la Fiscalia. Durant el judici, l’estament policial espanyol es va entestar a relativitzar càrregues, dibuixar un relat difús i dirigir els atacs cap als Mossos, posant l’èmfasi en l’argument d’una ciutadania organitzada gairebé militarment que, de la mà del Govern, el Parlament i la policia catalana, pretenia trencar la unitat de l’Estat.
En tot cas, Pérez de los Cobos, que va declarar poc després que ho fes l’exministre d’Interior Ignacio Zoido i el seu número dos José Antonio Nieto, va assumir durant l’interrogatori la gran responsabilitat de ser el comandament principal de l’operació que va acabar carregant contra milers de votants. Havia estat nomenat coordinador dels tres cossos policials —Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra— per a la jornada de l’1-O i, entre les seves potestats, es trobava determinar els dispositius policials i el seu abast i, per tant, també havia de ser el màxim responsable a l’hora de gestionar l’actuació dels agents sobre el terreny. Així ho va indicar també Zoido durant la seva declaració, en què es va espolsar les responsabilitats. “Jo no vaig donar l’ordre de què havien de fer [els policies] ni com ho havien de fer”, va deixar molt clar.

Malgrat tot, molts interrogants van quedar sense respondre davant les respostes vagues i poc precises ofertes: de qui era l’ordre directa de les càrregues i el seu fre al migdia, el criteri seguit per actuar a uns centres determinats, si existia un protocol de dispersió o per a l’ús de les pilotes de goma... Totes les mirades polítiques assenyalaven Pérez de los Cobos, però aquest també es va voler espolsar algunes responsabilitats, les quals van acabar recaient sobre els seus subalterns. La decisió d’intervenir als col·legis durant l’1-O va ser “dels caps d’unitat”, va assegurar, per exemple. Una resposta que va ser rellevant, ja que esquitxava altres causes sobre l’1-O instruïdes per jutjats a Catalunya contra les càrregues policials, per bé que els advocats de la defensa van denunciar encobriment entre caps d’unitat i agents per impedir que es determinés amb precisió qui va ordenar cada actuació i amb quins criteris.
Nens i avis com a escuts
No només la responsabilitat de les càrregues va quedar a l’aire, sinó que els comandaments de la policia espanyola i els càrrecs de seguretat d’Interior van negar amb rotunditat l’existència d’aquestes càrregues. Pérez de los Cobos va justificar l’actuació, maquillant-la sota la necessitat d’actuar per la “inacció” dels Mossos, i la “virulència” i la “muralla humana” formada per les persones mobilitzades. El coronel, que integrava la junta de seguretat de Barcelona i informava puntualment el ministre Zoido, va assegurar que la ciutadania estava “organitzada” i responia a una “jerarquia” en què, fins i tot, s’utilitzaven nens i avis com a “parapets” davant dels cossos policials. Una desnaturalització de la violència policial també protagonitzada per Zoido, qui va esquivar durant tot l’interrogatori la paraula violència i va definir l’actuació dels cossos policials espanyols com a “proporcionada” i amb un “ús racional de la força”. Res de càrregues, en la línia del que també va deixar molt clar el seu número dos. José Antonio Nieto, el càrrec polític d’Interior amb més rang sobre el terreny en la preparació de l’operatiu policial, va fer una declaració sorprenent. “Tècnicament” no hi va haver càrregues, sinó “ús de la força”. El motiu pel qual els agents es van replegar al migdia, va afegir, va ser purament pràctic: els policies havien sortit a les cinc del matí i la jornada havia estat “llarga i intensa”.
L’incisiu interrogatori dels advocats de les defenses va ser clau per assenyalar les contradiccions d’aquest relat entre aquests càrrecs polítics i policials. Interpel·lat sobre exemples concrets de violència, Nieto només va ser capaç d’esmentar l’estat dels vehicles policials davant la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017 i el presumpte “setge” a la comitiva judicial que hi havia a l’interior. Xavier Melero va ser un dels lletrats que, per l’abast de les acusacions que requeien contra el seu client, Joaquim Forn, més va acorralar aquests testimonis, poc avesats a ser interrogats i que també van mostrar elevats signes d’amnèsia.
El relat de Pérez de los Cobos, Zoido i Nieto va anar encaminat a refermar la violència necessària per sostenir els delictes de rebel·lió. El coronel de la Guàrdia Civil, de fet, parlava sense titubejos de “grups organitzats” de persones que, “mitjançant la força física”, intentaven “impedir l’accés de les forces de seguretat que tenien l’obligació d’impedir el referèndum”. Sobre això, va assegurar que l’objectiu era la retirada del material i no desallotjar les persones perquè, si hagués estat així, les “conseqüències haurien estat superiors”.
En els mateixos termes es van expressar el cap de la Guàrdia Civil durant la jornada de l’1-O, Ángel Gozalo, i el cap de la Policia Nacional a Catalunya, Sebastián Trapote, que havien acompanyat Pérez de los Cobos en les reunions de coordinació dels dies previs al referèndum, on també havien assistit el major Josep Lluís Trapero i el llavors número 2 dels Mossos, Ferran López. Arrodonint el relat dels seus superiors, van definir la crida a defensar les urnes com una situació “prebèl·lica”, posant el focus en els Comitès de Defensa del Referèndum, que asseguraven que estaven altament organitzats. Gozalo va arribar a assumir que el dispositiu no estava preparat per actuar davant milers de persones que exercien “maniobres d’oposició activa”.
Acusacions contra els Mossos
Pérez de los Cobos, Gozalo i Trapote també van alimentar la desconfiança vers els Mossos, acusant- los d’estar alineats amb el Govern. Trapote va assegurar que l’Estat tenia un pla B des de la primera reunió de coordinació policial per substituir la policia catalana. En aquesta trobada, segons els comandaments policials, el major dels Mossos ja va manifestar la seva disconformitat amb el nomenament de Pérez de los Cobos com a coordinador i va assegurar que no el “reconeixia”. “Trapero es va incomodar amb el meu nomenament. Va reaccionar entenent-ho com una ingerència”, va argumentar el coronel. Després d’aquesta reunió, sempre va ser Ferran López, número dos dels Mossos, qui va assistir al centre de coordinació, un fet que, segons Pérez de los Cobos, evidenciaria la manca de voluntat d’aturar el referèndum.
Trapote va deixar molt clar que Policia Nacional i Guàrdia Civil ja preveien la “inacció” dels Mossos i, per això, l’1-O es va prendre la determinació d’activar el pla B que permetés actuar sense la seva col·laboració. També va ser aquest dia quan es va iniciar una investigació sobre l’actitud de la policia catalana davant l’ordre d’aturar el referèndum. Segons la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, els Mossos no tenien per objectiu impedir-lo, sinó tot el contrari. Com a braç armat del Govern, van assegurar, el seu dispositiu estava dissenyat per permetre l’1-O, avisar els votants i obstruir la tasca de la policia espanyola, agafant-se a una interpretació forçada de la interlocutòria judicial corresponent.
Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)