Rebroten els records de l'1-O

Tres relats van impregnar de forma transversal totes les intervencions dels testimonis de la defensa: la negació d’estar cometent una activitat fora de la llei, la condemna de la violència de l’estat espanyol i el caire pacifista de les manifestacions

Papereta de l'1 d'Octubre
Papereta de l'1 d'Octubre Getty Images
3 de novembre del 2019 a les 22:00
Guardar a favorits

Si l’autodeterminació és un delicte, em declaro culpable i reincident.” Un dels primers testimonis de la defensa a declarar, el 26 d’abril, va ser l’exdiputat de la CUP, David Fernàndez, qui, mirant als ulls dels jutges, va autoinculpar-se: “N’era absolutament conscient, i la vaig desobeir a consciència. Ja l’havia desobeïda anteriorment, el 9 de novembre del 2014, quan també hi va haver prohibicions. I no tan sols jo, sinó que penso que 2,3 milions de persones vam desobeir aquella resolució del tribunal”, va contestar a preguntes de Benet Salellas, un dels advocats de Jordi Cuixart.

Una actitud desafiant i contundent, però de to pausat, que va sorprendre la sala i que no va generar cap mena de penalització, a diferència d’altres companys de formació política, com Antonio Baños i Eulàlia Reguant, els quals van ser multats amb 2.500 euros per negar-se a respondre les preguntes de Vox, l’acusació popular. L’exdiputat de la CUP, amb una samarreta amb la imatge de Giovanni Falcone —jutge que el 1992 va ser assassinat per la màfia, mentre intentava desmantellar l’organització italiana Cosa Nostra—, també va negar actes violents durant les concentracions de l’1-O i va defensar l’actitud “deliberadament pacífica i no-violenta” del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. “Els resultats en termes humans són evidents. No hi va haver cap ferit”, va puntualitzar.

La voluntat de demostrar la il·legalitat de l’acció va ser una insistència del ministeri fiscal al llarg del judici. Igual que amb Fernàndez, les acusacions van preguntar de forma reiterada als testimonis de la defensa si no sabien que el referèndum era “il·legal” i que els tres cossos policials (Mossos, Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil) tenien ordre de tancar col·legis. Però els testimonis van defensar unànimement el dret a vot. “Sabia pels mitjans que estava suspès però a mi ningú m’havia enviat cap notificació”, va contestar Antoni Taules, un votant de Callús (Bages) a les preguntes de la Fiscalia.

A diferència dels testimonis de les acusacions, el jutge Marchena va marcar de prop les veus citades per la defensa i no va permetre cap mena de valoració dels fets

Emili Gaya, de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), assegurava: “Només pensava en el meu dret inalienable a expressar el meu vot. Coneixia la resolució judicial, però vaig prestar més atenció al decret de convocatòria, tot i ser conscient que, jurídicament, no tenia cap garantia”. Una contundència que també va mostrar María Luisa Carrillo, veïna de Barcelona, qui l’1 d’octubre va acabar amb la pelvis trencada a conseqüència dels cops d’un agent de policia a l’escola Estel: “Sóc lliure i la meva opinió ha de ser respectada”.

Com van ser les càrregues

Durant diversos dies, tant persones que eren en col·legis electorals i van resultar ferides com líders polítics locals van declarar davant del tribunal amb un únic objectiu: denunciar les càrregues policials que hi va haver la jornada del referèndum a diferents punts de Catalunya (Sant Julià de Ramis, Dosrius, Sant Esteve Sesrovires, Sabadell, Lleida, Sant Cebrià de Vallalta i Fonollosa). El segon gran relat compartit per la majoria de testimonis de la defensa.

Per exemple, l’exalcalde de Sabadell, el republicà Juli Fernàndez, el 30 d’abril, narrava de forma molt precisa l’experiència viscuda a l’escola Nostra Llar, on els agents van accedir al recinte esbotzant diferents portes: “Quan van arribar a mi em van donar un cop a la galta esquerra, em van saltar les ulleres, vaig caure a terra i em van arrossegar entre quatre agents fins a fora del perímetre, i un cop fora em van donar dues puntades de peu a l’esquena, vaig acabar amb la jaqueta, la bossa i les ulleres trencades”.

Polítics i persones anònimes

El testimoni de Jordi Pesarrodona, votant de l’1-O a Sant Joan de Vilatorrada (Bages) i regidor de Cultura d’aquesta localitat —que va declarar amb el nas de pallasso que portava durant el registre del Departament de Governació sobre la taula—, també va emmarcar-se en aquesta línia. “Quan vaig veure les imatges de l’actuació de la Guàrdia Civil al poble del president Puigdemont vaig saber que vindrien al meu, i així va ser.” Pesarrodona, que va rebre quatre cops de porra a la zona testicular, va insistir que “l’atac” de la Guàrdia Civil havia estat “increïble i innecessari”. En el cas de Barcelona, Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament en el moment dels fets i actualment líder d’En Comú Podem al Congrés dels Diputats, va narrar: “Vaig presenciar càrregues policials que a parer meu eren indiscriminades i vaig veure com s’utilitzaven armes i es disparaven pilotes de goma sense advertències prèvies i sense la distància que diuen els protocols”. Polítics, però també desenes de veïns anònims, van explicar davant del jutge Marchena la seva experiència. “Els policies van formar un rengle com si juguessin a futbol i van treure una senyora donant-li puntades de peu”, contava Antoni Forteza, veí de Lleida.

Manifestacions pacífiques

Finalment, un tercer relat transversal va ser desmentir l’escenari “d’odi” i “violència” que, segons els agents del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil convidats a declarar uns dies abans per part de l’acusació, imperava a Catalunya els dies 20-S, davant de la Conselleria d’Economia, i l’1-O en els col·legis electorals. Alguns dels declarants van admetre alguns insults, però tots van negar agressions per part dels votants contra els agents que intentaven confiscar urnes durant la jornada del referèndum. Un dels més contundents va ser el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, qui va considerar la jornada del referèndum com “l’acte de desobediència civil més destacat dels últims temps a Europa”.

“Estàvem sempre amb les mans enlaire, proferint algun càntic, no vaig veure absolutament cap agressió”, va declarar Albert Salvadó, regidor de Sant Carles de la Ràpita (Montsià), una de les localitats on es van produir càrregues policials. Ferran Soler, que va votar a l’escola Castell de Dosrius (Maresme), també afirmava: “Rotundament no, no hi va haver cap acte de violència. Amb les mans aixecades cridàvem “votarem, votarem” i quan van arribar els agents cantàvem Els Segadors”. Crits a favor del vot i de la pau, que segons Emili Gaya també es van pronunciar a Sant Esteve Sesrovires: “No té sentit rebre cops al cap mentre estàs cridant ‘som gent de pau’”.

No s’admeten percepcions

A diferència dels testimonis presentats per les acusacions, el jutge Marchena en tot moment va marcar de prop els testimonis de la defensa i no va permetre cap mena de valoració dels fets. En aquest sentit, un dels moments més contundents del judici es va produir el 14 de maig, quan la filòsofa Marina Garcés, testimoni per part de Jordi Cuixart, va ser interrompuda pel magistrat i acusada de fer perdre el temps a la sala. “Les seves valoracions personals no tenen gens d’interès, ha de prescindir-ne”, va etzibar-li el jutge després d’interrompre el seu relat per dir que estava “al·lucinada” per les escenes de violència observades.

Una limitació no excepcional. Just un dia abans, durant la declaració de Jaume Asens, el magistrat tampoc va permetre que un dels advocats del president d’Òmnium Cultural, Àlex Solà, preguntés al testimoni si la manifestació del 20-S era un fet extraordinari. “Li està demanant el que no ha de narrar un testimoni, si és extraordinari o no la convocatòria de la manifestació transcendeix l’objecte del procés”, va tallar Marchena. Dues topades que mostren la manera d’actuar de la magistratura al llarg del procés judicial.

Carta d’agraïment

Malgrat aquestes adversitats, durant diversos dies, a la sala del Tribunal Suprem la ferida i el record de l’1-O va tornar a coure.

El 17 de maig, al final de la compareixença de tots els testimonis de la defensa, els nou presos catalans van enviar una carta conjunta per agrair-los les seves declaracions en el judici: “Les vostres paraules han posat llum a la foscor que les mentides dites pels testimonis de l’acusació havien provocat [...] Gràcies per tanta dignitat, ens en sortirem!”, deia la missiva.

Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)