El segon dia del judici, just després de les qüestions prèvies de caràcter tècnic, va arribar un dels moments més esperats dels anteriors mesos. Els presos polítics van recuperar de forma efímera al Suprem la veu silenciada, en algunes ocasions, des de feia 486 dies. Molt s’havia debatut sobre les estratègies de defensa i de si aquestes serien unitàries i, ben aviat, es va comprovar com els argumentaris més polítics i més tècnics s’entrecreuarien sense arribar-se a trepitjar. L’objectiu, això sí, era compartit en tots els acusats: desmuntar el relat de la rebel·lió construït pel ministeri públic des del novembre del 2017.
Amb corbata negra i vestit fosc, Oriol Junqueras va ser el primer que va moure’s de la primera fila del banc dels acusats per situar-se a la taula rectangular que el Tribunal Suprem havia habilitat perquè tots els dirigents jutjats responguessin les preguntes de les defenses, de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. El líder d’ERC, però, només tenia pensat respondre les preguntes d’Andreu Van den Eynde, el seu lletrat. Ho va fer durant pràcticament dues hores, i una frase va quedar gravada: “Res del que hem fet és delicte!”. Junqueras va ser el primer a declarar —és a qui més anys de presó es demanaven en els escrits d’acusació— i el seu discurs va tenir un to eminentment polític, però també fidel al seu estil acadèmic i pedagògic.
El líder d’ERC, des del primer moment, va voler ressaltar l’excepcionalitat del moment i del judici. “No renunciaré a les meves conviccions democràtiques. Se m’acusa per les meves idees, és un judici polític”, va reflexionar Junqueras, que va insistir en la seva condició de pres polític davant del tribunal. Unes consideracions que, amb el pas dels dies, van entroncar amb les que va fer Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, quan va ser el seu torn davant Manuel Marchena. Cuixart va voler acusar l’Estat — una estratègia política madurada des de Lledoners i Soto del Real— i insistir en la “manca de llibertats” a Espanya, com també va fer Junqueras en la tercera jornada del judici al Suprem.

Junqueras va insistir a resoldre el conflicte polític per vies polítiques i va deixar clar que la repressió judicial no faria minvar les ànsies de llibertat de Catalunya
“La independència de Catalunya no només és legítima, sinó que no és delicte. On es prohibeix?”, va assenyalar l’exvicepresident del Govern, que va evitar el cos a cos amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. Només ell i Raül Romeva, també defensat per Van den Eynde, van respondre exclusivament les preguntes de la defensa. Qui es va quedar amb les ganes de formular qüestions als dotze encausats va ser l’acusació popular, representada per l’extrema dreta de Vox: tots els dirigents independentistes van fer constar que no els atendrien perquè rebutjaven la seva presència com a part del procés judicial.
El líder d’ERC va encetar també l’argumentari basat en la idea que la millor defensa és un bon atac. Els dirigents independentistes, havia afirmat, no havien comès cap delicte, però sí que ho havien fet, va afegir un cop avançada la intervenció, aquells que volien “impedir per la força que la gent voti”, com en l’1-O. Una violència que ell, va subratllar, no hauria considerat mai: “Qualsevol objectiu polític o en la vida que sigui noble pot resultar immoral si els mecanismes que s’utilitzen són indecents, i això és vàlid per a la República catalana”. Bona prova de l’intent de girar la truita i situar simbòlicament l’Estat espanyol en el seient de l’acusació es va viure posteriorment en els interrogatoris dels advocats de la defensa cap als cossos policials i cap als votants de l’1-O víctimes de les seves intervencions.

Això no és el final
Igualment, una altra màxima recurrent en part dels presos i que es tornaria a sentir en els al·legats finals va ser la crida de Junqueras a resoldre el conflicte polític per vies polítiques, deixant clar que la repressió judicial no faria minvar les ànsies de llibertat de bona part de la ciutadania catalana. “Ho vam intentar, ho hem intentat i ho intentarem, sigui quin sigui el resultat d’aquest procés”, va etzibar, en una sentència que entroncaria amb el “ho tornarem a fer” de Cuixart que, cinquanta sessions després, faria fortuna. Les crides a la mediació internacional i als exemples de referèndums a altres països, el caràcter pacífic de les mobilitzacions independentistes o la negació de la malversació van ser altres elements nuclears del primer testimoni polític del judici.
L'actitud de Cuixart sorprèn
Un dels testimonis més alliberats en aquelles primeres jornades va ser precisament Cuixart, que va evidenciar un canvi d’estratègia respecte de l’actitud davant la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Segons explicaria més endavant, en un inici havia intentat “portar-se bé”, modulant el discurs per mirar d’evitar la reclusió —comprometent-se, per exemple, a acatar la llei i la Constitució—, cosa que el va dur a reprimir-se les llàgrimes per la mala consciència. Al Suprem, el líder d’Òmnium era un altre. “Quan vaig declarar davant Lamela, la meva prioritat era sortir de la presó, ara ja no ho és”, va etzibar. Llavors ja tenia al capusar el judici com un bumerang i, per tant, “resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i denunciar la manca de llibertats a l’Estat espanyol”.
Amb un posat relaxat i, a vegades, amb llenguatge col·loquial, Cuixart no es va amagar i, malgrat negar que hi hagués violència a la concentració davant del Departament d’Economia o que fos un acte organitzat, va assumir “plenament” la protesta. Va apostar per la via del diàleg, però no va renegar de la desobediència en la defensa de drets fonamentals i va asseverar, en aquest sentit, que “el dret a votar a Catalunya es guanya votant”. Bona part del seu argumentari —dels més aplaudits per l’independentisme, també per centenars de persones que el van seguir en una pantalla gegant des de Barcelona, davant la seu d’Òmnium— anava encarat a vincular l’1-O i les jornades prèvies amb l’exercici de drets bàsics com el de mobilització, els quals va alertar que estan en perill.
L’objectiu de l’entitat que ell presideix, va afirmar, és eminentment “cultural”, però també la defensa d’aquells drets fonamentals que siguin trepitjats, com el de l’autodeterminació.
Romeva va preguntar: “Des de quan és delicte defensar el Dret a l’autodeterminació?”
Cuixart feia quasi 500 dies que era a la presó com a presumpte líder i incitador —juntament amb l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez— de les protestes del 20 de setembre del 2017, quan, segons va rebatre, no es va produir cap mena de violència, sinó només “tensió”, ni es va impedir a la comitiva judicial sortir de la Conselleria. La seva lletrada, Marina Roig, va exhibir precisament dos vídeos en què se’l veia demanant aïllar els violents i reclamant dissoldre la concentració per deixar sortir la secretària judicial. En canvi, Cuixart va replicar que qui sí que havia actuat de forma impròpia hauria estat l’Estat espanyol per frenar l’1-O, amb la repressió policial i tancant webs com a Turquia, provocant un dolor que “durarà generacions”.
Defensa de la via no-violenta
Un altre dels pilars de la intervenció del president d’Òmnium i que s’aniria reiterant al llarg del judici va ser la defensa de la “desobediència civil no-violenta” com a forma legítima de protesta. Aquí va emmarcar l’actuació dels votants i de la ciutadania implicada en l’1-O davant una resolució “injusta” dels tribunals. Tot i això, va insistir, “mai cap tribunal va interpel·lar els ciutadans a no participar en el referèndum”, així com ell tampoc va ser qui va dirigir el poble cap a les protestes o a les urnes. Pensar que tenia aquell poder, va ironitzar, seria “presumptuós”, i va censurar aquells que volen confrontar els catalans “amb altres pobles d’Espanya”. Ho rebutjava un “fill d’una murciana” i, per tant, ciutadà “mig espanyol”.
El to de Joaquim Forn —que va ser, després de Junqueras, l’encarregat d’obrir les intervencions dels acusats— va assenyalar una estratègia diferent. L’exconseller d’Interior havia estat dels que més havien patit els primers mesos de presó provisional —i el membre del Govern que duia més temps privat de llibertat, juntament amb l’exvicepresident—, havia optat per un lletrat, Xavier Melero, que apostava per una defensa eminentment tècnica, i a més, podia esquitxar el cos dels Mossos d’Esquadra depenent del que revelessin les seves paraules o, fins i tot, podia perjudicar Josep Lluís Trapero i els altres dirigents del cos policial que, més endavant, encararien el seu judici a l’Audiència Nacional.

Cap instrucció política als Mossos
Uns condicionants que ajuden a explicar el motiu pel qual Forn va evitar una defensa tan tancada de l’autodeterminació i, per contra, va inaugurar l’argumentari consistent a desvestir de rellevància i entitat la Declaració d’independència. Aquesta, va subratllar, no es va ni votar, no es va publicar a cap diari oficial, no hi va haver cap “resolució” o “acte administratiu” que la desplegués, no es va comunicar a cap cancelleria internacional... De la mateixa manera, va recordar, ni el Govern ni els funcionaris van “oposar resistència” a l’aplicació del 155, fins al punt que Trapero es va posar a disposició de la Fiscalia Superior de Catalunya i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La prioritat de Carles Puigdemont, va reblar, era convocar eleccions.
Tot un seguit de consideracions arran de les quals la Declaració de sobirania podia semblar reduïda a un mer text simbòlic. Sense la independència consumada —ni s’havia intentat de fer-ho—, per tant, l’altre objectiu de Forn per despullar l’acusació de rebel·lió era trencar el relat segons el qual hi havia una conxorxa organitzada per fer efectiu l’1-O i impedir l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol el 20 de setembre i, en concret, desvincular els Mossos dels plans per permetre la votació. La policia catalana, va subratllar en una intervenció documentada i entrenada, va intentar complir els mandats judicials, i amb aquesta idea va rebatre cadascun dels intents de la Fiscalia i de l’advocada de l’Estat d’assenyalar la seva inacció i d’atribuir a Forn instruccions polítiques als comandaments policials.
“No participo en cap operatiu policial”, va sentenciar en les repetides interaccions, i va detallar que el desplegament dels Mossos durant el referèndum, que va definir com a suficient i proporcionat, estava avalat pel Govern espanyol, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Malgrat el seu compromís polític amb el referèndum, a més, va deixar clar que el Departament no va fer “cap acció” per facilitar-lo. Les declaracions posteriors de la cúpula policial catalana evidenciarien fins a quin punt la distància amb Forn i la resta del Govern era fins i tot superior a l’assenyalada per l’exconseller.
Negació de la violència
Al seu torn, el component polític de la declaració de Romeva va tornar a ser pràcticament calcat al de Junqueras i Cuixart. L’exconseller d’Exteriors va arribar a considerar la proclamació de la República com un gest de diàleg “multilateral”. “Des de quan és delicte defensar el dret a l’autodeterminació?”, va considerar el dirigent d’ERC, amb passat a ICV. Romeva va ser l’autor d’una de les frases més destacades de la fase de declaracions, posteriorment utilitzada per altres acusats en el torn de les últimes paraules: és convenient retornar el conflicte polític al “terreny de la política”. Jordi Turull, en la mateixa jornada, va abonar aquesta idea i va assenyalar que l’independentisme havia intentat tots els camins. Ell mateix, per exemple, va anar a defensar la consulta pactada el 2014 al Congrés.
“Els catalans no som com ovelles, no som gent militaritzada. L’independentisme és un moviment que va de baix a dalt”, va assenyalar l’exconseller de la Presidència, exhibint els reflexos parlamentaris de quan era portaveu de CiU, primer, i de Junts pel Sí, després. No es va estalviar xocs amb el fiscal Jaime Moreno, a qui va acusar de desplegar un relat “delirant” sobre la presumpta violència a Catalunya durant la tardor del 2017. La violència també la va negar Josep Rull, exconseller de Territori, que va ser un dels qui més va rebaixar el valor de la Declaració d’independència del 27 d’octubre, finalment no executada.
Aquesta característica minvant de la proclamació de la República, doncs, també va suposar un fil conductor de les declaracions d’alguns acusats. Per dos motius: un de processal —la Declaració d’independència és vista com la culminació de la rebel·lió per part de la Fiscalia— i un de factual, perquè resulta obvi, observant què va passar després que el Parlament votés el text, que la proclamació no va tenir conseqüències pràctiques. L’independentisme va arribar al 27-O arrossegant els peus, víctima de les tensions internes i de la repressió de l’Estat, i així es va traslladar durant les primeres intervencions dels acusats.
El delicte de malversació
“Quan hi ha una declaració política de la independència, en cas de no fer servir la violència, que no s’ha fet servir, no és objecte de retret penal”, va assenyalar Rull, que va definir com a “polític” el text votat pels 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP. L’exconsellera Dolors Bassa va anar més enllà en la rebaixa de tots els passos de l’independentisme durant la tardor del 2017 i va indicar que el referèndum no havia estat mai promogut com un “acte concloent” per arribar a la independència. Un discurs que no casa amb les proclames que feia el Govern abans de la votació, quan en ressaltava el caràcter vinculant. Bassa, en tot cas, va insistir que l’executiu havia “acatat” la suspensió emesa pel Tribunal Constitucional.
En aquest sentit, l’exconsellera de Governació Meritxell Borràs va certificar que el Govern no va comprar les urnes i no va gastar “ni un euro” en el referèndum. El seu departament, de fet, havia licitat un acord marc per adquirir urnes, però aquest va declarar-se desert i no es va arribar mai a reactivar. “Hi havia la ferma voluntat que no hi hagués cap despesa” en l’1-O, va insistir, per desmuntar l’acusació de malversació, una afirmació coincident amb el testimoni de l’exconseller de Justícia Carles Mundó, qui va assegurar que “el referèndum no es va pagar amb diners públics, es devia pagar amb diners privats”. Destinar recursos a l’1-O, va afegir, “no és que fos difícil, sinó que és impossible” i, en un tens diàleg amb la Fiscalia, va argumentar-ho amb tots els tràmits que ha de fer la Generalitat per adquirir béns i amb tots els funcionaris implicats en el procés.
“La meva impressió és que el referèndum es va finançar amb mecenatge, empresaris catalanistes que estaven compromesos amb aquesta iniciativa i estaven disposats a sufragar-la”, va apuntar l’exconseller d’Empresa Santi Vila, qui més va remar per rebaixar la transcendència de l’octubre català fins al punt de titllar l’1-O de “gran mobilització”. L’exdirigent del PDeCAT, que havia dimitit el dia abans de la Declaració d’independència, va atribuir aquesta decisió a la frustració per no haver aconseguit un pacte amb l’Estat per frenar el xoc, acord que buscava, segons va subratllar, “per ordre de Puigdemont” i amb l’aval d’altres membres del Govern.
En defensa dels drets dels diputats
Finalment, Jordi Sànchez va centrar molt les seves paraules a desmuntar la imatge de violència davant del Departament d’Economia, i l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, va defensar la seva actuació al capdavant de la cambra. El diputat de JxCat va referir-se a Felip VI per subratllar que “no pot ser que la llei ofegui la democràcia” i va cridar al diàleg, però sobretot va detallar el seu paper de mediador del 20 de setembre del 2017 i va censurar que “es vulguin fer servir uns cotxes destrossats després de tot un dia de protestes per criminalitzar i penalitzar una mobilització”. Al seu torn, la predecessora de Sànchez a l’ANC va lamentar, en una intervenció que va començar nerviosa, que el Tribunal Constitucional volia “convertir la mesa del Parlament en un òrgan censor” i va indicar que el seu objectiu era ponderar els drets dels diputats amb les ordres judicials. La Declaració d’independència, en tot cas, era a ulls de Forcadell una resolució política i ella, més enllà del càrrec com a segona autoritat del país, no hauria participat en l’estratègia que hi hauria conduït.
Els consellers van insistir que el Govern no va comprar les urnes i no va gastar “ni un euro” en el referèndum
Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)