Casualitat o no, l’atzar ha volgut que em trobi amb la professora Queralt Solé i la periodista Sílvia Marimon el mateix dia que s’ha fet públic que el Govern dóna llum verda a exhumar les primeres víctimes enterrades al Valle de los Caídos. Després de tot el rebombori amb el trasllat de les restes del dictador, la publicació del llibre no pot arribar en un moment més idoni.
El trasllat del dictador arriba 44 anys després de la seva mort.
S. M.: Es fa tard, molt tard. No pot ser que el pacte de silenci duri tants anys. L’amnèsia no ajuda a consolidar una democràcia i facilita l’ascens de l’extrema dreta. Encara hi ha una gran opacitat al voltant de la dictadura, des dels camps de concentració del franquisme fins als centenars de morts enterrats en cunetes, per no parlar dels negocis del dictador i els alts càrrecs del règim.
Sembla una anomalia per a un estat que es diu democràtic.
Q. S.: De fet, segons la mateixa llei franquista, el dictador no hauria pogut ser enterrat al Valle perquè el mausoleu era per a víctimes de la guerra. I Franco va morir al llit gairebé 40 anys després. Escollint aquell indret com a sepultura es va voler donar un missatge clar: convertir el Valle en un símbol més enllà del monument de pedra i perpetuar l’homenatge al dictador i al règim.
Creieu que es podran recuperar les restes dels republicans?
Q. S.: Amb la sortida de Franco s’ha fet un primer pas, com qui destapa una ampolla, i esperem que aviat es resolgui l’anomalia de les restes de republicans. Tot i això, el monument manté un simbolisme que es perpetuarà en el temps. L’indret s’erigeix en un punt clau, la serra de Guadarrama, on també trobem el monestir d’El Escorial, el lloc d’enterrament dels reis d’Espanya. Els paral·lelismes són evidents: equiparar els mites del franquisme, com Primo de Rivera, amb els Borbó.
S. M.: El Valle és una imatge del que és avui Espanya. De la mateixa manera que els hereus del règim i de la família Franco mantenen privilegis i conserven patrimoni, i fins i tot han plantat cara a l’Estat, el mausoleu ha restat intocable.
Els paral·lelismes amb El Escorial són evidents: equiparar els mites del règim amb els Borbó
Qui va pagar el Valle de los Caídos?
S. M.: El monument es va finançar a partir de donacions obligatòries, “subscripciones nacionales”, en deien; un espoli a les famílies en tota regla. Pensa que també es van explotar presos i això va abaratir els costos. No s’ha analitzat prou la corrupció en tot el procés d’adjudicacions i sobrecostos... Allà van començar moltes grans fortunes.
Q. S.: Ens falta saber com es movien els diners realment, però la informació està molt fragmentada i repartida per diversos arxius. Un d’ells és el de la Fundación Nacional Francisco Franco, del qual personalment no me’n refio. Dubto que acabem sabent quant va costar el monument realment, més enllà de les estimacions que ja s’han fet.
L’opacitat documental també afecta les persones forçades a treballar i els noms de les víctimes enterrades sense consentiment.
Q. S.: Aleshores era habitual que quan un alt càrrec de la dictadura es retirava també s’endugués la seva documentació. Ara els arxius militars comencen a ser més transparents, però imagina’t tota la informació que s’ha perdut. A part caldrien recursos per finançar la recerca.
S. M.: A més a més, la llei d’arxius és dels anys seixanta, potser caldria actualitzar-la. A part, no hi ha cap certesa que el que busques estigui ben catalogat. Als Estats Units o a Holanda, per exemple, hi ha catàlegs en línia que t’estalvien part de la feina, però aquí estem a anys llum.
Un altre tema que crida l’atenció és l’orde que custodia el monument.
Q. S.: El prior i la resta de monjos consideren que són els guardians de l’essència del cristianisme, que estan per sobre de tots els altres. Els monjos han fet seu el discurs i l’ideari franquista; la tomba del dictador era el seu gran tresor. Fan les misses com abans del concili II del Vaticà, d’esquena al públic. Sobre el paper són autònoms, tot i que jeràrquicament depenen de l’abadia de Solesmes, a França, d’on procedien els primers monjos que van arribar a l’abadia.
S. M.: La gestió del mausoleu depèn de Patrimoni Nacional, una institució peculiar. El seu president és escollit directament pel rei i actua com si fos un ens privat, ancorat en el passat.
“Franco no era tan dolent” vau sentir dir a unes turistes britàniques després de sortir del Valle.
S. M.: Pots fer-hi una visita i sortir sense saber que hi ha més de 33.000 morts enterrats! Els guies ni ho mencionen perquè els que custodien l’espai perpetuen el missatge franquista.
El Valle es projecta per acollir els morts del bàndol nacional, però anys més tard es decideix que s’hi enterraran republicans. Per què?
Q. S.: Al final de la IIGM canvia el context internacional. Per guanyar l’acceptació dels aliats, el règim fa un esforç per canviar el relat. Franco era molt bo amb les operacions de màrqueting; sabia com perpetuar la seva imatge i adaptar-la als nous temps.
El llibre
La dictadura de pedra, Queralt Solé i Sílvia Marimon (Ara Llibres, 2019)

Aquest article es va publicar en el número 214 del Sàpiens (gener 2020)