El setge de Viena, quan Europa va estar a punt de desaparèixer

Europa tal com la coneixem podria haver canviat la tardor de 1529, quan les tropes otomanes van assetjar Viena. L'expansió de l’Imperi otomà, que no semblava tenir límits, es decidiria en una de les batalles més determinants de la modernitat

La Batalla de Viena
La Batalla de Viena Pauwel Casteels / Wikipedia Commons
1 d'abril del 2020 a les 00:00
Assessor
Agustí Alcoberro
Guardar a favorits

Al final de la segona dècada del segle XVI, un jove Carles d’Habsburg va assabentar-se que seria escollit emperador mentre voltava per Catalunya perquè havia convocat la Cort General a Barcelona. Europa estava a punt de veure néixer un dels imperis més grans de la seva història. L’herència de Carles V incloïa els regnes de la Península, els dominis americans, els regnes de Nàpols i Sicília i els Països Baixos. Al mateix temps, a l’Europa Occidental, una altra gran potència feia història: l’Imperi otomà. Els regnes europeus aguantaven la respiració davant l’expansió imparable del Gran Turc, que només feia algunes dècades que havia fet realitat l’inimaginable: conquerir l’eterna Constantinoble i fer desaparèixer l’Imperi Romà d’Orient. Amb tot, però, els otomans no s’havien aturat a l’estret del Bòsfor; havien construït un imperi que s’estenia des d’Alger, al nord d’Àfrica, fins a Bagdad, al cor de Pèrsia, i des de la Meca, a la península Aràbiga, fins a Belgrad, a Europa.

L'imperi otomà va arribar a controlar un àmpli territori, des d'Alguer fins a Bagdad.

Mentre Carles V administrava el seu vast territori i guerrejava amb França, els otomans van continuar expandint les seves fronteres. Liderat per Solimà el Magnífic, l’exèrcit turc va sotmetre Hongria. En el combat va morir el rei hongarès, Lluís II, i es va obrir una disputa dinàstica sense un successor clar al tron. Dos candidats es van proclamar sobirans: per una banda, un noble d’origen polonès, Joan Zápolya, que s’havia mantingut al marge durant la guerra amb la intenció de buscar el favor del soldà; per l’altra, l’arxiduc Ferran, rei de Bohèmia i germà de Carles. Després de la conquesta otomana, Hongria tenia dos reis, un de lleial al soldà i un altre a l’emperador.

L’exèrcit dels cent mil homes

Els dos anys següents van ser favorables als interessos de l’arxiduc Ferran, que va aprofitar un seguit de revoltes internes per reconquerir bona part d’Hongria. Per fer-hi front, Zápolya va enviar emissaris a Istanbul reclamant l’ajuda de Solimà, que respondria amb l’organització d’un exèrcit descomunal, format per gairebé 100.000 homes provinents de tots els confins de l’Imperi, que es va posar en marxa el maig del 1529. El seu objectiu no només era recuperar Hongria, sinó anar un pas més enllà i sotmetre Viena. Conquerir la capital austríaca suposava infligir una derrota moral a la cristiandat europea al centre del continent, però també era un objectiu estratègic: li permetria dominar les rutes comercials del Danubi fins al mar Negre.

Solimà, que era un estrateg prudent, n’havia calculat els riscos i sabia que tenia moltes possibilitats d’alçar-se amb la victòria. Viena es trobava tot just a 150 quilòmetres de la frontera amb Hongria, que aleshores marcava els límits de l’Imperi otomà, i la campanya prometia ser relativament fàcil. Segons li havien comunicat els seus observadors, ni la ciutat estava massa ben fortificada ni disposava de suficients defensors per oposar-se al seu exèrcit. Potser va ser aquesta confiança en la seva superioritat el que va fer que avancés molt lentament a través d’Hongria, tot i no trobar resistència. Les guarnicions austríaques de l’arxiduc Ferran es van anar rendint al pas del soldà i aviat va arribar a Viena la notícia que un exèrcit avançava imparable.

Les portes de Viena es van tapiar, es van construir tanques i es van reforçar els murs. Estaven a punt

A la capital austríaca van sonar totes les alarmes. L’arxiduc Ferran, que s’havia refugiat a Linz per organitzar els reforços, va demanar ajuda al seu germà Carles. L’emperador va enviar emissaris a diversos punts de l’Imperi per formar un contingent d’emergència que pogués reforçar Viena. Van respondre a la crida, entre d’altres, 700 arcabussers castellans i 1.500 mercenaris alemanys d’elit, coneguts com a lansquenets, que destacaven pels seus uniformes de colors llampants, símbol de riquesa i poder. Els liderava Nicholas de Salm, un veterà soldat de 70 anys que havia demostrat els seus dots en la batalla de Pavia. Salm va assumir amb diligència el control de les tasques de defensa de la ciutat, i va començar per destruir els suburbis que s’estenien fora muralles, per evitar que els homes del soldà hi trobessin refugi. Va manar tapiar les quatre grans portes de la ciutat, construir palissades, reforçar les muralles i aixecar un terraplè per dificultar la feina als sapadors enemics.

Es van evacuar de la ciutat tots aquells que no podien lluitar i es van reunir subministraments, pólvora i munició, per aguantar el setge el màxim de temps possible. Amb tot, els defensors eren conscients que davant es trobarien un enemic formidable. A camp obert no tenien possibilitats de guanyar, però ben fortificats podien presentar batalla. Els vienesos que es van quedar a defensar la seva ciutat sabien que els geníssers –un cos d’elit de la infanteria de l’exèrcit otomà– no eren compassius. Encara se’ls eriçava la pell quan recordaven el relat de la presa de la ciutat de Buda, al final de la campanya hongaresa, quan els homes del soldà van saquejar, violar i decapitar tot aquell que s’hi va resistir.

Mentre Viena s’afanyava a organitzar una defensa a contrarellotge, l’exèrcit turc avançava lent però inexorable. Les forces de Solimà el Magnífic havien ja superaven de llarg els 100.000 efectius inicials. No obstant això, els endarreriments van fer que les tropes es veiessin sorpreses pel mal temps, especialment sever l’estiu d’aquell 1529. A causa de les pluges, les rodes dels trens d’artilleria pesada sovint es quedaven encallades en el fang durant diversos dies. En aquests casos, utilitzaven camells per arrossegar els canons, però molts d’aquests animals van acabar morint d’esgotament.

A les portes de Viena

Els primers a arribar als afores de Viena van ser les unitats de cavalleria lleugera, que sembraven el caos per allà on passaven. Ells van ser els primers a adonar-se que les defenses de la ciutat eren més sòlides del que havia previst Solimà. A dins de la ciutat els esperaven guarnicions ben fortificades, conscients i alerta de l’amenaça turca. L’exèrcit otomà arribaria finalment a Viena el 27 de setembre, però ho va fer sense els canons més grans i potents, abandonats quilòmetres enrere davant la impossibilitat de moure’ls. Les pluges havien passat factura també entre els soldats. Molts d’ells havien caigut malalts durant la marxa. Amb tot, la superioritat numèrica era encara favorable al soldà, que va manar encerclar la ciutat i plantar el campament. Com era habitual, Solimà va enviar una petició formal de rendició. Si els defensors obrien les portes i es comprometien a abraçar l’islam, no hi hauria conseqüències. No hi va haver acord, el soldà va enviar un últim missatge assegurant que dues setmanes després esmorzaria a la catedral de Sant Esteve, que convertiria en mesquita.

Sense l'artilleria pesant otomana seria difícil fer caure la fortificació

Els canons turcs van començar a rugir, escopint bales que s’incrustaven a la muralla o bé impactaven en cases i carrers de l’interior de la ciutat. Els defensors responien també disparant, però els assetjants es mantenien a una distància prudencial. Amb tot, com que l’artilleria pesant havia quedat inutilitzada, aviat es va fer evident que la fortificació no cauria fàcilment. Els estrategs del soldà tenien un as a la màniga. Mentre el camp de batalla s’emboirava pel fum de les canonades, els sapadors havien començat a foradar la terra amb pics i pales. Tal com havien fet amb èxit en l’assalt a Rodes, uns anys enrere, la seva tasca consistia a excavar una xarxa de túnels des del campament otomà fins a la base de les fortificacions per tal de posar mines en punts estratègics. Si aconseguien detonar-les, obririen una bretxa a la muralla per on els assaltants entrarien a matadegolla.

Un sistema per detectar trinxeres

Però els mercenaris alemanys estaven al cas d’aquesta pràctica i havien ideat un sistema per detectar moviment sota terra col·locant gibrells plens d’aigua als cellers i soterranis de la muralla. Quan observaven vibracions constants, sabien que hi havia una trinxera a prop i concentraven el foc sobre aquell punt. D’aquesta manera, van aconseguir detonar les mines abans que arribessin a l’objectiu. El 6 d’octubre, Nicholas de Salm va enviar un contingent de 800 homes per eliminar definitivament els sapadors i ensorrar els túnels que havien obert, però l’operació es va saldar amb moltes vides. Aquella mateixa tarda, els turcs van apilar mig miler de caps cristians per celebrar-ho.

L’esmorzar es refreda

Amb tot, les perspectives per a l’exèrcit turc, sense artilleria pesant i la via dels túnels inhabilitada, cada vegada eren més dolentes. El setge s’allargava i cada dia que passava feia més fred i plovia més intensament. El vent fuetejava els assaltants, mal equipats en un campament a la intempèrie, en el qual els malalts empitjoraven i els subministraments començaven a esgotar-se. Els geníssers van expressar els seus dubtes. Tot just aleshores es complia el termini que havia fixat Solimà, quan va arribar una nota des de l’interior de la ciutat, en què afirmaven que l’esmorzar, a la catedral, se li estava refredant.

L’exèrcit otomà no va caure en la provocació i va persistir en l’atac. Aprofitant un dels túnels que no havia quedat malmès, els assaltants van aconseguir fer detonar una mina a la muralla i obrir una bretxa d’uns 30 metres en les defenses austríaques. Era el moment que havien estat esperant: els geníssers van carregar amb totes les forces sobre aquell punt feble. Els piquers alemanys van impedir l’entrada als cavalls i els arcabussers van fer caure una pluja de bales sobre la infanteria. Els defensors van impedir que els ho- mes del soldà entressin a la ciutat, pe- rò la carnisseria va ser considerable. La pluja intensa i el fred van impedir que es repetís l’atac i van permetre als de- fensors tapar lleugerament la bretxa.

L’artilleria pesada es quedava encallada al fang. Els camells podien dur-la però morien d'esgotament

Finalment, el 14 d’octubre Solimà va decidir fiar-ho tot a una última carta: va reunir totes les tropes per llançar un últim i definitiu assalt sobre la ciutat. De nou, els defensors van repel·lir les forces otomanes, però el camp de batalla va quedar xopat de sang i farcit de cossos sense vida d’ambdós bàndols. Enmig d’una forta nevada i davant la impossibilitat de mantenir un setge en aquelles condicions, les tropes del Gran Turc van aixecar el campament per fer el camí de tornada. Els esperava una llarga i penosa marxa fins al Bòsfor, en la qual molts dels soldats malalts van morir i bona part de l’artilleria supervivent va haver de quedar abandonada davant la impossibilitat d’arrossegar-la.

Viena havia resistit, però aquella batalla l’havien perdut els dos bàndols. Solimà havia encaixat una derrota imprevista i havia patit un munt de baixes, però mantindria el control d’Hongria, que deixava en mans del seu aliat Joan Zápolya. Pel que fa als defensors de Viena, el seu líder, Nicholas de Salm, moriria uns mesos després a causa de les ferides provocades durant el setge. L’arxiduc Ferran havia perdut molts homes i s’hauria de dedicar a refer les s ves forces davant d’un futur nou atac.

La llegenda del ‘croissant’

Les portes de Viena marcarien el límit de l’expansió occidental de l’Imperi otomà, que mai més arribaria tan lluny a través d’Europa. Tres anys després, el 1532, Solimà va tornar a enviar un gran exèrcit a Hongria, però no es va acostar a Viena.

Si els geníssers haguessin atacat la capital austríaca, s’hi haurien trobat soldats, nobles i mercenaris de tots els confins de l’imperi dels Habsburg, també catalans, com Joan Boscà, Jeroni Agustí o Galceran de Cardona, tots ells fidels vassalls de l’emperador Carles. La ciutat s’havia erigit com un símbol de la resistència cristiana contra l’invasor otomà. Fins a tal punt era així, que Martí Luter, impulsor de la reforma protestant que desembocaria en les guerres de religió dins del si del cristianisme, també escriuria a favor de la unió per defensar Viena de l’enemic musulmà.

El crossiant, el símbol de la victòria i resistència vienesa 

La guerra entre l’imperi dels Habsburg i el Gran Turc duraria dècades, amb altres batalles clau com la de Lepant, el 1571, que frenaria el predomini otomà a la Mediterrània. Amb tot, Viena tornaria a ser assetjada per les tropes otomanes el 1683, quan la capital austríaca tornaria a resistir. Conta la llegenda que va ser després d’aquest segon assalt quan els flequers vienesos van crear un dolç en forma de mitja lluna, el símbol de l’Imperi otomà, per commemorar la victòria: el croissant. Qui sap com hauria canviat tot això si Solimà hagués complert la seva promesa d’esmorzar ell a la catedral de Sant Esteve.