Traficants de llibres

Durant els darrers anys del franquisme, un grup d’escoltes d’Olot van tirar endavant una èpica operació de contraban: passaven llibres prohibits des de França. Reconstruïm la peripècia que va refundar el catalanisme

La ruta principal: sortida d'Espinalvell i tenia Olot com a meta
La ruta principal: sortida d'Espinalvell i tenia Olot com a meta
Autor
Jordi Amat
Guardar a favorits

Inici dels anys setanta. Olot centre. Un edifici modernista, amb ferro forjat i balconada de fantasia: la casa Gaietà Vila. Als baixos de l’edifici hi penja el rètol amb el nom d’una llibreria: Drac. Un home hi entra i saluda el llibreter Josep Maria Bonet. Com que és un client de confiança, Bonet, a mitja veu, li diu que ja han arribat els llibres clandestins. Són volums en català de contingut polític que publica una editorial completament atípica: Edicions Catalanes de París.

La logística que feia possible que aquells llibres arribessin a la rebotiga de la llibreria Drac podria semblar fantasiosa. Gairebé tant com l’animal meravellós. La diferència és que la fantasia, en aquest cas, era una realitat i ara per fi podem escriure la crònica d’una veritat oculta durant dècades. Perquè aleshores no ho havia de saber ningú. Preservar el secret, ahir com avui, és la clau de funcionament de tota acció clandestina. L’operació llibres ho era. I un dels centres de l’operació, a banda de Barcelona, París i Perpinyà, va ser, precisament, Olot.

Units contra l’enemic comú

L’episodi, encara massa desconegut, és paradigmàtic de l’antifranquisme catalanista que al llarg de la dècada dels seixanta es va anar compactant. Va ser aquella compactació, que ho era tant de grups com d’idees, la que explica fenòmens que serien coetanis i tan transcendentals com la capil·larització transversal i territorial de l’Assemblea de Catalunya primer o l’esperança fundacional del Congrés de Cultura Catalana després.

L'antifranquisme va aglutinar un grup de persones amb un ventall d'idees molt variat

A la pràctica, en totes les seves dimensions, Edicions Catalanes de París va funcionar com una proveta. S’experimentava la dinàmica ideològica que va fer possible aquell canvi d’escala en la vertebració d’una cultura política completament alternativa a l’oficial i la conquesta de l’hegemonia per part dels nous catalanismes. Hi van estar implicats intel·lectuals i empresaris, alguns pocs exiliats, el suport d’una certa menestralia industriosa i les xarxes de compromís civil que havien crescut a redós de l’escoltisme catòlic.

Finançament de Banca Catalana

És als integrants d’una d’aquelles xarxes, la d’Olot, a qui un dia s’adreça el futur president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta. Té trenta i pocs anys, està ampliant estudis de sociologia a París i ja és un activista qualificat. Perquè estudia, però Porta també treballa: és el responsable d’un modest programa de beques l’objectiu del qual era que universitaris catalans, molt pocs, acabessin la seva formació a l’estranger. El programa el finança Jordi Pujol a través de Banca Catalana i el seu propòsit prepolític era que Catalunya tingués un planter de científics socials potent. No era una aposta pel coneixement acadèmic sense més. Ni de bon tros. En l’ona expansiva del Maig del 68, el financer Pujol havia acabat escaldat d’alguns intents de bastir una aliança amb intel·lectuals d’esquerres barcelonins. De bastir l’aliança, sí, i de liderar-la, naturalment, per posicionar-se a la cursa política de la democràcia que hauria de venir. I malgrat aquesta decepció, com que volia fonamentar ideològicament la seva proposta política, no volia deixar de lluitar en la batalla de les idees amb una orientació clara.

Una idea original de Josep Benet

Una eina que havia de fer possible el seu afany d’intervenció, sobretot en relació amb les elits culturals del moment, era Edicions Catalanes de París: una editorial dirigida des de Barcelona que imprimiria els llibres a França, uns llibres impublicables sota el franquisme i que tenien una clara voluntat d’influir. Com? Publicant assaig i història que situaven la nació al centre de la comprensió de la realitat catalana. O, en tot cas, que no l’excloguessin i, contra les palpitacions del temps, que com a mínim fessin compatible la qüestió social i la nacional. La idea originària havia estat de l’historiador, advocat i activista Josep Benet, que en seria el director, i que també volia impulsar l’editorial per fer una proposta ideològica, la seva proposta i a favor de la seva trajectòria política.

Els assajos i llibres d'història d'edicions catalanes de París posaven la nació al centre del relat

L’estiu del 1969 Porta va tenir la primera notícia de l’editorial durant una reunió celebrada a la seu central de Banca Catalana al passeig de Gràcia. Pujol li va dir que a París s’havia constituït legalment una editorial amb tots els ets i uts i que ell era qui s’havia responsabilitzat de finançar-la. Tenia una seu social —al número 18 del carrer Jobbé Duval— i, com era preceptiu, un gerent francès —Paul Kipfer—. Dos catalans exiliats, va explicar, hi treballarien: Àngel Castanyer i Romà Planas, a qui Pujol mateix havia trucat per fer-li la proposta. Havia estat l’activisme cultural de Castanyer i Planas al Casal Català de la capital francesa allò que feia pocs anys els havia posat en relació amb Albert Manent —la persona que faria de gerent informal de l’editorial a Barcelona.

Després d’explicar l’organigrama de l’editorial a Porta, Pujol li va demanar que hi col·laborés. I aquesta col·laboració es concretaria pocs mesos després: buscar un grup de contrabandistes culturals que es responsabilitzés de passar els llibres des de França i els fes arribar a Barcelona. El seu amic Fèlix Martí, que estava posant en marxa la Fundació Jaume Bofill, li va suggerir proposar-ho a un grup d’escoltes d’Olot. Serien ells els qui durant gairebé tota la convulsa història de l’editorial es dedicarien a la fase més arriscada de tota la logística: introduir clandestinament els llibres a Catalunya.

Poesia de la resistència

Probablement la reunió d’Olot es va celebrar pels volts de les festes de Nadal del 1969. Aleshores el primer volum del catàleg de l’editorial ja s’havia imprès. Era l’antologia Poesia catalana de la guerra d’Espanya i de la resistència (1936-1939) elaborada per Stephen Cartwright —pseudònim rere el qual s’ocultava el professor de literatura Joaquim Molas—.

 

Segur que ho estava perquè es conserva una carta del 17 de novembre d’aquell 1969 en la qual Planas i Castanyer convidaven Josep Tarradellas al lunch que s’oferiria amb motiu de la presentació del llibre (el president exiliat els va dir que hi assistiria). Però malgrat tenir el primer llibre de l’editorial encaixat a França, no sabien com el podien distribuir. Alguns exemplars es podien vendre allà mateix, a llibreries mítiques de l’exili republicà espanyol o alguns també a Perpinyà, però l’objectiu era que l’arma d’intoxicació massiva que pot ser la cultura saltés la frontera per tal que el missatge detonés a la consciència política d’alguns centenars de lectors.

Els escoltes entren a escena

El primer pla per passar els llibres a Catalunya, segons Porta va explicar aquell dia, no havia funcionat. Se’n buscava un d’alternatiu. Allò que Porta va demanar als escoltes d’Olot, al llarg de la reunió a casa de Tomàs Costa —cap d’agrupament, professor de català quan no estava permès ensenyar-lo—, era si podien assumir la missió. Un d’ells va dir que estava disposat a liderar-la. Era Lluís Sacrest. Tenia uns 25 anys i era cap d’una unitat de l’Agrupament Escolta Nostra Dona del Tura; concretament de la unitat de Pioners i Caravel·les, és a dir, els nois i les noies més grans. Van ser caravel·les i pioners els qui foren reclutats per tirar endavant l’operació.

‘La xocolata ja és a lloc’. Aquesta era la consigna per avisar que els llibres ja eren a Perpinyà

El grup inicial, a banda de Sacrest, el van integrar els germans Joan i Josep Maria Bonet, Tomàs Costa, Concepció Ferrer, Àngels Martín, Montserrat Pau, Josep Pont, Anna Prat, Gaspar Senis i Raimon Vinyoles. D’entrada el grup va estudiar els recorreguts possibles sobre el mapa. També van fer reconeixements per la zona, per saber quins eren els moviments de vigilància que hi feia la Guàrdia Civil. Fet això van considerar que l’operació era possible i així ho van fer saber a Porta. Següent pas: avançar en el disseny de l’acció. Els llibres, d’entrada a través de particulars (Porta mateix) i després utilitzant una empresa de transport, anaven de París a Perpinyà. Seria a Perpinyà on els olotins els haurien de recollir. Per ferho havien d’esperar un avís codificat: una trucada de Barcelona dient que la “xocolata” ja era a lloc. Ho comunicava, d’entrada, Jordi Porta a Fèlix Martí i era Fèlix Martí qui després ho transmetia al comando d’Olot.

1 motxilla i 30 quilos de llibres

Aleshores Sacrest i un altre company creuaven la frontera en direcció a Perpinyà. Gairebé sempre ho feien un divendres. Duien el portaequipatge del cotxe ple de motxilles. Quan arribaven a la ciutat de la Catalunya del Nord es dirigien a la llibreria d’Antoni Cayrol —poeta rossellonès que signava amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà—. Es presentaven dient una contrasenya i Cayrol els encaminava cap al garatge on guardava les caixes amb els llibres. La parella d’olotins treia els llibres de les caixes, els guardaven dins de les motxilles (cada una resistia uns 30 quilos) i altra vegada posaven les motxilles al portaequipatge. Aquella nit de divendres a dissabte dormien a la Catalunya del Nord. A primera hora del dissabte engegaven de nou el cotxe per trobar-se on s’havien de reunir amb un altre grup que venia d’Olot.

El punt de trobada de la primera ruta va ser la Farga, el veïnat a tres qui·lòmetres de Prats de Molló. Per una banda, Sacrest i l’altre company hi van arribar en cotxe. Per l’altra, hi arribaven els qui havien travessat caminant la frontera pel coll d’Ares després d’haver deixat el cotxe aparcat a Espinavell. Del portaequipatge treien les motxilles i 6 escoltes les carregaven a l’esquena per desfer el camí que havien fet. No era un recorregut fàcil, explica Sacrest, perquè el desnivell era molt pronunciat. Però els llibres, superat el coll, ja havien arribat al Principat. A Espinavell es retrobaven uns i altres. I ara les motxilles, plenes de cultura explosiva, les posaven en un portaequipatge del tot terreny de Josep Pont. Havia de ser aquest vehicle i no cap altre perquè el tot terreny els permetia fer un trajecte difícil (Rocabruna, Beget, Oix) i llarg (4 hores), però que els donava garanties de seguretat: se sal· taven el control fronterer que la Guàrdia Civil tenia fix a Camprodon. I va ser amb aquest vehicle que, després d’una llarga peripècia, els exemplars de Poesia catalana de la guerra d’Espanya i de la resistència van arribar a bon port. Però perquè, a la fi, els llibres arribessin a la rebotiga posem per cas de Drac —una de les llibreries de confiança on es vendrien— la peripècia encara no havia acabat. Ni de bon tros.

A Chocolates Gulki treien els llibres de les motixlles i els posaven dins de caixes de cartró

El tot terreny anava directament al número 8 del carrer Joaquim Vayreda de la capital de la Garrotxa. Allà hi havia la fàbrica de la família de Tomàs Costa: Chocolates Gluki. Era aquí on treien els llibres de les motxilles i els posaven dins de caixes de cartró de l’empresa. Com que les caixes estaven pensades per carregar rajoles de xocolata, calia reforçar el paquet perquè no es malmetés. I el reforçaven usant fundes de tela que elaborava l’empresa Sacrest Villegas: fundes destinades a l’alimentació càrnia, però que per al contraban cultural diversificaven la seva operativitat. També eren una garantia de seguretat perquè l’operació clandestina no fos descoberta.

Darrer pas: la funda d’embotits

El pas següent, gairebé l’últim, era transportar d’Olot a Barcelona les caixes de xocolata embolicades amb funda d’embotits. L’estratègia per blanquejar aquest pas era usar una prestigiosa empresa de transports local: Transports Tresserras, una empresa familiar que en aquell moment es dedicava al transport de productes alimentaris. Quina estranyesa podien provocar aquells paquets? La seu de l’empresa era a Olot i també tenien local al carrer Almogàvers, una zona del Poblenou que era emblemàtica del negoci dels transports. Era allà, al local de Tresserras a Barcelona, on arribaven les caixes. No portaven ni nom de remitent ni nom de destinatari. Qui les recollia, altra vegada, era algú del grup d’escoltes. Les rebia i les carregava al seu cotxe particular per dirigir-se cap al carrer Comtessa de Sobradiel al barri Gòtic de la ciutat. Allà hi havia Arc de Berà. Un empleat d’aquesta distribuïdora recollia les caixes. No les portava al local de l’empresa sinó que s’encarregava de dur-les a un pis franc. I era des d’aquell pis que els comercials, a la fi, portaven els llibres a llibreries de confiança.

Molt més que un historiador

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Benet. ‘Sàpiens’ se suma a la celebració d’aquesta efemèride publicant un seguit de reportatges que, al llarg d’aquest 2020, explicaran de forma explícita o tangencial les diferents facetes que va tenir Benet al llarg de la seva dilatada i transversal carrera.

Benet va ser un historiador i escriptor rellevant però també va exercir d’advocat en consells de guerra, va liderar la lluita antifranquista, va ser senador i candidat a la presidència de la Generalitat i va dirigir Ediciones Catalanas de París, com narrem en aquest article.

Una logística i producció complexes

Des que els llibres arribaven de Perpinyà fins que feien cap a les llibreries, via Olot i Barcelona, podien passar ben bé dos mesos. Havia de transcórrer tot aquest temps perquè clients de confiança poguessin adquirir les obres que publicava Edicions Catalanes de París a algunes mal comptades llibreries. A Drac, per exemple, sense que Josep Maria Bonet pogués imaginar ni remotament que alguns dels seus clients eren, precisament, els contrabandistes que havien passat aquells llibres.

“He rebut de Josep Maria Vilaseca Marcet la quantitat de dues-centes cinquanta mil pessetes per integrar al capital d’Edicions Catalanes de París.” El rebut, datat el 7 de juliol del 1970, el signava Albert Manent. És la prova que al finançament de l’operació, molt aviat, s’hi havia incorporat un altre mecenes: l’advocat Vilaseca Marcet — que acabava de posar en marxa la Fundació Jaume Bofill i que mantenia una alta sintonia amb Pujol—. Abans que l’editorial publiqués el seu segon llibre, ja calia una injecció de capital. De fet, no podia ser d’una altra manera. Mai es va plantejar que aquella empresa pogués ser autosuficient perquè difícilment podia generar negoci. La logística era massa complicada. Perquè no era un repte només passar els llibres una vegada impresos. Tota la producció editorial no podia ser més enrevessada: l’original es feia arribar primer de Barcelona a París a través de viatgers de confiança, allà es feia una primera maqueta que es retornava a Barcelona, on un professional la corregia, i era aquesta versió la que es retornava de nou a París, on finalment s’imprimia sense un control de qualitat gaire exigent.

Un premi d’una sola edició

Però la màquina s’havia posat en marxa el 1970. Ja no va deixar de comptar amb les aportacions de Vilaseca o de les seves fundacions. Amb aquells primers diners del gran mecenes català de la dècada dels setanta es podria pagar la despesa del segon llibre —la reedició d’Els moviments d’emancipació nacional— i la convocatòria d’un premi de la qual fins i tot se’n va donar notícia a les pàgines de cultura del diari La Vanguardia. Només es va convocar aquell any. L’obra guanyadora va ser les memòries del general exiliat Frederic Escofet, un actor protagonista tant dels fets d’Octubre del 34 com del 18 de juliol del 36 a Barcelona. Els dos volums de records d’Escofet estaven escrits originàriament en castellà i Josep Benet els va traduir al català sense que enlloc constés la llengua original.

L'editorial va publicar originals rellevants i va cercar bons autors i temàtiques d'impacte

És una demostració inequívoca de qui dirigia de debò l’editorial. Benet manava i s’enfurismava quan la seva autoritat no era reconeguda per l’equip de París o no rebia el suport promès dels mecenes que s’havien compromès a sostenir l’empresa. Però, sigui com sigui, ell comandava el projecte. Va publicar alguns originals importantíssims que conservava al seu arxiu — com les Meditacions en el desert i la Història de La Vanguardia de Gaziel—, va escriure pròlegs i solapes, va reeditar obres de les quals ell n’havia estat motor —Le Vatican et la Catalogne— o va impulsar recerca que es va acabar convertint en llibre. Va ser el cas de la feina d’hemeroteca que van fer Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells, a la recerca de publicacions que demostressin que sí que existia un marxisme català que havia reflexionat sobre la qüestió nacional.

Un catàleg editorial d’alt nivell

Aquesta recerca es va pagar a través d’una beca concedida per la Fundació Jaume Bofill, de la mateixa manera que els germans De Puig van rebre una ajuda de la mateixa Fundació per fer feina a París relacionada amb l’editorial (i organitzar, ja que hi eren, la delegació francesa de l’Assemblea de Catalunya).

No era, doncs, un catàleg editorial menor. A banda de llibres més o menys secundaris però significatius (com la crònica sobre la vaga de la Harry Walker escrita per Joaquim Ferrer o una obra de teatre sobre Francesc Layret coescrita per Maria Aurèlia Campany), el catàleg feia una aposta política forta que no es basava només en la divulgació d’una ideologia sinó que se substanciava amb obres que han tingut un impacte profund. Valdria per El mallorquinisme polític (signat amb pseudònim per l’historiador Gregori Mir) o pels volums del Panorama del nacionalisme català del militant independentista Fèlix Cucurull.

El llibre més influent

Cap, en tot cas, va tenir un impacte comparable a l’Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. Publicat el 1973, en teoria als crèdits es deia que l’havia elaborat un institut, però en realitat el projecte era íntegrament de Benet. La tesi fundacional que volia afermar era aquesta: que el franquisme, amb la repressió i la política de destrucció de l’entramat de la cultura política del catalanisme, havia implementat un genocidi cultural.

Entre tots els llibres publicats, el de més impacte va ser 'l’Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco'

I no és menys veritat, si fem una repassada al catàleg, que Els catalans als camps nazis —un dels pilars de la no-ficció catalana— va tenir com a placenta Edicions Catalanes de París. Era un projecte de Benet i va ser ell qui el va proposar a Montserrat Roig. L’editorial li va contractar el llibre i els germans De Puig la van ajudar a fer la recerca a les entitats de deportats parisenques.

El principi de la fi

Però quan Roig va acabar la feina, l’editorial ja no estava en condicions d’assumir aquell projecte. Edicions Catalanes de París, que no va ser una editorial menor, va tenir una història curta. La seva sort, la seva creu, estava lligada al franquisme perquè la seva funció principal havia estat combatre la mentida de la dictadura. Quan Franco va morir, sortosament, l’anomalia que donava sentit a un projecte anòmal també va acabar. Alguns ciutadans, compromesos en una democratització catalana, en van formar part. Sense un grup d’escoltes d’Olot tampoc no hauria estat possible.

Per saber-ne més

Per veure com era un llibre d’Edicions Catalanes de París val la pena consultar l’edició digital de La vaga de l’Harry Walker-www.cedall.org/Documentacio/. Diversos llibres dels que va publicar l’editorial han estat reeditats tant els de Gaziel com el de Josep Carner Ribalta, per exemple. Sonsoles Ónega va usar les memòries del general Escofet per escriure la novel·la Después del amor. La documentació interna de l’editorial està dispersa a arxius privats i públics, però la informació més precisa és la del Fons Josep Maria Vilaseca dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquest article es va publicar en el número 217 del Sàpiens (abril 2020)