Abans de l’arribada dels britànics, la societat igbo, al sud-est de l’actual Nigèria, estava organitzada a través d’un sistema matriarcal que repartia el poder entre homes i dones. Les dones igbos, com en moltes altres tribus africanes, lideraven una sèrie d’institucions oficials —polítiques, econòmiques i judicials— a través de les quals podien protestar i redreçar les situacions que consideraven perjudicials per a elles i per a la societat en general.
Aquestes institucions de poder femenines, encapçalades per l’lnyom Nnobi (‘el consell de les dones’), comptaven amb una total independència econòmica, gaudien d’una activa vida espiritual i ritual i exercien una gran capacitat punitiva contra els comportaments dels homes irrespectuosos amb elles o amb les seves propietats.
La reestructuració del poder
L’arribada dels europeus va canviar dràsticament aquesta realitat. Els anglesos van anar instal·lant progressivament el seu sistema d’administració —l’indirect rule— i van imposar una figura, la del warrant chief (‘autoritat de l’ordre’), que donava tot el pes de les responsabilitats i les negociacions polítiques i econòmiques a un sol home de cada comunitat. Això trencava amb l’equilibri entre homes i dones, menystenia els consells en els quals participaven membres de diferents llinatges, excloïa les dones fins i tot dels temes que els concernien únicament a elles i, finalment, va comportar conflictes locals per abús de poder i corrupció dels representants escollits pels britànics.
L’Administració colonial també va instal·lar uns tribunals (els native courts) que desautoritzaven les institucions de justícia locals. A més, els colons, emulant el model de l’Anglaterra victoriana, consideraven amorals molts dels costums igbos sobre les dones, i no només van prohibir diferents pràctiques locals sinó que van anul·lar el poder de les institucions femenines igbos.
Per exemple, una tasca que sempre havia estat gestionada per les dones, com era el mercat i les relacions econòmiques locals, va passar a ser controlada totalment pel poder masculí, la qual cosa, lligada a les noves dinàmiques de l’economia colonial (inclosa una nova moneda), va provocar un enriquiment substancial dels homes i una pèrdua de capacitat adquisitiva de les dones. Sense oblidar que els colons van fer noves carreteres —molt més perilloses— per poder transportar grans mercaderies amb camions, cosa que va fer perdre els vells camins que les dones feien servir per desplaçar-se d’un poble a un altre.
Escombres, cants i danses van ser les armes que van emprar per ridiculitzar el poder colonial
Paral·lelament, les diferents esglésies metodistes i presbiterianes s’havienanat instal·lant a la zona, i els rols rituals de les dones també van ser escapçats. Mentre que abans de l’arribada dels europeus les dones tenien un paper actiu en molts rituals, inclosos els funerals, ara tot aquell món sagrat passava a mans masculines. A més, els missioners aplicaven programes d’educació en què les noies havien d’aprendre les tasques domèstiques (occidentals) i els nois rebien coneixements científics i tècnics, i podien progressar en la nova societat colonial.
Una de les primeres grans manifestacions per mostrar el malestar envers la nova realitat colonial es va produir el 1925. Primer ho van fer als mercats sacsejant escombres autòctones, cantant i ballant. Després van fer el mateix davant les cases dels nous poders masculins i finalment van portar les seves queixes i demandes a l’Administració colonial, que no va saber interpretar la magnitud de la protesta.
La tensió va augmentar quan el Govern colonial va procedir a comptar la població i els seus béns, des de les mides de les terres fins al nombre de caps de bestiar, i fins i tot la quantitat d’utensilis de cuina. El recompte va ser considerat per les dones una ofensa molt greu, més encara quan el 1928 es va establir un sistema de taxes molt perjudicial que, per reblar el clau, s’havia de pagar amb la nova moneda dels europeus.
Tota aquesta tensió va arribar acompanyada d’una època d’alces i baixes en els preus dels productes dels quals tenien el monopoli les empreses britàniques. La crisi del 1929 va fer que els preus d’alguns productes, com el de l’oli de palma, un dels principals béns que s’exportava de la zona, caigués en picat, mentre pujava el cost d’aliments bàsics i dels impostos. Progressivament, la corrupció s’anava estenent i el trencament de les estructures tradicionals era cada cop més evident.
Esclata l’Ogu Umunwaanyi
Durant molts mesos, les dones, a través d’una xarxa femenina al voltant del mercat, anomenada mikiri, i de les seves institucions locals es van reunir a la recerca de solucions a una crisi que no només afectava les dones sinó, per descomptat, tota la societat. Però l’Administració colonial es feia la sorda amb les seves demandes i, finalment, la tensió va esclatar.
L’Ogu Umunwaanyi (o ‘guerra de les dones’) va començar a la darreria de novembre del 1929, quan les dones igbos van organitzar una sèrie de protestes a la localitat d’Oloko amb cants i danses ridiculitzant el poder colonial i els seus aliats, com ja havien fet el 1925. L’Administració colonial va considerar-ho una “acció de dones histèriques i dements” però la protesta ràpidament es va estendre. Als voltants de la població d’Aba, un grup de dones van tancar els mercats, van tallar carreteres i van boicotejar el sistema de telègrafs. I encara més enllà, a les regions d’Owerri i Calabar van fer-ho milers de dones —és impossible saber-ho amb exactitud però es considera que eren més de 25.000— d’altres comunitats lingüístiques i culturals de la zona (ibibios, andonis, ogonis, bonnys, opobos...).
Mai a Nigèria s'havia vist una repressió tan brutal contra dones que exercien el seu dret a protesta
Les manifestants anaven als edificis de l’Administració, als mercats i a les fàbriques, moltes d’elles amb poca roba o nues —un dels símbols de protesta més estesos de l’Àfrica Occidental, com a mostra del poder de la maternitat i com un desafiament a la “virilitat” de l’Estat. En molts llocs, també anaven a les cases dels warrant chiefs, especialment els més corruptes, els ridiculitzaven i els confiscaven el barret, símbol del poder colonial, i en alguns casos destruïren les seves propietats.
Durant les dues primeres setmanes de desembre, les marxes de les dones, desarmades, van anar ampliant-se, i en alguns pobles van assetjar edificis, cotxes, camions, trens, oficines de correus, botigues de comerciants estrangers... Fins i tot van saquejar una oficina del Barclays Bank. Quan passaven per una factoria europea o per la casa d’un missioner, hi entraven i s’enduien el que hi trobaven. Van fer el mateix amb les native courts, els tribunals que simbolitzaven el poder dels homes blancs: en van assaltar més d’una quinzena.
L’escalada de tensió va augmentar definitivament el 13 de desembre, quan un metge britànic que es trobà enmig de les protestes va accelerar el cotxe, va atropellar dues dones i va fugir carrer enllà. Les dones, que en tres setmanes de protestes no havien provocat cap víctima, van acabar de col·lapsar del tot les poblacions de la zona.
Una repressió sagnant
Quan el Govern colonial va adonar-se de la magnitud de la protesta, va enviar les tropes a diferents pobles, sorpresos per la ràpida capacitat d’organització i de reacció de les dones. El 15 de desembre, a la localitat d’Utu Etim Ekpo van disparar contra les dones desarmades i van matar-ne divuit. En van resultar ferides una vintena més. Se succeïren les detencions i els empresonaments. L’endemà, a Opobo, una delegació de sis dones van anar a visitar la delegació del districte. A fora, una nodrida munió de dones els donava suport. Finalment, les forces colonials van acabar disparant contra la gernació. Segons les fonts oficials, una trentena de dones van morir per les bales, vuit més van morir ofegades i una trentena més van resultar ferides. Altres fonts suggereixen que les dones assassinades van arribar al mig miler. Durant tot el mes de desembre, no hi va haver cap víctima masculina ni europea.
Els informes britànics
A finals del mateix mes de desembre del 1929 les autoritats colonials van fer una primera investigació per esclarir els fets. L’informe va assegurar que l’ús de la força contra les dones havia estat el correcte. Poc després, a instància dels representants africans del Consell Legislatiu de Nigèria, així com de la pressió de l’opinió pública britànica, es va iniciar una altra investigació en què es van entrevistar diverses dones i representants locals.
La 'guerra de les dones' va comportar pocs canvis immediats però va resultar ser una gran lliçó per als britànics
La Comissió va concloure que la revolta tenia a veure amb el descontentament per les taxes impositives, la fluctuació dels preus del mercat i la corrupció dels warrant chiefs i els membres dels tribunals natius, així com amb els procediments de l’Administració colonial en general. També es va considerar que la resposta havia estat desproporcionada i que, per aturar-la, no hauria calgut aquella repressió tan brutal, amb la mort de moltes dones, càstigs, empresonaments i fins i tot la crema de diferents pobles.
Tot i això, els oficials van ser condecorats per les seves accions. Certament, els britànics no van entendre mai que aquella era la forma de protestar a les societats locals tradicionals ni que els homes, tot i que en cap moment hi van intervenir, les defensaven i hi estaven d’acord.
L’anomenada guerra de les dones havia durat menys d’un mes en un territori d’uns 10.000 km2 (una tercera part de la superfície de Catalunya) i amb una població d’uns 2 milions de persones. Es va fer a la manera tradicional, amb accions simbòliques, i amb el suport dels homes, que veien aquelles accions amb bons ulls. Va comportar pocs canvis immediats però va resultar ser una gran lliçó per als britànics, que van entendre que els calia saber més sobre com funcionaven les societats africanes.
Les autoritats colonials, però, en lloc de llegir el significat profund d’aquelles accions, van optar per la repressió. Mai a Nigèria s’havia vist que unes dones que havien exercit el seu dret tradicional a protesta fossin reprimides tan brutalment. Així, l’Ogu Umunwaanyi va esdevenir un referent, fins al punt que dues noves revoltes van tenir lloc a la regió el 1934 i el 1938-39 inspirant-s’hi. No serien les darreres protestes femenines del continent.
Us recomano fer un cop d’ull als webs de la Unesco, de l’Afrikan Heritage i del Global Non Violent Data Base i també a un article de The Guardian: https://guardian.ng/life/nwanyereuwa-the-woman-behind-the-tactical-aba-womens-protest/
Aquest article es va publicar en el número 219 del Sàpiens (juny 2020)