Un vaixell surt de Focea, a les costes de l'Àsia Menor, una terra àrida que no dona per a viure. Tot és a punt. L'oracle ha estat favorable, la tripulació espera i s'han fet les preceptives ofrenes als déus per a una ruta que serà llarga: fins al límit de la mar coneguda, fins al llunyà Occident. Falta poc per l'any 600 aC.
Focea no és un gran port comercial, sinó una ciutat inquieta, una zona de mariners hàbils que no temen la mar ni els perills que amaga. Els seus habitants saben que, per a subsistir, s'han d'arriscar i buscar noves terres. Saben també que els vaixells mercants són un blanc massa fàcil per a la pirateria. Per això, les seves naus són ràpides i modernes, galeres de cinquanta remers que es desplacen en grup de costa en costa, s'aturen per a avituallar-se i, de pas, comerciar: Ischia, Sardenya i Mallorca. Més enllà, els espera una zona desconeguda, aquella on l'invencible Hèracles va viure algunes de les seves gestes més heroiques. Una zona especialment atractiva per l'abundància de metalls que els fenicis han encertat a convertir en la seva reserva privada. A l'extrem oest de la Mediterrània els espera una altra cultura, la qual des de fa segles viu d'esquena al mar i se centra en el conreu de la terra, l'horta i els ramats: són els ibers.
Cobert per una gran capa de sorra i de pedres arrencades del penya-segat, el vaixell dorm des de fa segles a sis metres de fondària
Any 2004. Han passat més de vint-i-sis segles des que els antics foceus van tenir la idea temerària d'arribar fins a les nostres costes. L'historiador grec Heròdot ens ho explica molt bé: "Aquests foceus van ser els primers grecs que es van donar a les llargues navegacions, i són els qui van descobrir la mar Adriàtica, la mar Tirrena, Ibèria i Tartessos". Fa 2.600 anys, al sud de la Gàl·lia fundaren la rica Massalia (avui Marsella), una vertadera porta d'entrada per a grecs i romans. I, al cap de pocs anys, a l'extrem nord d'Ibèria, la petita Emporiae (Empúries). En el seu camí, ancoraven a diferents ports per a proveir-se, entre els quals, les illes Balears. I, especialment, la preciosa illa de Mallorca. Els antics grecs havien entès que la seva gran riquesa era la mar. I no s'equivocaven.
El silenci de l'aigua
Els primers registres escrits –i, per tant, històrics– de navegació a la Mediterrània pertanyen a Egipte i daten del 2650 aC. Però són documents molt escassos. Per això, per a conèixer el passat d'una mar que ha convidat de sempre a la navegació, el millor testimoni és aquell que amaguen les seves aigües: els naufragis. Tanmateix, es tracta d'un testimoni que demana un laboriós treball previ: la tasca de l'arqueologia nàutica.
En aquest sentit, i tenint en compte que la Mediterrània ha estat una mar densament transitada, el seu fons marí oculta interessants jaciments arqueològics. Ho sap molt bé l'equip humà del vaixell Thetis, del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), entitat adscrita al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que, el maig del 2002, es desplaçà fins a les costes del nord de Mallorca, on uns submarinistes havien detectat, a la cala Sant Vicenç, indicis de restes de vaixells a pocs metres de fondària. Les primeres prospeccions van aportar resultats prometedors i l'equip del CASC, en col·laboració amb el Consell Insular de Mallorca, aquell mateix estiu va iniciar la primera intervenció arqueològica. No sospitaven quina seria la dimensió de la troballa. Avui, quan s'hi duu a terme la segona campanya i s'han analitzat bona part dels materials recuperats, Sàpiens pot avançar que es tracta d'un jaciment excepcional. El fons marí de les costes de Pollença amaga una vertadera joia de l'arqueologia nàutica: un vaixell grec de les acaballes del segle VI aC. Un testimoni realment únic, ja que es tracta de la nau grega més antiga trobada a les nostres costes.
El cop contra les roques
La costa nord-oest de Mallorca és abrupta, amb alts espadats. És un tram difícil per a la navegació, castigat sovint pel fort vent del nord, la tramuntana. La cala Sant Vicenç penetra molt endins i convida a fondejar-hi, però la seva entrada té orientació nord, això vol dir que quan una embarcació hi és ancorada i es gira tramuntana, el lloc es converteix en una trampa de sortida difícil, molt difícil. Així va ser-ho, fatalment, per als mariners de la nau grega.
Els arqueòlegs apunten que el vaixell grec va naufragar després de picar contra les roques. El destí final de la tripulació no ens ha arribat, forma part dels secrets irrecuperables de l'aigua. El que sí tenim és la càrrega de la nau, que ens parla, de lluny, de la vida d'aquells qui es feien a la mar quan aquesta encara no era l'espai tranquil que avui coneixem. I a més tenim les restes d'una nau silenciosa que des de fa molts segles dorm sota l'aigua a només sis metres de profunditat. La capa de pedres, la mateixa que han hagut de desplaçar els arqueòlegs en la seva tasca homèrica, ha protegit la nau, i el fet d'estar fixada contra les roques n'ha preservat la fusta de la ressaca i els temporals. Avui, la quilla (és a dir, l'espina dorsal del vaixell) i les quatre quadernes que s'han localitzat (com si diguéssim, les costelles de la nau), es troben en un estat excel·lent, fins al punt que les del vaixell de Pollença són les restes més ben conservades que mai s'han trobat d'una nau grega d'aquella època.
Una feina pacient
Però, com era aquest vaixell? La seva característica més important és que la nau va ser construïda seguint un curiós sistema: la tècnica dels vaixells cosits. Sí, cosits! Calia lligar pacientment amb cordes totes i cadascuna de les seves peces: la quilla, el folre i les quadernes. Ni un clau metàl·lic, ni una clavilla de fusta. S'havia de calcular com calia encaixar els elements fins a fer una nau sòlida i valenta. Era una tasca d'enginyeria i d'habilitat artesana, però també un exercici de paciència. La que van tenir els constructors del vaixell de Pollença, que, guiats per les indicacions dels armadors, van foradar un a un els taulons de fusta de la nau amb unes petites incisions en el seu extrem lateral amb una meticulosa forma de tetraedre. Els forats, que creuaven la fusta obliquament, permetien el pas just d'una corda que unia les diferents peces. Un cop cosit, el folraren amb brea per a segellar les juntures i evitar la filtració d'aigua. Un sistema, aquest del cosit, que a més d'assegurar la solidesa dels vaixells, en aquells anys constituïa un segell d'identitat. Els fenicis i els cartaginesos utilitzaven una tradició constructiva molt diferent: els passadors i els encaixats de fusta. Així doncs, per a tots aquells que navegaven per la Mediterrània de fa 2.600 anys, una nau cosida volia dir, abans que res, grecs a la vista.
El moment del naufragi d'aquest vaixell era l'època de màxima expansió grega a la Mediterrània i les drassanes de les diferents ciutats treballaven fort. Les de Corint s'havien guanyat un lloc de prestigi, i també les de Focea. Els vells vaixells sense coberta havien estat efectius per a les expedicions curtes, però no pas per a les llargues rutes comercials: als fabricants de vaixells els calien solucions noves i les tècniques de construcció naval milloraren molt. El que havien començat essent humils embarcacions, es convertiren en complexes màquines de navegar que duien centenars de mariners. En el cas del vaixell de la cala Sant Vicenç, els fusters de la nau van enriquir el sistema del cosit amb altres solucions tècniques, com ara unes llengüetes de fusta que tenien la funció d'evitar que els taulons que formaven el casc de la nau es desplacessin fins a segar el cosit. A la cala Sant Vicenç, les cordes de la nau van aguantar fins i tot en el moment de màxima tensió. Una prova de resistència que ha persistit fins avui.
Comerç elitista
La idea de cosir una embarcació sembla que va ser una aportació egípcia que es va difondre per la Mediterrània. Amb diferents variants, els vaixells cosits varen persistir fins als romans, el món medieval... i fins avui, ja que, minoritàriament, al sud-oest de l'Índia –a la regió de Kerala– encara es navega amb embarcacions fetes amb aquest enginyós sistema de construcció. Dins del món grec, el tipus de cosit del vaixell de la cala Sant Vicenç permet aventurar-ne l'origen massaliota (de Marsella).
En el seu interior hem trobat cistells, olles, petits brasers on cuinar, llànties... Eines indispensables quan les aventures marítimes no tenien data d'acabament. I és que, al vaixell, s'hi feia de tot. Els àpats i les migdiades, els jocs i les distraccions, les ofrenes a les divinitats i els rituals del vi, les nostàlgies i les hores baixes. La tripulació del naufragi ens ha deixat objectes fragmentats que ens parlen de la vida a la nau. Alguns duen marques de propietat, d'altres senyals de reparacions. Les llànties són fumades, els morters són polits per l'ús... formaven part, sens dubte, dels estris personals de la tripulació. D'entre tots, destaca una preciosa tapa de fusta treballada per a una capseta de perfums o ungüents –potser del capità– i un elegant abocador de vi de bronze, un kyathos, o un simpulum per als romans. Els fragments de copes i de grans vasos de ceràmica pintada ens parlen de rituals de consum de vi i d'un grau de refinament en els costums per part del comandant/navegant/comerciant de la nau, l'emporos o naukleros, per a ser més exactes. Sabem que aquest no era un mercader a preu fet, sinó que tenia cura dels objectes i que mostrava un cert gust. Un indici que encaixa perfectament amb el tipus de comerç, encara arcaic, de quan eren les elits les que controlaven el trànsit foceu a Occident i el comerciant reproduïa el seu origen aristocràtic fins i tot quan anava embarcat. De fet, no serà fins més endavant, a l'època clàssica, que el comerç s'especialitzarà i la figura del navegant es professionalitzarà.
Però el vaixell navegava, recordem-ho, per a comerciar. És per això que les seves bodegues duien, bàsicament, productes alimentaris. Tot indica que els mariners els havien carregat a ports molt diferents. Encara que ells no podien saber-ho, aquest fet els donava un valor d'excepció per a la posteritat: la barreja d'àmfores gregues i ibèriques és insòlita. Una gran troballa: per primera vegada, el món grec i el món indígena en un vaixell. Entre els productes grecs, vins procedents de Sicília, del sud d'Itàlia i de Marsella, i vins més selectes de diferents zones de l'Egeu. I també oli de Corint. Entre els productes ibèrics, una càrrega poc homogènia que apunta llocs d'origen molt diferent. En qualsevol cas, són àmfores procedents de les costes de la península Ibèrica, probablement de l'actual País Valencià o del sud-est peninsular, en un clar reflex d'aquella Mediterrània que començava a ser el que l'ha caracteritzat sempre: un espai d'intercanvi i de convivència.
Un gran mercat
Això és el que ha estat aquesta mar entre terres des que els fenicis primer i els grecs al darrere, en feren un entramat de rutes comercials. Els grecs van establir-se al voltant de les seves aigües en dues grans onades migratòries. La primera, fa 2.800 anys, va ser tan espontània com desorganitzada: s'emigrava senzillament per a subsistir. Però en el temps del vaixell de Pollença, quan els foceus van arribar a l'extrem oest de la Mediterrània, se sortia massivament a la recerca de nous mercats i noves cultures. En aquells anys, les costes balears i les peninsulars eren habitades per nuclis humans que s'hi havien establert des de temps prehistòrics en un teixit humà desmembrat i aïllat. La seva era una cultura que subsistia com ho havia fet des de feia generacions: del ramat i de la terra. La navegació es desconeixia i les innovacions tècniques resultaven escasses. Tanmateix, els indígenes van saber veure que els nouvinguts que desembarcaven a les platges duien novetats d'interès: calia escoltar-los. Va ser així com els pobles ibèrics van entrar en contacte amb els grecs fins a formar una nova cultura.
A la nau de Pollença s'han trobat, per primera vegada, proves de comerç entre el món grec i la península Ibèrica
Colonitzar a la manera grega volia dir fundar una segona llar (una apoikia, en deien) lluny de la ciutat mare. És a dir, un grup de ciutadans s'hi desplaçava per a establir-s'hi i comerciar. Amb ells, s'enduien la llengua d'origen, les divinitats i una forma de vida molt pròpia, la grega, aquella que perseguia la mesura en totes les coses. Més que colònies, el que els grecs ens llegaren foren comunitats independents que compartien una cultura. Algunes eren vertaderes ciutats. D'altres, eren petits establiments comercials o emporis. Unes i altres, això sí, mantenien bones relacions amb els habitants autòctons de cada zona. Al capdavall, només hi havien anat a negociar i d'això es tractava.
Des de l'any 540 aC, després de la caiguda de Focea a mans perses, les colònies d'aquesta ciutat, i sobretot Marsella, es van fer fortes. Massalia va passar a ser un important punt redistribuïdor. Al seu port hi arribaven mercaderies procedents de l'est de la Mediterrània i del sud d'Itàlia. D'Egipte, ceràmiques fines, perfums i marbre. De la Grècia continental i de l'Egeu, vi i oli. De Sicília, blat. Tot, en un gran mercat, transitava en aquest espai marítim. Al seu torn, l'assentament d'Empúries es va consolidar i es va obrir als mercats ibèrics i a les xarxes tradicionals del comerç púnic. Els antics circuits d'intercanvi arcaics havien canviat. Les rutes de comerç es diversificaren i es basaren en una estructura d'enclavaments portuaris que actuaven com a centres receptors i de redistribució de productes de procedència molt diversa. En aquesta malla de rutes i ports, Mallorca i les altres illes Balears i Pitiüses van ser un lloc de pas inevitable. És doncs en aquest complex mapa d'intercanvi on cal situar la descoberta del naufragi de Pollença.
Punt estratègic
El gran secret de la troballa –aquell que trigarem encara un temps a resoldre– i la tasca que mantindrà ocupats els arqueòlegs en els propers mesos, consisteix a determinar la ruta del vaixell. Venia de Marsella? Venia d'Empúries? Cal saber com interrogar les seves pistes. Cal fer del silenci de l'aigua, un document històric de primer ordre. Només així, el jaciment tindrà el seu valor just: a més de ser un testimoni en si mateix, ho serà també com a reflex de la situació històrica a terra ferma i del comerç antic a la mar Mediterrània.
És probable que l'estada del vaixell a Pollença formés part d'una ruta marítima habitual en aquesta zona mediterrània. Tot i que la història n'ha deixat poques pistes (són molt pocs els jaciments grecs localitzats a Mallorca), la situació estratègica de l'illa i la bonança de les seves aigües són innegables. El seu fons marí conté les proves, no tan sols per a entendre la història insular, sinó també la de bona part de la Mediterrània occidental.
- Casson, Lionel. Los antiguos navegantes y guerreros del mar en el Mediterráneo de la Antigüedad. Buenos Aires: Paidós, 1969.
- Finley, Moses (i altres). El legado de Grecia: una nueva valoración. Barcelona: Crítica, 1989.
- López Melero, Raquel. Así vivian en la Grecia Antigua. Madrid: Anaya, 2002.
- Nieto, Xavier. Introducción a la arqueología subacuática. Barcelona: CYMYS, 1984.
Aquest article es va publicar en el número 22 del Sàpiens (agost 2004)