La guerra del futbol

L’any 1969, Hondures i El Salvador lluitaven en un enfrontament que Kapuściński va batejar com ‘la guerra del futbol’ perquè va començar sobre la gespa i va acabar al camp de batalla

En el tercer i últim partit El Salvador es va imposar a Hondures. La classificació per al Mundial era a tocar
En el tercer i últim partit El Salvador es va imposar a Hondures. La classificació per al Mundial era a tocar LPG
1 de juliol del 2020 a les 00:00
Autor
Alaaddine Azzouzi Rahmouni
Assessor
Javier Laviña
Guardar a favorits

Situem-nos a l’Estadi Asteca de Mèxic el 27 de juny del 1969. Aquell dia, les seleccions nacionals de futbol d’Hondures i el Salvador es disputen una plaça a la final centreamericana de classificació per al Mundial de Mèxic 1970. En plena pròrroga, a la qual s’ha arribat amb empat a dos gols i amb els equips minvats físicament, el davanter salvadorenc Mauricio el Pipo Rodríguez s’anticipa amb la cama dreta a la sortida desesperada del porter hondureny i marca el gol de la victòria. Aquest gol situa la selecció del Salvador a les portes de la seva primera participació mundialista de la història. El combinat nacional del país veí, Hondures, queda eliminat i perd l’oportunitat de classificar-se.

El que no sabien en aquell moment els vint-i-dos futbolistes presents al terreny de joc era que tan sols uns dies més tard, tornaria a haver-hi un enfrontament entre les dues nacions, però aquest cop no seria un enfrontament esportiu, sinó un enfrontament bèl·lic. La guerra afortunadament només va durar quatre dies però va tenir temps suficient per provocar 6.000 morts i 15.000 ferits segons diversos recomptes.

Un nom que va triomfar

L’il·lustre reporter polonès Ryszard Kapuściński va ser un dels pocs corresponsals desplaçats a la zona i es va permetre el luxe de donar nom a la guerra entre els dos països centreamericans. La va batejar com la guerra del futbol. El futbol va generar grans passions a Kapuściński des de ben petit. Molt abans que les seves mans sostinguessin una ploma, van estar cobertes per dos guants de porter de futbol quan defensava la porteria del Legia de Varsòvia.

El nom que va posar a aquesta guerra va triomfar ràpidament, i va servir per mediatitzar internacionalment el conflicte, però també va portar molta gent a l’engany. D’una banda, el nom va fer que aquest enfrontament no quedés en un segon pla en una època en què tothom tenia els ulls posats en la guerra del Vietnam i el context de guerra freda. Però per l’altra, durant anys molta gent ha cregut que Hondures i el Salvador es van matar simplement per un partit de futbol. I certament, amb el resultat del matx van esclatar tot un seguit de tensions acumulades des de feia molt temps. Ara les veurem.

El nom que Kapuściński va posar a aquesta guerra va servir per mediatitzar internacionalment el conflicte

Hondurenys i salvadorencs eren dues nacions germanes, compartien la mateixa cultura. Tots dos exèrcits usaven el mateix uniforme, portaven armes idèntiques i parlaven la mateixa llengua. Les banderes dels països són molt semblants, caracteritzades per dues franges blaves horitzontals als extrems i una de blanca al centre.

Si els salvadorencs i hondurenys que van viure la guerra fossin joves sense feina avui dia, probablement s’haurien trobat junts a les caravanes de migrants centreamericans que es dirigeixen cap als Estats Units en la recerca d’una vida millor.

Les causes del conflicte

Vist tot això, quin va ser el motiu que va fer esclatar la guerra? En primer lloc, existia una disputa limítrofa a una zona coneguda com el golf de Fonseca, un dels ports naturals més espectaculars del món, situat en un golf de més de 3.200 km2, un espai tan gran com l’illa de Mallorca. Però, sobretot, les causes de la guerra cal buscar-les en raons econòmiques i socials. Tots dos països vivien en un sistema socioeconòmic controlat per elits latifundistes, però Hondures, amb una extensió cinc cops més gran, tenia una població que equivalia a dos terços la del Salvador, el país més petit de Centreamèrica.

A causa d’això, durant gran part del segle XX, milers de salvadorencs s’havien mudat a Hondures amb la idea d’aprofitar aquesta terra disponible i també per treballar en companyies estatunidenques que operaven al país. Prop de 300.000 salvadorencs estaven vivint a Hondures quan va començar el conflicte. L’oligarquia del Salvador havia promogut la migració massiva, amb l’objectiu d’alleujar la pressió sobre la possessió de la terra i evitar fer una redistribució. No obstant això, els migrants havien creat un gran ressentiment entre els pagesos hondurenys, que a la vegada estaven implicats en una batalla simultània pel sòl agrari contra els terratinents del seu propi país. Enmig d’aquesta situació, el Govern d’Hondures va aprovar una reforma agrària per evitar més tensions. El problema va ser que aquesta llei va posar l’enemic fàcil al punt de mira: els migrants.

Darrere del conflicte hi havia una disputa limítrofa i el sistema d'explotació de la terra

El règim hondureny va aconseguir que la classe treballadora els exculpés de la crisi que estava patint el país. En canvi, els camperols d’Hondures van començar a girar les seves mirades d’odi cap als camperols del Salvador. No tenia cap mena de sentit. En el fons, compartien el mateix problema: l’oligarquia latifundista dels seus països. Els governs respectius van aprofitar per sembrar l’odi entre els seus pagesos.

El llavors president hondureny, Oswaldo López Arellano, va moure fitxa i va començar a deportar els salvadorencs que habitaven el seu país. D’altra banda, mentre el Govern del president salvadorenc Fidel Sánchez intentava fer front a aquestes deportacions massives, l’oligarquia terratinent del país el pressionava perquè es prenguessin accions militars de resposta. Paral·lelament, els mitjans van començar a publicar reportatges i notícies sobre la persecució xenòfoba que patien els salvadorencs a Hondures, incloent-hi testimonis de violacions i assassinats.

El partit decisiu

I va ser en aquest context de tensió diplomàtica que es van disputar els partits que decidiria qui accedia a l’eliminatòria final de classificació de la CONCACAF (Confederació del Nord, Centreamèrica i el Carib de Futbol), l’últim pas per anar al Mundial de Mèxic del 1970.

Tot va començar el 8 de juny del 1969, quan es va disputar el partit d’anada a la capital d’Hondures. Mentre el Salvador i Hondures escrivien noves pàgines de la seva història futbolera, ningú a tot el món va prestar la més mínima atenció a aquest esdeveniment, aparentment irrellevant. Però la selecció salvadorenca va arribar a Tegucigalpa en dissabte i tots els seus membres van passar la nit en blanc a l’hotel. No van poder aclucar l’ull perquè van ser víctimes d’una guerra psicològica que van desencadenar els seguidors hondurenys.

Violència ja abans del partit

Tancats a les seves habitacions, els jugadors sentien com els aficionats trencaven els vidres de l’hotel. Un hotel que estava envoltat per una turba de gent amb un ànim molt violent. L’ambient era infernal, els clàxons dels cotxes encoratjaven els aficionats que colpejaven incessablement contenidors d’escombraries amb pals. Potser no havia començat la guerra, però l’ambient a tocar de l’hotel de concentració denotava una repulsió fortíssima.

L’endemà, els jugadors visitants, que no havien pogut dormir, van perdre el partit contra la selecció hondurenya presos de la fatiga. José la Coneja Cardona, en aquell moment jugador de l’Atlètic de Madrid, donava la victòria a l’equip local amb un gol a l’últim minut.

La derrota va motivar que una aficionada salvadorenya de divuit anys, Amelia Bolaños, agafés la pistola del seu pare i es disparés al cor

El gol de la Coneja Cardona no només va sentenciar el partit. Va motivar que una aficionada salvadorenya de divuit anys, Amelia Bolaños, agafés la pistola del seu pare i es disparés al cor. “Una jove que no va poder suportar la humiliació a la qual va ser sotmesa la seva pàtria” va publicar l’endemà el diari salvadorenc El Nacional. Més llenya al foc.

La revenja salvadorenca

El partit de tornada es va jugar una setmana més tard a San Salvador. Els seguidors locals, amb el record de la màrtir Amelia Bolaños ben present, van aplicar una venjança ferotge als jugadors d’Hondures amb una rebuda infernal. Aquesta vegada va ser l’equip hondureny qui va passar la nit en vetlla: una multitud de seguidors enfollits van trencar tots els vidres de les finestres de l’hotel de concentració i més tard els van llençar ous podrits i rates mortes a l’interior.

L’estrena mundialista del Salvador

Després d’haver eliminat Hondures, el setembre del 1969, el Salvador va guanyar a Haití l’eliminatòria final i va aconseguir classificar-se per Mèxic 70. La campiona va ser la selecció del Brasil, liderada pel mític Pelé, i el jugador més destacat va ser el davanter centre alemany Gerd Torpede Müller, que va anotar 10 gols. La selecció del Salvador va quedar última del seu grup i no va accedir a la segona fase. Va perdre tots els partits, va encaixar nou gols i no en va marcar cap ni un.

Els jugadors van haver de ser portats a l’estadi en tancs blindats de la I Divisió Motoritzada del Salvador. Ja ho deia Kapuściński al seu llibre La guerra del futbol i altres reportatges, “a l’Amèrica Llatina, la frontera entre el futbol i la política és tan tènue que resulta gairebé imperceptible. Qui va a un camp de futbol pot perdre la vida”.

La derrota per 3 a 0 a terres salvadorenques va ser irrellevant per a ells. La selecció local els va posar el peu al coll amb un inici vertiginós. Els tres gols van arribar a la primera part i els jugadors hondurenys no hi van poder fer res, van perdre per l’esgotament físic i mental. “Encara sort que hem perdut”, va declarar Mario Griffin, seleccionador d’Hondures, un cop acabat el partit. Tot es decidiria en un partit de desempat, aquesta vegada, a camp neutral.

Tot just el dia d’abans del partit de desempat, el Govern del Salvador va trencar relacions amb Hondures per les tensions que va suposar la deportació massiva de migrants salvadorencs. Vista la voracitat de les dues aficions, la CONCACAF va decidir que el partit es jugaria a camp neutral i va escollir l’Estadi Asteca de Mèxic.

El 27 de juny del 1969 començava el partit de desempat amb una gran presència de policies mexicans i nombroses mesures de seguretat al camp. A Mèxic s’esperaven qualsevol cosa i el dispositiu de seguretat va estar a l’altura de la situació. L’alineació era la següent: els aficionats hondurencs a un costat de l’estadi i els salvadorencs al costat oposat. Entre uns i altres, 5.000 policies mexicans.

Comença el conflicte

Van començar avançant-se els salvadorencs amb gol de Martínez al minut 9. Pocs minuts després empatava Rigoberto la Fanfarrona Gómez amb un remat acrobàtic espectacular. A la segona meitat, es va repetir el guió: un gol per a cada selecció. El resultat d’empat a 2 durant els 90 minuts de joc duia a la pròrroga. Mauricio el Pipo Rodríguez va firmar el desenllaç del rally d’enfrontaments entre les dues seleccions marcant el gol de la victòria per al Salvador. Un gol decisiu, que els donava la victòria per 3-2 i que deixava el seu combinat a una sola eliminatòria de la seva primera classificació a un Mundial.

En les cent hores que van durar els enfrontaments, milers de persones van pagar-ne les conseqüències

Segons Kapuściński, “el futbol va ajudar a enaltir encara més els ànims del xovinisme i de la histèria pseudopatriota, tan necessaris per desencadenar la guerra i enfortir el poder de les oligarquies dels dos països”. Pocs dies més tard, va començar el conflicte. I aquestes no eren ofensives futbolístiques, eren ofensives militars.

El Salvador, que posseïa un exèrcit de terra més poderós, va ser el primer a moure fitxa. El 14 de juliol del 1969, l’aviació salvadorenca va obrir camí mentre l’Exèrcit de Terra penetrava dins del territori hondureny. La resposta d’aquests darrers no es va fer esperar i va arribar en forma de bombes llançades pels avions de les seves forces de l’aire. Poc després que els hondurenys ataquessin el port d’Acajutla, els salvadorencs van tornar a atacar Hondures per terra i per aire. En dues setmanes, s’havia canviat el camp de futbol per un camp de batalla en què el Salvador semblava portar la iniciativa.

Finalment, el 18 de juliol del 1969, l’Organització d’Estats Americans (OEA) va aconseguir que tots dos països arribessin a un alto el foc. En les cent hores que van durar els enfrontaments, milers de persones van pagar-ne les conseqüències. La pitjor part se la van endur els civils hondurenys. Després d’una forta pressió internacional, el Salvador va retirar les seves tropes d’Hondures a l’agost. Però el ressentiment entre nacions no va acabar aquí. Durant anys no va existir cap mena de relació entre els dos països.

El futbol encarrila la pau

Les relacions entre Hondures i el Salvador no es van restablir fins el 1980, quan van subscriure un tractat de pau a Lima. El novembre del 1981, el futbol va tornar a enfrontar Hondures i el Salvador a l’eliminatòria pel Mundial d’Espanya 1982. I, després de tres dècades intentant-ho, Hondures va poder arribar a la fase final. Precisament, els dos equips que es van classificar van ser Hondures, que ho va fer sense perdre ni un sol partit, i... el Salvador. Aquests van assolir el seu passaport cap a l’èxit gràcies a l’empat aconseguit per Hondures contra Mèxic. Amb aquest gest es tancava definitivament la guerra del futbol.

Per saber-ne més

És evident que si voleu conèixer més coses sobre aquest conflicte us heu de llegir La guerra del fútbol (Anagrama, 2006) de Ryszard Kapuściński, autor que va batejar aquest conflicte. I una altra possibilitat també és veure el documental Cien horas del furia del director Alejandro Iría.

Aquest article es va publicar en el número 220 del Sàpiens (juliol 2020)