Artemisia Gentileschi: un judici per la violació al segle XVII

Gràcies a les actes que es conserven als Arxius de l’Estat de Roma podem resseguir, quatre segles després, el judici contra Agostino Tassi, acusat d’haver desflorat a la força qui es convertiria en la gran pintora italiana del Barroc

Autorretrat d'Artemisia Gentileschi
Autorretrat d'Artemisia Gentileschi Wikimedia Commons
1 de gener del 2021 a les 00:00
Autor
Montse Frisach
Assessor
Ida Mauro
Guardar a favorits

Quan Artemisia Gentileschi tenia divuit anys, pràcticament no sortia de casa, només per anar a missa i fer alguna passejada. No havia anat mai a escola, com la majoria de noies a la Roma del segle XVII. Va a prendre a escriure més tard. Això sí, pintava com els àngels. El seu pare, Orazio Lomi de Gentileschi, un pintor actiu al Vaticà ja des dels anys 90 del segle XVI, a part que amic de Caravaggio, es va adonar ben aviat del talent de la seva única filla. La seva esposa havia mort jove, i havia deixat el pintor amb Artemisia i tres nens més petits. 

A la noia, amb només dotze anys, no li va quedar més remei que ocupar-se dels germans i la casa. Al taller, però, Orazio va comprovar que Artemisia tenia moltes qualitats per ajudar-lo amb els seus quadres, i qui sap si per convertir-se en una pintora professional. La intuïció del pare es compliria: Artemisia va passar a la història de l’art com un dels millors pintors italians del barroc. Això sí, va estar oblidada durant tres segles, fins que no va ser redescoberta, a partir de mitjan segle XX. 

Com en el cas d’altres artistes dones, no totes conegudes, Artemisia va poder practicar a casa seva l’art de la pintura, aprenent del seu pare i col·laborant al seu taller. El primer quadre que va signar, amb disset anys, ja era un prodigi: una versió de Susanna i els vells en què la figura femenina rebutja la mirada luxuriosa dels dos homes. Confinada en una casa on no paraven d’entrar i sortir companys del pare, Artemisia havia d’experimentar un malestar continu per les mirades lascives que li dedicaven els homes. 

Tassi entra en escena 

El 1611, Orazio va rebre l’encàrrec de fer unes pintures murals a la galeria del palau Pallavicini Rospigliosi, en col·laboració amb Agostino Tassi, un pintor que aleshores tenia trenta i pocs anys, especialista en paisatge. Tassi havia tingut problemes amb la justícia, però Orazio hi confiava i li va encarregar que impartís classes a Artemisia. De mica en mica, el pintor va esdevenir un habitual de la casa dels Gentileschi. La confiança del pare, però, va durar poc. Un any després, Tassi era a la presó de Corte Savella, denunciat per Orazio per haver “desflorat per la força i haver conegut carnalment” la seva filla, a més d’haver-li sostret del taller algunes pintures. 

El procés per violació contra Tassi va durar vuit mesos, de març a octubre del 1612, però, tal com es pot comprovar a les actes del procés, que es conserven parcialment als Arxius de l’Estat a Roma, va ser més un procediment contra la víctima que no pas contra l’agressor. La documentació del procés —178 planes—, ens explica moltes coses de la societat del moment i de la condició d’una dona jove sotmesa al poder masculí. 

Vuit mesos de judici 

Al segle XVII i fins a temps molt propers als nostres, en un procés judicial d’aquestes característiques comptaven molt més els danys contra l’honor i el bon nom de la família de la noia que no pas els danys físics i psicològics exercits sobre la víctima. De fet, si es demostrava que la dona no era verge abans de l’acte o que portava una vida massa llicenciosa o deshonrosa, les possibilitats de guanyar el litigi eren nul·les. La defensa d’Agostino Tassi es va basar a acusar Artemisia de prostituta. Per la seva banda, els Gentileschi van haver de demostrar que era verge abans del primer atac i que no havia mantingut relacions amb ningú més. 

Una trentena de testimonis van declarar en el judici, alguns comprats per la defensa

El judici es va allargar perquè va incloure les declaracions d’una trentena de persones. Hi havia els testimonis directes de l’acusació i la defensa, però també molts d’altres que van demanar els jutges per comprovar la bona fe dels testimonis. Van parlar, entre d’altres, la inquilina de la casa, els criats, els aprenents, els assistents, els veïns, el barber i la model d’Orazio, el pintor venecià Carlo Saraceni i el mateix pare d’Artemisia. Molt sovint, els testimonis es contradeien, sobretot els que havia comprat la defensa, cosa que obligava a repetir els interrogatoris més d’un cop. 

Els matrimonis reparadors

Artemisia Gentileschi no va oposar resistència a les violacions posteriors per part d’Agostino Tassi perquè esperava que l’agressor es casés amb ella. Això tenia lloc a Roma a principis del segle XVII, però al segle XX, també a Itàlia, que una dona es casés amb el seu violador no estava mal vist. Es considerava un matrimoni reparador. L’apartat del Codi Penal italià que exonerava el violador si es casava amb la víctima no va ser abolit fins al 1981. Fins fa pocs anys, la llei que permetia que la víctima fos un regal per a l’agressor encara era vigent en alguns països, com ara Jordània, Tunísia o el Marroc.

El primer dia de judici, la narració dels fets per part d’Artemisia va ser clara i valenta. Feia mesos que Agostino l’assetjava, a més d’infravalorar-la com a pintora ja que Artemisia en la pintura de la figura humana era més hàbil que molts homes. “Menys pintar, menys pintar”, li deia. El 6 de maig del 1611, farta de tants apropaments no desitjats, Artemisia va dir al pintor que tenia febre per treure-se’l de sobre. Després, aprofitant que passaven pel costat de la seva habitació, va passar això, en paraules d’Artemisia al jutge: “Em va empènyer i va tancar la porta amb clau, em va tirar a la vora del llit i, amb una mà al pit, em va posar un genoll entre les cuixes perquè no les pogués ajuntar, i, aixecant-me la faldilla, em va posar una mà amb un mocador al coll i a la boca, perquè no cridés […]. Redreçant-se el membre contra les meves parts, va començar a empènyer i el va ficar dins, que sentia que m’esquinçava i em feia molt de mal, i, encara que pel destorb que tenia a la boca no podia cridar. I li vaig esgarrapar la cara i li vaig arrencar cabells, i, abans que me’l fiqués a dins, li vaig donar una arremesa furiosa al membre que fins i tot li vaig arrencar un tros de carn, però va continuar. I, després d’haver-se acontentat, va sortir de sobre meu i jo, veient-me lliure, vaig anar a un calaix de la taula i vaig agafar un ganivet, em vaig acostar a Agostino i li vaig dir: ‘Et mataré perquè m’has infamat’”. La jove, però, només li va fer un petit tall al pit. 

La víctima va ser tractada de prostituta i va haver de demostrar que era verge abans dels fets

Aleshores, per poder-la convèncer de continuar tenint-hi relacions sexuals, Agostino va fingir que n’estava enamorat. Li va prometre que s’hi casaria, promesa que va ser clau perquè Artemisia accedís, sense posar tanta resistència com el primer cop, als abusos continuats de l’home. El matrimoni era sobretot una reparació a l’agressió comesa. Però amb el temps es va destapar l’engany: Tassi ja estava casat. 

La víctima és doblement víctima

El procés va ser totalment ignominiós per a Artemisia. Els testimonis de la part d’Agostino explicaven que la noia rebia visites d’homes a tota hora. La paraula prostituta va ser la més utilitzada per qualificar la noia. També va haver de suportar una revisió ginecològica en presència dels jutges per part de dues llevadores que van certificar que Artemisia no era verge abans dels fets.

Però un dels moments més dolorosos per a ella va ser l’acarament amb Agostino. Artemisia va accedir a suportar el diàleg sota l’anomenada tortura “della sibilla o dei sibilli”, que consistia a lligar-li unes cordes primes al voltant dels dits de les mans i prémer-les fins a gairebé tallar la circulació de la sang, una pràctica que podria haver-li costat la carrera com a pintora. D’aquesta manera es pensava que el seu testimoni podia tenir més valor. 

Al judici, l’acusat va intentar donar una imatge de bona persona. Va explicar al jutge, que Orazio li va demanar que fes de mediador per concertar un casament d’Artemisia amb un tal Girolamo Modenese, sense èxit, “perquè ell sabia sobradament que era una puta”. També va arribar a insinuar relacions incestuoses entre pare i filla.

Si finalment Tassi va acabar perdent el judici va ser, en part, per altres acusacions que en el passat hi havia hagut contra ell, com ara haver tingut relacions sexuals amb la seva cunyada i haver planejat matar la seva esposa. Però, gràcies a les contradiccions i les falses declaracions del jove Niccolò Bedino, un dels darrers testimonis de la defensa, el judici va fer un tomb. Bedino es va presentar com a aprenent del taller de Gentileschi. Allà, segons va dir en la declaració, va poder veure com Artemisia feia petons i acceptava tocaments de molts homes que paraven per la casa. Però la declaració de Bedino no va convèncer el jutge perquè va incórrer en declaracions clarament falses. Va dir, per exemple, que havia vist Artemisia escrivint una carta d’amor a Agostino, cosa impossible, perquè la noia no sabia escriure. Finalment es va demostrar que Bedino, que també va estar sotmès a tortura en algun moment de la declaració, no havia treballat mai a casa dels Gentileschi, tal com van declarar set testimonis, i que tot apuntava que havia estat comprat per Agostino. 

Una qüestió d’honor 

La raó de la demanda per violació per part d’Orazio Gentileschi no havia estat tant aconseguir castigar l’agressor de la seva filla com intentar guanyar una dot i, sobretot, restablir l’honor de la seva família i així augmentar les possibilitats d’un bon matrimoni. A més, el detonant de l’acusació no va ser la violació, sinó la desaparició d’uns quadres del taller. Malgrat que la noia va explicar al seu pare el que havia passat dies després dels fets, Orazio no va decidir denunciar res fins un any després, quan ja s’havia comprovat que la promesa de casament era falsa. 

La sentència del jutge Girolamo Felice es va dictar el 27 de novembre del 1612. Declarava culpable Agostino de la desfloració d’Artemisia, de la corrupció dels testimonis i de la difamació contra Orazio. El fet que es demostrés que alguns dels declarants havien estat comprats va inclinar la balança. Però, com que la desfloració no tenia la categoria de delicte major, en aquella època, la condemna només obligava Tassi a escollir entre cinc anys de treballs forçats o l’exili de Roma. Agostino va marxar de Roma només l’any successiu del judici, quan va ser condemnat de nou per haver participat a una baralla. De fet, Orazio Gentileschi va continuar tenint-hi relació. 

Un cop neta la seva reputació, Artemisia es podia casar amb honor i ho va fer just dos dies després de la sentència. Orazio s’havia apresurat a buscar-li un espòs dins de la mateixa comunitat de florentins que vivien a Roma. Va trobar en Pieraantonio di Vincenzo Stiattesi, el germà del notari que havia ajudat Orazio en la denúncia, el candidat ideal per a un matrimoni reparador. Stiattesi, a més, era pintor amb taller a Florència, cosa que permetria a la jove poder exercir el seu ofici fora de Roma, on el procés judicial havia estat un escàndol. 

Els anys que Artemisia va passar a Florència van suposar la consolidació de la seva carrera artística. Va freqüentar personatges com Galileu, es va introduir en la cort del duc Cosimo II i es va fer una bona cartera de clients, com el nebot net de Miquel Àngel, Michelangelo Buonarroti el Jove. Artemisia va aconseguir el que cap dona no havia assolit abans: ser membre de l’Acadèmia de les Arts i del Disseny. Va viure la tragèdia de perdre quatre dels seus cinc fills, però també va ser una dona alliberada per a l’època, tal com es demostra en les cartes al seu amant durant molts anys, Francesco Maria Maringhi, que han aparegut recentment. Se sap que la seva filla Prudenzia, l’única dels seus fills que va arribar a l’edat adulta, també va cultivar la pintura i la música, tot i que les seves obres no han transcendit. 

Un referent pel femenisme 

Després de separar-se del marit, va treballar amb èxit a Roma, Venècia, Londres i Nàpols. La seva obra mostra un punt de vista totalment diferent del dels seus col·legues homes en la representació de dones fortes que van contra el seu destí, com Cleopatra i Lucrècia. S’ha parlat molt, també, de la brutalitat i sang i fetge que traspuen les diverses versions que va pintar de l’escena bíblica de la decapitació d’Holofernes per Judit, que s’ha vist com una venjança per part de l’artista. En canvi, el més alliberador i nou en la seva obra és la complicitat femenina que s’estableix entre Judit i la seva criada. 

És impossible saber fins a quin punt l’obra d’Artemisia hauria estat diferent sense la violació i l’escàndol del procés. En tot cas, pel fet d’haver estat una pintora d’èxit i autònoma en l’exclusiu món de l’art masculí, Artemisia va aconseguir el reconeixement de la seva dignitat com a artista i com a dona, dins del mateix context del qual n’havia estat víctima en la seva joventut. 

Per saber-ne més

El llibre principal per seguir el procés per violació és Cartas precedidas de las actas del proceso por estupro, a cura d’Eva Menzio (Cuadernos Arte Cátedra, 2016). Però també en parlen les biografies dedicades a la pintora, com Artemisia, d’Anna Banti (Periférica, 2020), i Artemisia Gentileschi, de Rauda Jamís (Circe, 1998).

Aquest article es va publicar en el número 226 del Sàpiens (gener 2021)