El cas de 'La Higiènica': un poeta a judici

En plena Transició un jove de Lleida va ser condemnat per haver vexat “els sentiments religiosos” a través d’un poema. Estudiants, escriptors, periodistes… es van unir per defensar la llibertat d’expressió. Els seus crits van ser reprimits per la policia

Censura
Censura Getty Images
1 de febrer del 2021 a les 00:00
Autor
Sara Grau Sáez
Guardar a favorits

Lleida, divendres 30 de gener del 1981. Ana Belén es pregunta oh, ¿qué será, qué será? a la ràdio, i a les sales de cinema Jack Nicholson aterreix Shelley Duvall perseguint-la pels passadissos de l’Hotel Overlook amb una destral. Però els estudiants lleidatans, des de fa uns mesos, tenen el cap en una altra banda. Fa tres dies que a la Facultat de Lletres de l’Estudi General no s’hi fan classes perquè els joves s’han tancat a l’edifici i estan de vaga. Cèsar Alegre, un alumne d’Història de vint anys de Gimenells, n’és el protagonista involuntari. Aquest divendres, Alegre s’ajusta la corbata i es prepara per entrar a judici per un presumpte delicte d’escàndol públic sense saber que els seus companys s’han concentrat al voltant de l’Audiència Provincial, a la rambla de Ferran, per donar-li suport. La Policia Nacional sí que ho sap i reprimeix aquella manifestació espontània de manera brutal, acorralant els universitaris i carregant violentament quan no tenen possibilitat d’escapatòria. Sis noies resulten ferides. Quaranta anys després, Alegre encara se sent culpable pel que els va passar. Però per què es porta a judici un estudiant tan jove? Se suposa que ens trobem en plena Transició cap a la democràcia. Què pot haver fet Cèsar Alegre per contrariar les forces de l’ordre d’aquesta manera? 

La policia segresta la publicació 

Ens traslladem al maig del 1980, quan surt el número 0 de La Higiènica. Es tracta d’un recull de poemes, il·lustracions i escrits editat pel Cercle Viciós de l’Aula 3, una iniciativa d’estudiants de l’Estudi General de Lleida, que depèn de la Universitat de Barcelona. Provenen de les diferents carreres que s’ofereixen al Roser, un antic convent al centre històric de Lleida. La cultura és un pretext per reunir-se i xerrar, jugar a cartes, compartir lectures, escoltar música... La poeta Dolors Miquel, aleshores una estudiant de Filologia de vint anys, és qui té la idea de publicar la revista. Poc podia esperar-se tot el que passaria, i menys encara que 36 anys després viuria en primera persona un cas semblant. L’Estudi General de Lleida finançava aquesta publicació, que tenia una tirada de només 200 exemplars i es venia entre els estudiants a 50 pessetes. La paraula de la capçalera s’explica amb la portada, una fotografia de l’establiment que li dona nom, una botiga del carrer de Cavallers, molt a prop de la Universitat, dedicada a la venda de preservatius. En aquella època, l’antic convent on es feien les classes estava envoltat de prostíbuls. 

L’església de Lleida va qualificar la revista de mostra de “llibertinatge i de mal gust”

Quedava clara la filosofia irreverent de la revista, però els editors no podien preveure que es consideraria irreverent en el sentit literal del terme. El 21 de maig surt a la premsa local una carta del sacerdot Ramon Domènech i Castells, director del Col·legi de Sant Antoni de Pàdua, titulada “Una pretesa llibertat d’expressió”. Domènech acusa La Higiènica de voler “ensorrar els valors de la civilització cristiana”, i qualifica la publicació de mostra de “llibertinatge i de mal gust”. També es mostra crític amb l’Estudi General per haver finançat un projecte que ataca la seva llibertat religiosa. Aquella carta és la primera dels centenars que es van publicar mesos després a la premsa escrita de tot el país. 

La història es repeteix

Dolors Miquel estudiava Filologia Catalana al Roser quan va esclatar el cas de La Higiènica. La pressió que va suposar el cas la va empènyer a marxar a Barcelona. Poc s’esperava que el 15 febrer del 2016, en l’acte de lliurament del Premi Ciutat de Barcelona, reviuria els fets, aquesta vegada en primera persona. Alberto Fernández Díaz, líder del Partit Popular local, va abandonar la sala enfurismat mentre ella recitava el poema ‘Mare Nostra’. Fernández va qualificar els versos de “blasfems” i “una paròdia del Pare Nostre”, i després l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians la va denunciar per un delicte contra els sentiments religiosos. El cas es va arxivar.

Les paraules del mossèn desperten la indignació d’Emili Junyent, director de la Facultat de Geografia i Història, i Pere Rovira, poeta i professor de Literatura a la Universitat, que recorden a Domènech que l’ateisme també és llibertat religiosa i que l’Estudi General pot finançar tots els projectes que calgui, independentment de la ideologia. Els membres del Cercle Viciós també publiquen un article expressant el seu desconcert, assenyalant la hipocresia de l’Església i preguntant-se a quin tipus de llibertat d’expressió es podia referir el representant d’una institució que “durant mil nou-cents vuitanta anys s’ha dedicat a la repressió de qualsevol principi que no coincidia amb una interpretació moral concreta”. A partir d’aquí, la bola de neu creix de manera insospitada. 

Els setze exemplars de la revista que encara no s’han venut són segrestats per la policia per un delicte d’escàndol públic, i el professor Víctor Siurana i el jove estudiant Cèsar Alegre són cridats a declarar al Jutjat d’Instrucció de Guàrdia. Però per què ell i no qualsevol dels seus companys? Els qui van criticar La Higiènica van fixar-se sobretot en un poema en prosa que signava Alegre i que deia així: “La Madre Superiora acababa de cerrar el misal cuando notó que una víbora con la cabeza del Cristo Crucificado la desfloraba. Su virginidad cayó al suelo. Tomó la forma del Espíritu Santo y huyó de aquella sala impúdica”. 

A través d’actes, cartells i pintades, la Universitat de Barcelona es va solidaritzar amb Alegre

Tornem, doncs, al gener del 1981. Falten pocs dies perquè comenci el judici contra Alegre. Els estudiants es tanquen al Roser per defensar la llibertat d’expressió i es convoquen manifestacions estudiantils. La notícia fa el salt de Lleida a la resta de Catalunya a través de diaris com El País, l’Avui o La Vanguardia. La Universitat de Barcelona s’uneix a la causa amb una vaga indefinida que comença el 10 de febrer. El dia del judici, Lleida es desperta amb un article de Jaume Fuster al diari Avui on denuncia l’absurditat del cas. I no és l’únic. Davant la incredulitat de Cèsar Alegre, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Jordi Pàmias, entre d’altres, també el defensen públicament. Però tot això no va servir de res. 

El moment de la sentència 

L’Audiència Provincial condemna el poeta i el Tribunal Suprem ho ratifica el febrer del 1982. L’any del cambio i del Mundial de Naranjito, un jove de Gimenells que encara no havia acabat la carrera és condemnat a sis anys d’inhabilitació i una multa de cinquanta mil pessetes per un delicte d’escarni a la religió. El poema, per al Tribunal, ofén “los sentimientos religiosos, vilipendiando, ultrajando y ridiculizando a dos personas de la Santísima Trinidad y, con ello, a uno de los dogmas fundamentales de la religión católica”. 

Però per què un poema de tres versos suposa un escàndol així en plena Transició? La famosa boira de Ponent amagava més que el Segre. A poc a poc es deixava enrere el règim franquista, però a Lleida la ultradreta gaudia d’una impunitat absoluta. Aleshores, a l’aparador de la desapareguda botiga de discos Orley, encara es podia veure la marca dels impactes de bala que s’havien disparat el desembre del 1976 contra un disc de Lluís Llach. Hi havia por. A ningú no li va estranyar que al darrere dels acusats d’atemptar contra la revista satírica El Papus el 1977 hi hagués alguns dels que es van postular contra Alegre. Tampoc no podem oblidar que quatre mesos abans del cop d’estat del 23-F, el general Armada havia dinat a casa de l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, amb els líders socialistes Joan Raventós i Enrique Múgica. Ells sempre van negar que parlessin de cap cop d’estat, però Armada dirigia el destacament militar de Lleida i va ser condemnat a trenta anys per aquella rebel·lió, tot i que només en va complir set perquè va ser indultat el 1988. En aquell temps, el soroll de sabres a Lleida se sentia més fort que en cap altre lloc de Catalunya. 

Per saber-ne més

Un estudi més ampli d’aquest episodi de la història és el treball El cas de ‘La Higiènica’. Una metàfora de la transició a Lleida també de Sara Grau, disponible en línia. I “El cas La Higiènica (1980-1981): universitat, ciutat i llibertat d’expressió” d’Emili Junyent dins del llibre Universitat i ciutat de diversos autors (Pagès Editors, 2017). 

Aquest article es va publicar en el número 227 del Sàpiens (febrer 2021)