Quan el 5 de novembre del 1854 Florence Nightingale va arribar a l’hospital de campanya britànic de Scutari, a Istanbul, es va pensar que estava a l’infern. Després de totes les cases de repòs i orfenats deplorables on havia estat a Londres, es pensava que estava curada d’espants, però res del que havia vist no es podia comparar amb aquell escenari dantesc. Dos mil soldats ferits s’amuntegaven en llargs passadissos, sense espai entre ells, sovint estirats a terra, amb la roba bruta i esparracada. Sense prou analgèsics, els crits i els plors eren esfereïdors, i també la ferum i la foscor que regnaven. Les finestres de l’edifici estaven cegades i l’aigua, racionada. Algunes de les 38 infermeres que l’acompanyaven en aquella missió a la rereguarda de la Guerra de Crimea es van desmaiar només d’entrar.
Observadora, diligent i avançada al seu temps
Era el primer cop en la història que un equip d’infermeres professionals anava a treballar expressament a un hospital militar. Florence Nightingale, que aleshores tenia 34 anys i havia estat enviada a Scutari pel seu amic Sidney Herbert, secretari d’Estat per a la Guerra, aviat es va adonar que toparia amb la desconfiança d’oficials ineficients i de metges que tractaven les infermeres com a criades. La situació havia esdevingut més greu per la falta d’higiene i la desorganització que no pas per les ferides dels soldats, i allò, per a Florence Nightingale, era una oportunitat.
Va dignificar un hospital de campanya infernal reduint dràsticament les infeccions i les morts
Tenaç i disciplinada, aviat va posar fil a l’agulla. Cada nit escrivia cartes a Herbert amb la llista de les coses que es necessitaven: coberts, raspalls de dents, palanganes, tovalloles, sabó, escombres, tisores, mantes… En poc més d’un mes, l’hospital ja tenia bugaderia, roba nova i més bon menjar. En paral·lel, els casos de disenteria i còlera van baixar en picat. La infermera va prendre bona nota dels efectes benèfics de la higiene, la ventilació, el confort psicològic i fins i tot l’oci, ja que a Scutari va muntar una sala de lectura i una altra de recreativa. Tot plegat li va permetre elaborar un compendi de tècniques sanitàries revolucionàries que anys després podria demostrar de manera científica gràcies a unes taules estadístiques i uns diagrames molt innovadors.
No és estrany, doncs, que a Scutari, la nostra infermera dormís ben poc. A més dels exhaustius informes que enviava a Herbert, també escrivia cartes a les famílies dels soldats ferits i morts. Entre missiva i missiva, feia passejades nocturnes per controlar l’estat dels malalts i donar la mà als que agonitzaven o ploraven. Molts d’aquells soldats mai no van oblidar l’ombra que es reflectia a la paret de la Florence caminant amb el llum d’oli a la mà. La seva imatge amb la làmpada turca es va fer famosa ràpidament gràcies a la premsa britànica, que en publicava il·lustracions als articles que parlaven de la seva gestió. En un moment en què els desastres de la Guerra de Crimea colpien el país, la premsa va convertir La dama de la làmpada en una heroïna nacional i en un símbol d’esperança.
Els periodistes explicaven que la infermera Nightingale havia desafiat el seu destí que esperava qualsevol noia de classe alta a l’Anglaterra del segle XIX. Després de passar la infància entre cotó fluix, a cavall de les dues grans mansions familiars, el seu pare va educar-la com si fos un noi. La jove excel·lia en tot. De fet, era capaç de llegir i escriure en francès, alemany, italià, grec i llatí. Però, llesta com era, sabia què s’esperava d’ella: un marit de casa bona i molts fills. Res més lluny dels seus plans. “Vaig tenir sempre clar que havia de tenir una professió, alguna cosa on pogués desenvolupar totes les meves facultats”, va escriure. Als 17 anys, va confessar que havia sentit una crida de Déu que la va impulsar a buscar una professió de servei als altres: la infermeria.
A l’inici del segle XIX, les infermeres eren monges, beates i vídues. Mai dones formades i de classe alta
Però, a l’inici del segle XIX, l’ofici d’infermera només l’exercien religioses, viudes voluntàries beates i dones de classe baixa que accedien a l’ofici sense cap tipus de formació ni experiència i eren vistes com a dones de vida fàcil. No és estrany, doncs, que els pares de Florence posessin el crit al cel. “Era com si els hagués dit que volia ser ajudant de cuina”, va detallar temps després.
Malgrat l’oposició de la família, va formar-se de manera autodidacta, consultava informes i llibres i aprofitava els viatges per Europa per visitar hospitals i cases de repòs i estudiar a fons com s’organitzaven. També s’endinsava en barris marginals per conèixer les necessitats dels més desfavorits. L’estada en un hospital i orfenat de Kaiserswerth, prop de Düsseldorf, va ser crucial per a la seva carrera.
Davant d’això, la família va claudicar i Florence Nightingale va obtenir la primera feina, el 1853, com a directora d’un sanatori al West End de Londres, on va demostrar que tenia grans dots per a la gerència. I d’aquí, va anar directament a l’hospital de la Guerra de Crimea i a la fama immediata.
Amb tot, l’immens esforç de Nightingale a Scutari li va passar factura. Va emmalaltir de brucel·losi, una malaltia infecciosa que l’obligava a passar llargues temporades prostrada al llit, i quan va tornar a Anglaterra, la seva salut era molt feble. Privada doncs d’exercir la infermeria, va ser llavors quan va iniciar la seva gran aportació a les polítiques de sanitat pública. El primer que va fer va ser organitzar una campanya perquè s’investigués com el desastre organitzatiu a Crimea havia provocat 16.000 morts per malaltia davant dels 4.000 morts al front. Gràcies als contactes que tenia a les altes esferes i al fet de ser el més similar a un personatge mediàtic de l’època, Nightingale va aprofitar l’hora del te als salons de les cases senyorials per fer política sanitària. Entre sofàs chester i pesats cortinatges, parlava de la importància de la higiene i de la necessitat de millorar les condicions de l’entorn dels malalts als hospitals i les cases de repòs. Fins i tot va visitar diverses vegades la reina Victòria, amb qui parlava de les idees que tenia per organitzar el sistema sanitari del regne de manera eficient, però també de metafísica i de religió. “Quin cap, aquesta dona! M’agradaria tenir-la al Ministeri de la Guerra!”, es diu que va dir la reina una vegada.
De fet, Nightingale batallava a la seva manera, per exemple, insistint que es fes una formació específica i laica per a les infermeres. Amb aquest esperit, el 1860 va obrir l’Escola d’Infermeria de l’Hospital de Saint Thomas de Londres, el moment que es considera fundacional de la infermeria moderna i de la professionalització de l’ofici. En poc temps, l’escola va adquirir un gran prestigi i, amb els anys, les infermeres del mètode Nightingale eren les més buscades als hospitals d’arreu del món. El seu llibre Notas sobre enfermería: qué es y qué no es encara és un manual fonamental i vigent a les escoles d’infermeria.
Ja en la vellesa, explica que una nit es va despertar i va veure la seva ombra a la paret de l’habitació amb un llum a la mà. Sempre es va sentir culpable de no haver estat encara més eficient a Crimea, “però ho he superat formant infermeres”. El 1910 va morir a la seva casa del barri londinenc de Mayfair. Molt a prop hi ha un monument als herois de Crimea on destaca la seva figura amb el llum a la mà.
Pel·lícules, documentals, una àmplia bibliografia... La vida de Florence Nightingale ha estat àmpliament difosa i estudiada. D’entre tot el material que parla d’ella us recomanem la millor biografia Florence Nightingale: The Woman and Her Legend de Mark Bostridge, editada per Penguin Books el 2009; el documental de la BBC The Beauty of Diagrams – Florence Nightingale (episodi 4) i dos clàssics cinematogràfics: El ángel blanco (William Dieterle, 1936) i Florence Nightingale (Daryl Duke, 1985).
Aquest article es va publicar en el número 227 del Sàpiens (febrer 2021)