Elleore és una illa petitíssima, de només 15.000 metres quadrats (una extensió semblant a dos camps de futbol), situada a 300 metres de la costa de Roskilde, a Dinamarca. Aquest tros de terra deshabitada el van comprar un grup de mestres d’una ciutat veïna per fer-hi uns campaments d’estiu, l’any 1944, just un miler d’anys després que hi arribessin uns monjos eremítics que van fundar un monestir i posteriorment el van abandonar.
L’indret escollit reunia bones condicions perquè és al fons del fiord de Roskilde, en un eixamplament que fa una petita badia tranquil·la, arrecerada dels durs temporals del mar del Nord.
Aprofitant el moment històric i geopolític de grans canvis al mapa europeu, a punt d’acabar-se la Segona Guerra Mundial (Islàndia feia tot just quinze dies que havia proclamat la independència), el juliol del 1944, aquell grup de mestres, autoanomenats Els Immortals, mig en broma, la van declarar un regne independent. No sabien que es convertirien en la micronació més antiga i longeva de les que hi ha avui dia en actiu.
L’Estat danès no va fer gaire cas de la declaració d’independència d’Elleore. Quin perill podria representar una illa minúscula, de perfil lleugerament ondulat i amb un bosquet escadusser? L’indret no tenia aigua potable ni electricitat, i l’única manera d’allotjar-s’hi era acampant-hi. És a dir, no tenia cap infraestructura que permetés desenvolupar-hi un estat. L’illa, a més, està situada a disset minuts en barca de rems de la costa danesa. Una minúcia, si mai l’exèrcit de Copenhaguen hagués de prendre alguna mesura coercitiva.
Però les dècades han anat passant i Elleore no ha modificat mai la declaració de regne independent. Tot i que el seu territori està habitat —de manera permanent— només per ocells, Elleore ja ha tingut cinc reis i una reina, des de la seva proclamació.
Durant una setmana del mes de juliol, els ciutadans elleorencs rememoren el campament inaugural. I si s’escau, també és la temporada per fer l’entronització reial. L’actual monarca ho és des del 2003: Lleó III. El nom de Lleó l’han adoptat quatre dels reis (incloent-hi Lleodora, reina entre el 1983 i el 2003). A més, el lleó és l’animal nacional, per bé que pugui semblar una bèstia sense gaires lligams amb el nord d’Europa.
L’explicació d’aquest símbol (un lleó rampant és a l’escut nacional) és un curiós episodi molt conegut entre els danesos. Dins l’illa d’Elleore es va filmar un curtmetratge extraordinàriament polèmic l’any 1907. La pel·lícula es va titular La cacera del lleó i va enregistrar com es mataven dos d’aquests animals, introduïts expressament per a aquesta finalitat. A principis del segle XX, la sensibilitat animalista dels danesos va ocasionar un escàndol de grans dimensions, que va acabar amb la prohibició d’exhibir la pel·lícula als cinemes del país, i el director, Ole Olsen, va ser jutjat per crueltat amb els animals.
Podria semblar que, deshabitada 51 setmanes a l’any, l’activitat d’Elleore hauria de ser més aviat petita. Res més lluny de la realitat: el regne ha estat un pròsper emissor de monedes, molt buscades pels aficionats a la numismàtica. S’ha proclamat com a llengua nacional la interlingua (una barreja d’esperanto i llatí) i l’hora oficial del país és dotze minuts més tard que la danesa.
Pel que fa a temptacions literàries, Elleore va adoptar de bon principi una mesura estranya que mai no ha estat justificada: hi està prohibida la lectura de l’obra de Daniel Defoe Robinson Crusoe. Posats a imaginar, deu ser perquè ningú no se senti temptat a desembarcar a l’illa i fer vida de nàufrag i aconseguir, així, algun dret adquirit per permanència. Tampoc no es pot entrar cap exemplar d’aquesta novel·la al regne.
Un país no apte per a turistes
Per cert, si no es té la ciutadania elleorenca, s’han de seguir uns tràmits obligatoris per visitar aquest país tan minúscul. Cal omplir un formulari disponible al web oficial del regne (només en llengua danesa) i demanar que dos ciutadans nadius t’hi convidin. En cas que s’hi vulgui anar, és millor fer-ho al juliol, quan se celebra el tradicional campament dels elleorencs, que poden controlar que els forans no hi deixin escombraries ni facin cap activitat prohibida, com ara molestar els ocells protegits. Ni que, per descomptat, s’hi quedin més dies del compte. A més d’aquesta restricció, hi ha la que estableix l’Estat danès durant l’època de nidificació dels ocells protegits, a la primavera (especialment dels cignes muts i els gavians argentats, les espècies predominants). Una petita dificultat addicional és que no hi ha cap línia de transport establerta per visitar l’illa, així que cal arribar a un acord privat amb algú del port de Roskilde que tingui una embarcació.
L’Estat danès, i també la ciutat de Roskilde, veuen amb certa simpatia l’existència del Regne d’Elleore, i fins i tot el promocionen a les oficines de turisme, un exotisme que els va bé per atreure públic, tot i que no ho necessitarien, perquè tenen el museu de vaixells vikings més important de la regió.
La bandera d’Elleore és semblant a la de Dinamarca. El fons és igualment vermell, però, en comptes d’una creu nòrdica, té una aspa, com la d’Escòcia.
La millor manera de fer-vos una primera idea del regne d’Elleore és visitant la seva pàgina web oficial. Hi ha però altres webs interessants amb informació fetes per estudiosos d’aquesta micronació com aquesta.
Aquest article es va publicar en el número 227 del Sàpiens (febrer 2021)