El verí de l'or inca

La conquesta de l’imperi inca va tenir dos protagonistes principals: Francisco Pizarro i Diego de Almagro. Dos amics i conqueridors amb el mateix afany de poder i riquesa que acabarien enfrontant-se fins a la mort pel domini d’una terra que no era seva

Diego de Almagro i Francisco Pizarro
Diego de Almagro i Francisco Pizarro
1 de febrer del 2021 a les 00:00
Assessor
Ricardo Piqueras
Guardar a favorits

L'espectacle era impressionant: la plaça de Cajamarca, envoltada per grans edificis com el temple del Sol, s’omplia amb centenars d’homes que hi entraven vestits de manera impecable i acompanyant les autoritats, que arribaven damunt de lliteres decorades ostentosament. No era el desplegament d’un exèrcit a punt d’atacar; el que pretenia l’Inca Atahualpa era fer una demostració de poder davant d’aquells forasters que l’havien convidat a trobar-se amb el seu cap: Francisco Pizarro. 

L’engany de Pizarro 

Però el convit era una trampa. Amagats en diferents punts de la plaça, els 160 soldats de Pizarro esperaven rebre el senyal. Era la tarda del 16 de novembre del 1532 i la incertesa i la por davant d’un encontre tan desigual els neguitejava, però ho compensava l’emoció de tenir a tocar el tresor que tant havien somniat, i la sensació de superioritat moral, de tenir Déu al seu costat. Pizarro va fer un gest al frare dominic Vicente Valverde, que va aparèixer a la plaça amb una creu i un breviari a les mans, i va començar el Requerimiento: un text oficial que feia saber als indígenes que s’havien de sotmetre als reis castellans perquè era voluntat divina, i que si no ho feien infligirien tot el mal possible a homes, dones i nens. 

El discurs, com és comprensible, no va fer el pes a l’emperador, que va llançar el breviari a terra. Això va fer xisclar al frare que Atahualpa era un dimoni, però de fet van ser els espanyols els qui van obrir les portes de l’infern: després de cridar la paraula acordada, «Santiago!», els soldats van començar a disparar i van entrar amb un centenar de cavalls a la plaça, fent cabrioles i renillant. L’efecte dels trets i la impressió d’aquells animals enormes que no coneixien va produir el pànic absolut entre els inques. Aprofitant el desconcert, Pizarro va detenir sense cap dificultat el fill del Sol. Fora de les muralles, la carnisseria es va allargar fins a la nit. Almenys dues mil persones van morir a mans dels invasors o per efecte de l’esclafament entre els que volien fugir. 

L’inici de la fi 

L’endemà mateix van començar a negociar amb Atahualpa la seva llibertat —que no la seva restitució— a canvi d’una quantitat fabulosa d’or i de plata. Tot i pagar-la, el rei indi va ser igualment condemnat a mort i executat al garrot vil. Era l’inici de la fi del poderós imperi inca. Feia vuit anys que Francisco Pizarro, juntament amb Diego de Almagro i Hernando de Luque, esperaven aquell moment. El que no sospitaven és que també marcaria el començament de la seva pròpia fi. 

La conquesta asteca d’Hernán Cortés va inspirar Pizarro a aniquilar l’imperi inca 

Vuit anys abans dels fets de Cajamarca, Francisco Pizarro vivia tranquil i feia d’alcalde de la ciutat de Nuestra Señora de la Asunción de Panamá, que s’acabava de fundar. Era un home de 45 anys i hauria pogut viure una maduresa sense sobresalts, fruint de la riquesa i el prestigi militar que havia guanyat en les dues dècades que feia que era a Amèrica. Però les notícies de la gesta d’Hernán Cortés, que s’havia cobert de glòria i d’or conquerint la civilització asteca, li van excitar enormement l’ambició. 

Pizarro no es conformava amb ser un home important d’una província americana tirant a pobra. Volia ser com Cortés. O, per ser més exacte: volia ser més que Cortés. Només li calia trobar una terra que encara no estigués descoberta... I just llavors va tornar Pascual de Andagoya d’una expedició al sud, a un lloc que va anomenar Perú. En realitat no havia arribat gaire lluny però va portar una petita quantitat d’or que, convenientment embolicada amb una retòrica èpica i exagerada va fer efecte. I Pizarro va decidir emprendre l’última gran aventura de la seva vida. 

Una empresa amb tres socis 

La colonització d’Amèrica es va fer per iniciativa privada: les expedicions no eren estatals, sinó d’empreses particulars que aportaven gent i diners amb l’esperança de poder conquerir terres i després treure’n profit en forma de botí i de poder polític sobre les regions guanyades. Això sí: la Corona espanyola havia d’autoritzar aquells projectes i era qui concedia els drets sobre els territoris, a part d’imposar algunes condicions, com ara l’obligació de portar-hi alguns funcionaris reials que fessin funcions notarials, un o més religiosos, i que se li pagués el 20% dels botins que s’obtinguessin, l’anomenat Quinto real. 

Pizarro necessitava socis. I de seguida va tenir clar que volia que un fos el seu amic Diego de Almagro. Amb De Almagro compartien una edat, unes inquietuds i un passat similar: tots dos havien viscut una infantesa molt dura a Espanya —sense diners, sense estudis, amb uns pares que no els volien— i havien triomfat a Amèrica, on s’havien conegut en una expedició al golf de Panamà. Pizarro havia aconseguit un gran prestigi, però De Almagro no es quedava enrere: vivia amb tota comoditat i tenia un fill petit amb una dona del país que seria conegut com a Diego el Mozo. Tot i això, compartia amb Pizarro el neguit per anar més lluny i aconseguir més fama i riquesa. 

Aquell 1524, els dos amics van constituir una societat, juntament amb Hernando de Luque, el llavors rector de Panamà, de qui s’ha parlat molt menys perquè va tenir un paper molt més discret i va morir de manera sobtada el 1533 abans de fruir de l’èxit de l’empresa. Pizarro seria el líder militar principal; De Almagro s’ocuparia sobretot de la provisió de subministraments i reforços, i De Luque asseguraria el finançament. Una organització aparentment equilibrada que ben aviat va començar a fer aigües. 

Dels 112 homes que Pizarro es va endur, només 13 van arribar a la ciutat inca de tumbes 

“Per aquest cantó es va a Panamà a ser pobres. Per aquest altre, a Perú a ser rics. Que trïi el que sigui bon castellà el que més li convingui.” Aquestes van ser les paraules que segons les cròniques va pronunciar Pizarro a l’illa del Gallo —sud de Colòmbia— davant d’una tropa exhausta i frustrada que volia desertar, el 1526. Va marcar una línia a terra i va intentar recordar què hi feien, allà: buscar fortuna. Era cert que ja feia tres anys que hi eren i no havien trobat res; era cert que a la primera sortida havien mort 38 dels 112 homes que van sortir de Panamà. Però a Pizarro no li passava pel cap rendir-se. 

Primer contacte 

Només tretze homes (els Tretze de la Fama) van traspassar la línia, i van tenir recompensa. Després d’esperar cinc llargs mesos, van arribar els reforços enviats per De Almagro, van poder continuar el camí cap al sud i per fi van trobar una ciutat inca: Tumbes. Convidats per les autoritats locals —molt impressionades pel primer contacte amb homes blancs i barbuts—, els castellans van poder confirmar que estaven davant d’una societat molt avançada i, a jutjar pels ornaments dels edificis nobles i els que portaven els dirigents, també molt rica. Era hora d’anar a Espanya a demanar permís per fer-se seva aquella terra. 

Francisco Pizarro va ser qui es va encarregar d’anar a la cort de Carles I, l’estiu del 1529, a explicar les seves intencions, i el 26 de juliol va obtenir el que volia: la Capitulació de Toledo. Aquell document els autoritzava a emprendre la conquesta, però els privilegis que en rebrien els tres socis eren molt desiguals: Pizarro seria governador i capità general de la futura província del Perú, també anomenada Nova Castella, entre altres privilegis. De Almagro s’havia de conformar amb ser governador de la fortalesa que havien de construir a Tumbes i el títol d’hidalgo, i De Luque seria bisbe de Tumbes i protector dels indis. 

Un regne vast, avançat, ric i en guerra civil

El Tahuantinsuyu o terra de les quatre regions no era una territori qualsevol: constituïa un vast imperi (incloïa els actuals països de l’Equador, el Perú, Bolívia i Xile), format per 200 petites nacions i 10 milions de súbdits. Per controlar aquesta enorme extensió, els inques van construir una xarxa de camins per on transitaven soldats, recaptadors d’impostos, missatgers, funcionaris, ramaders...

El governador de cada territori administrava justícia i elaborava un cens per cobrar tributs, motiu pel qual sovint els pobles sotmesos es revoltaven. Les hostilitats també es produïen entre ells mateixos. La conquesta castellana va estar afavorida per l’enfrontament que mantenien Atahualpa i el seu germà Huàscar, o el que era el mateix les províncies de Quito (al nord) contra les del Cusco (al sud).

Aquest punt de partida va provocar una gran sensació d’injustícia, perquè els socis havien pactat que les recompenses serien iguals per a tots tres, però De Almagro i De Luque ja rebien un tracte inferior abans de començar. A més, els mitjos germans que s’havia endut Pizarro —Hernando, Gonzalo i Juan— no es conformarien amb un paper subaltern. Plegats es convertirien en un contrapoder que acabaria volent escombrar De Almagro de l’empresa. 

Divideix i venceràs 

Tot i el malestar, van tirar endavant la tercera incursió al sud, que havia de ser la definitiva. El 20 de gener del 1531, l’expedició va sortir en dos vaixells carregats amb 180 espanyols i 37 cavalls. Com les vegades anteriors, va ser Pizarro qui la va dirigir des del terreny, mentre que De Almagro es quedava a Panamà per anar-los enviant tot el que poguessin necessitar: aliments, armes, més tropes... 

L’avançada va ser dura en aquell clima tropical, però al cap de dues setmanes van topar amb la ciutat de Coaque, d’on es van endur or, plata, maragdes —que tenien molt poc valor, en aquell moment— i esclaus. Aquells tresors van ser un reclam magnífic per aconseguir nous voluntaris, que a partir de llavors no van faltar. L’avanç era lent, però els va permetre conèixer el territori i la idiosincràsia de la gent, i es van adonar, amb una gran satisfacció, que aquell imperi estava esquinçat per una guerra civil. 

L’emperador Huayna Càpac havia mort no feia gaire, probablement de la verola i s’havia desfermat una guerra per la successió entre dos dels seus fills: Huàscar i Atahualpa. Per als espanyols, aquella inestabilitat del país era una oportunitat que no podien desaprofitar per jugar a aliar-se amb uns o altres a fi de debilitar el sistema. I també van constatar que moltes comunitats estaven tipes del ferri domini dels inques; una altra font de voluntaris seguint la filosofia de l’enemic del meu enemic és el meu amic. 

Qui es quedarà amb ‘El Dorado’? 

Tot això era clau, perquè l’exèrcit de Pizarro era massa petit per guanyar els inques militarment; calia anar a poc a poc, associar-se amb les persones adequades, tenir una bona estratègia i no cometre errors, perquè els haurien pogut esclafar fàcilment. Això no vol dir que fossin tous en les formes, al contrari: quan consideraven que la diplomàcia no els afavoria, la violència que infrigien era extrema, i els saquejos, els assassinats, les tortures, les mutilacions i les violacions eren pràctiques quotidianes. Però fins a la matança de Cajamarca i el segrest d’Atahualpa no es va evidenciar amb tota claredat la voluntat que tenien d’apropiar-se del país materialment i política. I, arribats a aquell punt: qui en recolliria els fruits? 

Atahualpa va oferir com a rescat un tresor que ni Hernan Cortés a Mèxic no havia vist. Aquest gravat de Theodor de Bry del segle XVI mostra els inques apilant els objectes d’or per procedir al pagament
Atahualpa va oferir com a rescat un tresor que ni Hernan Cortés a Mèxic no havia vist. Aquest gravat de Theodor de Bry del segle XVI mostra els inques apilant els objectes d’or per procedir al pagament Bridgeman Images / AGE

Les notícies volaven: Atahualpa havia ofert el rescat més elevat de la història per comprar la llibertat: una sala plena d’or i dues plenes de plata. Ni Hernán Cortés a Mèxic no va ensumar mai un tresor tan gran. Quan De Almagro ho va saber, va lamentar no haver participat en l’atac i en els primers saquejos de Cajamarca, i, malgrat que estava malalt de sífilis, es va apressar a anar-hi amb un petit exèrcit per unir-se a l’expedició i poder compartir l’immens botí que es preparava. 

Atahualpa, un més de la família 

Hi va trobar Atahualpa empresonat, però amb una relació amistosa amb alguns dels líders espanyols, incloent-hi Francisco Pizarro i el seu germà Hernando, amb qui menjava sovint i tenia llargues converses; fins i tot, segons diuen les cròniques, sembla que li va ensenyar a jugar escacs. De fet, s’havien convertit en una família, ja que l’Inca va donar la seva germana Quispe Sisa al conqueridor, que li va canviar el nom per Inés i més endavant hi va tenir dos fills. 

Durant la seva detenció, Atahualpa va rebre notícies dels seus exèrcits: Huàscar havia estat fet pres i tancat a Sacsahuaman i Atahualpa, que creia que els castellans l’alliberarien, va ordenar executar el seu germà i oponent. Amb tot, els castellans van considerar que el millor era que ell també desaparegués. 

Trobar-li delictes no els va ser gaire difícil: heretgia, traïció, fratricidi, adulteri... Diuen que Pizarro, un home normalment fred i implacable, estava molt afectat, el dia de l’execució, el 26 de juliol del 1533; potser per això van decidir oferir a l’Inca una alternativa menys dolorosa que la foguera, si acceptava convertir-se al cristianisme. Atahualpa ho va acceptar, perquè li preocupava que el seu cos es consumís en lloc de conservar-se, com era tradició al país. Va morir escanyat pel sistema del garrot vil al mateix tronc que havien muntat sobre la pira, batejat com a Francisco. 

En arribar a Cusco, la capital inca ja s’havia rendit. La van saquejar de manera desbocada

Eliminats el líders dels inques, van nomenar un successor titella, Túpac Huallpa, i es van centrar en el control del territori. Era urgent prendre Cusco, però no seria ràpid, perquè estava a 1.500 quilòmetres i no sempre van trobar facilitats per part dels pobles que travessaven. Sí van trobar un aliat inesperat: Manco Yupanqui, un altre dels múltiples germans d’Atahualpa, que els va ajudar a obrir les portes de la capital (i més tard es va revoltar, però això és una altra història). 

El melic del món als seus peus 

Quan van arribar a la capital, el mes de novembre, van trobar la ciutat rendida, sense resistència. El melic del món, Cusco en la llengua dels inques, era dels espanyols. I des del minut zero es van llançar a un saqueig desbocat: van buidar des dels magatzems públics fins a les cases i els luxosos palaus, passant pels enterraments, on es colgaven les mòmies dels nobles acompanyats de les seves joies. Un dels primers d’entrar a la ciutat, Pedro Pizarro, va trobar una dotzena d’estàtues de llames de mida natural fetes d’or i de plata. Malgrat que els dignataris inques van intentar amagar les peces més valuoses, el tresor era tan gran que els soldats van arribar a perdre la mesura del valor que tenia i es jugaven a daus peces immensament valuoses sense preocupar-se’n; també es diu que en algun moment van decidir oblidar els objectes de plata per centrar-se només en els d’or. Es van embriagar de riquesa. 

Quan es va acabar la rapinya i el repartiment posterior, un Hernando Pizarro cada cop més ben situat se’n va anar a Espanya per portar a la Corona el percentatge del tresor que li corresponia. Anar a la cort sempre era una oportunitat per aconseguir nous privilegis, i més si era per portar-li un tresor tan fabulós. Aquell cop, però, el regal principal que es va endur cap a les Índies no era per a ell, sinó per a Diego de Almagro —a qui odiava profundament—: el rei el nomenava governador de Nova Toledo, un territori que s’estenia 200 llegües al sud de Nova Castella (Perú). Amb això gairebé quedava compensat el greuge entre ell i Francisco Pizarro... si no fos perquè tots dos defensaven que la seva província incloïa Cusco. I aquest acabaria sent el detonant d’un conflicte que s’havia anat gestant entre dos personatges encegats per la cobdícia i el desig de fama. 

El llarg periple de De Almagro 

Abans de l’enfrontament, però, els dos antics amics tenien projectes per complir: Pizarro va fundar el que seria la nova capital del país, la Ciudad de los Reyes (Lima), mentre que De Almagro va sortir a explorar les seves terres de Nova Toledo, on esperava trobar tants tresors com al país dels inques. Aquella expedició, però, va ser una de les més dures i estèrils que es deuen haver fet mai: la comitiva (uns 500 espanyols i uns 12.000 indígenes i esclaus negres) va caminar mil quilòmetres mal calçada, mal abrigada i mal alimentada per les altíssimes muntanyes dels Andes, superant a vegades els 4.000 metres d’alçària. I va tornar pel desert d’Atacama, que no va ser gaire més còmode, pel clima extrem i la falta de subministraments. El resultat va ser el mateix d’anada que de tornada: un regueró de milers de morts i ferits i cap població que s’assemblés ni remotament a les riquíssimes ciutats inques. 

Diego de Almagro va tornar al Perú decebut amb l’expedició a Xile, però més decidit que mai a reivindicar els seus drets sobre Cusco. Quan va arribar a la ciutat, no hi va trobar Francisco Pizarro, que s’havia quedat a Lima, però sí els seus germans Hernando i Gonzalo, i el seu sanguinari aliat Alonso de Alvarado. Acabaven de repel·lir un setge de Manco Yupanqui i, aprofitant el moment de desconcert, De Almagro va ocupar Cusco i els va fer presoners tots tres. El conflicte finalment era obert, ja hi havia bàndol de pizarristes i d’almagristes. A partir de llavors, va començar un joc del gat i la rata entre les dues faccions. 

Poc temps després d’ocupar Cusco, De Almagro va marxar i mentre era fora va saber que Gonzalo i Alvarado s’havien escapat de la presó. Enrabiat i traït, va estar ben a punt d’assassinar Hernando, a qui s’havia endut com a ostatge. Diuen que li van arribar a posar una daga al pit. Però a l’últim segon va rebre una nova oferta de diàleg de Francisco Pizarro. Sí, li donaria crèdit per última vegada. 

El 3 de novembre del 1537, els dos conqueridors es van trobar a la població de Mala per negociar, en un ambient de gran desconfiança mútua. L’acord semblava raonable: fins que la Corona no arbitrés una decisió sobre el domini de Cusco, De Almagro s’hi podria quedar, però a canvi alliberaria Hernando, que se’n tornaria a Espanya. 

La batalla de Las Salinas 

Però els pizarristes van mentir. I Hernando no només es va quedar al Perú, sinó que va empaitar De Almagro, carregat de rancúnia, amb una tropa de 500 homes. No va poder evitar que arribés a Cusco, però poc després s’hi va enfrontar a camp obert a Cachipampa, en la que es va conèixer com la batalla de Las Salinas. De Almagro es va mirar l’enfrontament a distància, massa malalt per intervenir-hi directament. Francisco Pizarro ni tan sols hi era, perquè també se sentia massa vell per lluitar i va preferir deixar aquella feina bruta a mans dels seus germans. Aviat va quedar clar que l’exèrcit de De Almagro perdria.

Almagro va morir al garrot vil i va ser venjat pels seus seguidors, que van assassinar Pizarro 

Ell es va refugiar a la fortalesa de Sacsayhuaman mentre els seus enemics entraven a Cusco i tornaven a saquejar i violentar tots els que hi van trobar. La ciutat estava arrasada i milers d’habitants hi van morir de gana. Hernando no va tenir clemència amb De Almagro. No va servir de res apel·lar l’antiga amistat amb el seu germà, i després d’empresonar-lo, el 8 de juliol del 1538, el va fer executar, primer al garrot vil, dins la presó, i després tallant-li el coll a la plaça. El conflicte entre els dos vells conquistadors, però, no va morir en aquell moment. 

Pizarro: mort a cops d’espasa 

L’odi entre els seus seguidors estava tan arrelat com la cobdícia que els havia empès a aquella aventura impossible. I els almagristes no van perdonar l’execució del seu líder — una mort que els havia condemnat a la misèria més absoluta—. I així, el 26 de juny del 1541, una dotzena dels seus fidels van assaltar la Casa del Govern de Lima, on vivia Pizarro. Malgrat els rumors d’un atemptat, el van agafar per sorpresa i el van assassinar clavant-li una quantitat exorbitant de cops d’espasa —i trencant-li un gerro al cap per reblar-ho. 

En disset anys havien destruït l’imperi inca, havien espoliat el país més ric que s’havia conegut mai i havien estat responsables de la mort de desenes de milers d’indígenes. Havien fet molt més opulenta la Corona espanyola, però ni Diego de Almagro ni Francisco Pizarro no podrien fruir mai en pau d’aquell or que s’havia pagat amb tanta sang.