Chico Mendes, la icona de la defensa de l'Amazònia

Aquesta és la història d’una mort anunciada. La d’un fill de la selva que va defensar la natura i els drets humans dels treballadors. Un visionari de la lluita ecologista que continua inspirants molts activistes

L’aparició de Chico Mendes en un documental del cineasta Adrian Cowell va convertir-lo en un líder a tot el Brasil
L’aparició de Chico Mendes en un documental del cineasta Adrian Cowell va convertir-lo en un líder a tot el Brasil
1 d'agost del 2021 a les 00:00
Autor
Guardar a favorits

Al Tròpic, les tardes s'allarguen en la foscor, els crepuscles són ràpids i el dia dura sempre dotze hores. Chico, com sempre al final d'una jornada laboral, havia estat jugant al dominó entretenint-se fins a l'hora del sopar. Els companys de partida, però, no eren estrictament amics o col·legues de feina. Eren els seus guardaespatlles. 

Rabassut, morè, amb un bigoti frondós que li donava aspecte de cantant d’òpera italià, Chico va dir a la seva dona que es dutxaria abans de l’àpat i que si li semblava bé que estrenés la tovallola blau cel vorejada amb un arc de Sant Martí i unes notes musicals que ella li acabava de regalar pel seu aniversari, que havia estat una setmana abans. L’home va sortir a la foscor del pati on hi havia la dutxa i ja només va veure les fogonades de l’escopeta. El seu cos va ser foradat per més de seixanta perdigons, i Chico només va tenir temps d’arrossegar-se cap a l’interior de la casa abans de morir a la porta del seu dormitori. Havia acabat la vida de l'home que va canviar la manera de lluitar per la selva amazònica. Era el 22 de desembre de 1988. 

Reminiscències esclavistes

L'assassinat de Francisco Alves Mendes Filho, Chico per a tothom, no va ser una extravagància. De fet, feia anys que els líders dels sindicats de treballadors del cautxú eren eliminats de manera sistemàtica. I, amb ells, dirigents indígenes, sacerdots revolucionaris, pagesos, ecologistes... Catorze anys abans, n'havien mort 39; el 1977, 51, i a partir del 1980, més d’un centenar cada any. Els destructors de la selva tenien interessos econòmics molt poderosos i una impunitat absoluta. De manera que oposar-s’hi era sinònim de condemna a mort. De fet, el mateix Chico havia anunciat a tothom qui el volgués escoltar que estava segur que no arribaria viu al Nadal del 1988. Li van faltar tres dies.

A partir del 1980, cada any morien assassinats un centenar de líders del sector del cautxú

Chico Mendes va viure tota la vida a la localitat de Xapuri, a l’estat brasiler d’Acre. És a l’extrem nord-occidental del país, fronterer amb Bolívia, i molt més a prop del Perú i l’oceà Pacífic que no pas de l’Atlàntic, d’on havien arribat els seus avantpassats més d’un segle abans. El seu caràcter del nord —que reivindicava—, tossut, tenaç, cabut, seguia viu, però. La família Alves feia generacions que treballava el catxú, una feina recol·lectora basada en moltes hores de feina a l’interior de la selva, envoltats de mosquits. Calia matinar molt, perquè la incisió que s’ha de fer a l’arbre perquè ragi la saba gelatinosa s’espesseeix ràpidament. La cola cau en un potet que el treballador recull unes hores després. Els arbres, en aquella època, no eren de cultiu, sinó silvestres. Estaven molt escampats pel bosc, i calia caminar hores i hores per anar tallant i recollint. I, a la tarda, quan es ponia el sol, la bola obtinguda encara s’havia de bullir i tractar per conservar-la sense que es fes malbé, abans de vendre-la.

Des que era un nen, com tothom al poble, Chico havia ajudat el seu pare i germans a recol·lectar la seringa (el cautxú), que es venia a intermediaris. Quan se n’acabava la temporada, aplegaven nous del Brasil, una fruita seca que naixia en estat silvestre a l’interior del bosc, d’on també obtenien plantes remeieres i alimentàries. I a la clariana on s’aixecava el poblet de Xapuri, tothom tenia un hort per a consum propi. La vida era senzilla, en aquell racó de món. Però l’activitat venia de molt enrere, de quan el cautxú es va convertir en una matèria primera estratègica, a finals del segle anterior, un element indispensable per a pneumàtics, primer de bicicletes i després d’automòbils, i també per a la indústria mèdica i militar.

En més de cinc dècades, i tot i que hi havia hagut dues guerres mundials pel mig, les condicions dels seringueiros —els recol·lectors de cautxú— no havien canviat gens. S’endeutaven amb els intermediaris per comprar els materials de treball en una espiral que no s’acabava de resoldre mai. Era un pervers sistema d’esclavatge que no permetia escapar-se’n.

Un cop de sort crucial

Chico era com tots els nens de Xapuri, sortia a treballar amb la família cada dia a la selva, i no anava a l’escola. Però de seguida es va diferenciar de la resta de quitxalla del poble perquè, al final de la jornada, quan tots dos estaven esgotats i estirats a l’hamaca, el jove Mendes reclamava al seu pare que li ensenyés a llegir. El progenitor, cansat però pacient, li va ensenyar els rudiments de l’escriptura i la lectura. Chico era l’únic nen de Xapuri que podia agafar un text i desxifrar-lo. Però no en tenia prou. I, el 1956, quan tenia dotze anys, va conèixer la persona que li canviaria la vida. Un “cop de sort crucial” era l’expressió que Chico Mendes sempre va fer servir per descriure la seva relació amb Euclides Távora.

El cautxú es va convertir en una matèria primera estratègica, un element indispensable per a pneumàtics, i també per a la indústria mèdica i militar

Chico era com tots els nens de Xapuri, sortia a treballar amb la família cada dia a la selva, i no anava a l’escola. Però de seguida es va diferenciar de la resta de quitxalla del poble perquè, al final de la jornada, quan tots dos estaven esgotats i estirats a l’hamaca, el jove Mendes reclamava al seu pare que li ensenyés a llegir. El progenitor, cansat però pacient, li va ensenyar els rudiments de l’escriptura i la lectura. Chico era l’únic nen de Xapuri que podia agafar un text i desxifrar-lo. Però no en tenia prou. I, el 1956, quan tenia dotze anys, va conèixer la persona que li canviaria la vida. Un “cop de sort crucial” era l’expressió que Chico Mendes sempre va fer servir per descriure la seva relació amb Euclides Távora.

Távora havia fugit a la profunditat de la selva brasilera. I perquè no hi havia res més lluny sense canviar de país. Era un militar d’idees comunistes que havia desertat de l’exèrcit, perquè en aquella època el Brasil estava governat per una fèrria dictadura de dretes que estava fent neteja d’oficials indesitjats. Per tant, el seu cap era reclamat per la policia. Chico es va arrambar a Távora com una paparra. Cada cap de setmana, després d’acabar la feina, caminava tres hores per arribar a la cabana on vivia l’exmilitar. Rebia classes de lectura. Però no només això. De la boca d’Eucli-des va sentir les primeres nocions de justícia, lluita de classes, igualtat, organització obrera. Explicar tot allò en el context del Brasil de finals de la dècada dels cinquanta no li era gens difícil, a l’improvisat professor. El país era el segon exportador d’aliments del món i, alhora, el 50% de la població estava desnodrida i gairebé el 90% era estadísticament pobra.

El gran punt d’inflexió per la selva

Entre el 1958 i el 1960, es va produir un fet crucial en la història de l’Amazònia: l’obertura de l’anomenada carretera del Jaguar, entre Belém (la ciutat principal de la desembocadura de l’Amazones) i Brasília, la flamant capital, acabada d’estrenar. Era el tret de sortida perquè les infraestructures viàries s’endinsessin dins la selva amazònica, on fins llavors només es podia penetrar per via fluvial. En la vida de Chico Mendes també es va produir un fet importantíssim. La seva mare va morir en el transcurs del dinovè part i, amb disset anys, Chico ja va ser considerat un adult que havia d’assumir més responsabilitats.

Era el més gran de sis germans, i n’hauria tingut dotze més si no haguessin mort de manera prematura. El pare es feia gran —l’esperança de vida a la selva és ben curta— i el jove Mendes va prendre el comandament de l’explotació familiar. No quedava temps per visitar Euclides Távora. Però el seu mestre volia completar la formació d’un jove que prometia tant, i el va fer traslladar cap a Xapuri, vencent els temors de ser detingut, per continuar educant Mendes aportant-li uns punts de vista que de seguida començarien a forjar-li el caràcter. En aquelles classes nocturnes, Távora li parlava del marxisme i de les desigualtats socials del Brasil, i li feia veure que no es podia conformar a continuar explotant la seringa com sempre s’havia fet. Junts, arraulits al costat d’un transistor que reprodu-ïa tantes interferències com notícies, escoltaven els programes de la BBC, Ràdio Moscou i La Veu d’Amèrica per saber què estava passant al món, fora del bosc amazònic.

Amb 21 anys, només pel fet de saber llegir i escriure, Mendes va convertir-se en un líder sindical

A partir del 1965, la dictadura militar brasilera va fomentar la colonització de l’Amazònia com una manera de controlar la frontera occidental, que quedava fora de l’abast dels centres de poder. I també com a manera per ajornar la inevitable reforma agrària que reclamava el país. Cada cop eren més els brasilers d’altres zones del país que van arribar a l’interior de la selva, desconeixent i sense respectar els codis de conducta i l’explotació respectuosa amb el medi que els seringueiros representaven.

Amb vint-i-un anys, sense voler-ho, de manera natural, Chico Mendes es va convertir en un líder dels recol·lectors de cautxú. Només per l’avantatge de saber llegir i escriure i per la formació marxista que li havia donat Távora, tothom s’acostava a Mendes quan tenia un problema, i va ser escollit secretari general del Sindicat de Seringueiros d’Acre.

L’inici de la ramaderia a escala industrial

La vida dels seringueiros havia estat gairebé immutable des de feia més d’un segle, però els canvis s’esdevenien a tota velocitat. Entre ells, l’arribada dels fazendeiros, els empresaris que compraven terres per tallar el bosc i instal·lar-hi granges ramaderes. Que anaven acompanyats per pistolers contractats que tenien bons motius per convèncer els pobladors de l’estat d’Acre que deixessin l’explotació tradicional. Els nouvinguts van tenir una ajuda inestimable en els excedents d’agent taronja que, a partir del 1970, van quedar a l’empresa Dow Chemical de la Guerra del Vietnam. Es feien servir en forma d’un producte herbicida anomenat Tordon per accelerar la neteja forestal.

La selva amazònica és un ecosistema ric instal·lat en un sòl pobre

Valoracions ètiques i ambientals a part, la implantació de la ramaderia a escala industrial presentava greus problemes de rendiment. La selva amazònica és un ecosistema ric instal·lat en un sòl pobre. Quan l’aportació de nutrients de la descomposició de la fusta, les plantes i els excrements dels animals desapareix, el terra obert a la claror i la llum del sol s’empobreix ràpidament. L’única manera de mantenir l’activitat a l’Amazònia és anar-la destruint a tota velocitat, cosa que accentua i agreuja el problema en una espiral sense solució.

La tàctica dels empates

Els anys setanta i vuitanta van ser els de la implantació dels empates. Es tractava d’accions directes en què els seringueiros acudien allà on estaven treballant les brigades que talaven els arbres i els intimidaven fins a fer-los fora. Era una pràctica reeixida que reclamava molta implicació i un lideratge fort. De la banda contrària, però, no s’estaven de braços plegats, i les amenaces i els assassinats van passar a estar a l’ordre del dia. Igual que els seringueiros s’organitzaven en un sindicat del qual Mendes va ser nomenat president, els fazendeiros també ho van fer. Però d’una manera molt diferent: contractant assassins per anar eliminant els opositors. I ho feien amb impunitat i sense escrúpols. Fins i tot va aparèixer una empresa que es feia dir La Solução i que publicava una llista amb els preus per eliminar opositors. La tarifa més alta era la del president del sindicat rural. La tàctica intimidatòria de l’anúncio, a més, posava nerviosos els afectats. Setmanes abans de l’execució, rebien una trucada o una carta on se’ls anunciava que eren a punt de ser tirotejats. Això feia desistir alguns de la lluita.

Precursor de l’ecosocialisme

La mateixa nit del seu assassinat es va crear el Comitè Chico Mendes, que en l’actualitat fa una tasca important d’arxiu i difusió de notícies vinculades a la selva. Anys més tard, el 2006, es va constituir l’Institut Chico Mendes de Preservació de la Biodiversitat. Políticament, Mendes se’l considera un dels precursors de l’ecosocialisme, perquè va aconseguir unir les reivindicacions vitals i laborals de la gent amb la defensa de la selva. 

Mendes va demostrar que la defensa dels ecosistemes no era un privilegi dels països industrialitzats ni de les classes mitjanes del món. El seu pensament va inspirar els moviments que denuncien les empreses mineres o petrolieres que contaminen els rius o que aboquen deixalles tòxiques als barris pobres de les ciutats o a les zones rurals poblades per camperols i indígenes, així com la destrucció dels ecosistemes per part de la indústria agroalimentària.

Van ser anys en què Mendes va encapçalar les lluites dels seringueiros contra la destrucció del seu sistema de vida tradicional. En aquell període també va fer coneixença de dues persones que li tornarien a canviar la vida. D’una banda, l’antropòloga Mary Allegretti. I, de l’altra, el documentalista Adrian Cowell, que estava filmant els efectes de la destrucció de l’Amazones quan va conèixer Mendes, i el va fer partícip d’alguns dels seus programes. Mendes va saltar a la fama a la resta del país, i de ser un líder que només era conegut en un raconet de l’estat d’Acre, va passar a ser-ho a tot el Brasil. Allegretti, per la seva banda, com a estudiosa de les poblacions indígenes, va convèncer Mendes d’aliar-s’hi. No era fàcil, perquè seringueiros i nadius sempre havien xocat, tradicionalment. Però Allegretti va fer veure a Mendes que només una aliança amb els pobladors de la selva podia frenar la destrucció del bosc.

Animat pels seus nous mentors, Mendes va sortir per primer cop de l’Amazònia, el 1984, per assistir a una reunió sobre la reforma agrària a Brasília. La dictadura militar acabava de caure i es respiraven aires nous a la capital... però a Acre tot seguia igual. Els latifundistes van fundar la Unió Democràtica Rural com a braç armat, i van repartir pistoles i escopetes entre 70.000 dels seus 200.000 afiliats. Allegretti i Cowell no van trigar a convèncer Mendes que l’única manera d’abordar el problema era internacionalitzar-lo, fent que les poderoses organitzacions ecologistes dels Estats Units es posessin al seu costat i fent entendre a la humanitat que la destrucció de l’Amazònia i del sistema de vida tradicional dels seringueiros era un problema global, i no pas local. En depenia el futur del planeta.

Diversos empates victoriosos més l’aprovació de l’anhelada reforma agrària i la consecució de guardons de renom mundial, com el Global 500 de les Nacions Unides i el Better World Society, van posar definitivament Chico Mendes en el punt de mira dels fazendeiros.

Mendes va aconseguir crear vint escoles, comprar camions per transportar el cautxú i vendre’l directament, sense d’intermediaris

El sindicalista havia aconseguit crear vint escoles a partir de l’organització, comprar camions per transportar el cautxú i vendre’l directament, sense necessitat d’intermediaris. Les dones s’havien alfabetitzat i ara eren les mestres que ensenyaven a llegir als nens de la selva... Després d’una intervenció reeixida en una conferència internacional per a la defensa de l’Amazònia a Miami (EUA), el 1985, Mendes va començar a viure amb por. No era per menys, havia patit tres atemptats seguits. Sabia que els pistolers el seguien amb la intenció de matar-lo. I no només a ell: els dos anys següents, 458 pagesos, capellans de la teologia de l’alliberament, sindicalistes, advocats i activistes van ser assassinats, i mai no es van detenir els autors dels crims.

Un final ineludible

No se sap si per cansament o perquè endevinava el seu final, el 1988 Mendes va minvar la seva activitat frenètica com a activista i va tornar a la seringa, a llevar-se de matinada per fer incisions al tronc de l’arbre que plora. Explicava a tothom que no volia morir, perquè considerava que els difunts no podien aportar res a la lluita. Però que, tanmateix, estava absolutament segur que no arribaria a veure el Nadal d’aquell any.

La profecia es va complir. El fill d’un dels seus enemics més acèrrims, el terratinent Darly Alves da Silva —que tenia fama d’haver eliminat de manera impune dotzenes de persones que s’oposaven a la seva política de terra cremada—, va ser qui li va engegar el tret mortal, aquell vespre del 22 de desembre. Mendes va morir abraçat a la tovallola blau cel. Al seu enterrament hi van assistir milers de persones, entre les quals Lula da Silva, un destacat dirigent del Partit dels Treballadors, en què Mendes militava. La seva mort va considerar-se un drama nacional, però possiblement va servir perquè s’implantés una de les propostes que més havia defensat: la reserva extractiva.

Amb Bolsonaro, el model de reserva extractiva ideada per Mendes corre el risc de desaparèixer

La reserva extractiva ideada per Mendes és un territori d’almenys 350 hectàrees per a cada seringueiro on es porten a terme les activitats econòmiques tradicionals sense alterar el medi: la recol·lecció de cautxú (que és només uns mesos a l’any, i cada arbre s’ha de deixar descansar, després de fer-li talls a l’escorça, un mínim de tres o quatre dies); la collita de nous del Brasil, el fruit d’un arbre protegit, però que les empreses ramaderes destrueixen durant la crema de bosc; la recol·lecció d’herbes medicinals i alimentàries, i petits conreus.

Només tres mesos després de la seva mort, el president brasiler José Sarney va declarar les tres primeres reserves extractives del país. Una, a Acre, du el nom del dirigent assassinat. Però, més de tres dècades després, aquesta iniciativa està en decadència. El govern actual de Bolsonaro no la respecta, per la qual cosa la comunitat científica tem que les reserves acabin desapareixent. Dissortadament, tenen motius per ser pessimistes. Trenta anys després de l’assassinat de Mendes, la destrucció de l’Amazònia no només no s’ha aturat, sinó que s’ha incrementat de manera exponencial.

Per saber-ne més

La biografia canònica de Chico Mendes és la d’Andrew Revkin, Chico Mendes, su lucha y su muerte por la defensa de la selva amazónica, editada a Barcelona per l’editorial Paidós el 1992. Si preferiu un relat novel·lat, us recomanem el de Javier Moro, Senderos de libertad, del Círculo de Lectores i del 1993. En anglès, val la pena fer un cop d’ull a aquest llibre il·lustrat, Rainforests, the Illustrated Library of the Earth, de Norman Myers i publicat per l’editorial Weldon Owen del 1993.

Aquest article es va publicar en el número 233 del Sàpiens (agost 2021)