Una vitrina de 30 milions d’euros a prova de bales. Aquest és l’embolcall que fa pocs anys estrenava L’adoració de l’Anyell Místic. Alguns poden considerar exagerat aquest sistema de protecció, però si es coneix la transcedència de l’obra i la seva història atzarosa, aviat s’arribarà a la conclusió que la despesa potser està justificada.
Certament, la seva història és de pel·lícula. Des de poc després que es creés, l’obra ha estat protagonista de successos dignes de ser novel·lats o portats a la gran pantalla. Des de revoltes iconoclastes i incendis, passant per Napoleó i l’avidesa dels nazis per aconseguir-lo, fins a amagatalls, vendes, robatoris, trasllats, negociacions diplomàtiques al més alt nivell per salvaguardar-lo i, fins i tot, rescats afavorits per agents dobles.
Segons el recompte dels experts criminòlegs i els investigadors que han treballat la qüestió, el retaule ha estat objecte, durant la seva història, de tretze tipus de crims diferents que han facilitat que es digui que és l’obra d’art més robada de la història, tot i que algunes accions no serien ben bé robatoris.
El retaule ha estat objecte, durant la seva història, de tretze tipus de crims diferents
En qualsevol cas, l’atzarosa història del retaule s’inicia el 1566, quan una multitud va irrompre a la catedral de Sant Bavó en el marc del primer brot iconoclasta calvinista, amb la voluntat de destruir-lo perquè havia esdevingut paradigma de la idolatria catòlica.
Tanmateix, els primers salvadors de l’obra havien entrat prèviament en acció i l’havien amagat. A finals del segle XVIII, quan les conseqüències de la Revolució Francesa van arribar als Països Baixos, els quatre compartiments centrals del retaule van ser confiscats pels francesos, que van endur-se’ls en carreta a París. No van tornar fins al 1816, un any després de la batalla de Waterloo i la caiguda de Napoleó. Però, inexplicablement, aquell mateix any, els responsables de la catedral de Sant Bavó van vendre els panells restants (excepte els d’Adam i Eva) perquè els consideraven d’escàs valor religiós, i cinc anys després els adquiria el rei Frederic Guillem III de Prússia.
Primer assalt
A partir d’aquell moment, van exhibir-se al Museu de Berlín, on van ser serrats per la meitat, el 1894, ja que quan es mostrava una cara dels compartiments, no podia veure’s l’altra. El retaule, com veiem, s’havia convertit en un trencaclosques les peces del qual anaven amunt i avall. Les que van romandre a la catedral després de la venda del 1816 van salvar-se d’un incendi que va afectar profundament l’edifici el 1822. El temple s’havia de restaurar, i això va obligar el capítol a vendre els compartiments d’Adam i Eva per costejar-ne els desperfectes.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els alemanys de seguida van interessar-se pels quatre compartiments que encara quedaven a la catedral. Tanmateix, el canonge Gabriël Van den Gheyn, la persona que va vetllar pel retaule durant anys i que va publicar alguns estudis sobre l’obra, s’havia preocupat d’amagar-los. Malgrat les pressions dels alemanys, no va revelar mai on eren. D’altra banda, és significatiu quel’article 247 del Tractat de Versalles (1919) esmenti específicament el Retaule de l’Anyell Místic, indicant que els compartiments que se’n conservaven a Berlín havien de tornar en el termini de sis mesos. Aquest fet també va coincidir amb la tornada a la catedral dels d’Adam i Eva, que prèviament s’havien venut a l’Estat belga.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els alemanys van interessar-se pels quatre compartiments que encara quedaven a la catedral
Tot plegat va motivar que el retaule es tornés amuntar a Sant Bavó. De tota la increïble història de L’adoració de l’Anyell Místic, els fets que han fet córrer més rius de tinta han estat els que estan relacionats amb el robatori de dos compartiments l’11 d’abril del 1934. Van desaparèixer les taules Sant Joan Baptista i Els Jutges Justos, i se’n va poder recuperar la primera, però no la segona. El cas ha estat profundament seguit i estudiat per Karel Mortier, excap de la policia de Gant, que ha dedicat seixanta anys a mirar a través dels angles morts d’aquell succés. Fins i tot, el 2004 va promoure que es fessin anàlisis d’ADN a les cartes anònimes que els lladres van adreçar al bisbe de Gant.
Les fonts de l’època demostren que el robatori va aixecar una gran expectació entre la ciutadania, i la catedral de Sant Bavó va quedar, literalment, col·lapsada pels curiosos. Els investigadors no van trobar pistes ni indicis sobre els autors del robatori. Tres setmanes després del furt, el bisbe de Gant va rebre la primera d’una sèrie de cartes anònimes en què se li demanava un rescat d’un milió de francs (uns 700.000 euros al canvi actual) per recuperar els dos compartiments sostrets. Es va arribar a un acord, i el lladre va enviar un justificant de dipòsit d’un dels compartiments a la secció d’equipatges de l’estació del Nord de Brussel·les. I, efectivament, era allà.
La taula Sant Joan Baptista va ser recuperada per un canonge de Gant i tres policies. Poc després, el lladre es va tornar a posar en contacte amb el bisbe en relació amb el compartiment d’Els Jutges Justos i va demanar-li una nova quantitat de diners, que el bisbe volia pagar, però les autoritats civils s’hi van negar. Tot va complicar-se molt i l’intercanvi no va tenir lloc. El lladre va arribar a enviar un total de tretze cartes, la darrera, l’octubre del 1934, sis mesos després del robatori.
On són 'Els Jutges Justos'?
En aquest punt és on va acabar la investigació judicial. No es van trobar empremtes dactilars enlloc. Ni a l’escena del crim, ni a les cartes, ni a les notes bancàries, ni a la taula recuperada. La trama dels fets ha estat minuciosament reconstruïda per l’expolicia Mortier, que ha fet del tema una croada personal. Fins i tot, va analitzar el tipus de font amb què estaven redactades les cartes anònimes, Elite, que poques màquines d’escriure de l’època incorporaven.
A banda d’ell, la passió que ha despertat la història ha fet que una munió d’investigadors aficionats, la majoria amb poca feina, hagi generat gairebé tres-centes teories sobre la desaparició d’un dels compartiments, amb assalts inclosos a esglésies per regirar-les i mirar de trobar-lo. Es tracta d’una història fascinant d’incompetència policial i judicial, de desaparició de proves, cartes anònimes, pagament de rescat i, sobretot, d’un misteri que ningú no ha pogut resoldre: on és el compartiment Els Jutges Justos?
La passió que va desfermar el robatori va generar fins a tres-centes teories d'un munt d'investigadors
Arsène Goedertier, un important home de negocis flamenc, patia un infart mentre feia un míting polític el 1934. Al llit de mort, va fer una darrera confessió: ell, i només ell, sabia el parador de la taula que faltava del retaule de Gant, la d’Els Jutges Justos. Al seu despatx es va trobar un expedient amb informació valuosa, com còpies de les diferents cartes mecanografiades que havia rebut el bisbe de Gant exigint-li el pagament d’un rescat. En una de les cartes, inacabada i mai enviada, redactada a mà per Goedertier, s’afirmava que la taula d’Els Jutges Justos era en un lloc “on ni jo, ni ningú més, la puc recuperar sense cridar l’atenció”. Sembla que estava amagada, per tant, en un lloc públic.
Per pal·liar el mal produït pel robatori, el restaurador Joseph Van Der Veken va començar a pintar una còpia del desaparegut compartiment d’Els Jutges Justos el 1939. Un cop acabada, va demanar una quantitat desorbitada de diners, i el tracte no va tancar-se amb les autoritats belgues fins al 1957. Les ombres sempre han sobrevolat la seva figura, fins a l’extrem que corria el rumor que la còpia que feia era, en realitat, la taula robada, una hipòtesi que cal descartar després d’una radiografia que se’n va fer el 1986.
Cobejat pels nazis
Les incidències, però, no acaben aquí. El 10 de maig del 1940, els alemanys van envair Bèlgica. Hitler i Goering anhelaven tenir el retaule, ja que el dictador pensava que l’obra amagava un mapa secret per descobrir importants relíquies cristològiques, en concret, els Arma Christi, és a dir, els instruments de la Passió, i el Sant Greal. A més, volia crear un museu amb el seu nom, el Führermuseum, dedicat a les grans obres de l’art occidental.
Hitler anhelava tenir el retaule perquè creia que tenia un mapa secret per trobar el Sant Greal
Els nazis estaven interessats, també, a trobar el compartiment desaparegut. Així que van enviar un investigador, Henry Koehn, per mirar de localitzar-lo. Koehn estava convençut que estava amagat a la mateixa catedral de Sant Bavó. El 21 de maig del 1942, la policia belga i els soldats alemanys van regirar la catedral de dalt a baix, però la recerca va resultar infructuosa. El mateix mes de maig, els diferents compartiments del retaule van sortir de Gant per tal de salvaguardar-los de la guerra.
La voluntat inicial era dur-los al Vaticà, però van acabar en una mina de sal a la localitat austríaca d’Altaussee, juntament amb centenars d’obres d’art espoliades pels nazis. Entre el 1943 i el 1945, els soldats alemanys van adaptar les mines a aquesta nova funció fent els túnels més amples, reforçant-los amb bigues i instal·lant-hi paviments de fusta. Hi van anar a parar unes 10.000 d’obres d’art procedents de museus i col·leccions privades, moltes de rellevància cabdal. A banda del Retaule de l’Anyell Místic dels germans Van Eyck, s’hi guardaven una Mare de Déu amb el Nen de Miquel Àngel i l’Al·legoria de la pintura de Vermeer, entre d’altres. Els plans nazis eren fer volar la mina amb 500 kg d’explosius si eren derrotats.
Sortosament, una conxorxa entre soldats americans (The Monuments Men), lluitadors i miners austríacs, i un agent doble que es deia Albrecht Gaiswinkler va aconseguir retirar els explosius instal·lats pels alemanys, dinamitar l’entrada a la mina perquè ningú no hi tornés a accedir i, finalment, facilitar el descobriment de l’amagatall per part de les tropes aliades i recuperar les obres. Val a dir que els aliats van tenir coneixement de la mina on s’amagava el retaule de la manera més inesperada.
Beneït mal de queixals
El 1945, un membre de The Monuments Men era en una ciutat de l’est d’Alemanya, i li va agafar un mal de queixal terrible. Va anar al dentista, que li va presentar el seu gendre, un oficial de les SS que havia col·laborat en l’espoli nazi de les obres d’art. Com que el gendre necessitava un salconduit per sortir del país, va revelar la localització de la col·lecció de Herman Goering, així com la reserva de Hitler a Altaussee, on es guardava el retaule dels Van Eyck.
Aquest no va ser l’únic troleig patit pels nazis. A la mina d’Altaussee es guardava la Gioconda de Leonardo. Bé, més ben dit, els nazis es creien que ho era, ja que la realitat era diferent: algú els havia colat una còpia de la pintura del Louvre i l’original, pel que sembla, no va sortir mai de París.
Sobre el robatori del 1934 i la desaparició de la taula d’Els Jutges Justos es pot consultar De stoutmoedige diefte van het Lam Gods. Zestig jaar speuren naar de Rechtvaardige Rechters (Gant, Snoeck-Ducaju, 1995), el catàleg de l’exposició celebrada a Gant amb motiu del seixantè aniversari dels fets. També són fonamentals les aportacions de Karel Mortier en estudis com “Crime and Myth. The Ghent Altarpiece: The Most Stolen Artwork Ever”, que esdevé un dels capítols del llibre col·lectiu The Ghent Altarpiece: Van Eyck. Art, History, Science and Religion (Veurne, Hannibal, 2019, pàg. 302-319). Des d’un punt de vista més divulgatiu, i abastant tota la història de l’obra des de la seva creació, es pot consultar el llibre de Noah Charney Los ladrones del Cordero Místico (Barcelona, Ariel, 2011).
Aquest article es va publicar en el número 233 del Sàpiens (agost 2021)