Els reis del Greal: la corona catalanoaragonesa a la recerca del calze de Jesucrist

Martí l’Humà va aconseguir fer realitat un dels desitjos del casal de Barcelona des dels temps de Jaume II el Just: posseir el Greal, el presumpte calze que Jesús va fer servir durant el Sant Sopar a Jerusalem, la relíquia del rei de reis

Martí l’Humà i Alfons el Magnànim van fer servir el Sant Calze per legitimar els seus regnats, el primer com un símbol polític, i el segon, com un aval econòmic
Martí l’Humà i Alfons el Magnànim van fer servir el Sant Calze per legitimar els seus regnats, el primer com un símbol polític, i el segon, com un aval econòmic Getty Images
1 de març del 2022 a les 00:00
Guardar a favorits

Dijous 29 d’agost del 1399. Fa quatre mesos de la consagració reial de Martí l’Humà a Saragossa i el palau de l’Aljaferia de la ciutat bull d’activitat amb les obres iniciades pel nou monarca de la Corona catalanoaragonesa. En un racó del dormitori i aliè al tràfec dels fusters toledans que construeixen la nova sostrada de mocàrabs —un dels elements decoratius més característics de l’art islàmic—, el monarca dicta una carta adreçada a l’abadia de Sant Joan de la Penya. Són temps de novetats i de canvis: aquest monestir d’Osca fa molt poc que té nou abat, Pere Adimari, ni més ni menys que el camarlenc del recentment escollit nou papa d’Avinyó, Benet XIII.

En aquesta carta, Martí l’Humà reclama el Greal, el presumpte calze que Jesús va fer servir durant el Sant Sopar per instituir el sagrament de l’eucaristia, la relíquia de poder que ambiciona qualsevol monarca. I ha de ser seu, peti qui peti, pel poder i la glòria de la Corona.

La història llegendària del Greal

Els monjos de l’icònic cenobi de Sant Joan de la Penya fa anys que asseguren que són els custodis de l’autèntic Greal, un vas que ja fa temps que es venera i al qual s’atorguen uns poders espirituals i materials.

La tradició explica que, per salvar el suposat Greal, el papa Sixt II el va confiar al seu diaca hispà, Llorenç, que era fill d’Osca, precisament, la ciutat on l’any 258 es diu que va reaparèixer el calze. La relíquia va ser en aquest municipi fins al 711, quan, amb l’expansió de l’islam, es va fer fonedissa al Pirineu aragonès. Després d’un llarg periple per diferents monestirs i esglésies d’Osca, es diu que el Greal va tornar a aparèixer, l’any 1076, a Sant Joan de la Penya, un monestir fundat per reis i sota jurisdicció directa dels papes.

La coneguda com a poètica del Greal —la creació literària del mite del sant calze— es va construir entre el 1182 i el 1230, entre l’aparició d’El conte del Greal, de Chrétien de Troyes, i la publicació de La recerca del Greal, d’autor desconegut. Una col·lecció d’obres van consolidar una nova cultura fonamentada en antics mites celtes. Es tractava d’una poètica on un cavaller abandonava la cort de Camelot, del rei Artús, per iniciar una aventura per terres desconegudes amb l’objectiu de trobar el Greal.

Martí I va fer servir el Greal per convertir Barcelona en la capital de l'Europa cristiana

L’escriptor francès Robert de Boron va completar la feina iniciada per De Troyes identificant el greal amb el vas del Sant Sopar que Josep d’Arimatea  deixeble de Jesús— va fer servir per recollir la sang que brollava de la ferida de Crist crucificat allà on, segles després es va aixecar l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem. A mitjan segle XIII, aquesta poética ja es llegia a les corts d’arreu d’Europa des d’un vessant polític: el Greal s’havia convertit en la metàfora del Sant Sepulcre que calia recuperar en les croades. Amb tot, quan els cristians van perdre Jerusalem, el 1291, el calze es va convertir en un símbol encara més gran; ara era un objecte tan poderós com el regne que els croats havien perdut.

Martí I, l’eclesiàstic ambiciós

El 1396, quan Martí l’Humà és entronitzat, el Greal continua sent un símbol cobejat. El nou monarca és de tracte bonhomiós, de carácter ambiciós i d’esperit pietós, un fet que, a l’època, fa que se’l conegui més amb el sobrenom de l’Eclesiàstic que no pas amb el de l’Humà. Però és tan devot com pretensiós, i inicia una cursa per reunir la col·lecció de relíquies més prestigiosa d’Europa, amb la qual vol equipar una capella al Palau Major Reial de Barcelona que rivalitzi amb la Santa Capella de París, construïda al segle XIII per ordre de Lluís IX de França per custodiar-hi algunes relíquies de la Passió de Crist, com la Corona d’Espines. Martí I és beat, però també és conscient que amb les relíquies pot convertir el seu regne en la punta de llança de l’Europa cristiana.

Amb el suport del papa

Martí s’afanya a sol·licitar els tresors sagrats a Benet XIII, aprofitant que el papa és fill d’Aragó i parent de la seva esposa, Maria de Luna. Els mesos de març i abril del 1397, el rei es planta a Avinyó i informa el papa que vol legitimar el seu poder construint un oratori que serà únic per les relíquies que contindrà. Benet XIII dona suport al projecte amb una butlla per la qual li concedeix la Veracreu, la creu on va ser exetrecutat Jesús de Natzaret. Martí I s’envalenteix i reclama altres relíquies, com la llança del Destí, l’esponja de la Passió i els claus i la cartel·la de la Creu al rei de França i al duc de Borgonya. Amb tot, el que més ambiciona és el sant Greal.

Complint el desig de Martí I

A mitjan setembre del 1399, Martí l’Humà envía a l’abadia de Sant Joan de la Penya el seu conseller de més alta jerarquia eclesiàstica, Antoni Ballester, arquebisbe d’Atenes, que porta la carta dictada pel monarca. El rei vol cumplir el seu desig d’aconseguir “aquell calze de pedra amb el qual el nostre Senyor Jesucrist, a la seva Santa Cena, consagrà la seva preciosa Sang i que el beneït Llorenç va rebre de Sant Sixt, llavors Summe Pontífex, del qual era deixeble i diaca”.

El divendres 26 de setembre del 1399, el secretari Berenguer de Sarta escriu que Martí I l’Humà, trobant-se a la capella menor del palau de l’Aljaferia, rep una comitiva procedent de Sant Joan de la Penya, encapçalada per Antoni Ballester i el prior de l’abadia. És en aquest moment que es compleix el seu desig de fer-se amb el Greal, que serà inventariat com “lo calze de vincle i calcedònia, lo qual segons se diu fou aquell amb què Jesucrist consagrà la seva santa i preciosa sang lo dijous sant de la Cena”. Finalment, el devot i ambiciós Martí s’ha sortit amb la seva, ja és el cavaller i rei del Greal.

Jaume II, el primer a buscar el calze

Ja en poder del suposat Greal, Martí I torna a Barcelona i s’estableix al Palau Major Reial, on se centra en la col·lecció de relíquies que vol instal·lar a l’antiga capella reial construïda pel seu besavi, Jaume II, que va ser el primer membre del casal de Barcelona que va buscar la santa copa. Com el seu besnet, Jaume II el Just també va ser consagrat per un papa, Bonifaci VIII, que li va concedir el títol de “senyaler, almirall i capità general de l’Església de Roma”. I Ramon Llull el va voler convertir en Rex Bellator: el rei-guerrer capaç d’unificar tots els ordes militars en un gran exèrcit i liderar-lo fins a les portes del Sant Sepulcre.

Amb tot, i quan l’Europa cristiana va donar Jerusalem per perdut, Jaume II va proseguir la seva croada particular a la recerca del Greal i de la Veracreu pel Pròxim Orient. Però no les va trobar. El cercle el tancaria, més de setanta anys després, el seu besnet Martí l’Humà.

La capella de les Santes Relíquies

L’abril del 1400, Martí I l’Humà comença els treballs per convertir l’antic oratori del Palau Major Reial en la capella de les Santes Relíquies, que ha d’allotjar el Greal i la resta de tresors sagrats. L’objectiu és convertir Barcelona en capital d’Europa a partir d’una autoritat política d’arrel espiritual. I és que Martí I vol ser el nou Lluís IX de França, el rei que, dos segles enrere i exhibint les relíquies de Constantinoble

en temps de la Primera Croada, va convertir París en la capital política d’Occident. A més, el rei català també sap que la devoció popular que generen les relíquies serà una gran eina de propaganda, de captació de pelegrins i de Font d’ingressos per a la Corona.

El trasllat del Sant Greal a València

El 1432, Alfons IV ja feia un any que estava organitzant la conquesta de Nàpols des de Barcelona. Llavors va decidir traslladar la cort i el Greal a València. El monarca va encarregar la logística a Pere de Móra, frare de Santes Creus, i a Miquel de Vera, sobreatzembler reial. Dit i fet, el Greal i la resta de relíquies van ser empaquetades en sis càrregues que pesaven prop d’una tona i, entre els mesos de març i abril del 1432, van viatjar del cap i casal a la capital del Túria en un comboi escortat pel rei Joan de Navarra.

Cap al nou Palau Reial
Van seguir el camí Ral i van fer marrada a l’antiga cartoixa de Porta Coeli, en vistes del camí d’Aragó. Finalment, van reprendre el viatge cap a la destinació final del calze, la capella de Santa Caterina del Palau Reial, al nord del Túria. No obstant això, a l’altra riba del riu, els canonges de la catedral de València i principals creditors de la Corona també feia temps que esperaven l’arribada d’aquest valuós comboi.

El febrer del 1408, Martí I organitza una gran festa en honor de la futura capella a la qual assisteix Elionor de Prades, reina de Xipre i de Jerusalem a l’exili, que enriqueix la col·lecció amb les relíquies dels braços de sant Jordi, custodiades a la ciutat de Nicòsia d’ençà de la pèrdua de Jerusalem. El 9 d’octubre del 1408, el nou oratori es consagra i, un any després, Martí I obté l’autorització de Benet XIIIper fundar un priorat que custodiï la capella i el culte a les seves relíquies, entre les quals ja hi ha la túnica i la camisa de Crist, quatre Santes Espines, les restes de sant Sever, els braços de sant Jordi, la Veracreu i el Greal.

Alfons IV, el Magnànim pragmàtic

Martí I mor el 1410 a Barcelona i amb ell s’extingeix el llinatge dels comtes-reis del casal. Al mateix temps, a Avinyó, Benet XIII va perdent el suport de gairebé totes les monarquies cristianes en favor de Roma i emprèn el camí de l’exili. Les Santes Relíquies perden la devoció reial i la unitat del tresor sagrat es desfà quan Margarida de Prades, segona esposa de Martí l’Humà, s’emporta el Greal i altres relíquies en abandonar el Palau Major Reial de Barcelona.

Aquests tresors ja no són una font d’autoritat política i espiritual, sinó un actiu econòmic. Així és per a Alfons IV el Magnànim, que esdevé rei el 1416. És un jove ambiciós i políticament hàbil, i el 1422 aconsegueix que Margarida de Prades li torni el Greal i la resta de relíquies. El nou rei també desitja el tresor sagrat del casal català, però des del més pur pragmatisme, per convertir-lo en un dipòsit econòmic que li permeti finançar la seva ambició política.

Amb el seu projecte polític per dominar la Mediterrània, el Magnànim ha iniciat campanyes militars a Sardenya, Sicília, Còrsega i el regne de Nàpols, en part finançades pel capítol catedralici de València, que, el 1430, comença a reclamar-li el Greal i la resta de les relíquies

com a dipòsit pels préstecs concedits. El 1432, Alfons IV trasllada a la capital del Túria el Sant Greal [vegeu el desglossat] i, per calmar aquest creditor i com a garantia de pagament del deute, l’abril del 1437 el rei ordena al batlle general de València que dipositi el Greal a la catedral.

El seti Perillós del rei Artús

El febrer del 1443, el Magnànim entra triomfal a Nàpols, on s’instal·la envoltat d’una moderna cort renaixentista i s’allunya del bressol gòtic de Barcelona. El rei s’emmiralla en la cultura clàssica i somia a esdevenir el nou cèsar d’un imperi mediterrani amb Nàpols com a centre, però manté el simbolisme del Greal i de la seva poètica per legitimar el tron.

Alfons IV va empenyorar el sant calze per finançar la seva expansió per la mediterrània

Tanmateix, Mediterrània enllà i amb el calze a València, Alfons IV troba un nou símbol de la vella poètica del Greal perquè el dignifiqui: el seti Perillós. Es tracta del seient llegendari que el rei Artús va mantenir buit a la seva Taula Rodona de Camelot, en espera que s’hi instal·lés el cavaller que aconseguís trobar el Greal. Segons la tradició, només un noble espiritualment pur i destinat a trobar el sant calze podria seure en aquell seient sense morir a l’instant. Per això es representa com un tron en flames.

Els autèntics cavallers del Greal

El Magnànim es val del seti Perillós per construir el relat propagandístic que ha d’assegurar el poder del seu regne sobre Nàpols, convencent els seus nous súbdits que governar-los és gairebé un dret diví. El rei aconsegueix el seu objectiu i supera l’obra propagandística de Martí I: en lloc de construir una capella, erigeix un gran arc triomfal al castell Nou de Nàpols. A la façana s’hi fa esculpir en persona, assegut victoriosament en un seti Perillós en flames, amb l’escut del regne de Jerusalem i el de Catalunya i Aragó custodiat per corns de l’abundància i un parell de grius.

El monarca es vanagloria d’haver conquerit un autèntic greal polític, tot un regne, gràcies a l’empenyorament d’un vella relíquia, d’un simple i terrenal calze. I és que, per sobre de tot, trobar el Greal volia dir fer un viatge iniciàtic, emprendre aquella aventura o experiència cavalleresca que portava un rei a ampliar els seus dominis, fos amb la recuperació del regne de Jerusalem o amb la conquesta de Nàpols. Aquells monarques que s’hi van atrevir i van sortir-ne victoriosos són els que es van convertir en els autèntics reis del Greal.

Per saber-ne més

Sobre la creació literària del simbolisme del Greal, llegiu Grial, poética i mito (siglos XII-XV), de Victoria Cirlot (Siruela, 2014). Entre les recerques sobre el calze i el Casal de Barcelona, destaca la tesi doctoral Les relíquies de la Capella Reial a la Corona d’Aragó i el Sant Calze de la catedral de València (1396-1458), de Catalina Martín Lloris (Universitat de València, 2010). La novel·la clau per entendre el món medieval del Greal és Baudolino, d’Umberto Eco (Destino, 2001).

Aquest article es va publicar en el número 240 del Sàpiens (març 2022)