Francisca de Pedraza: Divorciar-se al segle XVII

El 1624, Francisca de Pedraza va obtenir el divorci, després d’anys de maltractaments per part del seu marit. I ho va fer després que la Universitat d’Alcalá de Henares acceptés una demanda que llavors només es podia jutjar als tribunals eclesiàstics

El divorci estava permès en els supòsits que s'incloïen al codi 'Las Siete Partidas'
El divorci estava permès en els supòsits que s'incloïen al codi 'Las Siete Partidas' Museu Lázaro Galdiano
1 de juny del 2022 a les 00:00
Autor
Sílvia Manzanera
Assessor
Agustí Alcoberro
Guardar a favorits

És un dia calorós del mes de juny, diada de Sant Pere, a la vila castellana d’Alcalá de Henares (Madrid). Francisca de Pedraza camina intranquil·la pel carrer. Fa temps que viu amb por, amb el cap cot, tremolant a cada soroll que sent a prop. De sobte, rep un fort impacte a l’ull que la deixa mig cega, no pot veure el seu agressor, però sap qui és: reconeix els cops de peu, els insults, les bufetades i la violència extrema del seu marit, Jerónimo de Jaras, que, embogit, torna a apallissar-la. Alguns veïns s’atreveixen a intercedir-hi per evitar que la mati, però el que no poden evitar és que mori el fill que porta dins.

Peticions de divorci

Abans d’aquests fets, la Francisca havia demanat el divorci davant la justícia eclesiàstica en diverses ocasions. La seva vida i la dels seus dos fills corrien perill, però a la Castella del segle XVII no era fàcil separar el que havia unit Déu. Hauria de recórrer un camí molt llarg fins al 24 de maig del 1624, quan el rector de la Universitat d’Alcalá de Henares, Álvaro de Ayala, va signar una sentència històrica a favor de la Francisca, a qui va concedir el divorci, la devolució de la dot i una ordre d’allunyament. Va ser la primera victòria documentada contra la violència masclista. 

Una unió indissoluble

Però com s’explica que una dona d’origen humil, que patia abusos i maltractaments per part de la seva parella, aconseguís el divorci? Per entendre-ho, primer cal explicar com el matrimoni va esdevenir un vincle indissoluble. Si bé a l’imperi romà les unions entre un home i una dona havien de ser lliures i, per tant, la dissolució es podia fer efectiva per la renúncia de qualsevol de les parts, aquesta idea va canviar amb l’extensió del cristianisme.

A partir del segle X, els tribunals eclesiàstics van assumir les competències en matèria de divorci i, el 1563, el Concili de Trento va donar al matrimoni un caràcter legal i sagrat: només es considerava vàlid si s’efectuava en presència d’un sacerdot i de dos testimonis i si s’inscrivia als registres de la parròquia on se celebrava. A més, la unió va esdevenir indissoluble. El divorci només podia efectuar-se en els casos que s’havien estipulat al codi Las Siete Partidas, aprovat durant el regnat d’Alfons X de Castella (1252-1284). Segons aquell corpus jurídic, el matrimoni es dissolia si el marit esdevenia esclau i en cas de sodomia per part de l’home o d’adulteri per part de la dona. Amb tot, en el primer supòsit el vincle entre marit i muller continuava; el lligam només desapareixia en els altres dos casos. Aquell text legal també deixava clar que la societat de l’època considerava la dona un ésser inferior a l’home, una idea que es resumia en aquesta frase: “De mejor condición es el varón que la mujer en muchas cosas e en muchas maneras”.

El Concili de Trento (1563) va donar al matrimoni un caràcter legal i sagrat: va esdevenir indissoluble

A més, a l’Espanya del segle XVII, com a altres llocs d’Europa, el paper de les dones era o bé casar-se i quedar-se a casa al costat del marit i tenir cura dels fills, o bé ingressar en un convent. Aquesta idea es transmetia en l’educació que s’impartia a les institucions religioses, la que va rebre la Francisca. Nascuda a finals del segle XVI, es va criar en un convent d’Alcalá de Henares, després que els seus pares morissin, quan tenia quatre anys. Quan era una adolescent, va ser donada en matrimoni per una de les germanes del convent a Jerónimo de Jaras, un veí de la ciutat que preferia passar el temps a la cantina emborratxant-se que fer-se càrrec de la finca de la qual era propietari. Va ser llavors quan va començar el malson de la Francisca, que es va convertir en una dona maltractada que patia violència física i emocional per part del seu marit. I aquest va ser el motiu que la va portar a sol· licitar el divorci, una raó diferent de les permesos per la llei.

Tracti bé la seva dona

La primera vegada que la Francisca va fugir de casa per refugiar-se al convent on s’havia criat va ser el 1614. Llavors, el marit va denunciar-la a la Cort Arquebisbal, un tribunal eclesiàstic. La fugida i l’acusació van quedar documentades pel lletrat d’Alcalá de Henares Bartolomé de Alcocer, que va assumir la defensa de l’espòs i que, el 31 de gener d’aquell any, va escriure: “En nombre de Jerónimo de Jaras, vecino de esta villa, digo que sin preceder causa Francisca de Pedraza, su mujer, se ha salido de su compañía y llevado sus bienes y no quiere hacer vida maridable con él. Suplico a vuestra merced se dé mandamiento para que le mande que vuelva con mi parte y haga vida maridable con él y devuelva todos los bienes que sacó de casa de mi parte...”.

La Francisca ja havia intentat divorciar-se portant el cas davant de la Cort Arquebisbal, aquell 1614, però l’únic que va aconseguir va ser que el vicari general del tribunal eclesiàstic firmés una ordre per la qual obligava Jaras a tractar bé la seva dona; en cas contrari, se’l castigaria amb una multa de cent ducats i un any d’exili: “Digo que por ahora quiere y consiente volver a hacer vida maridable con su marido, [...] poniéndole penas y censuras de que la tratará bien y acudirá a lo necesario de su persona y casa”. La Francisca es va haver de resignar i va tornar amb el seu marit. El malson, però, va continuar, i també la lluita.

Nua davant del tribunal

El 1618, la Francisca va portar el seu cas al tribunal civil, d’Alcalá, no eclesiàstic, que va ordenar que la gestió dels béns del matrimoni passessin a mans de la demandant. La qüestió del divorci no es va poder tractar, ja que era una matèria que quedava reservada a la justícia eclesiàstica.

Malgrat l’empitjorament físic i psicològic a causa de la violència domèstica que patia, la Francisca no es va rendir i va fer un segon intent per allunyar-se del seu maltractador. Aprofitant que ell era a la presó, l’estiu del 1620 es va presentar davant del jutge de la Cort Arquebisbal per interposar una demanda de divorci. La Francisca va demanar la dot que havia aportat en casar-se i aliments per sustentar-se, ella i els seus dos fills. El lletrat que es va fer càrrec del plet va ser Bartolomé de Alcocer, el mateix que havia assumit la defensa de Jaras sis anys abans, quan la Francisca havia portat el cas per primera vegada davant de la Cort Arquebisbal. La demandant va presentar diversos testimonis que corroboraven els fets que denunciava i va tenir la valentia de despullar-se davant del jutge i de la resta de membres del tribunal per mostrar el seu cos malferit per anys de pallisses i vexacions.

Les demandes de divorci, al segle XVII, només podien tractar-se en tribunals eclesiàstics

Les actes del judici van recollir les declaracions de diferents testimonis que detallaven l’infern que vivia la Francisca amb pèls i senyals. Andrés González, un sacerdot que havia conviscut amb el matrimoni, va afirmar: “La trataba a la dicha Francisca de Pedraza muy mal, de obra y palabra, porque la tomaba los pocos bienes que tenía en su casa y los vendía a menos precio, para jugarlo y beberlo, y hasta lo que ganaba la susodicha de labor ajena, a sus manos se lo gastaba y consumía, y muchas veces vio este testigo que la daba de coces… y bofetadas, y una vez la tiró un plato…”.

Llavors, el jutge va ordenar que la víctima es traslladés a casa d’una amiga i que l’agressor declarés davant del tribunal. Però ell la va segrestar, la va portar a casa, la va violar i, després, va demanar als seus representants que tanquessin la causa perquè ella ja era a amb ell i, per tant, tornaven a conviure, complint els preceptes del matrimoni cristià. I la demanda es va arxivar.

El tercer intent de la Francisca

Però la Francisca va persistir i, l’estiu del 1622, va interposar una nova demanda de divorci davant de la Cort Arquebisbal. S’hi jugava la vida, literalment. El detonant va ser l’incident del 29 de juny, en què Jerónimo de Jaras va colpejar la seva dona tan salvatgement que li va provocar que perdés el bebè.

El tribunal eclesiàstic va tornar acceptar la causa i va adonar-se del perill que suposava per a ella continuar vivint amb el marit, per això va ordenar que De Jaras se n’anés a casa d’un veí i va disposar que la gestió dels béns tornés a mans de l’agredida, incloent-hi els 700 ducats de la dot i la meitat dels béns beneficiaris produïts durant el matrimoni. Malgrat les aportacions de més testimonis sobre el caràcter violent de l’agressor, l’octubre del 1622 el tribunal eclesiàstic va dictar sentència: “Amonestamos mandar y mandamos al dicho Jerónimo de Jaras que de aquí en adelante trate a la dicha su mujer con mucho amor, y la dé vida honesta y maridable y el sustento, vestido y demás necesario, como es obligado, y no le haga semejantes malos tratamientos”.

A més, la Francisca es moria de gana. Tot i que anteriorment el tribunal ordinari d’Alcalá havia ordenat que la gestió dels béns del matrimoni passés a mans de la demandant, el marit s’estava quedant tots els beneficis que obtenia de l’arrendament de la finca. Llavors, l’advocat va decidir reprendre la batalla des del punt de vista de la gestió dels béns matrimonials. D’aquesta manera, el 1623 va sol·licitar al vicari general la restitució del dot i les arres a la Francisca, a més de la meitat dels béns beneficiaris, cent ducats per a aliments i altres despeses del procés judicial.

I va aconseguir una autorització per no haver de tornar a la llar conjugal mentre el marit no abonés la fiança imposada a la sentència del 1622. Ell va pressionar perquè es complís la part que obligava la seva dona a conviure-hi, però de tractar-la amorosament o procurar-li manutenció, res de res. La Francisca s’estava quedant sense cartes, en aquella partida judicial: l’enfrontament legal s’estava duent a terme als tribunals civils, però qui tenia la competència en matèria de divorci era la justícia eclesiàstica. El malson continuava.

L’última oportunitat

El curs dels esdeveniments va fer un gir quan els advocats de la Francisca van portar el cas davant de l’Audiència Escolàstica de la Universitat d’Alcalá de Henares. En aquell moment, al capdavant de la institució hi havia Álvaro de Ayala, el primer rector que s’havia llicenciat en dret civil i canònic i una persona clau en el desenllaç d’aquesta història. Va ser De Ayala qui va acceptar la demanda interposada pels advocats de la Francisca i qui va afegir un bri d’esperança enmig d’aquell calvari.

Fins aquell moment, ni la justícia eclesiàstica ni la civil no havien escoltat les raons de Francisca de Pedraza, malgrat que havia ensenyat el seu cos ferit i havia demostrat que el maltractament i la violència del seu marit no tenien fre i que havia perdut el fill que portava al ventre a cops de puny. Així que es va adreçar al nunci del papa a Espanya per suplicar-li que li permetessin portar el cas a altres instàncies. Llavors, el representant del pontífex li va atorgar una cèdula que li permetia portar el seu procés on volgués, i ella va optar per la Universitat d’Alcalá. En aquell temps, aquesta institució podia jutjar qüestions d’àmbit civil, com ara herències o donacions, però el divorci no entrava dins de les seves competències. Amb tot, el rector va acceptar la demanda. 

Amb l’autorització del nunci papal, la Francisca va portar el seu cas a la universitat d’Alcalá

I així va ser com Francisca de Pedraza va arribar, el 28 de febrer del 1624, davant d’Álvaro de Ayala per exposar al rector la seva història, centrant-se, aquesta vegada, en el fet que el seu marit estava a punt de dilapidar el patrimoni de tots dos, i que ella necessitava rebre prou diners per poder viure. La sentència va ser històrica: “Debemos hacer y hacemos el dicho divorcio y separación de matrimonio quoad thorum et mutuam cohabitation entre la dicha Francisca de Pedraza y Jerónimo de Jaras, su marido, y les encargamos vivan por esta castamente”.

Per fi, Francisca de Pedraza no hauria de viure sota el mateix sostre que el seu maltractador. A més, Jerónimo de Jaras havia de tornar la dot que havia rebut de la seva dona en casar-se, a més de la meitat dels béns conjunts, i no podia acostar-se mai més a la Francisca “por sí ni por sus parientes ni por otra interpósita persona, so pena de cuatrocientos ducados”. De Jaras va intentar recórrer la sentència, però Dionisio Pérez de Manrique, el nou rector de la Universitat, va arxivar el cas.

La lluita de la Francisca, avui

La Francisca va aconseguir un triomf impensable a l’època, una lluita que ha arribat fins als nostres dies i que ha inspirat el còmic Francisca de Pedraza. Mujer y media. Decir no en la España del Siglo de Oro i la peça musical Suite orquestal Francisca de Pedraza. A més, des del 2016 l’Associació de Dones Progressistes d’Alcalá de Henares atorga el Premi Francisca de Pedraza contra la violència de gènere el 25 de novembre —el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones— al paranimf de la institució que va posar fi al malson d’una dona lluitadora i infatigable.

Per saber-ne més

Per conèixer tot el procés judicial de la nostra protagonista, així com el context social i polític que li va tocar viure, podeu llegir els llibres del doctor en Dret Ignacio Ruiz Rodríguez Francisca de Pedraza, mujer, madre, esposa... maltratada (El divorcio de Francisca de Pedraza 1614-1624) (Dykinson, 2020), i Francisca de Pedraza o el triunfo de una mujer del Siglo de Oro frente a la violencia machista (Dykinson, 2019). També podeu navegar pel web de l’associació que porta el seu nom (www.franciscadepedraza.org) i escoltar la Suite orquestal Francisca de Pedraza al canal de YouTube de l’Orquesta Filarmónica Cervantina de las 25 villas (https://bit.ly/3uwPaXE).

Aquest article es va publicar en el número 243 del Sàpiens (juny 2022)